Jesús de Natzaret, com Joan el Baptista, el seu mestre, és un personatge que pertany a la història del judaisme, tal com Rudolf Bultmann va precisar ⁽¹⁾, sense superar els límits -ni culturals, ni religiosos, ni ètics- del seu poble. A una carta d'abril del 89 escrivia:

Aquesta època, a les meves "catequesis", intento fer veure com Jesús és un més, que no resultava un personatge tan estrany dintre del seu ambient: és un de tants jueus que es pensen que tenen la solució pels problemes del seu país (sembla que Jesús ja tenia prou amb les fronteres del seu propi país). M'ajuden el Gerd Theissen (Sociología del movimiento de Jesús) i Gerhard Lohfink (La Iglesia que Jesús quería). És molt possible que el "Pare nostre" no sigui una pregària tan universalista com nosaltres ens pensem.

A Gerd Theissen havia llegit:

El cristianismo primitivo comenzó como un movimiento intrajudío de renovación, promovido por Jesús, en competencia con otros movimientos intrajudíos de renovación. Fue un fenómeno palestino con irradiación en las regiones vecinas de Siria, entre los años 30 y 70.

Segueix el meu consell:
Deixa els links per una segona lectura

I a Gerhard Lohfink això:

Juan el Bautista no se dirige a la humanidad en general ni a cada uno de los individuos por separado. Sino a los miembros del pueblo de Dios. Le preocupa la existencia de Israel. Esa misma preocupación compartían por entonces los fariseos, los esenios y los zelotas. Todos esos grupos y movimientos apuntan, en último término, a la renovación de Israel, a la reunión del verdadero Israel; un Israel que haga la voluntad de Dios. En nuestra mentalidad moderna se podría decir: numerosos grupos y movimientos de aquel Israel buscaban la verdadera identidad del pueblo de Dios.

Precisamente en esta constelación histórica tenemos que encuadrar a Jesús con su mensaje y su praxis. Con ello, no hacemos desfavor alguno al carácter único y divino de su envío. También Jesús quiere congregar el pueblo de Dios. También Jesús quiere preparar y disponer a Israel para Dios. También Jesús quiere dar respuesta a la profunda crisis de identidad que padece Israel.

I gosava dir:

Afirmar l'originalitat teològica i espiritual de Jesús és ignorar que la fe i les pràctiques jueves havien adquirit una varietat de formes diferents i és també menysprear la rica tradició espiritual de la qual Jesús es va alimentar.

Així, doncs, m'agrada més la conclusió d'en Roger Haight, en el seu llibre Jesús, símbolo de Dios (pàg. 104).

Pero Jesús fue un judío que fue educado y formado en la tradición religiosa judía. Sería sorprendente que el Dios de Jesús no fuera de manera substancial el Dios de su educación judía. La enseñanza de Jesús y su mediación de Dios ratifican y confirman substancialmente esta tradición.

I més endavant (pàg. 129):

El Dios de Jesús no es considerablemente diferente del Dios de la tradición judía. La presentación de ese Dios por parte de Jesús es particularmente suya: contó estas parábolas, pronunció aquellos dichos, etc. Pero el Dios de Jesús no es substancialmente diverso al Dios de Israel. No se puede interpretar a Jesús como el Cristo sobre la base de un mensaje único o nuevo sobre el carácter de Dios.

No anava jo molt desencaminat quan escrivia a un cosí meu de Bolívia que havia publicat a eclesialia (sobre l'opció pels pobres).

Jo no crec que Jesús aportés molta "originalitat" a la concepció jueva de Déu que existia en el seu temps (recordem que hi havia varies "escoles").

Recorda aquest altre consell:
No tots els links t'han d'interessar

A vegades hom pot donar per ben emprades unes guantes hores de lectura al trobar una "perla de gran preu". Tal cosa em succeí quan, preparant una xerrada pel grup d'Església Plural, a donar en el marc de la Universitat Catalana de Prades (estiu de 2011), vaig fer la coneixença de Yohanan ben Zakkai, un doctor fariseu, deixeble de Hillell. I així vaig escriure:

Jesús va viure en un temps en què el judaisme no demanava una "re-interpretació".

Mentre va existir el Temple, el judaisme tenia un punt unificador que permetia una diversitat en qüestions doctrinals (resurrecció o no dels morts?), rituals (rentar-se les mans abans de dinar), pràctiques (curar o no curar en dissabte).

Destruït el Temple, destruït el país, destruïda la societat i les seves institucions, el judaisme es va veure necessitat d'una "re-interpretació".

Yohanan ben Zakkai, un doctor fariseu, deixeble de Hillell, va fugir de la Jerusalem encerclada per les legions romanes quan va veure que els ànims dels jueus no estaven per la rendició. Saludà a Vespasià, el general de l'exèrcit romà, com futur emperador de Roma i pronosticà la destrucció del Temple. Vespasià li va concedir poder fundar una escola rabínica a Jamnia. Destruïda Jerusalem, l'escola de Jamnia es convertí en un centre religiós del judaisme i Zakkai aconseguí que certs privilegis que la llei donava només al Temple de Jerusalem fossin transferits a Jamnia. L'escola de Zakkai funcionava com un Sanedrí restablert, dictant les conductes a seguir, que foren acceptades com autoritàries pels jueus de Palestina i de la diàspora. És a partir d'ara que es pot parlar, amb propietat, d'un judaisme rabínic.

A la qüestió plantejada de com substituir els sacrificis del temple, Zakkai recorda el profeta Osees: "El que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos". (Os 6,6)

D'altres grups del judaisme van fer també la seva "re-interpretació". Un d'aquests grups fou certament el que pertanyia a les comunitats judeo-paganes de l'evangeli de Mateu. Coincidirien en alguns punts (per exemple, en la qüestió dels sacrificis donen la mateixa resposta), però no en tots. I sorgiren les baralles i les discussions.

I no només el Déu de Jesús és molt proper al Déu de les Escriptures hebrees, sinó que tampoc no es distancia molt del Déu homèric. Ho vaig dir a Lamiarrita el 2013:

Si algú vingués i ens digués que el Déu d'Homer ja no pot ser el nostre Déu, molts i moltes de nosaltres hi estaríem d'acord. Jo també.

Si fóssim coherents, quan vingués algú i ens digués que el Déu de Jesús ja no pot ser el nostre Déu, també hauríem d'estar-hi d'acord.

Ni el Déu d'Homer, ni el Déu de Jesús, ni el Déu dels meus pares...

Un parell d'anys abans, quan (el 2010) vingué Joxe Arregi com "predicador" de Lamiarrita, ja li donava les gràcies:

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)