Més sobre l'error del Déu encarnat

MÉS SOBRE L'ERROR DEL DÉU ENCARNAT

Jesús i l'Esperit

Pel febrer 2010 vaig publicar

L'ERROR DEL DÉU ENCARNAT

(si ho voleu llegir)

a on em feia ressò de les idees d'en Roger Haight, exposades en el seu llibre Jesus, symbol of God, publicat l'any 1999. que com podeu suposar va rebre les corresponents condemnes de La Congregació per la Defensa de la Fe, en una notificacio, signada pel Cardenal Josph Ratzinger, el 13 de desembre del 2004.

Editorial Trotta el va fer aparèixer en llengua castellana, traduït per Antonio Piñero Sáenz, l'any 2007 (Jesús, símbolo de Dios).

L'error com recordareu, havia estat confondre una "personificació" (una figura metafòrica del llenguatge) amb una "hipòstasis" (una entitat real independent).

Roger Haight, al llarg del seu llibre, cita diverses vegades a James D. G. Dunn. Vegem-ho:

James Dunn a
LA CONTRA de La Vanguardia
(29 juny 2009)

A la pàgina 183 cita christology in the making: a new testament inquiry into the origins of the doctrine of the incarnation, publicat en primera edició l'any 1980:

Este símbolo [Espíritu] tiene sus raíces en una metáfora que caracteriza a Dios como inmanente al mundo, e indica el poder visible y los efectos de la presencia invisible divina. Como ha afirmado Dunn: "En este sentido el Espíritu divino no es en ningún sentido distinto de Dios, sino simplemente el poder de Dios; Dios mismo que actúa poderosamente en la naturaleza y sobre los seres humanos".

In other words, on this understanding, Spirit of God is in no sense distinct from God, but is simply the power of God, God himself acting powerfully in nature and upon men. (p. 133)

Mantinc el text original anglès quan la traducció és meva. Totes les millores seran ben rebudes a mailto:sscu@tinet.cat

I a la nota (35) afegeix:

En el período intertestamentario encontramos personificaciones del Espíritu cuando éste se relaciona o identifica con la Sabiduría. Pero en opinión de Dunn todos estos casos no son otra cosa que un lenguaje figurado para expresar a la vez la inmanencia y trascendencia de Dios.

¿Tenim en tots aquests casos quelcom més que una personificació, un recurs literari (o verbal) per parlar de l'acció de Déu sense arribar a comprometre'l una i altra vegada en una descripció més complicada de com el Déu transcendent intervé a la terra? En altres paraules, seria simplement un recurs taquigràfic util per poder tant expressar el carácter immanent de Déu com salvaguardar al mateix temps la seva transcendència. (pág. 134-135)

Have we in all these cases any more than a personification, a literary (or verbal) device to speak of God's action without becoming involved every time in a more complicated description of how the transcendent God can intervene on earth?; in other words, simply a useful shorthand device ("Spirit of God", "glory of God", etc) which can both express the character of God's immanence in a particular and safeguard his transcendence at the same time without more ado. (134-135)

A la pàgina 187 citant igualment christology in the making:

Y ¿qué significan estas afirmaciones?

Por una parte, algunos exegetas consideran abiertamente estos textos (Flp 2, 6-11; Col 1, 15-20; Mt 11, 25-30) como una representación de un Jesucristo preexistente.

Pero, por otra parte, otros intérpretes piensan que estos textos y sus paralelos están bastante lejos de eso. James Dunn, por ejemplo, reconoce que en su cristología sapiencial Pablo quiso mostrar que Jesús es la encarnación nueva y total de la Sabiduría divina. Admite también que Mateo supera a su fuente Q (en la que Jesús es un mensajero de la Sabiduría), identificando a Jesús con la Sabiduría misma.

Es claro que himnos, como el de Colosenses, están comparando a Jesús con la personificación de la Sabiduría divina. Además, este lenguaje metafórico de la personificación condujo finalmente a una cristología en la cual Jesús es de clase diferente a otros mediadores de Dios y disfruta del estado metafísicamente divino de la preexistencia personal.

Pero Dunn afirma no encontrar en la tradición judía anterior a Jesús consideración alguna de la Sabiduría como hipóstasis o entidad divina, pues ello no tendría cabida en el monoteísmo judío. Estas afirmaciones sobre la Sabiduría no pasan de ser una personificación figurada.

James Dunn conclou el seu apartat &18 (L'Esperit de Déu en el Judaisme pre-cristià) amb aquestes paraules:

Resumint, poc o no res existeix en el judaísme pre-cristià que prepari per a una espècie de identificació entre Jesús i l'Esperit que Pau i Joan semblen haver previst, i no res per provocar la idea d'una encarnació de l'Esperit en o com un home.

Però de la idea de l'Esperit com una entitat en algun sentit independent de Déu, de la idea de l'Esperit com una hipòstasi, res de res.

To sum up, there is little or nothing in pre-Christian Judaism to prepare for the sort of identification between Jesus and the Spirit which Paul and John seem to have envisaged, and nothing to provoke the idea of an incarnation of the Spirit in or as a man.
But the idea of the Spirit as an entity in any sense independent of God, ofSpirit as a divine hypostasis, there is nothing (pàg. 136)

* * *

L'any 2011 la Editorial Verbo Divino va publicar, traduït per José Pérez Escobar, un llibre d'en James Dunn amb el títol ¿dieron culto a jesus los primeros cristianos? los testimonios del nuevo testamento

La obra original había sido publicada el año anterior con el título "Did the First Christian Worship Jesús? The New Testament Evidence".

Vaig parlar del "culte a Jesús" pel febrer de 2011 al preguntar-me, per segona vegada, sobre la Trinitat cristiana. La primera vegada (any 1999) la pregunta havia estat

LA TRINITAT CRISTIANA

¿Misteri o ignorància?

A la segona vegada (any 2011) la pregunta era:

LA TRINITAT CRISTIANA

¿Misteri o ignorància? ¿O una simple doctrina?

No cal recordar que el tema del "Déu encarnat" i el tema de la "Trinitat cristiana" són interdependents. La novena tesi, de les catorze en què jo intentava resumir el llibre de John Hick, la metáfora del dios encarnado, deia:

Qüestionar la idea de Jesús com encarnació literal de Déu implica també qüestionar la idea de Déu com la de literalment tres persones en una (la doctrina de la Trinitat es deriva de la doctrina de l’encarnació).

Si Jesús va ser Déu a la terra, també ha d'haver estat Déu al cel, de manera que la teologia cristiana requeria almenys en aquest sentit una doble divinitat. Quan l'Esperit Sant, no diferenciat al principi de l'esperit de Jesús, va ser afegit com una hypostasis diferent, la doble divinitat es va convertir en trinitat.

Si vols veure
les Catorze tesis

Mirem, doncs, com i de quina manera ens pot ajudar aquest darrer llibre d'en James Dunn, que jo encara no coneixia quan vaig tractar aquests temes.

* * *

La primitiva cristologia va néixer a partir de les concepcions que el judaisme pre-cristià (o judaisme del Segon Temple, o judaisme intertestamentari) tenien sobre les relacions entre el Creador i el món creat: com intentaven salvar l'abisme entre Creador i Creació (abisme reconegut per la majoria de religions d'aquella època), com explicaven la comunicació entre el Déu Inimaginable (allò del qual no es pot fer cap imatge) i Transcencent i la humanitat creada.

Israel estaba convencido de que Dios se había comunicado a través de esa brecha, en particular, a los patriarcas, a Moisés y a los profetas. (pág. 94)

I no només era qüestió d'explicar com podia existir aquesta comunicació, sinó com es feia real la presència de Déu a la realitat quotidiana de la humanitat.

La figura dels "àngels" ("l'àngel del Senyor", "l'angel de Déu", "l'àngel de la presència") fou un recurs per parlar de la immanència de Déu (la seva participació en aquest món) sense menyscabar la seva transcendència.

I a part dels àngels

Los escritores de las Escrituras de Israel y de la literatura judia intertestamentaria (apócrifos y pseudoepigráficos) tenían otros modos de concebir la relación de Dios con la creación y la inmanencia divina. (pág. 94)

L'autor, James D.G. Dunn, destaca, entre ells, aquests tres: l'Esperit de Déu, la Saviesa de Déu i la Paraula de Déu. I s'anirà preguntant si, a partir de la concepció que d'ells es feia el judaisme pre-cristià, es podia desenvolupar una cristologia del Déu encarnat.

O dit d'una altra manera: si en el judaisme pre-cristià l'Esperit, la Saviesa, la Paraula eren una entitat divina, individualitzada, diferent del Déu Transcendent, que en un moment donat (quan va arribar la plenitud dels temps) es pogués encarnar en un home determinat.

* * *

Comencem per l'Esperit.

Algunos autores sostienen que el Espíritu de Dios llegó a considerarse como un agente divino independiente en la literatura del Segundo Templo. De hecho, así podría interpretarse Sav 1, 7 y 9, 17, donde se dice que el Espíritu de Dios llena el mundo o es enviado desde lo alto. (pág. 96)

Sav 1,7	L'Esperit del Senyor omple la terra i manté unit tot l'univers; per això sap allò que diuen els homes

Sav 9, 17	Qui hauria conegut mai els teus designis si tu mateix no li haguessis donat la Saviesa, si no li haguessis enviat des de dalt el teu Esperit Sant?

Pero una interpretación que sea más coherente con el modo en que Israel y el judaísmo primitivo concebían a Dios nos llevaría a concluir simplemente que se trata de un modo de hablar de la omnipresencia divina y de la unción o inspiración que él llevaba a cabo. Análogamente con la función del Espíritu en la creación, como en Jdt 16, 14 o en 2 Baruc 21, 4, ¿llegaría a entender un israelita o un judío del Segundo Templo estos pasajes como una afirmación de la existencia de un poder diferente al poder constantemente creador de Dios? (pàg. 96)

De fet, l'any 2010 James D.G. Dunn seguia mantenint les seves afirmacions de 1980:

En el judaisme tardà, a mida que la trascendència de Déu es reafirmava, es va desenvolupar la creença en una sèrie d'éssers intermediaris entre Déu i el món: els més importants entre ells les hipòstasis (La Saviesa, la Shekinah, la Paraula) i els àngels, dels quals el judaisme en coneixia uns quants, cadascú d'ells amb una individualitat particular. (H. Ringgren)

That with emphasis on God's transcendence he becomes increasingly more elevated has, as is well known, in late Judaism led to the development of the belief in a series of intermediaries, who stand between God and the world and, so to say, mediate his action to the world. First and foremost among these intermediary beings are the hypostases (Wisdom, the Shekinah. the Word) and angels, of which Judaism knows a number each with his particular individuality. (Pàg. 129)

La pregunta és aquesta: si en el judaisme pre-cristià ja es pensava en hipòstasis (entitats individualitzades) divines i éssers intermediaris, aleshores ¿fins a quin punt el monoteisme jueu s'estava diluint o, almenys modificant-se i fins a quin punt s'obrien les portes vers uns doctrina cristiana de Jesús com un diví mediador i vers una doctrina de l'encarnació? És a dir, si Jesús el Crist era l'encarnació d'un d'aquests "ésser intermediaris".

The point of course is this: if pre-Christian Judaism was already thinking in terms of divine hypostases and intermediaries then to that extent Judaism's monotheism was already being diluted or at least modified, to that extent precedents were being evolved for a Christian doctrine of Jesus as divine mediator, and to that extent room was being made for a Christian doctrine of incarnation, that is of a Jesus Christ who was the incarnation of one of these 'intermediary beings'. (Pàg. 130)

Aquests éssers intermediaris proporcionaven maneres d'afirmar el Déu proper, expressions sobre la immanència de Déu, sense comprometre la seva transcendència. Però de cap manera podien ser considerats com éssers divins personals, diferents de Déu.

...these so-called 'intermediary beings' are better understood as ways of asserting God's nearness, his involvement with the world, his concern for his people. These words provided expressions of God's immanence without compromising his transcendence… and may by no means be regarded as personal divine beings distinct from God. (Pàg. 130)

Precisem la pregunta: el judaisme pre-cristià va proporcionar el llenguatge perquè els primers cristians parlessin de la pre-existència i de l'encarnació? I no només el llenguatge: el judaisme pre-cristià va proporcionar al cristianisme primitiu una conceptualització sobre hipòstasis i intermediaris divins entre Déu i els homes que conduïren els primers cristians de manera inevitable a identificar Jesús amb un (o més) d'aquests éssers divins?

So our question re-emerges: did pre-Christian Judaism provide language for the earliest Christians which, when they applied it to Jew, became the language of pre-existence and incarnation? And not just language: did pre-Christian Judaism provide earliest Christianity with a conceptualization of divine hypostases or intermediaries between God and man which led the earliest Christians inevitably to identify Jesus with one (or more) of that divine beings? (Pàg. 131)

Cal que ens preguntem: ¿Era ja l'Esperit considerat com una hipòstasi semi-independent en el temps de Jesús?

So we must ask: Was the Spirit already thought of as a semi-independent hypostasis at the time of Jesus? (Pàg. 131)

Amb altres paraules: ¿la comprensió pre-cristiana de l'Esperit i dels àngels dóna alguna explicació al per què i al com dels orígens de la doctrina de l'encarnació? I si els primers cristians van fer alguna identificació entre Crist i l'Esperit, o entre Crist i un àngel, implica això la idea de Crist com pre-existent?

In other words, does pre-Christian understanding of Spirit and angels give any due to the why and how of the origins of the doctrine of the incarnation? And if the first Christians did make any sort of equation between Christ and Spirit, or between Christ and an angel (including 'the angel of the Lord'), did this imply or carry with it the thought of Christ as pre-existent?

Quan es parla de l'Esperit de Déu, la comprensió no és només d'un poder procedent de Déu, sinó del poder de Déu, de Déu mateix exercint la seva energia eficaç. Això queda clar en diversos punts.

When however the talk is of the Spirit of god the understanding is not merely of a power from God, but of the power of God, of God himself putting forth efficacious energy. This comes out most clearly at several points. (Pág. 133)

Experimentar l'Esperit de Déu és experimentar Déu com Esperit

To experience the Spirit of God is to experience God as Spirit.

En el període intertestamentari ¿l'Esperit de Déu esdevingué alguna cosa més semblant a una entitat divina separada i distinta de Déu? És possible argumentar que l'Esperit de Déu arrivà a ser representat més com una distinta hipòstasi en els estrates més tardans de l'Antic Testament i en el judaisme postblíbic. Per exemple, el costum rabínic de citar la Escriptura amb les paraules: "L'Esperit Sant diu".

But what about the intertestamental period? Does the same hold true there? Or does the spirit of God come to denote something more like a separate divine entity distinct from God?

As we have seen (above n.8) it is indeed possible to argue that Spirit of God came to be represented more as a distinct hypostasis in the later strata of the OT and in post-biblical Judaism. Apart from the references already cited (p. 130) we could refer to such passages as Ps. 104, 30, Ps 143, 10, Is 63, 10, and to the rabbinic habit of quoting scripture with the words: "The Holy Spirit says". (134)

Però haig de confessor que jo veig poca diferència entre aquestes accepcions i les de períodes anteriors: són simplement elaboracions del tradicional punt de vista que tota vida és l'alè creatiu de Déu. L'Esperit Sant de Déu, l'Esperit del Senyor són variacions del "Jo".

But I have to confess that I see little difference between such usages and those of earlier periods. Ps 104, 30 and Jdt 16, 14 are simply elaborations of the traditional view that all life is the creative breath of God. In Is 63, 9-14 God' Holy Spirit, the Spirit of the Lord, are simply variations on the "I", along with the angel of this presence" and "his glorious arm"

De fet, en el període que més ens interessa (el judaisme just abans del cristianisme) el paper atribuït a l'Esperit Sant sembla que havia minvat molt… En els escrits rabínics, l'Esperit és principalment l'Esperit de profecia, però aquest era un paper que pertanyia ja casi per complert al passat…

In point of fact, in the period which most concerns us (Judaism just before emergence of Christianity), the role attributed to the Spirit seems to have been greatly diminished… In rabbinics writings the Spirit is preeminently the Spirit of prophecy. But this is a role which belongs almost entirely to the past... (Pág. 134)

Les úniques excepcions dintre del judaisme palestí pre-cristià són la gent de Qumràn: només en els manuscrits de la Mar Morta l'Esperit torna a tenir importància com una força en el moment present. Però no hi cap idea de l'Esperit com hipòstasi, el Sant Esperit és simplement una manifestació de l'activitat salvífica de Déu

The only real exceptions to all this within pre-Christian Palestinian Judaism were the Qumran covenanters; only in the Dead Sea Scrolls does Spirit come back into prominence as a force in present experience. But here there is no idea of the spirit as a hypostasis; the Holy Spirit is... simply a manifestation of God' saving activity. (pag. 135s)

Ir a la versión castellana	Vols veure les cites bíbliques en el seu text hebreu i grec?	Si no les veus, doble click...	Internet Explorer no mostra bé el text grec. Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox	Consells de lectura	I uns consells del segle XIV...	Si és la teva primera visita...

Jdt 16, 14	Que et serveixin totes les teves criatures: a una ordre teva començaren a existir, per construir-les vas enviar el teu Esperit; ningú no es rebel·la contra els teus manaments

2Bar 21, 4	Tu que has fet la terra, escolta'm que has fixat el firmament per la paraula i has afermat les altures del cel per l'Esperit que has cridat des del principi del món allò que encara no exstia, i t'han obeit...

Ps 104, 30	Quan envies el teu esperit, reneix la creació i renoves la vida sobre la terra.

Ps 143, 10	El teu esperit és bo: que em condueixi per terra plana

Is 63, 10	Però ells es rebel·laren i afligiren el seu esperit sant.