Ir a la versión castellana
Necessitaràs l'Acrobat Reader
Si no el tens encara... Per a obtenir el Acrobat Reader 
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
LA REVOLUCIÓ DE JESÚS I LA REVOLUCIÓ FRANCESA
El "sans culotte" Jesús
Qui és en Georges Morel?


El que va publicar
le monde
a la mort de Georges Morel.


La crítica de Paul Valadier, jesuïta, redactor en cap de la revista Études (1981-1989), a Georges Morel a la seva obra jésus-christ ou dionysos, publicada el 1979.


Per què interessar-se
a Georges Morel?


I tots els articles en què he anat resumint pàgines de Georges Morel

Un text de Georges Morel
comentant a Hegel

L'any 2009, dialogant sobre el Regne de Déu amb un amic (un d'aquests que abans d'agafar "el pic i la pala" havia fet estudis teològics a Roma), quan em digué:

Miquel, yo alucino contigo. Y me explico:

  1. Hablas del Dios de Jesús, pero no aportas ni una sola cita bíblica para explicar o aclarar cuál es el Dios de Jesús.
  2. Hablas de "nuestro" Dios, pero en nada concretas las características de ese Dios.
  3. Y terminas afirmando que "el Dios de Jesús ya no puede ser el nuestro".

Jo li replicava:

Por eso te preguntaba (yo también alucino a veces) de dónde sacaba José M. Castillo su afirmación de que "Jesús llevó a cabo la revolución más asombrosa que se ha producido en la historia de las tradiciones religiosas de la humanidad."

Si voleu resseguir aquest diàleg:
Es pot parlar del Regne de Déu
sense parlar dels romans?

Segueix el meu consell:
Deixa els links per una segona lectura

L'any següent, (2010), en carta a un altre amic, parlant de Pagola, feia aquesta desvergonyida afirmació:

Otro que, según mi modesta opinión, también se pasó "tres pueblos" como ahora se dice, fue José María Castillo, al afirmar en la contraportada de su Ensayo de Cristología (Humanización de Dios), publicado en Trotta: "Jesús llevó a cabo la revolución más asombrosa que se ha producido en la historia de las tradiciones religiosas de la humanidad."

Si vols llegir aquesta carta:
A propósito de Juan Antonio Pagola
y Alfred Loisy

Recorda aquest altre consell:
No tots els links t'han d'interessar

Ara, quan ja han passat gairebé 10 anys, després de llegir -a través de Georges Morel- alguns textos d'en Hegel, ja no gosaria parlar dels "tres pueblos", sinó que per respecte a Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831), ho deixaria en "un pueblo".

Això vol dir que l'afirmació de José M. Castillo ja la trobem a Hegel. Serveixin aquests paràgrafs com introducció al tema que avui presento.

Extractat de L'AUTRE (1977),
el segon volum de Questions d'homme
d'en Georges Morel (1921-1989)


Llegir el text original (pp. 35-48)
en format .pdf

hegel (7K)HEGEL I EL CRISTIANISME

Georg Wilhelm Friedrich Hegel
Neix a: Stuttgart,Württemberg,27 de agost de 1770
Mor a: Berlín, Prússia, 14 de novembre de 1831

La confrontació entre l'experiència de Jesús i l'experiència de la Revolució Francesa li sembla tan òbvia a Hegel que l'anirà reprenent al llarg de la seva vida, fins a les seves Lliçons sobre la filosofia de la religió (1).

Recordant el text de sant Mateu anunciant que "el Regne del cel és a prop" diu que aquesta paraula és una "sans culotterie à l'orientale" (2), en quan reivindica aquella llibertat i aquella fraternitat a les quals, divuit segles després, van fer referència els millors representants del poble.

O el Père Duchesne (3):

Ja ho he dit cent vegades, i ho diré sempre: si imitéssim el "sans culotte" Jesús, si seguíssim a la lletra el seu evangeli, tots els homes viurien en pau.

Però a un nivell diferent del d'Hébert, Hegel intenta unir l'ensenyament evangèlic i els esdeveniments de la Revolució Francesa. Comença explicant els diversos aspectes de la llibertat anunciada per Jesús.

  • Llibertat envers els béns d'aquest món, pels quals els fills de Déu no haurien de preocupar-se
Mt 6, 31 Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu: tot això, els pagans ho busquen amb neguit.

I Hegel comenta:

Fins i tot els captaires es preocupen per el demà, ja que ells tenen un lloc determinat; només els lladres i els soldats són capaços d'una tal despreocupació, doncs saben que demà trobaran el seu botí.

  • Llibertat envers la família, com ho expressa aquesta declaració de Jesús, mostrant els seus deixebles
Mt 12, 49 Aquests són la meva mare i els meus germans.
  • O aquesta altra tan contrària a l'angoixa de les religions antigues:
Mt 8, 22 Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.
  • Llibertat envers el fet polític, almenys en aquest sentit que Jesús es contenta de declarar (sense extreure les conseqüències d'aquest axioma)
Mt 22, 21 Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar.
  • Fraternitat real, en el grup del mestre i dels deixebles

L'amor esdevé de nou el manament principal, no l'amor impotent que es dirigeix a tots els homes, sinó l'amor mutu de la comunitat

Llavors Hegel adverteix que amb l'experiència de l'amor, tal com Jesús ho ha radicalitzat i universalitzat, la consciència ha passat en principi més enllà de la universalitat legal del judaisme i de l'hel·lenisme: des d'ara ja no es tracta de moral, sinó del que és més essencial a cada individu, la seva "perfecta independència" respecte a si mateix i l'altre, és a dir la seva llibertat i el seu amor en efecte.

Ens situem així no només més enllà de les lleis, sinó més enllà de tot intermediari: hem de subratllar aquest llenguatge, que procedeix d'una filosofia que es reivindica com a filosofia de la mediació: en el regne de Déu, "no es parla per a res de mediació, sinó d'aquest ser immediat, d'aquest recorregut immediat a la veritat".

I és precisament davant d'aquestes perspectives que Hegel qualifica Jesús com a revolucionari. Així, doncs, el missatge evangèlic, enfrontant-se a les determinacions particulars, és "revolucionari".

O, com ha quedat escrit a la Filosofia de la història (4)

Es pot dir que en cap altra banda han estat pronunciades paraules tan revolucionàries com en els evangelis.

Totes les cites hegelianes tornen al mateix: subratllar que Jesús ha fet una revolució i una revolució única en la història mundial. Aquesta revolució consisteix en una reversió total dels valors reconeguts fins llavors com els primers, els quals queden substituïts en endavant per la significació infinita, inesgotable, inviolable de l'ésser humà concret, és a dir del subjecte individual, absolutament distingit de les múltiples institucions o estructures visibles. És en l'invisible o eternal, sobre la qual cosa ningú té poder, que l'home pot realitzar-se.

Aquest és el sentit nou de les Benaurances:

Mt 5, 3-10 Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços el pacífics, ells posseiran la terra! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!

Aquestes paraules són, segons Hegel afirma a Filosofia de la religió, les més grans que mai hagin estat pronunciades:

Elles constitueixen un punt central i últim, que suprimeix tota superstició i tota servitud.

Punt central i últim: aquesta fórmula ha de ser presa en tot el seu rigor. No és possible, fins i tot en teoria, anar més lluny o més en profunditat que aquesta problemàtica, tret que sempre l'anem aprofundint en la pràctica i l'anem perllongant, ja que ella no té terme: és ella qui ha d'orientar tota doctrina i tota activitat futures.

Per això, quan a la Filosofia de la història, Hegel arriba al món modern, el qual precisament comença amb el cristianisme, pot escriure:

El món cristià és el món del compliment; el principi és ben bé a vessar i amb ell veritablement ha arribat la fi dels dies.

Aquesta frase sense enigma significa exactament això: la possibilitat, des d'ara conscient de si, de treballar, sense obstacles a priori, en la realització d'una humanitat lliure en aquest món. L'experiència de Jesús ha obert decididament les portes de la llibertat.

Però també és veritat que, anteriorment a aquesta experiència de Jesús, els grecs van veure en la llibertat el "pivot" (el centre nuclear) de la ciutat, però, tot i la rebel·lió d'una Antígona (5) o de les interrogacions filosòfiques, mai van arribar a alliberar veritablement a la llibertat de la seva ganga política: l'individu del món hel·lènic roman tancat en les determinacions legals i en els valors rebuts i, conseqüentment, com ser històric no pot ser reconegut com a lliure.

D'aquí provenen les contradiccions d'aquesta societat ètica, que el món romà va creure poder eliminar reforçant el poder de l'Estat. És, gràcies a la "romanitat", que la persona humana ha pres sobretot la màscara del juridicisme.

Pel que fa al judaisme, és ben conegut que Hegel ha vist en ell un estil de servitud o de desgràcia respecte de la naturalesa o de la política i de la religió.

Així, doncs, Jesús és el primer qui en la història va trencar amb la naturalitat grega, el juridicisme romà i el legalisme judaic. A més, aquesta revolució va ser tan radical que tota revolució posterior no pot -per definició- ser més que el seu compliment (mai acabat).

En aquest sentit Hegel parla a Filosofia de la història de la "revolució permanent", entenent per això, no els successos violents, sinó la mateixa història, en tant que és de la seva essència el tendir sense fi a la seva pròpia transformació.

I això vol dir també que per a Hegel la revolució introduïda per Jesús no pot romandre ni en el terreny del que és privat ni en el de la religió, sinó que ha -per coherència interna- realitzar-se en totes les regions de la història

La conversió piadosa no ha de tancar-se en l'interior de l'ànima, sinó arribar a ser un món real, actual ... La tasca consisteix, doncs, a fer penetrar la idea de l'esperit també en el món del present.

No obstant això Hegel té una viva consciència de les resistències religioses a prendre seriosament l'acció i el pensament històrics. En els seus Escrits de joventut (6) posa en evidència aquestes resistències en el mateix Jesús, precisant certament que Jesús, nascut en el si d'una societat singularment apolítica, va quedar empresonat en un torn tràgic:

El destí de Jesús ha consistit en patir el destí de la seva nació: o fer-lo seu i patir la seva necessitat, compartir l'alegria i unir el seu propi esperit, però sacrificant llavors la seva bellesa i la seva unió amb el diví, o rebutjar lluny d'ell el destí del seu poble, però conservant la seva vida en si mateix sense desenvolupar-la.

Aquest dilema el podem esquematitzar així: o comprometre's en tasques polítiques, però condemnant-se llavors a deixar intacta la religió formalista del seu temps o transformar l'esfera religiosa, a risc de desinteressar-se per les preocupacions materials o polítiques.

Hem d'advertir que Hegel no preveu com una cosa possible per a la seva època una veritable relació entre aquests dos aspectes. Els textos evangèlics li donen la raó, ja que els deixebles de Jesús difícilment capten que el Regne del cel és diferent d'un regne polític. En tot cas, és el segon camí el pres per Jesús. Va morir de totes maneres, però "amb la convicció que el seu pla no quedaria perdut". Almenys no perdut per a Hegel, ja que en la filosofia de maduresa afirma amb claredat que per Crist la religió ha arribat al seu punt absolut, convertint-se així en el "gran gir de la història del món".

Advertirem també que Hegel en la seva maduresa pren la noció d'amor en un sentit afirmatiu, mentre que els textos de joventut tendeixen a menysprear-la com sentimentalitat. Notarem també que els escrits posteriors a la Fenomenología concedeixen un paper central i explícit al Jesús de l'Evangeli, mentre que la Fenomenología presenta el Crist de la teologia cristiana.

Sigui el que sigui, els cristians, tot i els intents fets durant segles, no han aconseguit mantenir-se al nivell de la problemàtica oberta per Jesús o el Crist: no han cessat d'oposar el cel i la terra, el temps i l'eternitat, la contemplació i la pràctica, que Jesús o el Crist havien unificat en la seva persona. Dit d'una altra manera: la revolució operada per ell no ha cessat de ser devaluada per la història cristiana en el seu conjunt. És per això que Hegel ha definit com "esperit alienat en si mateix" tota la societat occidental des dels principis del cristianisme fins al segle XVIII (el que d'altra banda és la definició de la cultura).

No obstant això Hegel pensa que, després de les figures de la cristiandat primitiva i del món medieval, després de les sacsejades de la Reforma, la Revolució Francesa és el primer esdeveniment en haver posat en efecte, històricament i públicament, el problema de la realització concreta i universal de la llibertat.

Com diu la Fenomenologia, en un llenguatge que vol precisament atènyer l'experiència de Jesús:

Amb la Revolució Francesa els dos mons van ser llavors reconciliats: el cel va baixar i va ser transportat sobre la terra.

D'aquí l'entusiasme sorprenent, no només del jove Hegel, sinó també -fins i tot segons els crítics més implacables- del vell Hegel. Així en Filosofia de la història:

No obstant això, si la Revolució ha plantejat el problema de la conciliació de la divinitat amb el món o -el que és el mateix- el problema de la realització de la llibertat, aquest problema la Revolució no ho ha resolt i fins i tot ho ha plantejat malament. Ja hem dit en què per a Hegel la Revolució Francesa políticament va fracassar. Així ho repetirà en les seves Lliçons sobre la filosofia de la història.

Teòricament el govern va passar al poble, però de fet a la Convenció Nacional i als seus comitès. En conseqüència van regnar els principis abstractes de la llibertat i de la virtut. Aquesta virtut ha de regnar en endavant contra el gran nombre d'aquells que la seva perversitat, els seus antics interessos o fins i tot els exceos de la llibertat i de les passions els converteixen en infidels respecte d'ella. Aquí la virud és un principi simple, que distingeix només aquells que estan en el sentiment convenient i aquells que no ho estan.

En resum, com ja s'ha dit a la Fenomenologia, la virtut va exercir cada vegada més el seu terror, "i el càstig que va infligir va ser simple: la mort".

Llegint aquests textos es comprèn fàcilment el fracàs de la Revolució francea. Es comprèn també que -en el seu principis almenys- aquesta revolució s'hagi referit idealment als valors evangèlics de fraternitat i de llibertat. Es comprèn, aparentment més malament, l'afirmació que l'humà i el diví podien trobar la seva conciliació en aquest projecte revolucionari. Certament, la mort està cada vegada més en el centre de les obsessions governamentals i populars, a mesura que el procés es destrueix a si mateix, però aquesta mort sembla ridícula, ineficaç (comprès el "sacrifici" de Lluís XVI): la guillotina talla els caps com l'hortolà talla les cols.

Aquesta mort, al contrari de la mort fecunda en què va desembocar la vida de Jesús i de la qual Hegel va dir simplement a Filosofia de la religió que era "el més gran amor" i l'acte més trasbalsador: la creu, en efecte, que "era mirada com la cosa més vil es converteix aquí en la més noble. Amb ella s'expressa immediatament la revolució en la seva plenitud... Aquest símbol del deshonor arriba a ser l'escarapela i la bandera, una bandera el contingut positiu de la qual és al mateix temps el Regne de Déu".

Notem en les seves Lliçons tardanes la insistència en la paraula "revolució" i la comparació entre els símbols religiosos i els socials. Doncs, si Hegel subratlla aquí que la revolució de Crist fa que "s'ensorri amb estrèpit" la vida política i l'estat social, és per afegir a continuació: la vida política i l'estat social, en quant pretenien convertir-se en absoluts en si mateixos i en quant van ser pervertits pel poder romà.

Davant d'aquest poder que no respectava res, Crist ha mostrat, per la seva mort precisament, el valor inviolable de l'individu:

El poder imperial deshonoraba tot el que entre els homes mereix consideració i dignitat... Va anar exterminant tot el que encara hi havia de solidesa, de moralitat, de potència i no va quedar en peu més que el poder brillant però exterior i fred, davant la mort que no temia ja a la vida, sobretot la dels cristians.

Però, mentre que la creu de Crist és "el pivot al voltant del qual giren totes les coses", els terroristes revolucionaris no eren, des d'aquest punt de vista, sinó els hereus del poder romà.

Des d'un altre punt de vista, però, la Revolució Francesa obre la via a una teoria -i a una pràctica- on llibertat espiritual i llibertat sociopolítica es mantenen juntes, és a dir a on l'essència del cristianisme podia realitzar-se efectivament.

[....] (em salto 21 linies)

Per la qual cosa el déu del que aquí es tracta no té res a veure amb el déu abstracte del teisme o del deisme. Ell és "el Déu que es manifesta enmig d'ells", és a dir el veritable Déu cristià, a la fi alliberat de les seves pròpies abstraccions: és l'Absolut. Dit d'una altra manera, segons una fórmula repetida, no pot haver revolució sense reforma, com tampoc reforma sense revolució, ja que la veritable llibertat (cristiana) significa l'alliberament de tots i de cada un en tots els camps (segons diu a Lliçons sobre la filosofia de la història).

[....] (em salto 4 pàgines)

La cultura que sostenia l'acció revolucionària no ha aconseguit substituir a l'antic déu fideista més que d'una forma evanescent. És cert que hi ha hagut en aquests esdeveniments una unitat del diví i de l'humà, el projecte de realitzar el cel a la terra sense abolir el cel. Que la mort cessi en el futur de ser una violència, alhora pública i sagrada, exercida sobre la massa pel grup dels poderosos i dels savis, i llavors ella arribarà a ser el negatiu real d'un acte realment "social"i realment" religiós"!

Tots els elements d'una experiència verdadera, individual i col·lectiva, van començar a instal·lar-se sobre l'escena del teatre revolucionari, però finalment es van convertir en una burla extrema. No obstant això, per a Hegel, d'aquest nihilisme al final va emergir el temps de la raonabilitat a Occident: aquest cop veritablement "ha arribat la fi dels dies".

Un segle i mig més tard l'optimisme d'Hegel se'ns apareix ingenu. Això és evident en el camp sociopolític, on els conflictes han pres una amplitud i un estil llavors immprevisibles. Però també en el camp religiós, on no es troba gairebé aquesta realització raonable del cristianisme anunciat per la Filosofia de la religió o la Filosofia de la història. Per contra, la crisi d'allò que va ser durant dinou segles l'única religió d'Occident és tal avui dia que la idea d'una era postcristiana s'obre pas cada vegada més. Es diu habitualment que Hegel, la lucidesa del qual era tanmateix prodigiosa (també en la seva anàlisi de la societat industrial), no podia preveure les condicions de la problemàtica actual. Sens dubte, i és una anotació trivial. Però aquesta anotació és insuficient per assenyalar els límits exactes del hegelianisme, que no són només empírics o històrics, sinó filosòfics.

El problema que posem ara és aquest: Hegel ha pretès per la seva experiència expressar, arribant fins al seu nucli, l'essència del cristianisme; devem, doncs, preguntar-nos si la insuficiència del tema cristià que es manifesta d'aquesta manera en la filosofia hegeliana es deu només a l'essència d'aquesta filosofia o a l'essència del mateix cristianisme. Ja hem fet un primer flaix a aquest interrogant: en la mesura que el pensament cristià es recolzava sobre un primer terreny que mantenia encara units el subjecte humà i el subjecte diví (veure les proves de l'existència de Déu), en aquesta mesura el cristianisme-de-aquest-pensament mostra el seu defecte. Però no serà el cristianisme com a tal qui porta en si aquesta deficiència?

Aquesta interrogació va emergint, però és massa aviat per abordar-la més directament.

(1) Vorlesungen über die Philosophie der Religion. Hegel ha donat les seve conferències sobre la "Filosofia de la religió" quatre vegades (1821, 1824, 1827 i 1831). Durant tots aquests anys va anar reformulant el seu pensament.
(2) Membre d'un dels principals grups que van intervenir en el procés revolucionari francès. El terme "sans culotte" (usat al principi de forma despectiva i exhibit posteriorment per ells mateixos amb orgull) procedeix de la peça de vestir (el culotte, calça curta) que portaven a la fi del segle XVIII les classes acabalades de França i que, per contra, no era utilitzat per les classes populars, que el substituïen per pantalons llargs. Els sans culottes procedien dels sectors menys benestants de la societat urbana francesa, integrats per artesans, servents, petits comerciants i obrers diversos, és a dir, aquells que patien amb més intensitat la crisi econòmica que afligia a França des de 1788 i que van constituir la major part l'exèrcit revolucionari durant l'inici de la Revolució francesa..
(3) le père duchesne va ser un diari extremista publicat durant la Revolució francesa, editat per Jacques René Hébert, que va publicar 385 números des de setembre de 1790 fins a 11 dies abans de ser guillotinat, el 24 de març de 1794. (cfr. https://es.wikipedia.org/wiki/Le_Père_Duchesne)
(4) Vorlesungen über die Philosophie der Geschichte (1920)
(5) Podeu veure de la meva pròpia collita: El Déu d'Antígona... el Déu de Jesús
(6) Die Jugendschriften (1907)

I ara, per si algú segueix preguntant-me "I tu, què dius?", afegeixo coses que ja tinc dites.

Tinc llegit de Rudolf Bultmann -no sé si en aquelles hores de lectura que la meva activitat missionera al Txad (què millor lloc per desmitologizar?) em permetia- el següent:

chad_01 (1205K)He sido, además, criticado porque en mi libro Primitive Christianity no he incluido la predicación de Jesús en el capítulo dedicado al "Cristianismo primitivo", sino en el capítulo sobre "Judaísmo", concibiendo, por tanto, a Jesús como judío. De forma similar, se ha objetado que en mi Teología del Nuevo Testamento he afirmado que la predicación de Jesús pertenece a los presupuestos de la teología neotestamentaria. Frente al reproche de que concibo a Jesús como un judío y le incluyo en la esfera del judaísmo, debo, en primer lugar, simplemente preguntar: "¿Fue acaso Jesús -¡el Jesús histórico!- un cristiano? Ciertamente no, si la fe cristiana es fe en él como el Cristo. E incluso en el caso de que él hubiera sabido que era el Cristo ["Mesías"] y hubiera realmente exigido fe en su propia persona en tanto que Cristo, no habría sido todavía un cristiano y no debería ser presentado como sujeto de la fe cristiana, aunque sea, sin embargo, su objeto".

Si vols ampliar aquesta resposta:
¿Com he anat parlant de Jesús?

O també:
Jesús de Natzaret, punt de referència?

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
10 març 2019
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)