Faré el comentari sobre la primera lectura, ja que em sembla que, encara que pertanyi a aquella part que molt malament anomenem "Antic Testament", és, de les tres d'avui, la més actual.

És veritat que de la lectura de l'evangeli (diàleg amb la samaritana), que -gràcies a Déu- ha estat llarga, en podríem dir (vosaltres, millor que jo) coses ben maques. Jo només em permetria de dir que, per molta teologia feminista que vulgueu fer, no intenteu extreure d'aquesta narració, altament simbòlica, cap conseqüència sobre la situació que la dona hauria de tenir avui dia a l'església. Ni arribeu a pensar que Jesús era el primer jueu que, cansat del camí, seia bonament junt a un pou i es posava a xerrar amb la primera dona que hi arribava.

Si voleu recordar:
No ens cal recular al segle I

Però anem a la lectura "actual", que aquestes darreres setmanes ha estat "actualitzada" gràcies a una pel·lícula que algunes de vosaltres potser heu vist, però que jo no he vist, encara que estic llegint el llibre. Com ja podeu suposar em refereixo a "silencio", llibre d'un japonès (Shûsaku Endô), publicat el març del 66, pel·lícula d'un americà del nord (Martin Scorsese), estrenada a Espanya fa unes poques setmanes.

Però ni el llibre ni la pel·lícula era la primera "actualització" que es feia de la narració de l'Èxode (17, 3-7). Ja la trobem "actualitzada" a la mateixa Escriptura hebrea en el llibre dels Nombres (20, 1-13) i en el Deuteronomi (32, 51-52). Els salms també la recorden:

La narració del llibre dels Nombres té un final una mica estrany, però que cal tenir-lo present: Moisès i Aaron són castigats: ells no entraran a la Terra Promesa.

No oblidem aquesta frase: "No m'heu cregut capaç de manifestar la meva santedat".

Una lectura atenta de les dues narracions, la de l'Èxode i la del llibre dels Nombres, ens podria posar dubtes sobre el lloc geogràfic concret: si un cop sortits del desert de Sin, ja acampats a Refidim, o un cop arribats al desert de Sin i trobar-se sense aigua. Però aquests dubtes, avui, els podem posar a un costat.

Avui tampoc ens preguntarem per quina va ser l'acció concreta d'Aaron i Moisès per rebre el càstig. ¿Són els dos cops donats a la roca (Num 20, 11) quan el Senyor havia ordenat un de sol (EX 17, 6)?

La frase que fa que la narració de l'Èxode sigui "actual" és aquesta: "El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?".

És només una pregunta, però ja és considerada com una "murmuració" (Ex 17, 3), com un "discutir" (Ex 17, 2; Num 20, 3.13; Deut 33, 8), com un "posar a prova el Senyor" (Ex 17, 2.7).

Aquell lloc passarà a la història com "les aigües de La Discussió", aquells moments seran recordats com "el dia de La Temptació"; les aigües de Meribà, el dia de Massà.

Però allò que va passar a "les aigües de La Discussió" (a les fonts de Meribà) no va passar només allà; allò que succeí "el dia de la Prova" (el dia de Massà), no va succeir només aquell dia.

És una pregunta, és una murmuració, és una discussió, és un posar a prova, que és manté tot al llarg de la història de la nostra tradició jueva-cristiana. (No vull ficar-m'hi a altres tradicions religioses que desconec).

I jo diria que a aquesta pregunta, la nostra tradició jueva-cristiana no té una resposta única. Almenys l'evangeli de Marc, amb el seu darrer crit de Jesús (Pare, per què m'haveu abandonat?) manté la pregunta totalment oberta, totalment actualitzada.

Pels comentaris que he llegit de la pel·lícula, hi ha un moment en què el jesuïta exclama: "Durant anys he estat resant al no-res". (No he trobat aquesta expressió a la novel·la)

Vaig posar un comentari a la meva web.

HE ESTAT RESANT AL NO-RES

A silencio, la pel·lícula de Scorsese, el jesuïta Rodrigues, constatant que Déu, davant dels sofriments i martiri dels cristians, segueix tot emmudit, fa aquesta exclamació: "Durant anys he estat resant al no-res".

Però no és necessària la crua representació de martiritzats per donar versemblança a aquesta frase. Possiblement, més d'un monjo, després d'anys i anys d'estada plàcida en el seu monestir, seguint el dia a dia al ritme dels salms de les hores canòniques, hagi pogut exclamar el mateix: "He estat resant al no-res".

A vegades es parla de la darrera etapa de la vida de la jove carmelita francesa, Teresa de Lisieux. ¿Moria sense tenir una resposta clara a la pregunta de les "fonts de Meribà"? ¿Es preguntava si havia estat resant al no-res?

Resar, ¿no és a vegades la nostra exigència de voler tenir una relació personal amb Déu? Un Déu a qui, ja abans, l'hem creat a la nostra imatge, a la nostra mida... Un Déu que t'estima, et coneix, et crida, et parla, t'exigeix, t'interpel·la… Un Déu a qui nosaltres podem estimar, conèixer, respondre, protestar...

Si un dia us trobeu immergides a "les fonts de Meribà" (preguntant-vos "El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?"), si algun moment us trobeu en el "dia de Massà", posant a prova el Senyor ("¿Estic resant al no-res?"), no patiu, no us preocupeu: esteu dintre de la tradició jueva-cristiana.

No sé si reseu, almenys, un "parenostre" al dia, no sé des de quan reseu aquest "parenostre" diari. I què és el que, potser sense saber-lo, heu estat demanant dia a dia? "No permetis que caiguem en temptació".

Fa un cert temps, comentant "el Pare nostre de Jesús i els seus" (no el "nostre Pare nostre") -no sé si ho recordareu-, relacionava aquesta darrera petició amb aquest episodi de "les fonts de Meribà", com una nova "actualització" feta en els temps de "Jesús i els seus".

D'entre les moltes traduccions d'aquesta frase del "Pare nostre", escolliria aquesta: "No ens fiquis a La Prova", "No permetis que arribem a preguntar-nos si estàs o no amb nosaltres", "Que el teu Silenci, el teu no-actuar, no ens mantingui en una situació tal què et temptem, què dubtem de la teva sobirania, què ens preguntem: És o no és amb nosaltres?"

Ara he vist que aquesta relació ja la feia l'autor japonès:

De pronto, al anochecer, llegaron desde la celda de los presos sus voces recitando a coro una oración: "Padre nuestro, que estás en os cielos, santificado sea tu nombre...". Aquellas voces de hombre y de mujer se alzaban como un surtidor para desvanecerse en la neblina de la tarde. Sobre todo la frase: "Y no nos dejes caer en la tentación..." era de una tristeza indefinida, como un gemido. El padre, con un parpadeo de aquellos ojos hundidos, movía sus labios al unísono con ellos. "Tú siempre has estado callado, pero no, no podrás seguir siempre así". (Pág. 136)

Us he dit que no oblidéssiu una frase: "No m'heu cregut capaç de manifestar la meva santedat".

Quina és la primera petició del "Pare nostre"? "Sigui santificat el vostre nom", "Manifesta la teva santedat", "Mostra't com autèntic Déu del teu poble", "Actua com Senyor de la història, rei de reis per damunt de tots els déus".

En els temps bíblics de l'Èxode era la falta d'aigúa, la set ben material del poble, la que posava dubtes sobre aquest "Déu del teu poble".

En els temps de l'Exil, era el poble exiliat, la dispersió de les tribus d'Israel entre les nacions, la que feia preguntar per la santedat de Déu com Senyor de la història. A aquesta pregunta del poble, el profeta Ezequiel responia:

En els temps de "Jesús i els seus" era la presència política i militar de Roma sobre "el país que jo us donaré" la que urgia una nova actuació històrica de Yahvé ("Santifica, però ja!, el teu nom"), la que implorava que no els obligués a repetir la pregunta de les fonts de Meribà, "¿Estàs o no estàs amb nosaltres?". L'evangeli de Mateu no tenia por a concretar aquesta reivindicació: "Allibera'ns del maligne". Possiblement, una manera de referir-se als romans, els que no permetien donar credibilitat a la promesa de Yahvé:

L'evangeli de Lluc no s'atreveix a fer aquesta precisió, i això que al principi del seu evangeli havia dit:

Potser sense saber-lo, des dels dies de Meribà tots estem units en una mateixa pregunta: "El Senyor, és o no és amb nosaltres?"