En contraposició a la figura anterior

• Sentiment d'unió indissoluble amb el gran Tot i de pertinença a l'univers
• L'home intenta perdre's en Déu fent amb ell una sola i única realitat
• Imaginant Déu com devorant l'home
• Tota diversitat tendéix a desaparèixer per immersió o dissolució en l'Absolut

trobem la figura en la qual ja no és el déu que devora l'home, sinó l'home que devora el déu.

Per descomptat, aquí de nou només pot ser una actitud imaginària, essent el veritable déu aquell que no es pot absorbir. De forma molt visible i concreta, les religions tradicionals han experimentat, per exemple, un fenomen de teofàgia (menjar la divinitat), propi d'aquesta actitud.

Aquesta teofàgia apareix especialment en algunes formes de la literatura dionisíaca. Però, per sobre de tot, és important identificar un diagrama, fins i tot si aquest esquema no es vivia sovint en forma pura o si es vulgaritzés en tots els sentits de la paraula.

Recordem, doncs, que durant les competicions ditiràmbiques del període grec clàssic, se sacrificaven un nombre considerable de bous i toros, segons els habituals ritus sacrificials. Aquest sacrifici era generalment seguit immediatament pel consum de la carn i de la sang dels animals desmembrats o tallats, consum que després es va dir omeofàgia (menjar aliments crus, no cuits).

Ara bé, la identificació de Dionís amb un bou, un toro o amb un cabrit era freqüent no només a Atenes o Lacedemònia, sinó també, entre altres llocs, a les illes del mar Egeu. Per tant, si l'objectiu de l'omofàgia era integrar l'essència de l'animal, ingerir i assimilar la seva força, la teofàgia es va donar més o menys conscientment el mateix objectiu quan aquest animal es va identificar amb el déu.

En el cas de la mística dionisíaca, la idea que devorant la carn i la sang de la bèstia, és el cos de Dionís que es menjava "podria néixer de la mateixa suggestió del ritu, en quant la víctima, toro o cabra, és una de les formes sota les quals s'encarna el déu".

No cal recórrer a més exemples que aquest, de fet històricament central, per a extreure la seva tendència essencial. El que cal ressaltar d'aquesta manducació sagrada no és la comunió recíproca del déu i de l'home, en la qual d'alguna manera es mantindrien els dos, sinó la incorporació de la força divina a la força humana, de manera que el déu conservat en si mateix és oblidat, i fins i tot destruït. Destruït provisionalment, almenys en el món de la tradició, perquè l'assimilació del déu per l'home no dura sinó per poc temps, ja que la seva desaparició definitiva seria intolerable.

D'aquí, amb les seves múltiples variacions, el tema de la passió de Dionís, ressuscitant i tornant a la llum del dia després del seu sacrifici. En aquest aspecte, en què sempre s'ha de reprendre la transferència, aquesta figura s'uneix, òbviament, a l'actitud veritablement màgica, que prenia Déu per l'instrument privilegiat del poder diví. Una assimilació absoluta del Diví amb l'ésser humà portaria a l'antropocentrisme sagrat o, si ho volgués, a la divinització -més o menys encoberta- de l'home, tal com apareixia en certs corrents posthegelians, a Feuerbach en particular, i tal com va denunciar Marx, l'ateisme del qual no pretenia que fos una transferència de religió (cosa que no vol dir que, fins a un segon grau, el llenguatge marxista, sobretot els Escrits de joventut, no preservés traces religioses profundes).

La traducció és meva:
si podeu ajudar a millorar-la:
sscu@tinet.cat