1

La més antiga cristologia a abraçar la idea de la preexistència en el Nou Testament és la "cristologia de la Saviesa".

The earliest christology to embrace the idea of pre-existence in the NT is Wisdom christology.

Per cristologia de la Saviesa en aquesta primera etapa entenc una forma de parlar de Crist, sobretot en relació amb el cosmos, que utilitza el llenguatge i la fraseologia àmpliament emprada en el judaisme precristià quan parlava de la saviesa divina.

By Wisdom christology at this earliest stage I mean a way of speaking about Christ, particularly in relation to the cosmos, which takes up language and phraseology widely used within pre-Christian Judaism when speaking of divine wisdom.

2

Dins del judaisme, incloent el judaisme hel·lenístic però, no hi ha evidència que tal manera de parlar de la (pre-existent) saviesa de Déu transgredís el monoteisme jueu.

Within Judaism, including Hellenistic Judaism however, there is no evidence that such talk of God's (pre-existent) wisdom ever transgressed Jewish monotheism.

Aquest tipus de llenguatge era familiar en el món antic, dins de la més àmplia religiositat de l'època, i utilitzat molt àmpliament en referència als éssers divins i, sovint, entès com denotant un déu entre d'altres.

This kind of language was familiar in the ancient world, within the wider religiosity of the time, used quite widely in reference to divine beings and often understood as denoting one god among others.

3

Per a ells [els escriptors del judaisme pre-cristià] la Saviesa mai va ser més que una forma convenient de parlar de Déu actuant en la creació, en la revelació i en la salvació; la Saviesa mai va ser més que una personificació de la pròpia activitat de Déu.

For them Wisdom never really became more than a convenient way of speaking about God acting in creation, revelation and salvation; Wisdom never became more than a personification of God's own activity.

4

Quan i com la primera cristiandat va començar a utilitzar aquest llenguatge? Gràcies a Mateu podem reconèixer que hi va haver un "quan", que hi va haver un desenvolupament en el curs del qual les categories de la Saviesa es van aplicar al mateix Crist com un nou pas en el pensament cristià sobre Crist.

When and how did earliest Christianity take up this language? Thanks to Mt we can recognize that there was a "when", that there was a development in the course of which Wisdom categories were applied to Christ himself as a new step in Christian thinking about Christ

Al llarg de les etapes més primerenques de la tradició sinòptica abans de Mt, però incloent Lc, Jesús és presentat no com la Saviesa, sinó com el missatger de la Saviesa, com l'enviat escatològic de (Déu en la seva) saviesa.

Throughout the earliest stages of the Synoptic tradition prior to Mt, but including Lc, Jesus is presented not as Wisdom, but as the messenger of Wisdom, as the eschatological envoy of (God in his) wisdom.

5

No hi ha evidència en les primeres tradicions del ministeri de Jesús que ell s'entengués a si mateix com la Saviesa, o com l'encarnació de la (pre-existent) Saviesa.

There is no evidence in the earliest traditions of Jesus' ministry that he understood himself as Wisdom, or as the incarnation of (pre-existent) Wisdom.

La primitiva gran col·lecció de les dites de Jesús (Q) parla de la saviesa, i presenta gran part de l'ensenyament de Jesús en la forma de la saviesa jueva. Però enlloc, en el document Q, podem assegurar amb tota confiança que Jesús mateix fos identificat com la Saviesa.

The earliest large collection of Jesus's sayings (Q) spoke of wisdom, and presented much of Jesus's teaching in the form of Jewish wisdom. But nowhere in Q can we sat with any confidence that Jesus himself was identifies as Wisdom.

6

La tradició sinòptica suggereix que hi va haver un temps en què no hi havia una cristologia de la Saviesa; però també sabem d'una etapa posterior, quan la cristologia de la Saviesa podria donar-se per garantida (en els himnes de Colossencs i Hebreus i en l'evangeli de Joan). Mateu ens mostra un dels punts de transició.

The Synoptic tradition strongly suggests that there was a time when there was no Wisdom christology; but we also know of a later stage when Wisdom christology could be taken for granted (in the hymns of Colossians and Hebrews and in John). Mt shows us one of the transition points.

7

Com va ser la transició d'una cristologia de Jesús com el escatològic mestre de saviesa a una cristologia de la Saviesa? La primer carta de Pau als Corintis ens pot donar la resposta.

How did the transition from a christology of Jesus the eschatological teacher of wisdom to a Wisdom christology come about? Paul's first letter to the Corinthians may give us the answer.

En aquesta carta va presentar Crist com aquell la mort i resurrecció del qual acompleix el propòsit original de Déu per a la creació i per als homes i així caracteritza i defineix la saviesa de Déu d'una manera normativa: Crist crucificat és la saviesa de Déu (I Cor 1,24; 30). Va presentar el Senyoriu de Crist en el context del monoteisme jueu i a Crist com aquell a qui els cristians veuen ara com encarnant i mediant el poder de Déu que va crear i sosté el món (I Cor. 8,6).

In this he presented Christ as the one whose death and resurrection fulfilled God's original purpose for creation and for men and so served to characterize and define the wisdom of God in a normative way: Christ crucified is the wisdom of God (I Cor. 1.24, 30). He presented the Lordship of Christ within the context of Jewish monotheism and Christ as one whom Christians now see to embody and mediate that power of God which created and sustains the world (I Cor. 8.6).

8

El fet que Pau pot parlar d '"un sol Senyor" en tal estreta associació amb l'"únic Déu" com ho fa en I Cor. 8.6 (igual que en altres llocs es parla de Déu com "Déu de nostre Senyor Jesucrist") només pot significar que ell veu Jesús no com un ésser diví pre-existent, sinó com un home, un jueu, el Déu del qual és l'únic Déu, i no obstant això, com qui encarnava el poder creador de Déu i la saviesa salvífica (sobretot en la seva mort i resurrecció) i que així podia ser identificat com "el poder de Déu i la saviesa de Déu".

The fact that Paul can speak of 'one Lord' in such close association with the 'one God' as he does in I Cor. 8.6 (just as elsewhere he speaks of God as 'God of our Lord Jesus Christ') can only mean that he sees Jesus not as a pre-existent divine being, but as a man, a Jew, whose God is the one God, and yet who so embodied God's creative power and saving wisdom (particularly in his death and resurrection) that he can be identified as 'the power of God and the wisdom of God'.

Si les cosmologies contemporànies del judaisme hel·lenístic i de l'estoïcisme determinaven quines paraules devien ser utilitzades per descriure el significat còsmic de l'esdeveniment de Crist, el significat d'aquestes paraules està determinat per l'esdeveniment de Crist mateix.

If the contemporary cosmologies of Hellenistic Judaism and Stoicism determined what words should be used in describing the cosmic significance of the Christ-event, the meaning of these words is determined by the Christ-event itself.

9

Aquest llenguatge de Pau, al mateix temps que va mantenir la cristologia de la Saviesa dins dels límits del monoteisme jueu, va impulsar el cristianisme a expressar-se en un sentit trinitari.

We can see how it was that his language should both retain Wisdom christology within the bounds of Jewish monotheism and yet at the same time drive the Christianity expressing it in a Trinitarian direction.

10

Si 1Cor 8, 6 i Col 1, 15-20 (també He 1, 2s) no s'han d'interpretar de manera simplista com atribuint una preexistència personal a Jesucrist, tampoc poden aquests passatges reduir-se a una simple doctrina de Jesús com un home inspirat per Déu.

If I Cor. 8.6 and Col. 1.15-20 (also Heb. 1.2f) should not be interpreted in a simplistic way as attributing personal pre-existence to Jesus Christ, neither can these passages be reduced to a mere doctrine of Jesus as a man inspired by God.

Al cap. V vam veure que la comprensió del Jesús terreny en relació amb l'Esperit és essencialment el de la inspiració (Jesús = [escatològic] profeta inspirat per l'Esperit); però al cap. VI hem hagut de parlar en termes d'identificació (Jesús = Saviesa). En aquesta distinció es creua el límit entre "inspiració" i "encarnació".

In ch. V we saw that the understanding of the earthly Jesus in relation to the Spirit is essentially that of inspiration; but in ch. VI we have had to speak in terms of identification. In this distinction we cross the boundary between 'inspiration' and 'incarnation': Jesus = (the eschatological) prophet inspired by the Spirit; but Jesus = Wisdom.

11

El que propugna una cristologia de la Saviesa no afirma que Crist era un ésser preexistent, però tampoc afirma que Crist era simplement un home utilitzat per Déu, encara que sigui de forma culminant. Ell afirma més aviat que Crist encarna plenament l'activitat creadora i salvadora de Déu, que Déu en tota la seva plenitud estava en ell, que ell representa i manifesta tot el que Déu és en el seu apropar-se als homes.

He who espouses a Wisdom Christology does not assert that Christ was a pre-existent being, but neither does he assert that Christ was simply a man used by God, even in a climactic way. He asserts rather that Christ fully embodies the creative and saving activity of God, that God in all his fullness was in him, that he represents and manifests all that God is in his outreach to men.

12

Podem expressar això com la divinitat o fins i tot com la deïtat de Crist, per tal que entenem el que això significa: la deïtat és la Saviesa de Déu, doncs la Saviesa de Déu, és Déu apropant-se al seu món i actuant en ell. Així que la deïtat de Crist és la deïtat de la Saviesa encarnada; és a dir, reconèixer la deïtat de Crist és reconèixer que en Crist Déu es va manifestar, manifestant el seu poder com a Creador i seu amor com Salvador, de manera total i definitiva.

We can express this as the divinity or even deity of Christ, so long as we understand what that means: the deity is the Wisdom of God, for the Wisdom of God is God reaching out to and active in his world. So the deity of Christ is the deity of Wisdom incarnate; that is, to recognize the deity of Christ is to recognize that in Christ God manifested himself, his power as Creator his love as Saviour, in a full and final way.

13

Però, per puntualitzar per última vegada, hem de fer servir el llenguatge de l'encarnació en aquest punt només si l'utilitzem correctament. Doncs mentre podem dir que la saviesa divina es va encarnar en Crist, això no vol dir que la Saviesa era un ésser diví, o que el mateix Crist va ser preexistent amb Déu, sinó simplement que Crist era (i és) l'encarnació de la Saviesa divina, és a dir, l'encarnació culminant i definitiva del propi poder creador de Déu i del seu interès salvífic.

But, to make the point one last time, we should use the language of incarnation at this point only if we use it properly. For while we can say that divine wisdom became incarnate in Christ, that does not mean that Wisdom was a divine being, or that Christ himself was pre-existent with God, but simply that Christ was (and is) the embodiment of divine Wisdom, that is, the climactic and definitive embodiment of God's own creative power and saving concern.

14

Aquí veiem l'origen de la doctrina de l'encarnació

Herein we see the origin of the doctrine of the incarnation.