MISTERI I MIRACLE DE NADAL
Un text (ja superat?) de Karl Barth
Concebut per obra de l'Esperit Sant
i nascut de la verge Maria
Per comprendre la significació d'aquesta doble afirmació, cal adonar-se en primer lloc que intenta testimoniar el fet de què Déu, per pura gràcia, s'ha fet home, realment, totalment. És el misteri de Nadal, el misteri de l'encarnació. Tota la revelació de Déu reposa ja en aquest esdeveniment que, per a nosaltres, marca el veritable començament de totes les coses.
Però, per què aquesta doble precisió: "concebut per obra de l'Esperit Sant, nascut de la verge Maria"? Per què el miracle de Nadal ve a afegir-se al misteri de l'encarnació?
L'encarnació ens presenta un fet, el naixement miraculós ens dóna el signe d'aquest fet. El fet del qual es tracta a Nadal és veritable en si mateix; però és el miracle de Nadal el que l'indica, el significa i el revela.
Seria fals tanmateix de creure, ja que es tracta d'un "simple signe", que se'l podria eventualment separar del misteri que expressa i no tenir-lo en compte. Voldria posar-vos en guàrdia contra aquesta temptació.
"Veritable Déu i veritable home": aquest dogma fonamental de la fe cristiana, examinat a la llum de l'afirmació "ha estat concebut per obra de l'Esperit Sant" ens permet de comprendre d'entrada que l'home Jesucrist no té altre origen que el mateix Déu, que pren el seu origen en la història pel fet de què el mateix Déu s'ha fet home. Això vol dir: Jesucrist és home, certament, veritable home, i, sent home, era Déu ell mateix.
Amb la segona afirmació "nascut de la verge Maria" ens trobem da-vant un ésser humà: la verge Maria. I de la mateixa manera que procedeix de Déu, Jesús procedeix també d'aquest ésser humà particular. "Nascut de la verge Maria" vol dir: Déu es dóna un origen terrestre, humà. Jesucrist no és només veritable Déu, si no l'encarnació no seria real.
Aquesta conjunció de Déu i de l'home no fa de l'home un titella; al contrari, si hi ha un indret on cal parlar d'humanitat autèntica, és justament aquí, en l'acte pel qual Déu es fa home.
Què veiem doncs en Jesucrist? La veritable divinitat unida totalment a la veritable humanitat. Fou al concili de Calcedònia, el 451, que l'Església va intentar de definir clarament aquesta unitat respecte a totes les falses interpretacions possibles, sobretot la del monofisisme (Déu no s'hauria fet home més que en aparença) i la del nestorianisme (la divinitat del Crist havia de ser concebuda com tallada en cada instant de la seva humanitat).
Tot l'esforç de l'Església antiga tendia a dirigir, amb total coneixement de causa, l'atenció dels cristians precisament sobre la realitat del misteri. Va ser donat a la cristiandat de llavors de veure i d'afirmar tot l'abast del miracle de Nadal: aquesta unio hypostatica, aquesta unitat real del veritable Déu i del veritable home en Jesucrist. I nosaltres som cridats a continuar mantenint-nos ferms en aquest punt essencial.
En les dues expressions ("concebut per obra de l'Esperit Sant, nascut de la verge Maria") hi ha encara una altra cosa: l'afirmació d'un fet molt especial: Es tracta d'una concepció i d'un naixement que surten de l'ordinari. És tota la qüestió de la nativitas Jesu Christi. El misteri de la unió de la veritable divinitat i de la veritable humanitat és indicat per un miracle: el miracle d'aquesta concepció i d'aquest naixement.
"Concebut per obra de l'Esperit Sant" significa que l'existència de l'home Jesucrist comença amb la lliure decisió de Déu mateix, que procedeix de la llibertat que caracteritza la unitat del Pare i del Fill, lligats per amor, és a dir per l'Esperit Sant. La humanitat nova comença al bell mig de l'altre. Aquest és el miracle de Nadal, el miracle de la concepció de Jesucrist, sense la intervenció d'un pare humà. Déu mateix entra en escena com a Creador i no com a parella de la verge Maria.
"Nascut de la verge Maria" significa que l'home és exclòs: no juga cap paper en aquest naixement. No és que l'home, en tant que ésser humà en sigui exclòs: hi ha la verge. És l'home masculí, en la seva funció específica d'actor i de creador de la història humana, que es troba relegat a un segon pla. De què es tracta en efecte? De Déu que considera l'home en tota la feblesa i la impotència de la seva naturalesa, i de Maria que il·lustra l'única actitud possible d'aquest home quan es troba davant Déu. La resposta de Maria, aquest gran sí de l'home a Déu, no fa més que indicar l'acte pel qual el Creador accepta i es responsabilitza de la seva creatura.
El miracle de Nadal és, de fet, la forma del misteri constituït per la unió personal de Déu i de l'home (unio hypostatica). L'Església cristiana, i amb ella la teologia, ha deixat sempre entendre clarament que no es podia postular que el misteri de Nadal necessàriament hagués hagut de manllevar, amb exclusió de tot altre, l'aspecte d'aquest miracle particular; amb altres paraules, que no es podria fer del naixement miraculós la condició sine qua non de l'encarnació. La unió de la veritable divinitat i de la veritable humanitat en Jesucrist no depèn de fet ni de la concepció per obra de l'Esperit Sant, ni de la naixença virginal. Tot el que es pot dir, és que ha plagut a Déu realitzar i manifestar aquest misteri en i sota aquesta forma particular.
Però, anem en compte!, això no significa que siguem d'ara endavant lliures d'acceptar o, al contrari, de rebutjar aquest signe indicatiu, dient-nos que, al cap i a la fi, l'esdeveniment de Nadal hagués també pogut produir-se altrament. Cal doncs posar-nos en guàrdia contra la temptació de col·locar entre parèntesi el miracle de la nativitas Christi i adherir-nos únicament al misteri que pretén indicar.
En qualsevol cas, cal afirmar-ho amb tota nitidesa: cada vegada que s'ha intentat evitar el miracle en aquesta qüestió, s'ha acabat, de fet, per no poder comprendre ja ni respectar l'encarnació mateixa, i per intentar simplement escamotejar el misteri de la unitat de Déu i de l'home en Jesucrist, el misteri de la lliure gràcia de Déu.
Els habituals lectors d'aquest web ja saben que durant els meus anys d'estudiant de teologia "moltes de les meves hores d'estudi estaven dedicades a una lectura reposada d'en Karl Barth". La lectura d'aquest teòleg protestant (1886 - 1968) no la feia per recomanació de cap dels meus professors, sinó per influències d'un company, d'en Paco Cuervo.
És, doncs, amb un esperit d'agraïment, que avui reprodueixo -condensat per mi- aquest capítol de dogmatik im grundriss (Una dogmàtica en esbós), traduït del text francès (Esquisse d'une dogmatique) amb l'ajut d'en Ignasi Anzizu.
dogmatik im grundriss reprodueix el curs sobre el Credo que K. Barth va donar a la universitat de Bonn l'estiu de 1946, immediatament després de la guerra.
Com altres vegades he dit (per exemple, al presentar textos d'en Karl Rahner), "la presentació d'aquest text (com d'altres) no suposa el meu acord amb el que diu. Només suposa per part meva que cal ser conegut i discutit".
Aquesta advertència, a mesura que van passant els anys, es fa cada cop més necessària.
* * *
Ja portava tot això escric i potser sense saber ben bé com continuar quan, fent neteja en el menjador, vaig obrir la revista jesuitas (nº 99, invierno 2008), que ja portava uns quants dies donant-hi voltes entre altres molts papers i coses. Com la mateixa revista diu, jesuitas "quiere ser un lazo de unión de la Compañía de Jesús con familiares, amigos y colaboradores". Cal tenir en compte això per poder ponderar l'abast que poden tenir les col·laboracions i les notícies que en ella trobarem.
Hi vaig trobar una col·laboració d'en Xavier Melloni: "El viaje, metàfora del encuentro interreligioso". Era, per a mi, com una invitació a prosseguir mantenint un diàleg per escrit.
Si vols veure un primer diàleg...
trampes en el diàleg interreligiós?
La veritat és que ja portava dies volent escriure al Xavier per dir-li que havia rebut un e-mail, en el qual teníem l'honor de sortir, ell i jo, citats en companyia de gent famosa...
Hola, Miquel.
Hace unos años leí por primera vez algunos de tus escritos, que me pasó un cura obrero valenciano (Antonio Andrés), y luego tu web, resultándome muy estimulante. Muchas cosas me han pasado desde entonces...
Permíteme una breve presentación: mi nombre es Plácido, de Novelda (Alicante), tengo 38 años, y soy ex-sacerdote diocesano y ex-católico; estuve unos años muy implicado en los llamados 'movimientos sociales alternativos', concretamente en el antimilitarista; llegué a participar en una de sus campañas de insumisión, dando con mis huesos en la cárcel durante 20 meses. Después me reciclé como fontanero, y me gano la vida por mi cuenta haciendo pequeñas reformas. También me casé y ahora tengo tres niños preciosos. Un día alguien me presentó el Evangelio de una manera para mí desconocida hasta entoces, a pesar de haber estudiado varios años teología y haberlo predicado muchos domingos. A partir de entonces empecé a saber de una corriente marginal y minoritaria en los subterráneos de la Cristiandad, formada por diversos grupos sin mucha conexión entre ellos, que a lo largo de la historia de la iglesia, con aciertos y fallos, han buscado volver a las fuentes del cristianismo apostólico. Entre ellos, he sido muy influido por los anabautistas del s. XIV, de los cuales nada me dijeron cuando estudié la historia de la iglesia en el seminario; también por los Hermanos de Plymouth, o el movimiento indígena de iglesias en casa de China en el siglo pasado...
Esto me ha descubierto una comprensión del cristianismo que, aunque permanece mucho vocabulario clásico y oficial, es para mí muy diferente de lo que aprendí del catolicismo, conservador y progresista; y me ha hecho replantearme muchos conceptos de mi 'cristianismo progresista' y mi 'militancia radical'.
Me tomo la libertad de contarte esto para contextualizar el documento que te adjunto, en el cual te menciono críticamente, y me parecía oportuno hacértelo llegar por varios motivos: por si quieres replicar; porque la confrontación siempre me ha ayudado a avanzar, enriquecer y profundizar más mi fe; por si quieres introducir en tu web algo más de pluralismo... No obstante, el motivo principal es invitarte a replantear tu fe.
¿Hablaremos de Dios y de sus cosas?
Plácido
El document que adjuntava (de 39 pàgines) portava per títol "Cristo ¿todavía Salvador Universal? (Mi discernimiento sobre los postulados de la Teología del Pluralismo religioso -TPR-)".
Al presentar la Teología del Pluralismo religioso (Jesucristo es camino de revelación y salvación plena de Dios, pero Dios puede revelarse y salvar plenamente también a través de otros caminos), diu:.
Llevando coherentemente esta última postura a sus últimas consecuencias se encuentra la 'Teología pluralista de las religiones' (TPR), cuyos pioneros son el teólogo presbiteriano John Hick (la metáfora de dios encarnado) y el ex-sacerdote católico P. Knitter (one earth many religions. multifaith dialogue and global responsability); y ambos en colaboración: el mito de la singularidad del cristianismo. hacia una teología pluralista de las religiones. Otros nombres célebres, cada uno con sus matices y más o menos comprometidos con esta corriente teológica, son los jesuitas Jacques Dupuis (hacia una teología del pluralismo religioso), Roger Haight (Jesús, símbolo de Dios), A. Pieris, J. Melloni, Miquel Sunyol; el teólogo católico-hindú-budista R. Panikkar, el ex-franciscano L. Boff, el claretiano J.M.Vigil (teología del pluralismo religioso), los dominicos E. Schillebeeckx y C. Duquoc (el único cristo. la sinfonía diferida), C. Géffré (la verdad del cristianismo en la era del pluralismo religioso; para un cristianismo mundial), Jorge Pixley, Juan José Tamayo, Anthony de Mello, el obispo episcopaliano John Shelby Spong...
* * *
Hola Xavier:
Ja veus, sortim junts, quasi podríem dir que anem del bracet, i no anem pas mal acompanyats, encara que no tots els autors citats tinguin les meves plenes simpaties. Alguns d'ells ja han estat "utilitzats" per mi a la meva web, encara que no en temes específics del "pluralisme religiós": l'asiàtic, nascut a Sri Lanka el 1934, Aloysius Pieris; un parell o tres vegades me n'hauré aprofitat d'en R. Panikkar i el bisbe John Shelby Spong l'he fet sortir amb bastant profusió, sobretot en el tema de la meva Catequesi Nadalenca. D'ell també vaig publicar les 12 Tesis.
Perseguits o trepitjats com la sal que ha perdut el seu sabor?
Raimon Pannikar:
Déu intervé a la història?
La inútil confessió de Joan Pau II
Ja fa anys una amiga de l'Església Reformada de França em parlava d'en John Hick: ella estava traduint al francès el seu libre god has many names (1980), que portaria el títol dieu a plus d'un nom". El "viure a comarques" té també els seus inconvenients, fins i tot tenint una connexió ràpida a Internet. No em vaig assabentar de la publicació al 2004 per Abya Yala (Ecuador) del seu llibre de 1993 The Metaphor of God Incarnate: Christology in a Pluralistic Age (La metàfora del Dios Encarnado. Cristología para un tiempo pluralista). Em va sorprendre gratament (certament, a resultes de la meva ignorància) que Abya Yala, alguna de les publicacions de la qual ja han estat objecte de referència a la meva web quan vaig tocar el tema de la Teologia Indígena (Un "viatge" a una de les religions originàries de la terra), publiqués un llibre d'aquesta temàtica. Veig que un dels noms (el de J.M. Vigil) que ens acompanya a la llista ha estat l'impulsor d'aquesta traducció. Pel Mingo Melero sé que ens coneixem mútuament: ell alguna vegada haurà llegit alguna cosa meva i jo ja sé que cal diferenciar-lo del José Ignacio López Vigil i, naturalment, de la germana d'aquest, autors d'aquell famós un tal jesús.
D'en Paul F. Knitter n'estic completament peix: ara sé el que acabo de veure per internet.
En Juan Masiá, el que aquest estiu ha estat el nostre predicador dels Exercicis de Lamiarrita (t'invito a veure el comentari que en vaig fer) ens va fer propaganda del llibre jesús, símbolo de dios d'en Roger Haight. Ja vaig veure a Claret que estava editat per Trotta i que era un llibre gros i car: me'l regalaré per aquests Reis, però comprant-lo a Abacus, que sempre hi tindré una mica de descompte. I el convertiré -seguint l'exemple d'en John Shelby Spong (Cada any tinc el costum d'escollir un dels grans llibres teològics o bíblics per a estudiar-lo en profunditat)- en el llibre de lectura de l'any o dels pròxims anys (que els jubilats tenim molta feina).
Anem ja al gra. Em sembla que el teu error ha estat l'haver acceptat escriure sobre el diàleg interreligiós a la revista jesuitas, doncs aquí no pots dir tot el que penses i és molt possible que t'hagis vist obligat a fer significatius canvis a les teves pròpies formulaci-ons. Tu mateix t'has imposat una auto-censura que fa que allò que tu comparteixes amb tota una colla de teòlegs -i que per a molts és la condició de possibilitat de que el cristi-anisme sobrevisqui en el nostre món occidental- no arribi als nostres "familiars, amics i col·laboradors".
|
Javier Melloni:
Con el paso de los años he ido descubriendo que Jesús no es ningún límite para el diálogo interreligioso, sino que precisamente es quien permite desarmar cualquier barrera que nos autoimponemos. Jesús no es límite porque precisamente su ser es el resultado de traspasar toda demarcación, comenzando por la misma encarnación: Dios haciéndose humano supone la superación de la distancia de dos ámbitos que, en principio, están abismalmente distantes |
Si després del "viatge" seguim parlant de l'encarnació, vols dir que aquest viatge ens ha "alterat"? No dic que el terme o el concepte d'encarnació hagi de ser retirat del nostre vocabulari, sinó que hem d'evitar per tots els mitjans donar la impressió que Jesús és Déu encarnat. Naturalmente, el dogma cristiano, en su pleno desarrollo, no dice, estrictamente hablando, que Jesús de Nazaret era Dios encarnado, en el sentido del Dios de las Escrituras hebreas, sino en que era la Segunda Persona encarnada de una Trinidad divina. Por tanto, cuando en estas páginas afirmo que Jesús era Dios en-carnado, estoy adhiriéndome al uso general según el cual "Dios encarnado" es abreviación de la "Segunda Persona de la santa Trinidad es el Dios Hijo encarnado". Sembla, per aquest paràgraf d'en John Hick, que la més pura ortodòxia ja hauria d'evitar parlar de "Déu encarnat", i referir aquesta idea només a "Déu Fill, segona persona d'una divina Trinitat". Però, lluny de mi! posar-me ara a defensar distincions trinitàries. Els nostres "familiars, amics i col·laboradors" després de llegir el teu "Testimoni" a jesuitas seguiran "inalterados" en les seves creences de que Jesús des dels seus orígens ja era una miqueta especial ("su ser es el resultado de traspasar toda demarcación") i seguiran pensant que el concepte d'encarnació és vàlid encara, en els nostres dies, per a una comprensió de la figura històrica de Jesús de Nazaret ("comenzando por la misma encarnación"), convençuts de que Déu "haciéndose humano [en Jesús]" ha donat el primer pas per a salvar-nos. |
És molt possible, Xavier, que t'hagis repensat molt la frase "haciéndose humano" (ja has vist que "en Jesús" és un afegit meu), com deixant-la oberta -sense afirmar-lo explícitament- a altres possibles "encarnacions".
|
Ara ja no és qüestió de diàleg interreligiós o de pluralisme religiós, sinó de diàleg entre dues persones que es consideren cristianes dintre de l'Església catòlica. Jo acostumo a dir que els romans no acostumaven a crucificar jueus per discussions entre "lo puro y lo impuro" o per dirigir-se a Déu anomenant-lo "Abbá" (o papaíto). També m'agrada recordar allò de que no es poden sumar pomes amb peres i penso que "sumar pomes amb peres" és parlar de la mort de Jesús, que -si no m'equivoco- tu i jo considerem con un fet històric, i, tot seguit, de que "muere expulsado de la ciudad mesiánica" o de que "con su muerte se desgarra el velo del Templo", que ja serien afirmacions de l'ordre simbòlic. Va morir on morien els ajusticiats i no em faràs creure que tu creus que el "vel del Temple s'esquinçà en dos de dalt a baix". Aquesta cura que darrerament tinc de "no sumar pomes amb peres" em porta a evitar parlar de "la mort i resurrecció de Jesús". La mort de Jesús és un fet històric i la resurrecció de Jesús pertany a l'ordre de la simbòlica. |
Javier Melloni:
El resto de su vida fue precisamente abrir los muros que, en nombre de la Ley, la religión de su tiempo había construido: entre hombres y mujeres, entre puro e impuro, entre sagrado y profano, entre judíos, samaritanos y paganos, etc. Jesús muere expulsado de la ciudad mesiánica y con su muerte se desgarra el velo del Templo, es decir, abre lo que había sido secuestrado: el acceso directo a Dios sin necesidad de intermediarios. |
|
Javier Melloni:
El diálogo interreligioso pone en cuestión nuestros territorios, pero no los de Jesús sino los nuestros, que nacen de una comprensión limitada de Jesús. Él no queda disminuido cuanto más entramos en diálogo con otras tradiciones, sino que precisamente desde Jesús y con su Espíritu ese diálogo es impulsado como un dinamismo imparable, difícil y a la vez simple, paciente y a la vez urgente, hacia el encuentro del otro, del mismo modo que Él es el Verbo de Dios y sale al encuentro de lo humano. |
Estic d'acord en que Jesús "no queda disminuido cuanto más entramos en diálogo con otras tradiciones": ni disminuït ni engrandit. D'acord en que aquest diàleg amb altres tradicions religioses arribarà a modificar "nuestra comprensión limitada de Jesús". Jo diria que la teva darrera afirmació "Él [Jesús] es el Verbo de Dios" forma part d'aquesta "nuestra comprensión limitada de Jesús". I, potser, perquè són afirmacions sorgides, no del diàleg, sinó de la confrontació entre diversos grups de creients en Jesús, seria de les primeres de les que ens hauríem d'alliberar. Seria bo deixar constància de que "Jesús con su Espíritu" van tenir molts segles per a impulsar aquest diàleg, però que aquest no es va encetar fins que el nostre món occidental es va trobar reptat per la ciència moderna (el nou coneixement del món de la naturalesa) i, més darrerament, pel coneixement del món religiós d'altres pobles i cultures. Xavier, abans, en el requadre anterior, m'he deixat una frase sense comentar... però ja ho farem, potser, un altre dia. Vols dir que, abans de la mort de Jesús, els accessos a Déu estaven tallats? Vols dir que, després de la mort de Jesús, els accessos a Déu estan oberts? Millor que ho deixem per a un altre dia, no et sembla? |
