Una reflexió sobre les lectures bíbliques de les litúrgies dominicals

Al llegir aquests dies aquestes lectures que acabem d'escoltar, m'ha anat sorgint una pregunta, que no m'era certament nova, sinó que ja portaria temps dins meu com si estigués en una incubadora.

Aquesta manera en què la litúrgia dominical tracta i presenta la Sagrada Escriptura, a petites dosis, a petits trossos, no l'acaba esmicolant-la del tot? No la deixa buida, no només de tota intel·ligència, sinó també de tota força de l'Esperit?

Aquesta manera de llegir tres lectures, no obliga al predicador de torn (en aquests cas, a mi) a fer tota una volta d'equilibris teològics en un intent del tot inútil de relligar-les una mica?

Sempre trobaríem una manera més o menys enginyosa de lligar-les.

Lectura del Profeta Jeremies. Cap. 20 10 En sento molts que mormolen: «Aquest és "Terror de tot arreu". Denuncieu-lo, i nosaltres també el denunciarem!» Tots els meus millors amics esperen que ensopegui: «Qui sap si es deixarà enganyar i el podrem fer caure, i prendrem revenja d'ell.» 11 Però el Senyor és al meu costat com un guerrer poderós: els meus perseguidors ensopegaran, no podran fer res. El seu fracàs els cobrirà de vergonya, el seu deshonor no serà mai oblidat. 12 Senyor de l'univers, tu saps si un home t'és fidel, tu penetres l'interior dels cors. Fes que pugui veure com els demanes comptes, ja que he confiat a tu la meva causa. 13 Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell ha salvat la vida dels pobres de les mans dels malvats.

Per exemple: Si l'evangeli d'avui ens demana mantenir una tal confiança en el Pare, sense el voler del qual no cau ni un ocell a terra, podria proposar com a model per a tots nosaltres el profeta Jeremies de la primera lectura. Però el profeta no posa la seva confiança en un pare/mare (¿com un nen pot caure a terra si la mare el té a la seva falda? [Salm 131,2]), sinó en un guerrer poderós (Jer 20, 11), aquest guerrer indomtable (Is 42,13) a qui el Segon Isaïes el canta, el lloa, li dóna glòria quan, després de temps d'inactivitat, el veu que surt al combat llançant ben fort el crit de guerra, esbufegant i panteixant com la dona quan infanta (Is 42,14). Si l'evangeli posa la seva confiança en qui no ens deixarà caure a terra, el profeta la té posada en qui pot fer ensopegar els seus enemics (Jer 20), en qui pot abocar damunt d'ells una doble desfeta (Jer 17,18).

Is 42, 13-14 El Senyor surt al combat com un heroi, enardit com un guerrer indomtable. Llança ben fort el crit de guerra i afronta amb valentia l'enemic. «He callat durant molt de temps, no deia res, em contenia; però ara, com la dona quan infanta, crido, esbufego i panteixo. Jer 17, 18 Que quedin avergonyits els qui em persegueixen, i no jo! Que s'esglaïn ells, i no jo! Aboca damunt d'ells el dia del desastre, desfés-los amb una doble desfeta!

Un dels meus propòsits a l'hora de la jubilació era anar buidant la casa de coses inútils i de papers ja també inútils, per no donar massa feina a la gent quan arribés l'hora "d'anar-me'n al bosc". Aquests dies he tirat quasi tot el que encara guardava dels meus anys d'estudiant de teologia, però he guardat tot el que tenia sobre la carta als Romans de sant Pau. Però aquest amor a la carta als Romans, tantes hores d'anar acariciant i penetrant aquest text (permeteu-me aquesta imatge; d'altres han parlat de "mastegar i digerir" la Paraula de Déu), no m'impedeixen preguntar-me ara si té sentit llegir a la litúrgia dominical aquests quatre versets del capítol cinquè.

Una de les primeres normes litúrgiques de Pau a les seves comunitats era que, a les seves assemblees, ho fessin de tal manera que si entrés un no iniciat o un no creient (un del carrer) no es pensés que es trobava en una reunió de bojos o de gent que viu en un món apart.

De la Carta de Pau als Romans. Cap. 5 12 Per obra d'un sol home va entrar el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort; i així la mort s'ha estès a tots els homes, ja que tots han pecat. 13 Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha Llei, el pecat no pot ser sancionat. 14 Tot i això, la mort va imperar durant el temps que va d'Adam a Moisès, fins sobre aquells qui no van pecar amb una transgressió semblant a la d'Adam, el qual prefigurava el qui havia de venir. 15 Però el do no té comparació amb la falta, perquè si tants han mort per la falta d'un de sol, molt més abundosament s'ha estès sobre tots la gràcia de Déu i el do de la gràcia que ve per un sol home, Jesucrist.

Imagineu-vos-ho: entra i escolta aquesta lectura. Acabada la lectura, ¿no es preguntaria qui era aquest "sol home" per obra del qual va entrar el pecat al món? Si la nostra fàcil resposta fos un "Doncs, és clar, Adam", ¿no se n'aniria tot seguit, dient-se que aquesta gent encara no sap que aquest "Adam" mai no ha existit? ¿Com, en el nostre món cultural que ha acceptat -en les seves línies generals- la teoria de l'evolució, mantenir aquesta seqüència de "un sol home / el pecat d'un de sol / la mort de tots"? I si no podem mantenir la mort com condemna de tots pel pecat d'un de sol, ¿com seguirem afirmant la gràcia de Déu, estesa abundosament sobre tots per la justícia d'un de sol, Jesucrist? A l'edat que ja anem tenim -vosaltres i jo- ja ens ha tocat viure "experiències de mort". No totes elles les hem viscudes de la mateixa manera. Però, ¿hem viscut alguna d'elles com "fruit del pecat"? ¿No seria aquest, segons Pau, el sentit cristià de la mort?

Els versets que la litúrgia dominical ens dóna "a mastegar i a digerir", no se'n sortirien més ben lliurats. Per començar, cadascú d'ells respon a una situació diferent.

A l'evangeli de Mateu (el que hem llegit) pertanyen al "discurs missioner", com unes de les instruccions que Jesús dóna als Dotze quan els envia a predicar, però ja una nota de la Bíblia de Jerusalem ens adverteix que l'evangelista, per tal de tenir un manual complert del missioner, ha reunit aquí coses dites en diferents moments.

De l'Evangeli de Mateu. Cap. 10 26 Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. 27 Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. 28 I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. 29 ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. 30 I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. 31 Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. 32 A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. 33 Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.

Per començar, no sabem ben bé a qui no hem de témer. Segueix una dita que els altres evangelis col·loquen en altres moments: "No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber". Aquesta mateixa frase la trobem a Marc, però en el discurs sobre les paràboles quan parla de que ningú no encén una llàntia per a col·locar-la sota el llit. I en l'evangeli de Lluc la trobem repetida dues vegades: una a Lc 12, 2, en un context semblant al de Mateu, però no dirigida al grup dels Dotze enviat en missió, sinó als deixebles davant de tota una gentada que s'havia aglomerat entorn d'ell a milers. La segona vegada, a Lc 8,17, està en el mateix context de Marc de la paràbola de la llàntia. Aquesta frase també la trobem en l'evangeli de Tomàs, que -com ja sabeu- és un recull de "sentències ocultes de Jesús que Dídim Judes Tomàs va transcriure": "No hi ha res d'amagat que no arribi a manifestar-se, ni res d'enterrat que no arribi a ressuscitar" (EvTh 5,2). I en una altra sentència repeteix: "No hi ha res de ben amagat que no vagi a manifestar-se" (EvTh 6,5) És, doncs, una frase que la tradició recull com de Jesús, però que no recorda ni quan ni com ni per què la va dir.

El mateix passa amb la següent: "Allò que dic en la fosca, digueu-ho a plena llum...". frase que trobarem recollida en l'evangeli de Tomàs i també, encara que en un sentit diferent, en el de Lluc. En l'evangeli de Mateu marca una nova política de la comunitat: el temps de la clandestinitat s'ha acabat; ara la comunitat ja pot passar a actuar obertament. El que fins ara estàvem obligats, per una sana prudència, a dir a cau d'orella, ara cal dir-ho públicament, als quatre vents, des dels terrats. Aquesta frase, tal com la trobem en l'evangeli de Mateu, respon a una situació nova de la comunitat, a una situació molt posterior a la vida de Jesús. Molt possiblement, doncs, mai no va ser dita d'aquesta manera per Jesús. En l'evangeli de Lluc és un simple avís a no actuar hipòcritament: no cal fer les coses d'amagat, a la llarga tot arriba a saber-se.

Frase dita en un altre moment i sense cap lligam amb l'anterior és la de tenir por d'Aquell que ens pot enviar, en cos i ànima, a la gehenna, a l'infern. Potser, a vegades, massa fàcilment diem que el Déu de Jesús no és un Déu de càstig i de temor. Permeteu-me que repeteixi un cop més que Jesús no aporta cap novetat sobre la concepció de Déu.

I la següent frase de l'evangeli d'avui jo no m'atreviria a repetir-la: es necessita tenir molta audàcia, o molta inconsciència o molt menyspreu per totes les víctimes del nostre món. Potser sí que Déu té comptats tots els nostres cabells, però això de què ens serveix? Potser sí que no cau un ocell a terra sense el seu voler, però els ocells segueixen caient a terra... I tots sabem que en seguiran caient.

I ¿us sembla molt "cristiana" la darrera frase? "Al qui em negui davant els homes, jo el negaré davant el meu Pare". ¿No ressorgeix aquí el mateix ritme del "ull per ull i dent per dent?

Massa lectura i massa trossejada per una curta hora de litúrgia dominical... Em penso que hagués estat molt millor fer una sola lectura, però fer-la sencera: llegir i escoltar sencer el capítol del profeta Jeremies.

Fem litúrgies d'una sola lectura i no de tres...

Sempre és un consol el veure com allò que tu dius i que pot semblar una novetat, ja ha estat dit des de fa temps. Això és de l'any 1523: "En segon lloc, hom ha de saber que nosaltres, en tot temps, en lloc de l'epistola i de l'evangeli, llegim un capítol sencer. D'aquesta manera es rebutja tota manera barroera de procedir i la Sagrada Escriptura de la Bíblia arriba a ser coneguda per tot el poble". Això ho deia Thomas Müntzer...