Ir a la versión castellana
Vols veure les cites del NT
en el seu text grec?
 Si no el veus,
doble click...click2 (1K)		 Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
Versió per a imprimir
Qui són aquests "bandolers" crucificats amb Jesús?
Qui són aquests lh|sth,j?

Mc 15, 27 Kai. su.n auvtw/| staurou/sin du,o lh|sta,j(
e[na evk dexiw/n kai. e[na evx euvwnu,mwn auvtou/Å
Juntament amb ell van crucificar dos bandolers,
l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra.
Mt 27, 38 To,te staurou/ntai su.n auvtw/| du,o lh|stai,(
ei-j evk dexiw/n kai. ei-j evx euvwnu,mwnÅ
Aleshores foren crucificats amb ell dos bandolers,
l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.
Jn 19, 18 o[pou auvto.n evstau,rwsan(
kai. metV auvtou/ a;llouj du,o
evnteu/qen kai. evnteu/qen( me,son de. to.n VIhsou/nÅ
Allà el crucificaren,
juntament amb dos més,
un a cada banda, i Jesús al mig.

Suposició:
Les persones executades
en un mateix grup,
acostumen a pertànyer
al mateix "sumari"

Fem una primera mirada al alexandre, al diccionari grec-francès que utilitzo:

lh|sth,j( ou/ voleur à main armée, ravisseur, brigand
lladre de camí ral, bandit, bandoler, saltejador

Aquesta paraula grega utilitzada per Marc i Mateu la trobem molt sovint a l'obra de l'historiador jueu pro-romà Flavi Josep.

Ja la trobem aplicada per Flavi Josep a Ezequies, de qui diu que era un to.n avrcilhsth,n (cap de bandolers), el qual l'any 47 abans de Crist havia estat capturat i mort per Herodes (el del naixement de Jesús). Per saber qui era aquest avrcilhsth,j, serà bo veure les reaccions que aquesta mort va provocar. Aquestes reaccions ens les explica el mateix Flavi Josep (el qual no tenia cap simpatia per aquesta gent) a les seves dues obres: La guerra dels jueus [Bell], Les antiguitats dels jueus [Ant].

Breu descripció històrica:
L'any 63 (abans de Crist) els romans -per mitjà de Pompeu, a qui havien demanat ajuda els dos germans asmoneus Hircà II i Aristòbul II en les seves pretensions al tro de Jerusalem- fan la primera invasió de Palestina. Els partidaris de Hircà obren les portes de Jerusalem a Pompeu i els d'Aristòbul es tanquen en el Temple, a on resisteixen durant tres mesos a les tropes romanes. A la fi, el "dia del dejuni de l'Olimpiada 179" (tardor del 63 aC), Pompeu i els seus homes poden entrar en el Sancta Sanctorum del Temple. Pompeu reorganitza el país posant-lo sota la jurisdicció de la província romana de Siria i nomenant summe sacerdot a Hircà II (retirant-li el títol de rei i imposant-li un tribut), qui més tard serà anomenat etnarca per Juli César. Aquest, reconeixent que qui governa de veritat a l'ombra de Hircà és l'idumeu Antípatre, el converteix en procurador de Judea. Aquest nomena el seu fill gran, Fasael, governador de Jerusalem, i a Herodes, encara molt jove, governador de Galilea.

Una doble reacció:

A la mort d'Herodes el Gran (el del naixement de Jesús) hi ha un període de diverses revoltes, tant a la ciutat de Jerusalem com a tota la Judea. La primera de què ens parla, un cop acabat el dol oficial pel rei, es refereix a "no pocs que estaven disposats a la revolta" (ouvk ovli,goi tw/n newteri,zein proh|rhme,nwn) i que van començar un dol particular (ivdi,ou pe,nqouj) per tots aquells que havien estat executats (alguns d'ells cremats) per l'assumpte de l'àguila d'or de la porta del Temple (Bell II, 5).

Els instigadors de la destrucció d'aquesta imatge (Flavi Josep ens parla d'una "revolta popular" [demotikh, tij evpana,stasij]) havien estat dos doctors (sofisth,j), Judes i Maties, que coneixien molt bé les lleis de la patria (ma,lista dokou/ntej avkribou/n ta. pa,tria).
A Ant (XVII, 148) són descrits com "demagogs" (tinej tw/n dhmotikwte,rwn avnqrw,pwn). Molts joves hi acudien (ouvk ovli,goi prosh,|esan tw/n ne,wn) a escoltar les seves explicacions (tou,toij evxhgoume,noij tou.j no,mouj).
Morint-se ja el rei Herodes, aquests dos doctors es pensen que ja arribat el temps (kairo.j evpithdeio,tatoj) de venjar l'honor de Déu (timwrei/n h;dh tw/| Qew/|) i de destruir (kataspa/n) tot allò (ta. e;rga) que s'havia fet sense seguir les lleis tradicionals (kataskeuasqe,nta para. tou.j patri,ouj no,mouj). I aquests dos venerables doctors per a acabar d'animar els joves afegien que "era bonic morir per les lleis de la pàtria" (kalo.n ei=nai le,gonte,j( eiv kai, tij ge,noito ki,ndunoj( uvpe.r tou/ patri,ou no,mou qne,skein), molt més que morir de qualsevol malaltia. (Bell I, 648ss).

El "dol particular" per aquests dos doctors i els seus joves (oiv de. tou,j sofista.j penqou/ntej) va acabar en un bany de sang. Els soldats d'Arquelaus van penetrar en el Temple, a on aprofitant la festa de Pasqua s'havien reunit (evn tw/| iverw/| suneiste,kesan) els del dol buscant -entre la gent camperola vinguda dels pobles (evk th/j cw,raj lao.j a;peiroj)-reforços per a la seva revolta (trofh.n th/| sta,sei porizo,menoi) i van matar uns tres mil homes. (Bell II, 8ss)

D'aquesta "historieta", què en podem treure? Constatar una barreja entre "doctors respectats" i gent disposada a la revolta, oposició a un govern estranger (com era el d'Herodes) supeditat totalment a Roma i defensa aferrissada de les "lleis pàtries" (la llei de Moisès), participació activa de la clase camperola en moviments iniciats per grups urbans "revolucionaris". Destacar en tot això un fort contingut "teocràtic".

Com no estem a una classe d'història, no és necessari parlar de totes les revoltes i sublevacions sorgides a la mort d'Herodes, però sí que ens cal fer esment d'una d'elles: la de Judas, fill d'Ezequies, el que ja coneixem com "cap de bandolers" detingut i mort per Herodes (VIou,daj uivo.j VEzeki,a to/ katatre,conto,j pote th.n cw,ran arvcilhs|tou/ kai. ceirwqe,ntoj uvfV VHrw,dou basile,wj).
Ara el seu fill, uns quaranta anys més tard, comença a Galilea, concretament a Séforis (després de Tiberiades, la ciutat més important de la Galilea Inferior, reconstruïda poc després per Herodes Antipes convertint-la en "l'ornament de la Galilea" (pro,schma tou/ Galilai,ou panto.j) (Ant I, 27).

Ja sabeu que Sèforis està només a 7km de Natzaret i que no surt mai en cap text del Nou Testament. I que era una ciutat fortament hel·lenitzada...

Ara, aquest Judes reuneix molta gent desesperada (susth,saj plh/qoj ouvk ovli,gon) (susthsa,menoj plh/qoj avndrw/n avponemohme,nwn),
i, robant els dipòsits d'armes del rei (avnarrh,gnusin ta.j basilika.j ovploqh,kaj), arma els seus homes (tou.j peri. auvto.n ovpli,saj) (o[plize tou.j peri. auvto.n)
i es dedica a combatre a tots els qui desitgen arribar a ser reis (toi/j th.n dunastei,an zhlou/sin evpecei,rei) (Bell II, 56),
ja que ell també aspirava a la corona (kai. zhlw,sei basilei,ou timh/j), segons ens dirà en el seu segon llibre (Ant XVII, 271), a on fa una descripció més "negra" d'aquest personatge.

Hi havia un tal Judes, fill d'Ezequies, el temible cap de bandolers que, no sense grans treballs, havia estat capturat per Herodes. Aquest Judes, pels voltants de Seforis de la Galilea, va reunir una multitud d'homes desesperats i va atacar el palau del rei, apoderant-se de totes les armes que hi havia, i així armà els seus homes, i emparant-se també de totes les riqueses. Va terroritzar tota la regió per les seves incursions i saqueigs, cercant una rica fortuna i, fins i tot, els honors de la reialesa, esperant arribar a aquesta dignitat no per la pràctica de la virtut, sinó per l'excés de la seva injustícia

Arquelau ho va fer tan malament (tan cruelment) que els mateixos romans, al cap de nou anys, el van treure de la circulació: cridat a Roma pel Cesar fou desterrat a una ciutat de la Galia i el seu regne (Judea, Samaria i Idumea) passà a ser província romana, gobernada per un procurador (evpi,tropoj th/j ivppikh/j para. Vrwmai,oij ta,xewj Kwpw,nioj). Es deia Coponius, i això suposava la pèrdua total de la poca independència que els quedava, suposava també un nou impost i ja no quedava manera de mantenir la ficció de que Yahvé regnava sobre el seu poble.
El primer que han de fer els romans és fer un cens per poder controlar l'impost: és el famós cens del naixement de Jesús, col·locat per Lluc fora de temps. La província romana de Coponius estava integrada, encara que no totalment, a la província de Síria, de la qual Quirinus era el "legat imperial", enviat per l'emperador per fer el recompte dels béns (timhth/j tw/n ouvsiw/n genhso,menoj) (avpotimhso,menoj te auvtw/n ta.j ouvsi,aj)

El territori d'Arquelau fou convertit en província romana i fou enviat com procurador Coponius, el qual pertanyia a la classe eqüestre dels romans, rebent de César tots els poders, fins i tot el de condemnar a mort.
Durant el seu govern un galileu, anomenat Judes (tij avnh.r Galilai/oj VIou,daj o[noma), incità el poble a la revolta (eivj avpo,stasin), recriminant-los que acceptessin de pagar tributs (telei/n fo,non) als romans i que suportessin d'obeir, a més a més que a Déu, a senyors mortals (qnhtou.j despo,taj). Aquest home era un doctor (sofisth.j) que havia fundat la seva pròpia secta (ivdi,aj ai`re,sewj) que no tenia res a veure amb les altres [fariseus, saduceus, essenis].
Guerra dels jueus II, 117

A Ant (XVIII, 1) dóna algun detall més.

Però un cert Judes, el Gaulanita, de la ciutat de Gamala, amb l'ajut d'un fariseu, Sadok, recorregué a la sedició (evpei,geto evpi. avposta,sei). Proposaven que aquest cens no era altra cosa que una esclavitud completa i feien una crida al poble a reivindicar la seva llibertat. Si arribaven a tenir èxit, deien, seguirien fruint dels béns ja adquirits, i, en cas de no reeixir, tindrien almenys la gloria i l'honor d'haver demostrar una grandesa d'esperit. D'altra part, la divinitat col·laborava preferentment a la realització dels projectes humans, si ben animats, no estalviaven els homes cap treball per a portar-los a terme. Com la gent escoltava amb alegria els seus discursos, l'audàcia de la seva empresa va fer grans progressos, i no hi va haver mal que no fos engendrat per ells i del qual el poble no fos aclaparat més del que no se sabria dir-ho :

L'evangeli de Lluc vol deixar clar que la família de Jesús es va sotmetre al cens.

Flavi Josep fa una llarga llista de tots els mals engendrats per aquests dos homes:

Aquests són els resultats de la quarta filosofia (teta,rth filosofi,a), l'arrel (r`i,za) de la posterior destrucció total (o` fqo,roj) del país
Flavi Josep entra en una certa contradicció. En el seu primer llibre (Bell II, 117) ens diu que aquesta secta pròpia de Judes no tenia res a veure amb les altres tres (saduceus, fariseus, essenis), i en el segon llibre (Ant XVIII, 23) confessa que és molt semblant a la dels fariseus, exceptuant un punt: el seu amor per la llibertat (tou/ evleuqe,rou e;rwj), conseqüència de la seva creença en Déu com únic senyor i amo (mo,non hvgemo,na kai. despo,thn to.n Qeo.n).

Opinió d'en John Dominic Crossan:
Molt possiblement Flavi Josep té raó a l'afirmar que les propostes de Judes constituïen una novetat, ja que el poble jueu portava vivint sotmès a altres imperis des de feia uns sis-cents anys. Però Judes podria remuntar-se uns mil anys enrera, fins els temps de 2Sam 24, quan Déu va enviar una pesta sobre Israel per a castigar el cens de David i afirmar, així, que la seva filosofia era més antiga que qualsevol de les altres tres. Però no és aquesta qüestió (si era una novetat o no) la que ens interessa; més significativa és la qüestió de si realment les propostes de Judes i Sadoc foren les llavors de tot el que vingué després. En aquest sentit la resposta ha de ser totalment negativa. La relació de causalitat proposada per Flavi Josep entre la quarta filosofia de Judes i els esdeveniments posteriors respon únicament al pla de la seva obra i la seva afirmació de que aquesta filosofia fou l'origen de tots els mals constitueix una mera simplificació narrativa. És intent deliberat d'en Flavi Josep el de convertit tots els insurgents que no gaudien de les seves simpaties en una gran massa de bandolers.

John Dominic Crossan
Jesús,
vida de un campesino judío
Pàg. 153

I potser, sense ell voler-lo, explicita els motius teològics de la crida de Judes i de Sadok: Déu és l'únic Senyor i cap home no pot ser anomenat amb aquest nom (mhde,na a;nqrwpon prosagoreu,ein despo,thn). Una "teologia" que també trobem en els evangelis
Mt 23,8 u`mei/j de. mh. klhqh/te( ~Rabbi,\ ei-j ga,r evstin u`mw/n o` dida,skaloj( pa,ntej de. u`mei/j avdelfoi, evsteÅ
kai. pate,ra mh. kale,shte u`mw/n evpi. th/j gh/j( ei-j ga,r evstin u`mw/n o` path.r o` ouvra,niojÅ
mhde. klhqh/te kaqhghtai,( o[ti kaqhghth.j u`mw/n evstin ei-j o` Cristo,jÅ
Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans;
ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel;
ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist.

Flavi Josep no ens diu com van acabar aquests dos homes; potser ens diria que ja se sap com acaba aquesta mena de gent: crucificats pels romans, tal com ja ens va dir a l'explicar el final de les revoltes a la mort d'Herodes. Si hem de fer cas als Actes dels Apòstols, "Judes va morir, i tots els seus partidaris es van dispersar." (Ac 5,37)

Així fou com van morir, uns quaranta anys més tard, dos dels seus fills, Jaume i Simó. El pare (Judes el Galileu) va actuar l'any 6 dC., quan després de la destitució d'Arquelau, el seu regne va passar a ser governat directament per Roma. Del 41 al 44 Herodes Agripas I va ser anomenat rei pels romans, reunificant de nou l'antic regne del seu avi Herodes el Gran, però a la seva mort, l'any 46, tot el país passà a ser governat de nou directament per Roma, per mitjà de prefectes o procuradors (evpi,tropoj). El segon d'aquests, Tiberi Alexandre (46-48), jueu renegat, nebot de Filó d'Alexandria, va fer crucificar els dos fills de Judes. Flavi Josep no ens explicita les causes.

Comentari d'en S.G.F. Brandon:
Claudi va substituir Cuspius Fadus per Tiberi Alexandre (46-48). Aquest era fill d'Alexandre, alabarca (magistrat suprem dels jueus d'Alexandria) i nebot de Filó. Sens dubte, l'emperador el va considerar particularment apte per governar la Judea, donat el seu origen i la seva educació jueva. Però el fet d'haver abandonat la religió dels seus avantpassats el convertia en persona non grata pels jueus. Flavi Josep només ens recorda una sola iniciativa d'en Tiberi Alexandre, i aquesta és prou significativa: va fer crucificar dos fills de Judes el Galileu, Jaume i Simó. No ens dóna cap detall, però aquests dos descendents del fundador del partit zelota no haguessin tingut aquest final si no s'haguessin fet notar per les seves paraules o per les seves accions. Ens podem, doncs, preguntar si no s'havien obert de nou les hostilitats, en un esperit zelota, contra un procurador romà que era un jueu apòstata: era certament una bona fita per tot jueu animat del zel religiós de Pinhàs (Num 25).

S.G.F. Brandon
Jesus and the zealots

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol
sscu@tinet.cat
4 gener 2009		 Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena           Catequesi nadalenca          Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Altres temes

josephus (20K)

La meva família no només era de raça sacerdotal, sinó que era la primera de les vint-i-quatre classes. A més a més, la meva mare era de sang reial i els seus avantpassats foren durant un llarg període de temps summes sacerdots i reis... Vaig néixer de Maties, el primer any del regnat de Caius Cèsar [Calígula, l'any 37/38].
Els meus progressos en els estudis em guanyaren una fama de memòria i d'intel·ligència superiors a les normals. Encara de catorze anys tots em felicitaven pel meu amor a l'estudi, i contínuament sacerdots i notables de la ciutat venien a veure'm per aprendre de mi algun punt essencial de les nostres lleis.
Als setze anys vaig voler tenir experiència de les diverses sectes del nostre poble (fariseus, saduceus, essenis). I també, havent sentit parlar d'un tal Bannus que vivia en el desert, vestit amb allò que li proporcionaven els arbres i menjant del que la terra produeix espontàniament, fent abundoses ablucions de dia i de nit, em vaig convertir en deixeble seu.
Passats tres anys vaig tornar a la ciutat, i vaig seguir els principis de la secta dels fariseus
Quan Fèlix era procurador de la Judea [52-60], quan jo tenia vint-i-sis anys, vaig haver d'anar a Roma per alliberar a uns sacerdots amics meus, obtenint aquest favor gràcies a Popea, la dona del Cèsar...

De la seva Autobiografia

Si en vols saber més...
Seguiràs llegint el text...