Segueix el meu consell:
Deixa els links per a una segona lectura. Ara fes una lectura seguida del text.

I no tots els links t'han d'interessar!!

Ja fa molts anys que deia:

De les meves lectures a Oruro (1986) em va agradar una idea del Juan Luis Segundo. Venia a dir, amb molt bon criteri, que tots tenim a les nostres vides uns models, "unos testigos", que són els qui donen el sentit a la nostra vida. Aquests "testigos" formen una cadena, una tradició. La qüestió seria preguntar-nos, cadascú de nosaltres, quins són els nostres particulars testimonis. Aquesta pregunta podria substituir molt bé, almenys alguns cops, la ja massa clàssica meditació del Principio y Fundamento dels Exercicis ignasians..

Certament que Jesús seria una anella d'aquesta cadena. La més important, tal volta (però potser no sempre per a tots). Però no és la primera: què hagués estat de Jesús sense un Isaïes o sense un Ezequiel? Precisament, perquè Jesús era una anella d'una determinada tradició va ser escoltat, i entès i seguit per una determinada gent; i, per la mateixa raó, ja de sortida, es va trobar amb els contraris.

Ni l'última i definitiva, la immediata a nosaltres: què hagués estat Jesús per mi sense un Dostoiewski o sense un Bonhoeffer o sense un Charles de Foulcauld? O sense una Thérèse de Lisieux?

En aquell temps (finals dels 80) la paraula "definitiva" em va fer una mica de por i em vaig veure obligat a avisar:

Em sembla que m'he passat una mica amb la paraula "definitiva": potser és una mica massa forta.

Però en el 91 aquestes pors ja havien desaparegut. En aquells temps les reunions de Missió Obrera de Catalunya començaven amb una estona de pregària, introduïda per un de nosaltres. Quan em va tocar, vaig aprofitar aquest tema dels "testimonis", i vaig acabar així:

Davant de Jesús també ens hem de preguntar: què he vist en ell? Quins són els valors seus que agafo? Quines són les seves actituds que no comparteixo? També ell, com tot testimoni humà, és un punt de referència limitat: limitat per tot un conglomerat de valors, de criteris, de costums, de visions, de tendències… que vénen de molt lluny, que vénen del seu "temps". I limitat, també, per opcions personals que ell va fer que no necessàriament han de ser assumides per tothom.

M'agrada posar distancia entre Jesús i nosaltres, negar una falsa proximitat (a l'estil de "Jesús et crida", "Jesús t'interpel·la") de la que en altres temps vaig ser amic. Pel maig del 94 en un sermó de primera comunió deia:

Recordar no es copiar; hacer memoria de alguien no es imitarlo, no es repetir. Recordar no es querer revivir una situación ya pasada. Sería tan fácil, si nos fuera posible, seguir repitiendo las palabras de Jesús, ir copiando sus gestos y sus acciones, hablar de Dios como Jesús lo hizo, seguir manteniendo sus esperanzas y sus planteamientos políticos… Sería tan fácil, si ello fuera posible, vivir los mismos radicalismos de Jesús: ni pan, ni bolsa, ni dinero.

Jesús nos queda muy lejos. Recordar a Jesús, hacer memoria de él es aceptar esta primera verdad: que Jesús nos queda muy lejos.

Uns anys més tard (1997), a rel d'una afirmació del Pep Vives en uns Exercicis al grup de Missió Obrera, em preguntava, en diàleg epistolar amb un amic de Bolivia, si Jesús era "l'única solució".

És Jesús l'única solució? Ara ja no ho diria. Tampoc diria que ha estat la millor (aquí alguns parlarien del budisme) i començo a afegir que l'autèntica tradició de Jesús el jueu ens pot arribar millor seguint el fil de Jaume, el seu germà, i Mahoma, que no pas el de Pau i el cristianisme greco-romà.

El 2006, després dels nostres Exercicis de Lamiarrita, li escrivia a qui havia vingut a fer de "predicador", el Pope [sic] Godoy:

Ens vas avisar (per si encara hi havia entre nosaltres alguna ànima beneita) de la pluralitat dels evangelis, de com cada evangelista feia la seva peculiar "foto" de Jesús. Hi estic totalment d'acord i -ara ho afegeixo jo- aquest "pluralisme evangèlic" ens exigeix a nosaltres una tasca de selecció. Qui és el nostre Jesús?

I acabava dient-li:

Potser no ens podem fer la pregunta: Com resumir el programa de Jesús? En el Nou Testament, sense cap necessitat d'anar a llegir els evangelis de Judes o de Felip o de la Magdalena, trobaríem moltes respostes...

Però sí que podem preguntar-nos i preguntar fraternalmente al germà: Com resumeixo jo / com resumeixes tu el programa de Jesús? I, al donar una resposta, intentar no donar una "imatge esquizofrènica" de Jesús.

Al gener 2014, en el Fòrum Català de Teologia i Alliberament, vaig gosar presentar un taller amb la pregunta "Jesús era amic del pobres, o els seus amics/amigues eren més aviat rics?", garantitzant que la resposta seria "a través d'un recorregut imparcial pels evangelis".

Als qui van venir al taller, de seguida els vaig advertir:

Possiblement alguns heu entrat aquí enganyats. Reconec que el títol posat pot induir a l'engany i veniu pensant que us parlaré de Jesús; potser alguns fins i tot s'han fet la il·lusió que el tema proposat és Jesús de Natzaret.

No parlaré de Jesús perquè no acostumo a parlar del que no sé i -m'atreveixo a dir- del que no podem saber.

Parlaré del que podem saber i -dintre de les meves capacitats- del que puc saber dels evangelis. Nosaltres, en la nostra recerca sobre Jesús de Natzaret, tenim una frontera, la que ens marquen els evangelis. Només sabem el que els evangelis diuen de Jesús. I aquí, si som honestos, ens hem de parar.

Aquesta frase ("De Jesús de Natzaret només sabem el que els evangelis ens diuen de Jesús") necessitaria algunes matisacions, però crec que pel tema ara proposat és suficientment correcte.

No deia res nou; deia el que tots nosaltres, seguint la litúrgia tradicional, hem dit un munt de vegades: "Sequentia Sancti Evangelii secundum Mattheum... secundum Marcum... secundum Lucam... secundum Ioannem"

Mai la nostra santa Mare Església ens ha parlat de Jesús. Només s'ha atrevit a dir-nos el que de Jesús deia "Mateu", o el que de Jesús deia "Marc", o el que deia "Lluc", o el que acabaria dient "Joan". De Jesús la nostra santa Mare Església mai ens ha parlat.

Dels meus temps de professor de gramàtica (anys d'estudis de teologia en què volíem "guanyar-nos les garrofes") recordo que hi havia "oracions principals" i "oracions subordinades", i ara dic que Jesús no pot ésser "subjecte" d'una oració principal. Sempre, si volem ser honestos, hem de dir: "Tal document diu que Jesús..."

Farà un parell d'anys, a una reunió de jesuïtes (l'Assemblea de la Província), a l'hora dels petits grups, un company, que ja havia superat en un cert escreix el "només teníem quinze anys" de "paraules d'amor" d'en Serrat, va dir que ell "estava enamorat de... Jesús". Jo, com qui ja havia superat l'edat dels enamoraments, li vaig dir que ell no estava "enamorat de Jesús", sinó que estava "enamorat de la imatge que ell s'havia fet de Jesús". No sé si em vaig atrevir a dir-li que ell estava "enamorat de sí mateix".

Puc tenir una certa imatge de Jesús i crec que no és esquizofrènica i que explica la seva mort a mans dels romans (aquests no mataven jueus per dir que Déu era el seu abba, el seu "papaito"), sí que els mataven -i a la seva manera- quan deien que Yahvé era l'únic Senyor de la terra d'Israel, i quan d'aquesta dita teològica volien extreure unes certes conseqüències). Tinc una certa imatge de Jesús, que s'adequa -com una de les tantes possibles- prou bé en aquells límits de la Palestina sota la dominació romana de finals dels vint i principis del trenta del primer segle.

Per l'octubre de 2012, en diàleg amb un amic, Juan Manuel Mauri, deia:

No seré jo qui infravalori tot el fruit dels esforços d'aquestes "noves recerques" (second quest, third quest, sense oblidar la first quest), però elles ens donen coneixements sobre el "entorno de Jesús y su tiempo", com tu dius molt bé.

Conèixer aquest entorn és ja una molt bona ajuda, però -jo diria- és una ajuda "negativa", en el sentit que nos ens permet imaginar-nos a Jesús com un personatge inimaginable en el seu món. En aquest entorn, que avui coneixem millor que ahir, era imaginable la figura del "sanador"? Sí; aleshores Jesús de Natzaret hagués pogut ser un sanador. En aquest entorn era imaginable un cabdill revolucionar? Sí; aleshores Jesús de Natzaret hagués pogut ser un revolucionari. En aquest entorn, per posar tres possibilitats de les moltes imaginables, era imaginable un "mestre de saviesa"? Sí; aleshores Jesús hagués pogut ser un mestre de saviesa.

I també aquesta "investigació històrica moderna" ens obliga a no tenir una sola mirada per a tot el judaisme del segle I. Els jueus de Galilea, tot acceptant el Temple de Jerusalem i la Torà, mantenien les seves discrepàncies amb el judaisme de Judea (i de Jerusalem), explicables per la diversa història d'uns i altres (regne del nord, regne del sud). I mantenien les seves resistències a ser assimilats pel judaisme més oficial de les autoritats jerosolimitanes o judaites ("uns fariseus i uns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem". Mt 15, 1).

La relativització del dissabte (Mc 2, 23-28; Mc 3, 1-5 i altres) i de lleis de la puresa, que en els evangelis trobem posada en boca de Jesús, ¿no representa el comú sentit del judaisme galileu enfront del judaisme judaita / jerosolomità amb pretensions expansionistes i centralitzadores?

Conscients de que aquesta investigació històrica moderna no la podem donar per acabada i que pot donar uns quants tombs, sí que podem afirmar que ens fa aparèixer Jesús "en su realidad histórica más original", això és, en el seu entorn, però no "en su vida y su praxis", ja que en el seu entorn, que avui coneixem millor, es podien donar moltes "vides" i moltes "praxis". I la investigació històrica moderna no ens pot dir quina de totes aquestes "vides" possibles i quina de totes aquestes "praxis" possibles en la "realidad histórica" que ella ha estudiat va ser la de Jesús de Nazaret.

Tinc la imatge d'un Jesús que reivindica, com feia la pregària sinagogal del Quaddish, que Déu santifiqui el seu nom, el que havia promès al seu poble a través del seu profeta Ezequiel (Santifica el teu nom = acompleix la teva paraula = reuneix ja les Dotze tribus d'Israel).

Però aquesta reivindicació, punt final del Document Q ("Vosaltres, els qui m'heu seguit, us asseureu en trons per jutjar les Dotze tribus d'Israel"), no té ja cap sentit per nosaltres.

Reconec, doncs, que tinc una imatge de Jesús que, molt possiblement, ja no té "valor en borsa" en el nostre segle XXI.

Per reivindicar el paper que les dones han de tenir a l'església del segle XXI no cal anar a Jesús; cal només mirar (i no cal que sigui "amb ulls violetes") el món del segle XXI.

Deixem que Jesús sigui un jueu de Palestina del segle I, que molt possiblement per als seus contemporanis va passar més desapercebut que Joan Baptista.

Per saber com actuar en el món d'avui no ens cal recular a un Jesús de Natzaret del segle I del qual ben poca cosa en sabem. Cal, des de la nostra tradició judeo-cristiana, mirar el món del segle XXI.

Deixo que la meva imatge de Jesús de Natzaret sigui la d'un jueu de la Palestina del segle I; deixo que sigui la imatge del "Jesús, el jueu" (Jesus, the Jew) de Geza Vermes, encara que, al llarg d'aquests anys, m'he aprofitat de la imatge del Jesús com la d' un "camperol jueu" (A Mediterranean Jewish Peasant) d'en John Dominic Crossan, o la d'un "jueu marginal" (A marginal Jew) segons John P. Meier.

Deixo que la meva imatge de Jesús sigui la d'un home jueu del segle I d'abans de l'any 70... I què ens pot dir un tal jueu (encara que aquest sigui el "un tal Jesús", el Jesús sense article de Mc 1, 9) als homes i dones del món occidental europeu del segle XXI?

I si algun dia, per les valls i colls dels Pirineus, sentiu una veu cantussejant

sapigueu que jo,

Miquel Sunyol i Esquirol,

fill legítim, com resen els papers eclesiàstics, de

Francisco Suñol Figueras i Mercedes Esquirol Blajot,

content d'haver estat batejat sense el meu consentiment

a la Parròquia de Sant Pere de les Puel·les

el dia 22 de febrer de 1940,

sóc molt a prop vostre.

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 12 novembre 2016

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes