¿Un "problema"
de principis del segle passat?

Anar a la versió francesa

Autour d'un petit livre
Pàg. 9-13 (text no complert)

Carta a un Cardenal
sobre la qüestió bíblica

Tasca delicada, sens dubte, però legítima i necessària.

Ni la fe, ni la Bíblia, ni l'Església poden prohibir-nos de conèixer la història de la nostra religió. Les Escriptures no deixaran de ser "sempre santes, sempre sagrades, sempre inviolables" al saber en quines condicions han estat redactades i conservades, al comprendre millor la manera de pensar dels qui les van compondre.

L'estudi històric de la Bíblia, Monsenyor, no pot ésser realitzar per cap altre mètode que no sigui el mètode crític, el qual pot proporcionar matèria a la teologia i a l'apologètica; però, per sí mateix, no és ni una part de la teologia, niuna demostració de la veritat cristiana.

Una és la tasca del teòleg i una altra la del crític. El primer es fonamenta i segueix la norma de la fe. El segon, encara que es tracti de la Bíblia, es fonamenta sobre una experiència científica i segueix les normes de la recerca de tota ciència.

Al comentari teològic de la Bíblia es refereixen les prescripcions oficials de l'Església respecte de la interpretació de les Escriptures, i en va hi cercaríem indicacions per l'anàlisi històric del llibres sants. [...] No és concebible, certament, que l'Església dispensi al teòleg, al predicador, al catequista d'explicar l'Escriptura d'acord amb la tradició.

Però molta gent avui dia estudia la Bíblia i la comenta sense cap intenció de provar no res, sinó amb l'única finalitat de determinar el significat primitiu i l'abast original dels textos. És possible, en efecte, considerar la Bíblia no ja com la regla o, millor, la font permanent de la fe, sinó com un document històric en el qual es pot descobrir els orígens i el desenvolupament antic de la religió, un testimoni que permeti de captar l'estat de les creences a una època determinada, que la presenta en els escrits d'una data donada i amb un caràcter determinat.

La història dels textos bíblics, de la literatura bíblica, del poble i de la religió d'Israel, de la teologia bíblique, temes que no dieuen res als metafísics del dogma, són precisament els únics que interessen al crític.

Totes aquestes investigacions històriques només tendeixen a constatar i a representar els fets, que no poden entrar en contradicció amb cap dogma, precisament perquè són fets i que els dogmes són idees representatives de la fe, la qual no té per objecte el coneixement humà, sinó l'incomprensible diví.

L'exegesi teològica i pastoral i l'exegesi científica i històrica són dues coses ben diferents, que no poden estar regides per una sola llei única. Encara que la matèria sembli idèntica, l'objecte no és realment el mateix.

La llei de l'exegesi eclesiàstica, la finalitat de la qual és ensenyar, mitjançant la Bíblia, la fe i la moral catòliques, no sabria ser la llei de l'exegesi simplement històrica; i recíprocament, la llei de l'exegesi històrica, la finalitat de la qual és determinar els fets i el sentit primitiu dels textos, no sabria ser la llei de l'exegesi eclesiàstica.

El treball crític pot ser integrat per el creient a la interpretació dogmàtica i ho deu ser per a tot aquell que ensenyi en nom de l'Església; però, en tant que històric i crític, ell té per sí mateix la seva raó d'ésser, el seu mètode i només d'ell poden sorgir les conclusions que convinguin a la seva naturalesa pròpia.

Em sembla, Monsenyor, que fins el moment present no hem distingit suficientment els papers i els drets respectius del teòleg i del crític.

Que el crític es mantingui en el seu terreny, que no trepitgi el camp de la fe i de la seva interpretació dogmàtica. No toca a l'historiador, si ell és només historiador, pronunciar-se sobre el tema de fons de la religió i sobre l'objecte de la revelació. No li toca decidir, per exemple, si Jesús és o no és el Messies promès a Israel, la revelació humana de Déu, la manifestació personal de la Saviesa increada. Aquesta qüestió no es planteja només davant de la intel·ligència del crític, sinó davant de la consciència de l'home, i no és únicament pel testimoni de la història que podrà ser resolta.

L'historiador no té per què donar resposta, en nom de la critica, a aquesta qüestió, perquè no ho sabria fer només per mitjà de l'exegesi científica; i qui voldrà abordar-la amb prudència i resoldre-la amb seguretat, jutjarà que el testimoni de la consciència cristiana en l'Església ha d'ésser escoltat juntament amb el de l'Evangeli, a qui continua i interpreta sense confondre's amb ell.

Que el teòleg, per la seva part, cessi d'identificar la història amb la teologia i deixi de considerar les seves especulacions com la forma única, adequada i immutable del coneixement religiós i de la ciència de la religió. Que comprengui que la història dels orígens cristians és una altra cosa que la definició actual de la veritat cristiana. Els dogmes tenen també una historia.

Pels seus propis principis, ni el crític està capacitat per formular conclusions de fe ni el teòleg està autoritzat per formular conclusions de història.

El teòleg pot emetre conclusions a propòsit de la història, però no seran conclusions històriques, i de manera semblant l'historiador pot emetre conclusions a propòsit de les creences, però no seran conclusions de fe. És de fe, per exemple, que Jesús va morir a la creu: aquest article és de fe en la mesura que pertany a l'ensenyament de l'Església sobre Crist. Però la crucifixió de Jesús, en tant que fet i matèria de la història, és quelcom simplement cert. No és sobre la fe que l'historiador es recolzarà per mantenir que Jesús fou crucificat a Jerusalem per ordre de Ponç Pilat, sinó sobre la solidesa del testimoniatge tradicional.

L'Església segurament podria definir el caràcter històric d'un text o d'una dada bíblica, però aquest caràcter seria anterior a la definició i no és certament per la definició que l'historiador podrà i deurà provar-lo.

L'autoritat històrica de la Bíblia no es fonamenta en la inspiració divina ni es prova per ella. El sentit històric de la Bíblia no procedeix de la interpretació eclesiàstica ni es prova tampoc per l'autoritat de l'Església. [...] La raó exigeix, com la tradició sanament compresa ho admet, que el testimoni bíblic té un valor propi, independent del testimoni eclesiàstic i recolzant aquest; d'altra manera tot l'edifici estaria fonamentat sobre el buit. Perquè l'harmonia subsisteixi entre aquests dos testimonis, que no són més que un, però captat en moments diferents, és suficient de prendre'ls tal com són: el primer com la rel del segon, i aquest com el desenvolupament del primer.

És de tota evidencia que l'estudi històric dels Llibres sants ha d'ésser distingit del treball del pensament teològic i de la meditació religiosa. No és concebible que la crítica pugui seguir respecte de l'Escriptura un mètode diferent del que s'aplica als altres documents de l'antiguitat, que les seves conclusions puguin venir dictades per endavant i que pugui ser moralment obligada a veure en els textos una altra cosa que el què ells contenen, i a suposar-los unes característiques i unes garanties de les que presenten per sí mateixos a un observador imparcial.

L'obligació del creient de considerar la Bíblia com una font autoritzada de la fe i un testimoni que Déu es dóna a sí [...] mateix manté entre el crític catòlic i el crític protestant o incrèdul una diferència essencial. El crític catòlic, a diferència de d'incrèdul, admetrà que la Bíblia és un llibre de veritat, que la religió bíblica és la vertadera religió; i, a diferència del crític protestant, que la veritat salvífica no s'extreu de l'Escriptura per el sol esforç de la raó individual, sinó que la Bíblia, en tant que llibre de la fe i testimoni de la revelació divina, té el seu intèrpret autoritzat en l'Ésglésia, és a dir, en la consciència col·lectiva i permanent del cristianisme vivent.