Benvolgut Domingo:

Podem seguir la correspondència que ja tenim entre nosaltres dos.

He llegit, o potser rellegit, les pàgines de Marcel Légaut publicades en el nº 20 (mayo-noviembre 2008) de CUADERNOS DE LA DIÁSPORA amb el títol Haced esto en mi memoria.

Posaré ara els meus "puntos sobre las íes"...

Fa uns mesos Javier Domínguez em recriminava els meus comentaris al manifest "Revuelta de mujeres en la Iglesia" dient-me que "es momento de apoyar a las mujeres en sus reivindicaciones, no de ponerles los puntos sobre las íes". La meva desposta fou exposar-li que el posar "los puntos sobre las íes" era "casi mi forma de apostolado, un apostolado no dirigido únicamente a mujeres, sino también a hombres".

...també a aquest escrit de Marcel Légaut, sabent que no diré res de nou, sinó que serà, seguint la pedagogia ignasiana, un "exercicio de repetición", o de repeticions.

Em sembla que Légaut sap "massa" de Jesús, oblidant-se de la distància dels 9 metres que cal respectar entre Jesús i els evangelis. En aquest cas, seria millor dir entre Jesús i els diversos documents del Nou Testament.

Entusiasmat per aquest "un tal Jesús" (aquest Jesús sense article de Mc 1,9), ens el vas voler fer proper, a vegades tan proper que t'oblidaves de mantenir la distància reglamentària dels 9 metres entre els evangelistes i Jesús.

Això li ho deia, ja fa uns quants anys (el 2006), a Pope Godoy quan va venir de "predicador" als nostres Exercicis de Lamiarrita.

No respectar aquesta "distància" és una deshonestedat, deshonestedat que poden cometre "teòlegs honestos". Ara qui queia sota els meus "puntos sobre las íes" era Gonzalo Haya, el predicador de l'any 2014.

Hi ha gent (ja siguin investigadors, teòlegs, exegetes, capellans preocupats per la predicació, catequistes, cristians mossegats per la "fides quaerens intellectum" de què parlava sant Anselm (la fe a la recerca de la seva comprensió) que es consideren "honestos" i la seva "honestedat" no els posa cap fre a l'hora de parlar de Jesús de Natzaret, i et poden explicar el que Jesús va dir, va fer i va pensar, parlar de la seva evolució interior i de les seves experiències espirituals...

D'altres també es consideren honestos i la seva "honestedat" els impedeix ultrapassar certs límits. Ells només diran: "Tal document evangèlic diu que Jesús...".

I posava uns quants exemples, entre ells el de Lc 4, 16-22, la presentació de Jesús a la sinagoga de Natzaret, a on es recorda el text del profeta Isaïes (Is 61, 1ss)

En el cas de Marcel Légaut aquest requadre quedaria de la següent manera:

Podríem ampliar una mica el requadre:

Fou posteriorment, uns vint o trenta anys després de la mort de Jesús, quan Pau, un jueu de la diàspora, a qui poc li importaven les causes de la mort de Jesús i que no va demostrar gens d'interès per la seva vida, va introduir una interpretacio sacrificial veterotestamentaria.

I jo em pregunto: d'on es treu Marcel Légaut com Jesús de Natzaret va interpretar la seva mort?

Deixem, si et sembla bé a exegetes, historiadors i gent de bell escriure, que ens diguin com la interpretació de Pau va anar-se'n introduint en alguns escrits d'aquells temps.

Fàcil és veure la dependència de l'evangeli de Marc de la interpretació paulina:

Però no tots els grups de seguidors i seguidores de Jesús van acceptar aquesta interpretació paulina.

¿Coneixia el teu amic Marcel Légaut la Didach,? També circula sota el títol de "Doctrina dels Dotze apòstols".

El text de la Didach, [Didakhé] o Doctrina dels Dotze Apòstols, l'existència del qual només ens era conegut per referències d'autors antics, fou trobat en un manuscrit grec de Constantinoble i publicat l'any 1883. Sembla que es tracta d'una compilació d'elements molt antics, la major part dels quals podrien datar-se en el segle I.

L'any 1873, un monjo ortodox anomenat Filoteo Bryennios, que va arribar a ser metropolita grec de Nicomedia, va descobrir, prop de Constantinoble, un còdex grec de l'any 1057, anomenat Codex Hierosolymitanus, que contenia, entre altres textos la Didaché. El còdex es conserva actualment a la biblioteca del Patriarcat de Jerusalem.

El conjunt està format per diverses instruccions de caràcter moral, litúrgic i disciplinar, potser per a l'ús dels predicadors itinerants. El seu particular interès consisteix en donar-nos a conèixer les formes més primitives de la catequesi moral, amb forta influència jueva, i els elements més antics de la litúrgia baptismal i eucarística, com també l'organització eclesiàstica en el moment en què, junt als predicadors ambulants, comença a sorgir una jerarquia estable i una organització a les esglésies locals.

Si hagués conegut aquest venerable text ("un text exhaustivament estudiat des del seu descobriment") potser hagués extret (llest com era) les mateixes conclusions que John Dominic Crossan:

• A finals del segle I hi havia alguns grups del "moviment de Jesús" de Síria (meridional?) que celebraven una eucaristia del pa i del vi sense el menor vestigi de banquet pasqual, de Darrer Sopar i sense cap simbolisme que -directament o indirecta- fes menció de la Passió
• És molt difícil que aquests grups tinguessin coneixement de tots aquests elements i haguessin decidit ometre'ls
• Cal, doncs, pensar que aquests elements no eren coneguts des d'un principi per tothom
• i que no procedien, per tant, d'una institució solemne, formal i definitiva del mateix Jesús

I ja no hauria parlat tant de "Feu això en memòria meva"

Algunes expressions de Marcel Légaut no em semblen justificades, per exemple quan fica tots els apòstols en el mateix sac:

L'ensenyament dels apòstols insisteix, especial i gairebé exclusivament, en el sacrifici cruent de Jesús, víctima propiciatòria pels pecats dels homes.

Això va portar als apòstols a fer de la mort a la creu la finalitat última i gairebé única de la vida de Jesús, la resposta directa a una voluntat expressa i explícita de Déu; resposta que satisfeia un decret inflexible i implacable de justícia.

Els apòstols van afirmar que aquella mort era, sense més, el rescat pel pecat, tal com ells ho concebien. I, en la seva predicació, aquesta mort, així compresa, es va convertir en la peça central d'una doctrina que la justificava i que, d'aquesta manera, l'arrencava de la situació i de l'esdevenir històric de Jesús, que ells convertien en alguna cosa merament accessòria i instrument de la voluntat divina, sent així que eren, en si, per la seva raó de ser, de capital importància espiritual. En donar com a raó de la mort de Jesús la voluntat de Déu -del Déu que llavors concebien-, aquesta teologia dispensava, equivocadament, de buscar el sentit i l'abast de la missió de Jesús a la vida dels homes que arriben a ser, a poc a poc, ells mateixos, d'una manera real, sota la crida de Déu.

Ja fa uns quants anys que criticava a Xavier Melloni per l'ús d'expressions semblants, que semblaven oblidar o ignorar la "desconcertant varietat" o la "diversitat incontrolada" d'aquells grups que tenien Jesús de Natzaret com referent.

Ja veig que també hauria de criticar el títol llarg de la Didajé que, segons Adolf von Harnack, seria: "La instrucció del Senyor als gentils per mitjà dels dotze Apòstols".

¿Va existir aquest grup dels "dotze apòstols"? Alguns ho posen en dubte:

A lo largo del siglo XX, cierto número de críticos relevantes han considerado probable o cierto que el grupo de los Doce surgió realmente en la Iglesia primitiva y luego fue retrotraído al ministerio de Jesús.

John P. Meier
Un judío marginal
III, 148

Hauries de dir-me si Marcel Légaut distingeix bé en els seus escrits "els deixebles", "els apòstols", "els dotze", no sia que, com Mary E. Mills, barregi aquests tres termes que són ben diferents.

Em fa la impressió que Marcel Légaut desconeixia els "números Strong". I tu, malgrat les meves recomanacions els segueixes ignorant?

El número corresponent a "deixeble" (maqhth.j) (que abasta singular/plural) és el "3101", i pel femení "deixebla") (maqh,tria) és el "3012".

http://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G3101&t=KJV

http://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G3102&t=KJV

El corresponent a "apòstol" (avpo,stoloj) és el "652".

http://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G0652&t=KJV

Y el de "els dotze" (dw,deka) es el "1427".

http://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G1427&t=KJV

Jo diria que quan Marcel Légaut parla de "els apòstols", almenys en els paràgrafs apuntats abans, s'està referint al grup -potser inexistent en vida de Jesús- de "els dotze", els que surten retratats per Leonardo da Vinci (foto que presideix -o presidia- molts menjadors), a qui Jesús, segons l'evangeli de Lluc (22, 19), els va dir:

I Lluc -l'únic evangelista que recorda aquesta "darrera recomanació" del Senyor- ho copia de Pau, un que no surt a la foto de Leonardo. Poc fonament per tot l'edifici que es munta Marcel Légaut.

Als meus vuitanta anys encara puc anar aprenent coses dels evangelis.

Altres coses vaig aprenent als vuitanta anys: que hom ja no pot anar per senders de muntanya que altres recorren amb tota facilitat. Un "aprenentatge" d'aquestes darreres setmanes.

Gràcies per aquest "Peñalara" (2428m.) d'aquest setembre. Suposo que serà la darrera pujada de 600m. de la meva vida.

He posat atenció a la perícopa de Mc 14, 12-16 / Mt 26, 17-19 / Lc 22, 7-13 (preparació del sopar pasqual) i en el primer verset de la següent: Mc 14, 17 / Mt 26, 20 / Lc 22, 14.

Ja saps que com sóc un pobre catequista segueixo la hipòtesi que avui dia sembla la més acceptada: Mateu i Lluc copien de Marc (i del document Q). Deixem per a un altre dia la qüestió de qui copiava Marc.

A la prerícopa es parla de "deixebles" (oi` maqhtai. auvtou/, meta. tw/n maqhtw/n auvtou/) i en el primer verset de la següent Marc inicia un canvi parlant només de "els dotze" (meta. tw/n dw,deka), deixant desconcertats als altres dos. Mateu seguirà, segons algunes versions, parlant de "els dotze deixebles" (meta. tw/n dw,deka maqhtw/n) i Lluc parlarà de "els apòstols" (oi` avpo,stoloi su.n auvtw/), encara que algunes versions -seguint potser la Vulgata- parlaran de "els dotze apòstols" (oi` dw,deka avpo,stoloi su.n auvtw/).

Em sembla que el teu amic Marcel Légaut no rellegia els diversos documents del Nou Testament amb la mateixa cura que jo als meus vuitanta anys. Veig que en l'evangeli de Marc "els deixebles" (toi/j maqhtai/j auvtou/) no tornen a sortir fins Mc 14, 32, quan, acabat el sopar, surten "de copes" a un lloc anomenat Getsemaní.

Potser m'ha sortit una miqueta irreverent aquest "sortir de copes", però el text evangèlic (Mc 14, 36) m'ho permet:

No és necessari, a parer meu, haver tret una bona nota d'exegesi (assignatura que crec que no teníem) per a adonar-nos que aquí, com en molts altres llocs, tenim una barreja de documents: un, el que parla de "deixebles"; l'altre, el que parla de "els dotze".

A la perícopa concreta que narra el què alguns anomenen "institució de l'eucaristia" (Mc 14, 22-25) no tenim ni "deixebles", ni "apòstols", ni "els dotze"; tot són pronoms que cal referir-los, en l'evangeli de Marc, a "els dotze".

No se m'ha escapat -a la meva profunda relectura dels evangelis- que Mateu, que ja havia precisat que "els dotze" de Marc eren "els dotze deixebles", reitera aquesta precisió també aquí:

Aquesta possible barreja de documents, de la que jo no sé fins a quin punt en Marcel Légaut n'era conscient, possibilita tot un grapat de dubtes que ens permeten repetir les conclusions de Crossan:

...i que no procedien, per tant,
d'una institució solemne, formal i definitiva
del mateix Jesús

Em caldria acabar ja, doncs, allargant-se això massa, ja no hi haurà qui em segueixi llegint. Deixo, potser, per a una altra ocasió, posar "los puntos sobre las íes" a alguns altres paràgrafs. Per exemple, sense voler ser exhaustiu:

¿Tenia [Jesús] potser, cada vegada més consciència de la distància que hi havia entre la seva religió i la del seu poble, distància per a molts encara invisible però evident ja per a ell? (Pàg. 26)

La fossa que s'obria ràpidament entre Jesús i Israel després de l'entusiasme inicial es devia més a la impotència espiritual d'un auditori desbordat pels fets que al rebuig d'una autoritat oficial atrinxerada en les tradicions immemorials de l'ordre religiós establert. (Pàg. 27)

No entra dintre dels límits del meu apostolat comentar aquells paràgrafs amb els quals estaria d'acord, en els que Légaut apunta una crítica a mantenir, avui en dia, la referència "sacrificial".

La pràctica del sacrifici cruent ofert a la divinitat no és específicament jueva, sinó que es dóna en totes les religions sota formes més o menys primitives... Assimilar la mort de Jesús a un sacrifici cruent exigit per Déu, amo totpoderós de la vida, que la dóna i la treu a voluntat, era presentar una explicació d'aquesta mort fàcil d'entendre no només pels jueus, sinó també pels catecúmens procedents del paganisme. (Pàg. 40)

En particular, la noció de sacrifici va perdre, a poc a poc, la significació espiritual que tenia quan aquesta s'imposava per sobre dels costums jueus o pagans, més o menys puerilment supersticiosos. El sacrifici cruent, que antany va ser un acte religiós, ja no semblava procedir sinó d'una barbàrie indigna de Déu. L'ofrena en forma d'homenatge simbòlic, que va substituir insensiblement al sacrifici entès com una destrucció real, tampoc tenia major significació per a l'home contemporani. (Pàg. 47)

Suposo que ja hauràs vist que, en el meu cànon eucarístic, no separo el moment de la "comunió" de la "consagració", sinó que el fet de repartir el pa i el vi es fa a continuació del "preneu i mengeu" i del "preneu i beveu". La raó principal del canvi no està en aquest paràgraf de Marcel Légaut...

Per a un nombre també important, la missa és el temps de preparació per a la comunió eucarística. Dissortadament, el seu final precipitat suprimeix el recolliment que hauria de completar la comunió perquè aquesta no es reduís a una simple pràctica sacramental. (Pàg. 48)

...però l'explica una mica.

Ara sí, que ja acabo.

Molt cordialment

Miquel

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)