| Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec? |
Si no les veus,
doble click...  |
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768 |
| Només text | |||
| Consejos de lectura | Y unos consejos del siglo XIV... | Si es tu primera visita... | |
Sermó sobre les lectures litúrgiques del IV Diumenge d'Advent
Is 7, 10-17; Rm 1, 1-7; Mt 1, 18-25
|
Is 7, 1-17
En temps d'Acaz, rei de Judà, que era fill de Jotam i nét d'Ozies, Ressín, rei dels arameus, i Pècah, rei d'Israel, fill de Remaliahu, van pujar a Jerusalem per atacar-la, però no la pogueren conquerir. Quan arribà al palau de David la nova que els arameus acampaven a Efraïm, el cor del rei i del seu poble s'estremí, com s'estremeixen els arbres del bosc quan bufa la ventada. Aleshores el Senyor va dir a Isaïes: «Vés amb el teu fill Xear-Jaixub (que vol dir: "Una resta tornarà") a trobar Acaz, a l'extrem del canal de la bassa de dalt, pel camí del camp dels Rentadors, i digues-li: "No perdis la calma, no tinguis por, no et deixis intimidar per la fúria dels arameus de Ressín i la fúria del fill de Remaliahu: és tan sols la fumarada de dos caps de tió. Els arameus i les tropes efraïmites de Pècah volen la teva ruïna. Han dit: Ataquem Judà, fem-li por! Que es passi al nostre bàndol, i hi posarem per rei el fill de Tabal. Però el Senyor, Déu sobirà, et fa saber que aquests plans no es compliran ni ara ni mai: Ressín és rei de Damasc i prou, i Damasc és tan sols capital dels arameus; el fill de Remaliahu és rei de Samaria i prou, i Samaria és tan sols capital d'Efraïm. D'aquí a seixanta-cinc anys, Efraïm no existirà com a poble. Si no teniu fe, no us podreu mantenir ferms."
Després el Senyor va comunicar
un altre missatge al rei Acaz:
Però Acaz va respondre: «No en demanaré cap: no vull posar a prova el Senyor.» Aleshores Isaïes digué: «Escolteu-me, descendents de David: ¿No en teniu prou d'acabar la paciència dels homes, que voleu acabar també la del meu Déu? Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres"). El noi menjarà mel i mató així que sàpiga rebutjar el mal i escollir el bé. Perquè, abans que sigui capaç de destriar el bé del mal, les terres d'aquests dos reis que et fan tanta basarda hauran estat abandonades. |
Sembla que la resposta hauria de ser afirmativa. La carta als romans (1, 2) ens diu que l'evangeli "havia estat promès per Déu pels seus profetes en les Escriptures".
I el final de la carta (16, 25-26), que potser no és de sant Pau sinó un afegit posterior, una solemne lloança a Déu, proclama a Jesucrist, "el qual és la revelació del designi de Déu, amagat en el silenci dels segles, però que ara s'ha manifestat i s'ha donat a conèixer a tots els pobles perquè acceptin la fe, mitjançant els escrits profètics, per decisió del Déu etern".
A la carta a "l'església de Déu que és a Corint" (datada pels anys 55-56), quan exposa, en un dens resum, l'ensenyament que ell havia rebut i que ara els transmet, diu: "Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità al tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s'aparegué a Cefes i després als Dotze" (15, 4-5).
Tindríem també el testimoni de l'evangeli de Joan, quan Felip li diu a Natanael: "Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret".
La nota de la Bíblia Catalana Interconfessional ens remet a Dt 18,18
a Jeremies 23,5-6
I també al text d'Isaïes que hem llegit a la primera lectura Recordeu la narració de l'evangeli de Lluc dels dos deixebles d'Emmaús: "Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es referien a ell".
|
En el llibre dels Fets dels apòstols, del mateix autor, també hi ha el recurs a l'Antic Tes-tament i als seus profetes, per exemple "Això que ara succeeix, ja ho havia anunciat el profeta Joel" (2,16), o "Així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes" (3, 18), i l'afirmació general: "D'altra banda, tots els profetes que han par-lat, des de Samuel en endavant, han anunciat els dies que vivim" (3,24)
| Ac 2, 16 | avlla. tou/to, evstin
to. eivrhme,non dia. tou/ profh,tou VIwh,l\ |
|
| Ac 3, 18 | o` de. qeo.j a] prokath,ggeilen
dia. sto,matoj pa,ntwn tw/n profhtw/n paqei/n to.n Cristo.n auvtou/ evplh,rwsen ou[twjÅ |
|
| Ac 3, 24 | kai. pa,ntej de. oi` profh/tai
avpo. Samouh.l kai. tw/n kaqexh/j o[soi evla,lhsan kai. kath,ggeilan ta.j h`me,raj tau,tajÅ |
L'evangeli de Mateu és qui més repeteix la mateixa tornada: "...perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta" (1, 22).
| Ac 2, 16 | ou/to de. o[lon ge,gonen
i[na plhrwqh/| to. r`hqe.n u`po. kuri,ou dia. tou/ profh,tou |
La nota de la Bíblia Catalana Interconfessional ens diu:
La frase apareix amb algunes variacions en els textos següents: 1,22; 2, 15-17-23; 4, 14; 8, 17; 12, 17; 13, 35; 21, 4; 27, 9. Vegeu també 2, 5-6. La idea del compliment també es troba en 5, 17 i 26, 54.56.
Bé, em sembla que no cal estendre'ns molt més per fer veure que el Nou Testament està basat en la premissa de que Déu ja ho havia anunciat per mitjà dels llibres de Moisès i dels profetes.
Però, ¿és veritat?
Voler donar resposta a la pregunta inicial (L'Antic Testament parla de Jesús de Natzaret?) demanaria possiblement tot un curs. Per avui ens podem acontentar-nos amb les lectures ara llegides i reduir la pregunta a aquesta: Parla el profeta Isaïes en aquest oracle de Jesús de Natzaret?
La lectura tan fragmentada de la Bíblia en la litúrgia dominical ens impedeix moltes vegades veure el context del text llegit. Recordem la situació històrica.
A la mort de Salomó, el regne unificat de David es divideix. Al nord queda el regne d'Israel (o d'Efraim) que anys més tard tindrà la seva capital a Samaria; al sud, el regne de Judà que manté com a capital Jerusalem, i manté la dinastia davídica. Les relacions entre aquests dos regnes passen per èpoques de pau, de coalicions, de guerra... Més al nord, el país dels arameus (Síria) amb Damasc com capital. Aquests petits regnes viuen entre dos imperis: a l'oest, Egipte; al nord, l'imperi assiri.
No cal oblidar els petits regnes de Moab i Edom, al sud de Judá, ni les ciutats costaneres dels filisteus, com ara Tir, Gaza,
¿La unió dels petits podrà contra els grans?
Aquesta és la pregunta que està sota la lectura d'avui del llibre d'Isaïes. El rei d'Israel (o d'Efraim), Pècah, i el dels arameus (els siris), Ressin, pensen que sí i fan una coalició contra Assíria. El rei de Judà, Acaz, pensa que no, i no vol entrar a una coalició contra l'imperi assiri. Els dos primers volen obligar a Judà a fer un front comú, i ataquen Jerusalem per tal de canviar el rei i posar al seu lloc a un tal "fill de Tabal", partidari de la coalició.
La derrota d'Acaz significaria la fi de la dinastia davídica i la fi de la solemne promesa del Senyor a David transmesa pel profeta Natan:
| 2Sam 7, 13-16 | Jo faré que el seu tron reial es mantigui ferm per sempre
Mai no em desdiré del meu amor per ell... El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre. |
Aquí intervé Isaïes, contrari tant a la coalició dels petits com a una submissió, pagant tribut, a Assíria. El Senyor mantindrà la seva promesa: un fill continuarà la dinastia davídica i aquest fill portarà el nom simbòlic d'Emmanuel, "Déu amb nosaltres", el Senyor seguirà mantenint la dinastia davídica.
| Is 7, 14 | Doncs ara el Senyor mateix us donarà una senyal:
la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà Emmanuel (que vol dir: Déu amb nosaltres) |
Naturalment aquí no es parla per res d'un naixement miraculós d'una mare verge: el text hebreu (hm'l.[;) és ben clar. Es parla d'una noia jove, d'una dona recent casada.
La nota de la Bíblia Catalana Interconfessional ens diu:
La noia que ha d'infantar és probablement la dona del rei. Quan la dinastía de David està en perill, el senyal de salvació que anuncia Isaïes es refereix justament a la continuitat d'aquesta dinastía.
Aleshores, ¿Mateu ens va fer una trampa?
Els evangelistes llegeixen les Escriptures santes (millor no utilitzar l'expressió Antic Testament) segons la traducció grega feta a Alexandria pels "Setanta savis". Aquesta traducció utilitza la paraula h` parqe,noj.
| dia. tou/to dw,sei ku,rioj auvto.j u`mi/n shmei/on
ivdou. h` parqe,noj evn gastri. e[xei kai. te,xetai ui`o,n kai. kale,seij to. o;noma auvtou/ Emmanouhl |
Si mirem un diccionari grec ens donarà la següent significació: "verge, noia jove, a vegades una dona jove, una dona que encara no està casada".
Quan aquests "Setanta savis" d'Alexandria utilitzen la paraula h` parqe,noj no sempre (molt poques vegades, podríem dir) es refereixen a una dona verge.
Ja hem vist que molt aviat (la carta als corintis és dels anys 55-56) alguns sectors de la nova secta, (la "secta dels natzarens", com surt anomenada als Fets dels Apòstols, 24,5) van buscar la seva autojustificació en aquest "compliment" del que ja estava dit i escrit en les sagrades Escriptures. L'autor de l'evangeli de Mateu, membre d'una comunitat de jueus i de pagans, va tenir especial interès en fonamentar la novetat cristiana fent recurs a elles. Bon coneixedor de les Escriptures, no li fou gens difícil trobar en tan amplia i diversa literatura arguments per demostrar que el nou moviment (el de Jesús i els seus) "no venia a anul·lar els llibres de la Llei o dels profetes, sinó a dur-los a la plenitud" (Mt 5,17).
| Mh. nomi,shte o[ti h=lqon
katalu/sai to.n no,mon h' tou.j profh,taj\ ouvk h=lqon ka-talu/sai avlla. plhrw/saiÅ |
Aquesta "verge" de la traducció grega d'Isaïes (en realitat una mare jove, molt probablement la dona del rei) li venia molt bé per explicar el naixement de Jesús d'una mare soltera ("abans de viure junts"), "perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta" (Mt 1, 22).
No eren els "cristians" els únics en "investigar les Escriptures" (segons l'expressió de l'evangeli de Joan, 5 ,39 i 7, 52) per defensar els seus interessos i en alguns casos salvar la seva pròpia vida.
Suposo que més d'un cop us he parlat de l'historiador Flavi Josep, un jueu de família sacerdotal. Quan esclata la rebel·lió dels jueus contra Roma (any 66 dC) és anomenat per les autoritats jueves com comandant d'una regió de la Galilea. Fet presoner pels romans i portat davant de Vespasià, el general en cap de l'exèrcit romà, li prediu, com "missatger de fets importants", que seria emperador i "amo de la terra, del mar i de tot el gènere humà", i li demana que el castigui amb una presó més severa "si es permet fer broma de les paraules de Déu" (La guerra dels jueus, III, 401).
¿A quines "paraules de Déu" es podia referir Flavi Josep?
Potser a aquest oracle que trobem en el llibre II d'Isaïes (dos segles posterior a l'anterior) d'un autor "del cual sólo nos consta que es un extraordinario teólogo y un inspirado poeta" (Luís Alonso Schökel):
| Is 41, 2 | Qui ha suscitat de l'orient aquell a qui la justícia cridava a seguir-lo? Li sotmet nacions perquè domini els seus reis, li dóna tantes es-pases com nombrosos són els grans de pols, tants arquers com incomptables són els brins de palla esventada |
O a aquest altre del mateix autor:
| Is 46, 11 | Crido d'orient un ocell de presa, de terres llunyanes un home que complirà el meu designi. Ho he dit i ho faré, ho tinc decidit i ho duré a terme |
No era només Flavi Josep, a qui a l'edat de catorze anys -segons ell mateix ens conta a la seva Autobiografia- "continuament els grans sacerdots (tw/n avrciere,wn) i els notables de la ciutat (tw/n th/j po,lewj prw,twn) venien a veure'm per aprendre de mi algun que altre punt especial de les nostres lleis(peri. tw/n nom,nwn)", qui feia aquesta lectura de les Escriptures.
Segons la tradició rabínica, Yohanan ben Zakkai, un doctor fariseu, deixeble de Hillell, va fugir de la Jerusalem encerclada per les legions romanes quan va veure que els ànims dels jueus no estaven per la rendició. Saludà a Vespasià, el general de l'exèrcit romà, com futur emperador de Roma i pronosticà la destrucció del Temple. Vespasià li va concedir poder fundar una escola rabínica a Jamnia. Avui no toca parlar ni d'aquest rabí ni d'aquesta escola de Jammia, però sense ells no es pot entendre l'evolució posterior del moviment de Jesús. Un altre dia serà.
Els historiadors romans (Tàcit, Suetoni), quan parlen del regnat de Vespasià, recorden aquests vaticinis i presagis i oracles.
Per exemple, Tàcit (55? - 120?), en Historiae:
Pel que fa als decrets ocults de destí, els presagis i els oracles que destinaven Vespasià i els seus fills al poder imperial, hi crèiem només després del seu èxit (I, 10).
Occulta fati et ostentis ac responsis destinatum Vespasiano liberisque eius imperium post fortunam credidimus
Donava més persistència al rumor el mateix caràcter de Titus, capaç d'exercir els càrrecs més alts, la bellesa del seu rostre, no mancada de majestat, els èxits de Vespasià, les prediccions dels oracles i àdhuc, predisposats com estaven els ànims a la superstició, els fets fortuïts, que s'interpretaven com a presagis. (II, 1)
Augebat famam ipsius Titi ingenium quantaecumque fortunae capax, decor oris cum quadam maiestati, prosperae Vespasiani res, presaga responsa, et, inclinatis ad credendum animis, loco ominum etiam fortuita
Havien ocorregut prodigis, que aquesta gent considera sacríleg de conjurar amb sacrificis i amb vots, sotmesa com és a la superstició i enemiga de pràctiques religioses. Foren vistos pel cel exèrcits que s'escometien, armes rutilants i, de sobte, una resplendor que eixint dels núvols il·luminava el temple. S'obriren tot seguit les portes del santuari i es va sentir una veu sobrehumana que cridava: "Els déus se'n van!". Al mateix temps hi hagué un gran moviment com de gent que sortís. Pocs jueus donaren a tals prodigis el sentit del temor; eren més els qui fermament es persuadien que tot era contingut dins els antics llibres de llurs sacerdots, segons els quals precisament en aquell temps l'Orient prevaldria i sortirien de Judea els qui havien de dominar el món. Aquests mots ambigus anunciaven Vespasià i Titus, però el poble, com sol succeir a la passió humana, interpretava a favor d'ell mateix aquesta grandesa dels fats i ni amb la mateixa adversitat no es rendia a l'evidència (V, 13).
Evenerant prodigia quae neque hostiis neque votis piare fas habet gens superstitioni obnoxia, religionibus adversa. Visae per caelum concurrere acies, rutilantia arma et subito nubium igne conlucere templum. Apertae repente delubri fores et audita maior humana vox, excedere deos; simul ingens motus excedentium. Quae pauci in metum trahebant; pluribus per-suasio inerat antiquis sacerdotum litteris contineri, eo ipso tempore fore ut valesceret Oriens profectique Iudaea rerum potirentur, quae ambages Vespasianum ac Titum praedixerat, sed volgus more humanae cupidinis sibi tantam fatorum magnitudinem interpretati ne adversis quidem ad vera mutabantur
I Suetoni (70/71 - post 126) en De vita Caesarum
Era una antiga i arrelada creença estesa per tot l'Orient, que l'imperi del món pertanyeria per aquell temps a un home sortit de la Judea. Aquest oracle, que com van demostrar els esdeveniments, es referia a un general romà, se'l van aplicar a si mateixos els jueus (Vespasià 4).
Percrebruerat Oriente toto vetus et constans opinio esse in fatis ut eo tempore Iudaea profecti rerum potirentur, id est de imperatore romano, quantum postea eventu paruit, praedictum Iudaei as se trahentes rebella-runt caesoque praeposito legatum insuper Syriae consularem suppetias ferentes rapta aquila fugaverunt.
Potser la pregunta inicial (L'Antic Testament parla de Jesús de Natzaret?) hagués estat millor formulada d'aquesta manera:
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 22 desembre 2010 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Teologia
Indígena
Catequesi
nadalenca Catequesi eucarística Coses
de jesuïtes
Amb
el pretext d'una enquesta
Spong
el bisbe episcopalià
Altres
temes
Segon Llibre dels Reis, cap. 16, 5-10
Llavors Ressín, rei dels arameus, i Pècah, fill de Remaliahu, van pujar a Jerusalem per atacar-la; la van asset-jar, però no la pogueren conquerir.
Per aquell temps, Ressín, rei dels arameus, va reconquerir Elat per als edomites: va expulsar d'Elat els de Judà, i s'hi van establir els edomites, que s'hi han quedat fins al dia d'avui.
Acaz va enviar ambaixadors al rei d'Assíria, Tiglat-Pilèsser, per dir-li: "Sóc servent teu i fill teu. Vine a alli-berar-me de les mans del rei dels arameus i del rei d'Israel, que s'han alçat contra mi."
Acaz va aplegar la plata i l'or que hi havia al temple del Senyor i al tresor del seu palau, i ho envià tot com a present al rei d'Assíria.
Aquest el va escoltar. Va atacar Damasc, la va conquerir, deportà els seus habitants a Quir i féu matar Ressín.
El rei Acaz va anar a Damasc a presentar-se al rei d'Assíria Tiglat-Pilèsser. Allà va veure l'altar que hi havia i va enviar-ne un model i un plànol al sacerdot Urià perquè en fes un d'igual.
Segon Llibre de les Cròniques, cap. 28, 5-8.16-
Per això el Senyor, el seu Déu, el va fer caure en mans del rei dels arameus, que el derrotaren, van fer-li molts captius i se'ls endugueren a Damasc.
També el va fer caure en mans del rei d'Israel: la desfeta va ser molt gran.
Pècah, fill de Remaliahu, rei d'Israel, va matar en un sol dia cent vint mil homes de Judà, tots ells guerrers valents; és que havien abandonat el Senyor, el Déu dels seus pares.
Zicrí, un heroi d'Efraïm, va matar Maasseiahu, fill del rei, Azricam, cap de la casa reial, i Elcanà, segon després del rei.
A més, els israelites feren dos-cents mil captius als seus germans de Judà, entre dones, fills i filles; també es van apoderar d'un abundant botí i se l'endugueren a Samaria.
[...]
Per aquell temps, el rei Acaz va enviar una ambaixada als reis d'Assíria perquè l'ajudessin.
Els edomites havien fet una altra incursió contra Judà i s'havien endut captius.
A més, els filisteus havien saquejat les ciutats de la Xefelà i del Nègueb de Judà. Havien ocupat Bet-Xèmeix, Aialon, Guederot, com també Socó, Timnà i Guimzó amb les seves rodalies, i s'hi havien establert.
El Senyor humiliava Judà per culpa d'Acaz, rei d'Israel, que havia introduït a Judà el llibertinatge i era infidel al Senyor.
Però Tiglat-Pilèsser, rei d'Assíria, en lloc de donar-li un reforç, anà a atacar-lo i el va assetjar.
Tot i que Acaz havia saquejat el temple del Senyor, el palau reial i les cases de la gent principal i ho havia donat al rei d'Assíria, no va aconseguir que aquest l'ajudés.
Atlas Histórico Westminster de la Biblia
Sin embargo, los años cruciales fueron entre 735 y 732 a. de JC. Para evitar un ataque venidero, Rezin, rey de Damasco, y Peka, rey de Israel, formaron una nueva coalición contra Asiria, y trataron de conseguir que Judá participara. Sin embargo, esta vez el rey Acaz, nieto de Uzías, rehusó unirse y fue atacado por los otros dos, y derrotado, y finalmente se salvó sólo porque ya estaba aproximándose el ejército asirio (2Re 16,5ss; 2 Cr 28; Is 7).
En 733-732 Tiglat-Pileser conquistó la línea costera de Palestina, Galilea, Galaad, Damasco. Decía: "He puesto a mis oficiales como gobernadores sobre ellos". Esto es, como resultado de esta campaña, el territorio conquistado se convirtió en provincias asirias y ya no les fue permitido gobernarse por sí mismas.
Israel fue dejado como pequeño territorio en la comarca montañosa al occidente del Jordán, mientras Galilea y Galaad se le separaron y fueron administradas por funcionarios asirios.
Esto fue conforme a una nueva política iniciada por Tiglat-Pileser, la cual fue ayudada por la deportación en masa de gran número de pueblos de una región a otra para reestablecerlos.
Todos los pequeños estados restantes de la región de Palestina, ahora llegaban a ser tributarios de Asiria, pagando un tributo regularmente aunque se les dejaba administrar sus asuntos internos. Tales estados fueron Amón, Moab, Edom, Filistea, Judá.
La Biblia ofrece, ciertamente, una elocuente descripción de la desilusión del rey Acaz: después de rendir homenaje a Tiglat-Pileser en Damasco, desechó lo poco que le había quedado de su antigua fe, cerró el templo y se hizo politeísta (2Cr 28,20ss)