A dalt o a fora?

La Bíblia ens parla del Déu "a dalt". No hi ha dubte que la seva imatge de l'univers de tres sostres -"a dalt, el cel; a sota, la terra; i, sota la terra, les aigües"- fou presa antany en el seu sentit més literal. Cap dubte tampoc no hi ha que, d'haver-los interrogat, els escriptors més artificiosos de l'Antic Testament haurien estat els primers a proclamar que aquell llenguatge no era sinó una manera simbòlica de representar i transcriure unes realitats espirituals. Evidentment que mai ningú no els féu una pregunta aix, però tanmateix no els hauria encaparrat aquesta qüestió.

Tothom acceptava aleshores la noció d'un Déu "a dalt", àdhuc si els taujans la comprenien en un sentit més matusser que no pas els gnòstics.

La idea d'un Déu "a dalt" tampoc no engavanyava gens ni mica els escriptors del Nou Testament, car aquesta idea encara no havia arribat a ésser una dificultat. Tampoc no ens engavanya ja a nosaltres, perquè, per a la majoria de la gent, ja no presenta cap dificultat. Que expressem en termes d'altitud allò que hi ha de més sagrat, ja gairebé no ens crida l'atenció. Des de fa temps, ja no sentim la necessitat de donar explicacions sobre aquesta qüestió. Oimés, la major part de nosaltres, qualssevol que siguin les nostres concepcions mentals, encara acostumem a servar en el nostre fur intern la imatge mental "d'un ancià en el cel", "damunt el cel blau".

Aquest llenguatge tradicional, aquesta concepció d'un univers de tres sostres, ben sovint ja no constitueix un obstacle seriós per a la majoria de nosaltres, no és un "escàndol" per a la nostra fe, perquè, des de fa temps, hem realitzat una transposició remarcable de què som gairebé inconscients.

Perquè, en lloc d'un Déu que està literalment o físicament "a dalt", hem acceptat, com a part del nostre bagatge mental, un Déu que està "a fora" en un sentit espiritual o metafísic.

Certament que hi ha gent per la qui Déu està "a fora" gairebé en el sentit més literal. El fet que un gran nombre de gent en el nostre temps d'exploració còsmica tingui la sensació instintiva que ja no és possible de creure en Déu, demostra fins a quin punt la concepció d'un Déu "a fora" ha estat matusserament física. L'adveniment de l'era espacial ha destruït aquesta concepció matussera de Déu, i n'hi hauríem d'estar agraïts. Car, si bé Déu està "més enllà", no esta literalment més enllà d'absolutament res.

Tanmateix, costa molt més de morir aquesta idea d'un Déu que està "a fora" d'una manera espiritual o metafísica. Cert és que la necessitat d'abolir una concepció així enquimeraria greument la major part de persones. Car es tracta de llur (del nostre) Déu, i res no tenen (no tenim) per posar en el seu lloc. Car el que així és atacat, és el Déu de la nostra infantesa i de les nostres converses, el Déu dels nostres pares i de la nostra religió. Cadascun de nosaltres porta en si alguna imatge mental d'un Déu "a fora", d'un Déu que "existeix" "a dalt" i "més enllà" del món que ell ha creat, un Déu "a" qui adrecem les nostres pregàries i vers el qual "anem" quan morim.

Però tots els signes indiquen que som arribats en un punt on l'entera concepció d'un Déu "a fora", que tan útil ens fou després de l'ensulsiada de l'univers de tres sostres, s'està convertint ara en un obstacle en lloc d'ésser un ajut.

Per tal d'abandonar la concepció d'un Déu "a fora", ens cal acomplir una ruptura molt més fonamental que la que ens va caldre per tal de passar d'un Déu "a dalt" a un Déu "a fora". Si ara ens és demanat de rebutjar tota concepció d'un Ésser "a fora", això semblarà una franca negació de Déu. Car, en el sentit habitual, creure en Déu vol dir estar convençut de l'existència d'un Ésser d'aquesta mena, suprem i separat. Són "teistes" els qui creuen en l'existència d'un Ésser així i són "ateus" els qui en neguen l'existència.

¿I si suposàvem que creure en Déu no és, no pot ésser, la mateixa cosa que estar convençuts de l'existència d'una entitat, àdhuc suprema, que podria existir o no existir "a fora"? ¿I si suposàvem que l'ateisme no fa sinó abatre un ídol i que nosaltres podem i devem viure des d'ara sense un Déu "a fora"? ¿Hem considerat seriosament la possibilitat que abandonar un ídol així pot ésser, en el futur, l'única manera de donar una significació al cristianisme? Potser en definitiva tenen raó els freudians quan diuen que un Déu d'aquesta mena -el Déu de la teologia tradicional popular- no és sinó una projecció nostra, i qui sap si nosaltres som ara cridats a viure sense aquesta projecció, qualsevulla que sigui.

Una perspectiva així no és massa atractívola: gran part del nostre ésser troba inacceptable aquesta revolució i desitjaria que no fos necessària. I, tenim quelcom per a substituir-lo?

Cristians que es fan preguntes

Vaig començar a descobrir que estava posant en dubte tot un conjunt de postulats i que ensems em sentia menat obscurament vers un conjunt diferent que el substituïa. El meu únic objectiu en aquest llibre no és altre que intentar refer en veu alta aquest meu caminament interior per tal que els altres puguin seguir-ne totes les etapes.

Permeteu, doncs, que us transcrigui a tall d'exemple tres passatges, tots tres breus, les idees dels quals immediatament trobaren acollida en mi quan per primera vegada vaig llegir-los, i que d'aleshores ençà s'han evidenciat ben fecundes, no sols per a mi sinó per a bon nombre dels meus contemporanis.

Paul Tillich

El primer és un sermó de Paul Tillich, inclòs en el seu recull the shaking of the foundations, llibre que es publicà a Anglaterra el 1949.

L'any anterior havia estat editat a New York per Charles Scribner's Sons i fins el 1967 no sortiria en català, traduït per Alfred Badia amb el títol els fonaments trontollen, (Llibres del Nopal, Barcelona, Ariel).

El sermó, que duia per títol; "La pregonesa de l'existència" (The Depth of Existence), va obrir-me els ulls a la transformació que semblava produir-se en bona part del simbolisme religiós tradicional quan era transposat des de les altures a les profunditats. Tillich deia que déu no és una projecció "a fora", no és un Altre situat més enllà del cel i de l'existència del qual ens hem de convèncer, sinó que més aviat és el fons del nostre ésser mateix.

El nom d'aquesta pregonesa infinita i inexhaurible i el fons de tot ésser és Déu. Aquesta pregonesa és el sentit mateix del mot Déu. I si aquest mot no té prou significació per a vosaltres, traduïu-lo i parleu de la pregonesa de la vostra vida, de la font del vostre ésser, d'allò que en últim terme és el més important per a vosaltres, d'allò que us preneu seriosament sense cap reserva. Per arribar-hi, potser us caldrà oblidar tot allò que de tradicional heu après pertocant a Deu, potser fins i tot aquest mateix mot. Car si sabeu que Déu vol dir pregonesa, ja sabeu molta cosa de Déu. I aleshores, ja no us podreu dir ateus o descreients. Perquè ja no us serà possible de pensar o de dir: la vida manca de pregonesa, la vida és trivial, l'ésser mateix no és sinó superfície. Si poguéssiu dir i creure això amb una total seriositat, seríeu ateus; però, altrament, no en sou. El qui coneix quelcom de la pregonesa, coneix quelcom de Déu.

The name of this infinite and inexhaustible depth and ground of all being is God. That depth is what the word God means. And if that word has not much meaning for you, translate it, and speak of the depths of your life, of the source of your being, of your ultimate concern, of what you take seriously without any reservation. Perhaps, in order to do so, you must forget everything traditional that you have learned about God, perhaps even that word itself. For if you know that God means depth, you know much about Him. You cannot then call yourself an atheist or unbeliever. For you cannot think or say: Life has no depth! Life itself is shallow. Being itself is surface only. If you could say this in complete seriousness, you would be an atheist; but otherwise you are not. He who knows about depth knows about God.

Tillich ens proposa de substituir les imatges d' "altitud" per les de "profunditats" per tal d'expressar la veritat de Déu. I no hi ha cap dubte que aquesta simple substitució és capaç de tornar molt més pertinent bona part del llenguatge religiós, car la categoria de "profunditat" permet unes associacions més fecundes que no pas l'"altitud".

"Profund", en el seu sentit espiritual, té dos sentits: o bé significa l'oposat a "superficial". O bé indica el contrari d'"alt". La veritat és profunda i no pas superficial; el sofriment és profunditat i no pas altutud. Ambdues, la llum de la veritat i la fosca del sofriment, són profundes. Existeix una profunditat en Déu, i una altra profunditat des del fons de la qual el salmista clama vers Déu. Per què la veritat és profunda? I per què el sofriment és profund? I per què el mateix símbol espacial és utilitzat per a ambdues experiències? Aquestes preguntes guiaran la nostra meditació.

"Deep" in its spiritual use has two meanings: it means either the opposite of "shallow", or the opposite of "high". Truth is deep and not shallow; suffering is depth and not height. Both the light of truth and the darkness of suffering are deep. There is a depth in God, and there is a depth out of which the psalmist cries to God. Why is truth deep? And why is suffering deep? And why is the same spatial symbol used for both experiences? These questions shall guide our meditation.

I quan Tillich parla de Déu en "profunditat", no parla absolutament gens d'un Ésser totalment altre, sinó que parla de "la infinita profunditat i dels fons inexhaurible de tot ésser"

El nom d'aquest fons infinit i inexhaurible de la història és Déu. Heus ací el que aquest mot significa, i allò al que tendeixen les expressions Regne de Déu i Divina Providència. I si aquestes paraules no tenen pas massa sentit per vosaltres, traduïu-les i parleu de la profunditat de la història, del fons i de la finalitat de la vostra vida social, d'allò que us preneu seriosament sense la menor reserva en les vostres activitats morals i polítiques. Potser vosaltres donaríeu el nom d'esperança, res més que esperança, a aquesta profunditat. Perquè si trobeu l'esperança en el fons de la història, és que esteu aparellats amb els grans profetes que eren capaços d'esguardar en les pregoneses de llur temps, que intentaven fugir-ne perquè no podien suportar l'horror del que hi veiem, però que tanmateix eren prou estrenus per a guaitar fins a un nivell encara més profund, i descobrir-hi l'esperança.

The name of this infinite and inexhaustible ground of history is God. That is what the word means, and it is that to which the words Kingdom of God and Divine Providence point. And if these words do not have much meaning for you, translate them, and speak of the depth of history, of the ground and aim of our social life, and of what you take seriously without reservation in your moral and political activities. Perhaps you should call this depth hope, simply hope. for if you find hope in the ground of history, you are united with the great prophets who were able to look into the depth of their times, who tried to escape it, because they could not stand the horror of their visions, and who yet had the strength to look to an even deeper level and there to discover hope.

El mot "Déu" denota l'última pregonesa de tot el nostre ésser, el fons creador i el sentit de tota la nostra existencia. En paraules de Kierkegaard, "una més profunda immersió en l'existència".

Tillich insisteix en la necessitat d'obrir-se camí fins "més enllà del naturalisme i del supranaturalisme", advertint-nos del preill d'intentar suprimir les "profunditats".

La nostra època ha optat per un món secular. Era una decisió important i prou necessària... Ha consagrat i ha santificat la nostra vida quotidiana i el nostre treball. Però n'ha exclòs aquelles pregoneses degut a les quals la religió perdura tostemps: el sentit del misteri insondable de la vida, el copsament d'una significació última de l'existència i el poder invencible d'una dedicació incondicional. Aquestes coses no poden ésser excloses. Si intentem foragitar-les en llurs imatges divines, sorgiran de bell nou en imatges diabòliques. I és així com ara, en la senectut del nostre món secular, hem vist les manifestacions més espaordidores d'aquestes imatges demoníaques; hem esguardat el misteri del mal més profundament que moltes de les generacions anteriors; hem presenciat la dedicació incondicional de milions d'homes a una imatge satànica; hem experimentat fins a la mort la malaltia de la nostra època.

Our period has decided for a secular world. That was a great and much needed decision. It threw a church from her throne, a church which had become a power of suppression and superstition. It gave consecration and holiness to our daily life and work. Yet it excluded those deep things for which religion stands: the feeling for the inexhaustible mystery of life, the grip of an ultimate meaning of existence, and the invincible power of an unconditional devotion. These things cannot be excluded. If we try to expel them in their divine images, they reemerge in daemonic images. Now, in the old age of our secular world, we have seen the most horrible manifestation of these daemonic images; we have looked more deeply into the mystery of evil than most generations before us; we have seen the unconditional devotion of millions to a satanic image; we feel our period's sickness unto death.

El problema de Déu és el problema de saber si aquesta profunditat d'ésser és una realitat o una il·lusió, però no pas si un Ésser existeix més enllà del cel blau i lluminós o en un altre indret qualsevol. La creença en Déu equival a "allò que us preneu seriosament sense cap reserva", a allò que per vosaltres és la realitat última.

Dir que Déu és transcendent en aquest sentit no vol dir que ens calgui establir un "supermón" d'objectes divins. Ans vol dir que, en ell mateix, el món finit s'ultrapassa fins més enllà d'ell mateix. Altrament dit, que el món finit és autotranscendent

Systematic Theology
Vol. II, pàg. 8

La gran contribució feta per Tillich a la teologia es haver reinterpretat la transcendència de tal manera que en preserva la realitat tot alliberant-la de la projecció del supranaturalisme, que representa "una pèrdua de transcendència".

La crítica d'aquest condicionament de l'incondicional, per bé que de vegades meni a conseqüències atees, resulta ésser més religiosa, perquè és mes conscient del caràcter incondicional del diví, que no pas un teisme que desterra Déu en el regne supranatural

To criticize such a conditioning of the unconditional, even if it leads to atheistic consequences, is more religious, because it is more aware of the unconditional character of the divine, than a theism that bans God into the supra-natural realm.

The Protestan Era
Pàg. 82

Dietrich Bonhoeffer

En segon lloc he d'assenyalar la impressió que em produïren els passatges, avui ja famosos, que, pertocants al "cristianisme sense religió", hi ha a resistència i submissió. lletres i notes des de la presó, editat a Alemagna per Kaiser Verlag de Munic amb el títol Widerstand und Ergebung. Briefe undAufzeichnungent aus der Haft, de Dietrich Bonhoeffer. La primera edició en català és de 1969.

Des del primer moment vaig sentir que l'Església no estava encara preparada per a acceptar allò que Bonhoeffer ens proposava com la seva última voluntat i testament abans d'ésser penjat per les S.S.: potser no serà ben comprès fins d'aquí a un centenar d'anys.

Bonhoeffer diu que fins ara l'Església ha fonamentat la seva predicació de l'Evangeli en el sentiment religiós universal, en el fet que al fons de cada home alena la fretura d'un Déu al qui donar-se, d'un Déu capaç de fornir-nos una explicació del món. Però, ¿i si suposàvem que els homes arriben a tenir la convicció que poden continuar vivint tranquil·lament sense "religió", sense cap deler de salvació personal, sense cap sentit del pecat, sense la menor fretura d'"aquesta hipòtesi"? ¿Ha de limitar-se el cristianisme als qui serven tostemps aquest sentit de llur pròpia insuficiència, aquest "buit que només Déu pot emplenar", o als qui poden ésser induïts a tenir-lo?

La resposta de Bonhoeffer era que, en aquest nostre segle XX, Déu ens crida deliberadament a una forma de cristianisme que no depèn de les premisses de la religió, semblantment a com sant Pau cridava ales homes en el segle primer a una forma de cristianisme que no depenia de la premissa de la circumcisió.

Què vol dir Bonhoeffer -es pregunta el bisbe de Woolwich- amb aquesta corprenedora paradoxa d'una comprensió no religiosa de Déu?

Em planteges ara tantes qüestions tan importants respecte als pensaments que em preocupen aquests darrers temps, que estaria molt content si me les pogués contestar jo mateix. En realitat, tot és encara molt al començament, i a mi, com quasi sempre, en les qüestions futures em guia més l'instint que no pas una claredat que jo ja pogués tenir, quant a elles. Primer intentaré precisar històricament la meva posició.

El moviment que es va iniciar pels volts del segle XIII (no vull entrar ara en discussions sobre la data exacta) en direcció a l'autonomia de l'home (entenc amb això la descoberta de les lleis segons les quals el món viu i es basta a si mateix en el camp de la ciència, de la vida social i política, de l'art, de l'ètica i de la religió) ha arribat en els nostres dies a una certa plenitud. L'home ha après a manegar-se tot sol en totes les qüestions importants sense recórrer a la "hipòtesi de treball: Déu". En les qüestions científiques, artístiques i àdhuc ètiques, això ha esdevingut una evidència, de la qual ja ningú no gosaria dubtar; però des de fa un centenar d'anys, això val també en mesura progressiva per a les qüestions religioses; avui ja és evident que, àdhuc sense "Déu", tot rutlla, i, concretament, tan bé com abans. Igual com en el camp científic, així mateix en el domini humà, "Déu" va essent rebutjat cada vegada mes lluny fora de la vida: hi està perdent terreny.

Els historiadors protestants i catòlics coincideixen ara a veure en aquesta evolució la gran deserció que ens allunya de Déu i de Crist, però com més recorren a Déu i al Crist i més ús en fan per tal d'oposar-s'hi, més anticristiana es declara aquesta evolució. El món, que ha pres consciència de si mateix i de les seves lleis vitals, està tan segur d'ell mateix que a nosaltres això ens resulta tràgic. Desenvolupaments falsos i fracassos no aconsegueixen fer-lo dubtar de la ineludibilitat del seu camí i de la seva evolució; hom els suporta amb una viril sang freda, i àdhuc no és cap excepció un esdeveniment com aquesta guerra.

Però l'apologètica cristiana, ha sortit al pas contra aquesta seguretat en les formes més diverses. Hom intenta de demostrar al món esdevingut adult que no li és possible viure sense el tutor "Déu". Per bé que hom hagi capitulat en totes les qüestions seculars, sempre resten tanmateix les anomenades "qüestions últimes" -mort, culpa-, a les quals només Déu pot donar una resposta i per a les quals hom necessita Déu, l'Església i el pastor. O sigui que, fins a cert punt, nosaltres vivim d'aquestes anomenades qüestions últimes dels homes. Però, què s'esdevindrà si un dia deixen d'existir com a tals, és a dir, si també elles troben una resposta "sense Déu"?

Ara és quan, concretament, vénen els bastards secularitzats de la teologia cristiana, o sigui, els filòsofs existencialistes i els psicoterapeutes, i demostren a l'home segur, content i feliç, que, en realitat, és un dissortat i un desesperat, i que no vol tenir com a veritable que ell es troba en una misèria que ignora absolutament i de la qual només ells podrien deslliurar-lo. On hi ha salut, força, seguretat i senzillesa, hi ensumen un fruit dolç per a poder rosegar o bé en el qual ponen els seus ous corruptors. S'esforcen primer a empènyer l'home a la desesperació interior, i aleshores ja tenen el joc guanyat. Aquest és el metodisme secularitzat. Qui ateny? Un petit nombre d'intel·lectuals, de degenerats, d'éssers que es creuen a si mateixos les persones més importants del món i que, a causa d'això, s'ocupen de molt bon grat d'ells mateixos. No ateny l'home senzill que esmerça la seva vida quotidiana en la família i en el treball, i, certament, en altres escapades accessòries de tota mena. Aquest home no té temps ni ganes de dedicar-se a la seva desesperació existencial, ni de considerar la seva sort, qui sap si modesta, des de l'angle de la "misèria", la "preocupació", la "desgràcia".

Els atacs de l'apologètica cristiana contra aquest món esdevingut adult, els tinc en primer lloc: per absurds, en segon lloc per maleducats, i, en tercer lloc, per no cristians. Absurds, perquè em semblen un intent de fer retrocedir un home adult al temps de la seva pubertat, és a dir, un intent de tornar-lo a fer dependent de moltes coses de les quals, de fet, ja no és, amb tota claredat, gota dependent, i d'acarar-lo a uns problemes que, de fet, han deixat d'ésser problemes per a ell. Maleducats, perquè així s'intenta aprofitar la feblesa d'un home per a unes finalitats que li són alienes i que no ha afirmat lliurement. I no cristians, perquè així es confon Crist amb un grau determinat de la religiositat de l'home, és a dir, amb una llei humana. D'això, encara en tornaré a parlar més minuciosament.

Tegel,
8 de juny 1944

Foragitat Déu de totes les altres esferes, sembla que serva "el seu darrer lloc" en el món particular de la fretura individual.

Un cop tret allò que fins ara ha estat el fonament del nostre cristianisme, ja no podem tocar terra ferma "en religió" sinó en alguns "darrers cavallers" o en uns quants homes intel·lectualment insincers. Haurien d'ésser, doncs, aquests els pocs elegits? I hauríem d'abatre'ns nosaltres amb fervor o indignació, a tall de fanàtics, sobre aquest grup d'homes dubtosos per tal de col·locar-los la nostra mercaderia? Hem d'abraonar-nos contra uns quants dissortats en llur hora de feblesa i, per dir-ho així, violar-los religiosament?

Tegel,
30 d'abril 1944

La resposta de Bonhoeffer és que nosaltres hauríem de rebutjar agosaradament "l'a priori religiós", com sant Pau tingué el coratge de llençar per la borda la circumcisió.

I nosaltres només podem ser honestos si reconeixem que hem de viure en el món etsi deus non daretur. I això és precisament el que reconeixem… ¡davant Déu!; i és el mateix Déu el qui ens obliga a aquest reconeixement.

Així el nostre accés a la majoria d'edat ens condueix a un autèntic reconeixement de la nostra situació davant Déu. Déu ens fa saber que hem de viure com a homes que aconsegueixen viure sense Déu. El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona! (Mc 15,34).

El Déu que ens fa viure en el món sense la hipòtesi de treball "Déu", és el Déu davant el qual ens trobem dia i nit, constantment. Davant Déu i amb Déu, vivim sense Déu.

Déu, clavat a la creu, permet que el foragitin del món. Déu és impotent i dèbil en el món, i precisament i únicament així Déu és amb nosaltres i ens ajuda. Mt 8,17 ens indica clarament que Crist no ens ajuda per la seva omnipotència, sinó per la seva feblesa i els seus sofriments.

Aquesta és la diferència decisiva amb totes les altres religions. La religiositat humana remet l'home, en la seva necessitat, al poder de Déu en el món: així Déu és el "deus ex machina"….. Però la Bíblia el remet a la debilitat i al sofriment de Déu: només el Déu sofrent pot ajudar-nos. En aquest sentit podem dir que l'evolució vers l'edat adulta del món, de la qual abans hem parlat, esborra totalment una imatge falsa de Déu, i així allibera l'esguard de l'home per tal d'adreçar-lo vers el Déu de la Bíblia, el qual adquireix poder i lloc en el món gràcies a la seva impotència. Aquí és on ha d'entrar en joc la "interpretació mundana".

Tegel,
16 de juliol 1944

La comunitat cristiana existeix, no per a promoure una nova religió, sinó simplement per a ésser l'encarnació d'aquest nou ésser, l'home per als altres, l'amor pel qual som duts a una completa unificació amb el fons del nostre ésser. I això significa "la participació en la impotència de Déu en el món"

Els cristians estan amb Déu en la seva Passió. Això és el que diferencia els cristians dels pagans. "¿No podeu vetllar una hora amb mi?", pregunta Jesús a Getsemaní. Això és el capgirament de tot allò que l'home religiós espera de Déu. L'home està cridat a participar del sofriment de Déu enmig del món sense Déu.

Ha de viure, doncs, realment, en el món sense Déu, i no li és permès intentar cobrir o transfigurar religiosament aquesta absència de Déu en el món; l'home ha de viure "mundanament" i és precisament així com participa en el sofriment de Déu; pot fer-ho, és a dir, pot viure alliberat de tots els falsos lligams i opressions religioses. Ésser cristià no significa ésser religiós d'una certa manera, arribar a ésser una mena determinada d'home (un pecador, un penitent o un sant) per un mètode determinat, sinó que significa ésser home; Crist no crea en nosaltres un tipus d'home, sinó l'home. No és l'acte religiós el que fa el cristià, sinó la seva participació en el sofriment de Déu en la vida del món.

Tegel,
18 de juliol 1944

Llegir més fragments de les lletres
d'en Bonhoeffer des de la presó

Rudolf Bultmann

El meu tercer exemple és un assaig que féu l'efecte d'una sobtada explosió quan va aparèixer al 1941, per bé que no vaig llegir-lo detingudament fins que va ésser traduït a l'anglès al 1953. Es tracta del manifest de Rudolf Bultmann, titulat nou testament i mitologia, (New Testament and Mythology, pàgines 1-44 de kerygma and myth).

Tot el llenguatge amb què el Nou Testament intenta caracteritzar la història de l'Evangeli com quelcom més que una pura història o que qualsevol altra història no és més que un argot inintel·ligible per a l'home modern. Per a expressar el caràcter "trans-històric" de l'esdeveniment històric de Jesús de Natzaret, els escriptors del Nou Testament empraven un llenguatge "mitològic", ple d'expressions com és ara preexistència, encarnació, ascendir i davallar, intervenció miraculosa, catàstrofe còsmica, etc., que, segons Bultmann, només tenen sentit en el context d'una concepció del cosmos avui completament desueta. Si Bultmann té raó, tota la concepció d'un ordre sobrenatural que envaeix i "travessa" el món natural ha d'ésser abandonada. Però, en aquest cas, què entenem per Déu i per revelació, i què s'esdevé del cristianisme?

Avui, el centre del debat està a saber fins a quin punt el cristianisme està lligat a una representació mitològica, o supranaturalista, de l'univers.

• Déu creà el cel i la terra
• Déu davallà del cel
• Déu envià el seu Fill unigènit

Res no hi ha d'específicament cristià en la visió mítica del món. Es tracta senzillament de la cosmologia d'una època pre-científica. El Nou testament presenta la redempció en el Crist com un esdeveniment supranatural: com l'encarnació d'un Ésser celeste que, venint de "l'altra banda", entra en l'escena terrestre per un naixement miraculós, acompleix signes i miracles com a indicació del seu origen celeste i, després d'una resurrecció igualment miraculosa, retorna per ascensió a l'esfera celeste d'on havia vingut. Tot aquest llenguatge no és en veritat la descripció d'una operació supranatural de cap mena, sinó un intent d'expressar la profunditat, la dimensió i la significació reals de l'esdeveniment històric de Jesucrist. En aquesta persona i en aquest esdeveniment hi hagué quelcom d'últim, amb una significació incondicional per a la vida humana, i això traslladat a la visió mitològica del món, esdevé "Déu" (un Ésser de dalt) "que envia" (en "aquest món") el seu "Fill" unigènit. La significació transcendental de l'esdeveniment històric és "objectivada" com operació supranatural.

El bisbe Robinson ens recorda que "una de les primeres i més penetrants crítiques que han estat fetes de l'asaig original de Bultmann" fou la de Bonhoeffer, qui, des de la presó, escriu l'any 1944:

Bultmann no va anar "massa lluny", com la major part de gent pensa, sinó que no va anar-hi prou lluny. No són tan sols les nocions "mitològiques", com és ara el miracle, l'ascensió, etc. (les quals, en principi, són inseparables de les nocions de Déu, de fe, etc.), sinó les mateixes nocions "religioses" les que són problemàtiques. No és possible separar Déu i el miracle (com Bultmann s'imagina), però tots dos s'han de poder interpretar i anunciar "no religiosament"

*      *      *

Tanmateix, l'abandó de tota idea d'un Déu "a fora" semblarà inevitablement una negació de la seva "alteritat" i el desmentiment de bona part d'aquella asserció bíblica que Kierkegaard anomenava "la diferència qualitativa infinita entre Déu i l'home"