DE LES TRES LECTURES, EN PODREM SALVAR ALGUNA?

¿DE QUINES LECTURES PARLEM?
De les lectures bíbliques que llegim a les misses

Aquell diumenge (Dominica XXVII, cicle B)les lectures que tocaven eren:

• Del llibre del Gènesi 2, 18-24
• De la Carta als Hebreus 2, 9-11
• De l'Evangeli de Marc 10. 2-16

La pregunta es pot fer de moltes altres lectures litúrgiques. És un "sermó" a l'eucaristia amb un grup de dones que pertanyen a un institut secular.

Jo no gosaria, avui dia, i més davant d'un públic femení i potser fins a un cer punt "feminista", llegir el primer text, aquell que diu que la dona sorgeix d'una costella de l'home. Molt possiblement quan es va escriure aquest text, la dona ja portava molts segles "sotmesa" a l'home: el text bíblic no fa més que donar la explicació d'una situació, per desgràcia, ben real.

Però aquest text, a través de la interpretació de Pau (Primera carta als Corintis, 14, 34-35) i de la seva escola (Primera a Timoteu, 2, 11-15), ha afectat greument la situació de la dona a l'església i fins i tot a la societat, fins arribar a aquell conegut

Ni tant sols poden preguntar;

Prohibicions que seguiran repetint els de la seva escola:

Curiós és que, uns quanta anys més tard, la dona que ens és presentada (en els Fets de Pau i Tecla) com deixebla de Pau sigui la capdavantera del moviment de "dones d'església" (d'aquell temps) que reivindiquen el dret a ensenyar, predicar i batejar.

Pots recordar:

Tecla d'Iconi

Molt possiblement aquestes recomanacions paulines segueixen les normes d'aquella societat. A les cartes paulines trobem normes (el que Luter va anomenar Die Haustafel) de com han de ser les relaciones domèstiques (per exemple a Col 3, 18 - 4, 1 i Ef 5, 21 - 6, 9), les relacions entre pares i fills, entre marits i mullers, entre amos i esclaus… Són les que els filòfos d'aquells temps també ensenyaven, encara que aquí s'introdueixin petites remarques "cristianes". Les dones seguiran sotmeses als marits, "com convé en el Senyor", "ja que el marit és el cap de la muller com el Crist és el cap de l'església". Els fills obeiran els pares en tot, "que això és bo en el Senyor"; els esclaus obeiran en tot els senyors, sabent "que és el Senyor Crist a qui serveixen".

Pots recordar:

Les normes domèstiques
Die Haustafel

I ambé pots mirar
Un altre fragment de A. Meeks

Jo diria que sant Pau no vol que els cristians marquin diferències "socials" amb la resta de la població, però avui dia l'església sembla que vulgui marcar diferències: a la societat les dones poden arribar a ser "caps de govern", a l'església tenen barrat el pas per a exercir certes responsabilitats.

*          *          *

I què dir de la lectura de l'evangeli? Té vigència avui dia pels cristians d'una ciutat secular?

Cal tenir en compte que en aquell temps no hi havia un codi legal civil i un codi religiós. No hi havia aquella frase: "s'han casat per lo civil", ja que tots els casaments eren "per lo civil".

La norma legal civil, la que passava com donada per Moisés i a la que fa referència l'evangeli, deia en el llibre del Deuteronomi:

El codi legislatiu admet el divorci o, més ben dit, el que un home pugui repudiar a la seva dona i, en conseqüència, ha d'enfrontar-se a un problema: què fer amb les dones repudiades. I no és el mateix la situación d'una dona repudiada en una societat rural del segle I que el d'una dona separada o divorciada a una ciutat del segle XXI.

El text citat (Dt 24, 1) tracta d'un cas concret: la dona repudiada podia tornar-se a casar. però si aquest segon matrimoni es trencava (perquè era de nou repudiada o per mort del seu marit) no podia tornar-se a casar amb el primer marit.

No cal dir que la legislació bíblica no dóna cap dret a les dones a repudiar els seus marits.

Mirant els textos bíblics he vist que la prohibició del divorci (això és, prohibir a un home el poder repudiar a la seva dona) està considerada com un càstig. No podrà divorciar-se l'home que, per tal de divorciar-se, ha difamat a la seva dona arguint que ja no era verge a la primera nit de noces:

Tampoc podrà divorciar-se l'home que "havent trobat una noia no unida encara per acord matrimonial, se l'enduu, jeu amb ella i el descobreixen", aquest, a més a més

La frase "si algun dia ja no se la mira amb bons ulls" donava peu a que cada "doctor de la Llei" (i es podia trobar un a cada cantonada) donés la seva pròpia interpretació. Les "notes" que he trobat a diverses bíblies ja ens diuen que existia aquesta diversitat d'opinions. La nota de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) a Mt 19, 9 diu:

En temps de Jesús era molt discutida entre els mestres de la Llei l'aplicació de Dt 24, 1. En aquell text es diu que l'home pot divorciar-se de la dona si troba en ella alguna cosa censurable. Alguns interpretaven que es podia repudiar la dona per qualsevol motiu; d'altres deien, en canvi, que calia un motiu greu, com p.e., l'adulteri

En aquesta baralla d'interpretacions entren els evangelis. Comparem, per començar, la pregunta a l'evangeli de Marc i a l'evangeli de Mateu:

La interpretació que dóna l'evangeli de Marc serà la coneguda frase de que "Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi" (Mc 10, 9). Per la seva banda, Mateu donarà un cas de posible divorci: en grec, la porneia (paraula que admet diverses interpretacions: relació il·legítima, fornicació, adulteri…), comesa, naturalment, per la dona...

Però ja abans Pau havia fet la seva interpretació, la que és coneguda com el "privilegi paulí". Si un membre de la parella es converteix i considera que l'altre no li deixarà viure en pau la seva nova opció de vida, es pot separar.

Tot recordant el principi general ("la dona no s'ha de separar del marit", "l'home no ha de deixar la seva muller"), admet que, "cridats per Déu a viure en pau", el sagrat e indisoluble vincle matrimonial pot quedar desfet.

Aquest "cridats per Déu a viure en pau" podria tenir moltes ramificacions...
Si en voleu saber més: 1Cor 7, 12-15 i Codi del Dret Canònic, nºs 1120-1127.

Llegint aquest evangeli de Marc d'avui o els seus paral·lels...

Observeu que l'evangeli de Marc (escrit en un altre context sociològic) parla de la possibilitat de que la dona es divorciï del seu marit.

...podríem arribar a creure'ns que nosaltres, pobres mortals, tenim més bon cor que el mateix Jesús. Qui de nosaltres pensa que la dona, ja sigui del seu cercle familiar o del seu grup d'amistats, separada o divorciada és una "dona adúltera"? I qui de nosaltres no se n'alegra si ha trobat una nova oportunitat? O no hi ha aquesta segona oportunitat?

Recordem que l'Església Ortodoxa admet aquesta segona oportunitat.

La lectura evangèlica d'avui és la d'un text legislatiu de fa molts segles que ja a les nostres societats, malgrat les oposicions de certs sectors de l'església, ha quedat, des de fa un cert temps, fora de circulació.

*          *          *

I la lectura que hem fet de la Carta als Hebreus, ¿la podem salvar?

Però contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el qui havia de guiar-los a la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix origen; per aquesta raó, ell no s'avergonyeix d'anomenar-los germans.

Què és aquesta decisió divina de guiar-nos a la salvació per mitjà dels sofriments, per mitjà de la passió i de la mort? Què és aquesta gràcia que ens ha fet Déu de que Jesús morís per tothom?

Ja fa anys vaig dir i vaig deixar escrit (entre altres afirmacions) que "La història de la salvació és un bon muntatge fílmic". Però ja havíem descobert que els primers fotogrames, les primera escenes de la pel·lícula, eren falsos.

¿Per què, doncs, una salvació? ¿Per què, doncs, un salvador?

Érem, certament, éssers finits, però no trencats ni truncats, ni concebuts ni nascuts en pecat; érem éssers finits en evolució de l'alfa al punt omega, sabent que mai arribaríem a la infinitud.

Ens van imposar una salvació, ens van imposar un salvador, i ho vam acceptar. Vam acceptar ser "salvats", vam acceptar ser "salvades". Vam vendre com Esaú, per "pa i un plat de llenties", la nostra autonomia d'éssers finits.

Però potser a algunes, a alguns, ens va començar a no agradar la manera com havíem estat salvats (o com ens havien dit que havíem estat salvats).

Pots recordar:

Una eucaristia sense sang
ni rituals d'antropofàgia