Confondre una "personificació" amb una "hipòstasi"
I això què vol dir?

Què entenem per "personificació"

• És una figura del llenguatge
• En la qual un símbol o un atribut és, d'una manera conscient i deliberada, tractat com si fos una persona, com si tingués una entitat real
• Sense que sigui considerada de cap maneraa com una entitat o ésser distint i separat o individualitzat (Pág. 272)

Exemples en l'Antic Testament: la Saviesa, el Verb (la Paraula), l'Esperit

En el llibre dels Proverbis trobem tres pregons o discursos de la Saviesa: 1, 20-33; 8, 1-36; 9, 1-6. Podem llegir aquest extracte del segon (Pro 8, 1-36)

L'autor d'aquest himne ha creat una figura literària, la Saviesa, donant-li com una personalitat, com una existència pròpia, però no és altra cosa que un atribut de Déu, la saviesa de Déu, la qual no té cap existència individualitzada. L'autor sap (i els lectors del seu temps n'eren conscients) que havia creat una figura literària, utilitzant un llenguatge simbòlic per parlar sobre Déu. No hi havia un Déu que "imposava un límit a la mar i senyalava els fonaments de la terra" i un altre ésser real que "jugava davant d'ell sense parar". Únicament hi havia un Déu que "desplegava la volta del cel i marcava un horitzó a l'oceà", amb tota la seva saviesa: "Que en són de variades, Senyor, les teves obres, i totes les has fet amb savies", diu el salmista (Sal 104,24).

Els atributs personificats divins era una manera bàsica i normal per a referir-se als poders i activitats de Déu. Era una pràctica lingüística normal en el judaisme: personificar una qualitat de Déu i descriure-la com un agent d'aquest mateix Déu. Concebre l'Esperit, la Saviesa, la Paraula com una expressió literal d'entitats divines "és no entendre aquest tipus particular de llenguatge religiós antic dels jueus".

Larry W. Hurtado
One God, One Lord
Early Chrstian Devotion and Ancient Jewish Monotheism
1988

Roger Haight es fa ressò d'una afirmació d'un altre investigador, en James D. G. Dunn, el qual assegura no haver trobat a la tradició jueva anterior a Jesús cap consideració de la Saviesa com una entitat o hipòstasi divina, ja que una tal consideració no tindria sentit dintre del monoteisme jueu (Christology in the Making: A New Testament Inquiry into the Origins of the Doctrine of the Incarnation, 1980).

Què va passar després? Per ignorància del llenguatge simbòlic, aquesta personificació, aquesta figura literària que no tenia cap existència real, va ser interpretada com un ésser existent, amb una individualitat pròpia.

És un error comprendre aquest llenguatge de la Saviesa com expressions descriptives que explicarien la història d'un ésseer diví que baixa del cel per convertir-se en Jesús. Comprendre aquest llenguatge com descripció d'un ésser que està "en l'àmbit del Creador en la distinció entre creador-criatura" és interpretar malament aquesta classe d'explicacions utilitzades aquí

• El terme "hipostasiar" significa generalment fer d'una idea o d'un concepte una cosa real.
• La paraula "hipòstasi", en un sentit ampli, es refereix a la individualitat d'alguna cosa: una "hipòstasi" és una entitat individual dintre d'una classe o espècie.
• "Hipostasiar" és interpretar un concepte com un ésser existent, concretitzar o materialitzar una idea.
• "Hipostasiar" és un procés pel qual s'arriba a fer que l'objecte d'una figura del llenguatge sigui una realitat

Els símbols que trobem a les Escriptures i que es refereixen a Déu (com la Saviesa, l'Esperitt, el Verb) no són hipòstasis, sinó personificacions

Dintre del pluralisme de les interpretacions sobre Jesús (realment diferents) que els autors del Nou Testament van donar i que van ser trameses per les diverses comunitats durant els primers temps del cristianisme, alguns van relacionar Jesús amb la figura de la Saviesa: existia ja una tradició activa i viva sobre la Saviesa a la Palestina del segle I, i aquesta tradició va proporcionar el llenguatge en el qual alguns dels seguidors de Jesús van formular la seva experiència i el van interpretar.

"Cristologies de la Saviesa" les trobem

en el himne de la carta als Filipencs (2, 6-11)

Uns pensen que es tracta d'una cristologia sobre el "segon Adàn" (cristologia relativament "baixa" que no afirma la preexistència) i altres el consideren com una cristologia de la Saviesa (cristologia relativament "elevada" que afirma la preexistència)

i d'una manera més clara en el de la carta als Colossencs (1, 15-20)

Himne modelat segons la tradició sapiencial: Jesucrist queda identificat amb la Saviesa divina personificada

i, en tercer lloc, en la col·lecció de tres frases de l'evangeli de Mateu (11, 25-30)

Mateu, identificant a Jesús amb la Saviesa mateixa, supera la seva font Q (en la qual Jesús és un missatger de la Saviesa)

El que va passar en el desenvolupament d'aquesta cristologia de la Saviesa és evident:

El que el judaisme va dir de la Saviesa, els cristians que componien himnes i els autors de les cartes ho deien ara de Jesús.

Elizabeth A. Johnson
Jesus, the Wisdom of God
A Biblical Basis for Non-Androcentric Christology
1985

Mirem, per exemple, el himne de la carta als Colossencs:

• "Ell és la imatge del Déu invisible" (Col 1,15) recorda "És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l'acció de Déu, imatge de la seva bondat" (Sv 7,26)

• "El "primogènit de tota la creació" (Col 1,15) és un tornaveu de "el Senyor em creà al principi de les seves obres" [Pro 8,22]

• La frase "Totes les coses foren creades en ell" (Col 1,16) és un eco de "El Senyor assentà la terra amb saviesa" (Pro 3,19)

* * *

Una altra cristologia, dintre del pluralisme abans esmentat, és la que, originada en els cercles joànics, va interpretar a Jesús a la llum del Logos/Paraula de Déu, tal com és palès en el pròleg de l'evangeli de Joan.

1	Al principi existia la Paraula	VEn avrch/| h=n o` lo,goj(
	La paraula estaba amb Déu, i la Paraula era Déu	kai. o` lo,goj h=n pro.j to.n qeo,n( kai. qeo.j h=n o` lo,gojÅ
2	Ella estava amb Déu al principi	ou-toj h=n evn avrch/| pro.j to.n qeo,nÅ
3	Per ella tot tota cosa fou feta, i res no fou fet sense ella del que ha estat fet.	pa,nta diV auvtou/ evge,neto( kai. cwri.j auvtou/ evge,neto ouvde. e[nÅ o] ge,gonen
14	La Paraula s'ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.	Kai. o` lo,goj sa.rx evge,neto kai. evskh,nwsen evn h`mi/n( kai. evqeasa,meqa th.n do,xan auvtou/( do,xan w`j monogenou/j para. patro,j( plh,rhj ca,ritoj kai. avlhqei,ajÅ

Els versets 1 i 14 estan relacionats:

La Paraula existia	La Paraula s'ha fet
La Paraula estava amb Déu	La Paraula va habitar entre nosaltres
La Paraula era Déu	La Paraula s'ha fet carn

Aquest Logos/Paraula era al principi l'agent de la creació divina. La tradició jueva sabia que la creació l'havia feta Déu amb la paraula

Gen 1,3		I Déu va dir: Que existeixi la llum. I la llum va existir.
Sal 33,6		El Senyor ha fet el cel amb la paraula, amb l'alè de la boca ha creat l'estelada.
Sal 33,9		A una paraula seva, tot començà; a una ordre d'ell, tot existí.
Sv 9,1		Déu dels pares i Senyor de l'univers, que has fet l'univers amb la teva paraula.

i també sabia que el Logos/Paraula era causa de la creació, ja que en molts sentits feia les mateixes funcions que la Saviesa. El jueu Filó d'Alexandria (~13 aC - ~50dC), en la seva obra La creació del món, parla del Logos com de l'agent diví per el qual fou creat l'univers.

Quan, doncs, Déu volgué produir aquest nostre món visible, formà d'antuvi el món intel·ligible, a fi que, utilitzant un model incorporal pròxim a la figura divina, elaborés el món corporal, novella representació de l'anterior, món destinat a contenir tantes espècies sensibles com aquell altre en conté d'intel·ligibles (16)

...així tampoc aquell món constituït per idees no es podria trobar a cap altre lloc que al Logos diví, el que ha organitzat aquestes realitats (20)

Si algú volgués emprar una terminologia més ajustada, diria que el món intel·ligible és el Logos de Déu en acte de crear el món (25)

Comentari de Josep Montserrat i Torrens

Les idees estan en la ment divina. Aquesta ment en tant que lloc de les idees és el Logos. El Logos és l'element actiu i formal de l'activitat creadora de Déu, i el seu influx s'estén a totes les coses a través de les rationes seminales, quan no és el mateix Logos el qui és denominat spermatikós.

En la seva qualitat de principi de la creació, el Logos és instrument de Déu, i com a conformador de totes les realitats extradivines és un Logos tomeús o divisor, és a dir, organitzador del món en un conjunt ordenat de gèneres i espècies.

Tornem a Roger Haight

James Dunn està convençut que el Logos, a l'obra de Filó, no és una entitat real o distinta que actua com intermediari de Déu, sinó una metàfora de Déu que actua sobre el món (The Making of Christology).

Però en el pròleg de l'evangeli de Joan, el Logos/Paraula ja apareix com distint de Déu (estava a la seva presència), compartint l'ésser diví (era Déu); però no era ni el Pare ni Yahvé, ni hi havia dos déus. Els primers versets del pròleg ja donen la impressió de que el que havia estat una metàfora, una personificació, una figura literària, ja s'havia individualitzat o hipostasiat.

Qui a la tradició sapiencial, metafòricament, estava al costat de Déu com "un mestre d'obres, jugant davant d'ell sense parar", ja ha agafat ara una entitat pròpia, distinta de Déu (però divina). Això obre la possibilitat de la teoria de l'encarnació: d'aquesta entitat divina (que no és ni el Pare ni Yahvè), anterior a tota creació, amb una existència pròpia, es podrà afirmar -sense trencar el monoteisme jueu- que "s'ha fet carn", que "habità entre nosaltres".

El pròleg de Joan presenta, malgrat el seu paral·lelisme amb altres cristologies sapiencials, una cristologia nova i peculiar: és la primera cristologia de l'encarnació en tres etapes (preexistència, existència terrenal, nova existència glorificada).

...a la qual s'identifica a Jesucrist com un ésser que preexistia com Logos/Sofía personal i que, com un subjecte que no perd la seva identitat, es va fer un ésser humà.

Aquesta identificació crea un problema...

Un salt important es va donar quan una personificació es va transformar en una hipòstasi, és a dir, quan allò que era una figura del llenguatge no es va entendre com a tal, sinó com una referència a un "ésser real". La Saviesa ja no era un símbol lingüístic que feia referència obliquament a un atribut de Déu, sinó un ésser real; el Logos ja no era una figura del llenguatge sinó un ésser distint; l'Esperit ja no era l'exercici constructiu de la imaginació poètica, una descripció metafòrica de les accions de Déu com el poder invisible del vent, sinó que es va entendre d'una manera literal. Hipostasiar el Logos i la Saviesa preexistents crea un problema. Mentre el Logos i la Saviesa romanen com el que eren en el principi, personificacions, és a dir, figures del llenguatge utilitzades per a dir quelcom sobre Déu, té sentit dir que la saviesa de Déu es va actualitzar en Jesús, i que aquest encarna la saviesa de Déu. Però quan s'entén el Logos com una realitat en sí mateixa, distinta del Pare però d'alguna manera divina, i que com una entitat divina s'ha encarnat, estem fem una afirmació molt diferent. Aquest llenguatge guarda semblances amb la manera de pensar de la cultura politeista a la qual li eren ben familiars les jerarquies d'entitas divines que poblaven el món invisible. Era Jesús l'encarnació d'un "segon Déu"?

Els habituals lectors d'aquest web ja coneixen la invitació que faig als meus possibles oients o lectors a reobrir totes les suspicàcies i sospites que la "gran església" va mantenir durant molts anys davant d'aquest evangeli "lindante con la herejía" i també saben de la meva demanda de que l'església repari -encara que els incalculables danys produits per aquest evangeli no tenen ja possible reparació- el ser "error histórico" al donar-li entrada en el cànon del Nou Testament (Aquestes ratlles són una prova de que he llegit la presentació de J.O. Tuñí al llibre de E.Käsemann, El Testamento de Jesús)

Si us voleu mantenir fidels
al "sentit immutable dels dogmes

Veure sobre aquest punt el què diu
la Congregació per a la doctrina de la fe

Si vols veure tot l'índex de la
CATEQUESI SOBRE L'ERROR DEL DÉU ENCARNAT

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 28 febrer 2010 Última actualització: març 2015

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

El himne de la carta als Filipencs (2, 6-11)

6	Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu,	o]j evn morfh/| qeou/ u`pa,rcwn ouvc a`rpagmo.n h`gh,sato to. ei=nai i;sa qew/|(
7	sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol,	avlla. e`auto.n evke,nwsen morfh.n dou,lou labw,n( evn o`moiw,mati avnqrw,pwn geno,menoj\ kai. sch,mati eu`reqei.j w`j a;nqrwpoj
8	s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.	evtapei,nwsen e`auto.n geno,menoj u`ph,kooj me,cri qana,tou( qana,tou de. staurou/Å
9	Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom,	dio. kai. o` qeo.j auvto.n u`peru,ywsen kai. evcari,sato auvtw/| to. o;noma o. u`pe.r pa/n o;noma(
10	perquè en el nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra,	i[na evn tw/| ovno,mati VIhsou/ pa/n go,nu ka,myh| evpourani,wn kai. evpigei,wn kai. katacqoni,wn
11	i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.	kai. pa/sa glw/ssa evxomologh,shtai o[ti ku,rioj VIhsou/j Cristo.j eivj do,xan qeou/ patro,jÅ

El himno de la carta als Colossencs (1, 15-20)

15	Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació,	o[j evstin eivkw.n tou/ qeou/ tou/ avora,tou( prwto,tokoj pa,shj kti,sewj(
16	ja que Déu ha creat per ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons i sobiranies, potències i autoritats. Tot ha estat creat per ell i destinat a ell.	o[ti evn auvtw/| evkti,sqh ta. pa,nta evn toi/j ouvranoi/j kai. evpi. th/j gh/j( ta. o`rata. kai. ta. avo,rata( ei;te qro,noi ei;te kurio,thtej ei;te avrcai. ei;te evxousi,ai\ ta. pa,nta diV auvtou/ kai. eivj auvto.n e;ktistai\
17	Ell existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a ell.	ai. auvto,j evstin pro. pa,ntwn kai. ta. pa,nta evn auvtw/| sune,sthken(
18	Ell és també el cap del cos, que és l'Església. Ell és l'origen, el primogènit dels qui retornen d'entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer.	kai. auvto,j evstin h` kefalh. tou/ sw,matoj th/j evkklhsi,aj\ o[j evstin avrch,( prwto,tokoj evk tw/n nekrw/n( i[na ge,nhtai evn pa/sin auvto.j prwteu,wn((
19	Déu volgué que en ell residís tota la plenitud.	o[ti evn auvtw/| euvdo,khsen pa/n to. plh,rwma katoikh/sai
20	i reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho a ell, posant la pau per la sang de la creu d'ell en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel,	kai. diV auvtou/ avpokatalla,xai ta. pa,nta eivj auvto,n( eivrhnopoih,saj dia. tou/ ai[matoj tou/ staurou/ auvtou/( ei;te ta. evpi. th/j gh/j ei;te ta. evn toi/j ouvranoi/jÅ

Les tres frases de Mt 11, 25-30

25	T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè que has amagat tot això als savis i entesos. i ho has revelat als senzills	VExomologou/mai, soi( pa,ter( ku,rie tou/ ouvranou/ kai. th/j gh/j( o[ti e;kruyaj tau/ta avpo. sofw/n kai. sunetw/n kai. avpeka,luyaj auvta. nhpi,oij\
26	Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho.	nai, o` path,r( o[ti ou[twj euvdoki,a evge,neto e;mprosqe,n souÅ
27	El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.	Pa,nta moi paredo,qh u`po. tou/ patro,j mou( kai. ouvdei.j evpiginw,skei to.n ui`o.n eiv mh. o` path,r( ouvde. to.n pate,ra tij evpiginw,skei eiv mh. o` ui`o.j kai. w-| eva.n bou,lhtai o` ui`o.j avpokalu,yaiÅ
28	Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.	Deu/te pro,j me pa,ntej oi` kopiw/ntej kai. pefortisme,noi( kavgw. avnapau,sw u`ma/jÅ
29	Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs,	a;rate to.n zugo,n mou evfV u`ma/j kai. ma,qete avpV evmou/( o[ti prauj eivmi kai. tapeino.j th/| kardi,a|( kai. eu`rh,sete avna,pausin tai/j yucai/j u`mw/n\
30	perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.	o` ga.r zugo,j mou crhsto.j kai. to. forti,on mou evlafro,n evstinÅ

Els símbols

El símbolo de la Palabra de Dios es una metáfora que en última instancia se refiere a Dios: Dios no es otro que la Palabra de Dios. La Palabra de Dios es Dios que actúa fuera del yo divino en la creación.

La Palabra de Dios en el Prólogo del Evangelio de Juan está ligada estrechamente con la metáfora de la Sabiduría de Dios, de modo que las resonancias de esa metáfora se acumulan en la de la Palabra de Dios. Y finalmente cuando estos símbolos se utilizaron en el Evangelio de Juan, llevaban también consigo ciertas connotaciones de la especulación griega acerca de la inteligibilidad o la "razón", responsable del orden del cosmos.

Cada una de estas metáforas contiene virtualidades imaginativas que revelan aspectos de Dios, pero en otro aspecto todos estos símbolos son básicamente lo mismo en la medida que indican la misma experiencia generalizada de Dios fuera del yo divino e inmanente en el mundo por su presencia y su poder activo.

En algunos casos estos símbolos metafóricos aparecen personificados en las Escrituras hebreas, y esta personificación resultó ser un factor muy significativo en el desarrollo de la doctrina cristológica y trinitaria. La personificación es una figura del discurso: el significado pretendido por el autor de la personificación no es que la Palabra de Dios sea algo realmente distinto de Dios.

Cuando no se respeta el carácter simbólico de la personificación (cuando se hace una hipóstasis, cuando el símbolo se concibe como algo objetivo e individual), en ese mismo momento el poder del símbolo tiende a perderse. Entonces el símbolo puede llegar a indicar algo distinto de Dios, que a su vez actúa como un intermediario entre Dios y el mundo.

Esto va contra la intención primitiva del símbolo que se refería en primera instancia simplemente a Dios como se experimentaba en el mundo. A fin de conservar esta cualidad primaria del símbolo bíblico "Palabra" contra la tendencia a cosificarlo y personificarlo, utilizo la expresión "Dios como Palabra".

I més endavant... (pàg. 465)

El símbolo conceptual "Logos" no se refiere a una entidad objetiva independiente o distinta de Dios. La hipostasiación y cosificación del Logos es una distorsión fundamental de la epistemología y de la predicación religiosa. Por ejemplo, no se debe parodiar la encarnación interpretándola por medio de un relato literal en tres etapas del descenso, estancia y ascenso de un ser divino. Esta objetivización tiende a reducir el significado de Dios como Logos a algo menor que Dios

I segueix insistint... (pàg. 499)

A la tradición judía le era muy familiar la personificación de diversos símbolos que representaban la acción de Dios en el mundo. El caso más influyente fue la personificación de la Sabiduría o Sofía de Dios.

Pero mientras que la personificación es claramente un discurso figurado, la hipostasiación representa una cierta interpretación literal de este discurso. La hipostasiación significa hacer de una idea, un concepto o una figura del discurso una verdadera cosa o entidad. Dado que la idea de hipóstasis representa la individualidad de algo, es decir, una sustancia individual dentro de una clase o especie, hipostasiar una idea es reinterpretarla como real.

El equivalente latino, reificar -es decir, "cosificar"-, significa concretizar o materializar una idea, como lo es una figura del discurso, haciéndola una entidad realmente existente.

En algún momento, en el curso del desarrollo del pensamiento sobre Jesucristo, en algún lugar no fácil de determinar, la sabiduría personificada se convirtió en Sabiduría hipostasiada o el Logos hipostasiado. La distinción entre personificación y cosificación es complicada por la estructura metafórica de ambas. La metáfora radicaliza un símil identificando algo con lo que no es: Sofía es una persona, es "de hecho" una mujer. ¿Cuándo pasa la personificación en el imaginario y comprensión del usuario a ser un verdadero individuo?

Aunque se supone generalmente que el Logos o Verbo en el prólogo del Evangelio de Juan es ya un ser individual, considerados el género literario y la tradición, parece difícil alcanzar la seguridad. Pero es seguro que en la literatura patrística primitiva el Logos es un ser real. Independientemente del momento y lugar en los que eso ocurriera, esta hipostasiación fue responsable en gran medida de los problemas más serios del pensamiento cristológico y trinitario. Una vez que se hace del Logos una hipóstasis, se tiene el problema de un segundo Dios.

James D. G. Dunn. Fragments

Algunos autores sostienen que el Espíritu de Dios llegó a considerarse como un agente divino independiente en la literatura del Segundo Templo. De hecho, así podría interpretarse Sab 1, 7 y 9, 17, donde se dice que el Espíritu de Dios llena el mundo o es enviado desde lo alto.

Sav 1,7		L'Esperit del Senyor omple la terra i manté unit tot l'univers; per això sap allò que diuen els homes
Sav 9,17		Qui hauria conegut mai els teus designis si tu mateix no li haguessis donat la Saviesa, si no li haguessis enviat des de dalt el teu Esperit Sant?

Pero una interpretación que sea más coherente con el modo en que Israel y el judaísmo primitivo concebían a Dios nos llevaría a concluir simplemente que se trata de un modo de hablar de la omnipresencia divina y de la unción o inspiración que él llevaba a cabo. Análogamente con la función del Espíritu en la creación, como en Jdt 16, 14 o en 2 Baruc 21, 4, ¿llegaría a entender un israelita o un judío del Segundo Templo estos pasajes como una afirmación de la existencia de un poder diferente al poder constantemente creador de Dios?

Jdt 16, 14		Que et serveixin totes les teves criatures: a una ordre teva començaren a existir, per construir-les vas enviar el teu Esperit; ningú no es rebel·la contra els teus manaments.
Bar 21, 4		'O you that have made the earth, hear me, that have fixed the firmament by the word, and have made firm the height of the heaven by the spirit, that have called from the beginning of the world that which did not yet exist, and they obey you
		Tu que has fet la terra, escolta'm... pel teu Esperit

¿Se diferencian en algo estos pasajes, por ejemplo, de los siguientes?

Ps 104, 30		Quan envies el teu esperit, reneix la creació i renoves la vida sobre la terra.
Ps 143, 10		El teu esperit és bo: que em condueixi per terra plana.
Is 63, 10		Però ells es rebel·laren i afligiren el seu esperit sant.

Todos estos ejemplos son modos de hablar de Dios, de la acción creadora divina que abarca todo, de la inspiración que Dios suscita, de la tristeza profunda que experimenta por el comportamiento de su pueblo.

Los teólogos de Israel admitieron, desde tiempos antiguos, la existencia de un doble aspecto en Dios: su aspecto invisible e inimaginable y su intervención en la creación y en la humanidad, revelándose, salvando e inspirando

El Espíritu de Dios es una de las formas de concebir el modo como Dios se relaciona con su creación y con su pueblo: era y es la presencia real de Dios, el Dios que espira, inspirando, así, a los profetas y sabios.

I citant a Mehrdad Fatehi diu:

En el judaísmo en su conjunto, el Espíritu se refiere a la función de Dios con respecto a la creación y a su pueblo... Nunca se concibe ni se experimenta como una entidad diferente o en cierto modo independiente de Dios. La experiencia judía del Espíritu es siempre y esencialmente una experiencia del mismo Dios... El vocabulario del Espíritu se usa precisamente cuando se tiene en el punto de mira la presencia y la actividad personal de Dios

No encontramos ningún indicio de que se le diere culto al Espíritu de Dios (lo que corrobora que nunca fue considerado como un ser independiente de Dios).

*     *     *

Como en otras religiones antiguas, en la de Israel surgió todo un género de literatura sapiencial como el medio más lógico y fructífero de explorar, explicar y exhortar a la búsqueda de la sabiduría (Jesús era un respetable maestro sapiencial, la Carta de Santiago es una expresión clásica de literatura sapiencial).

En la literatura sapiencial de Israel llegó a ser habitual hablar de la sabiduría con categorías personales

• En Prov 1-9 se presenta a la Sabiduría como una mujer atractiva y convincente y va adquiriendo un colorido más complejo y cósmico hasta convertirse en la sabiduría mediante la cual Dios creó el mundo, la sabiduría como centro del universo (8, 22-31)
• En el Eclesiástico (Jesús ben Sira), la Sabiduría entona un himno de autoalabanza (Sir 24, 1-5)
• En la Sabiduría de Salomón, se la describe como la "que modeló todas las cosas" (7, 22; 8, 5-6), la "que se extiende poderosamente desde un extremo de la tierra hasta el otro y ordena bien todas las cosas" (8, 1), la "que se sienta junto al trono de Dios" (9, 4). Ver también 7, 22-25.

Algunos sostienen que esta Sabiduría es presentada como un ser divino, una divinidad independiente (como en los paralelos de las religiones de Egipto y Mesopotamia) o que comenzaba a verse como un ser un tanto independiente (como una hipóstasis de la divinidad)

Pero tiene mucho más sentido que interpretemos estos términos como imágenes poéticas o metáforas:

• a la poesía hebrea le encantan las personificaciones: lo que los autores sapienciales hacían era desarrollar el recurso de presentar los aspectos deseables de las relaciones humano-divinas mediante la personificación, por medio de la metáfora compleja

  Ps 85, 11-12		La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra i la bondat guaitarà des del cel.
  Is 51, 9		Desvetlla't, desvetlla't, revesteix-te de poder, braç del Senyor! Desvetlla't com abans, com en temps antics.

  En la novela romántica José y Asenet se presenta al "Arrepentimiento" como "la hija del Altísimo... la guardiana de todas las vírgenes... una virgen muy bella, pura, casta y dulce" (15, 7-8). En el Sirácida las analogías poéticas se extienden a la sabiduría hasta llegar a asemejarla con una variedad de árboles de gran valor (24, 13-17) y Proverbios presenta la sabniduría divina como una mujer. De modo parecido, Pablo personifica la "justicia"en Rm 6, 18-19 y 10, 6.

• Resulta difícilmente probable que los autores sapienciales se contradigan con respecto a sus declaraciones menos retóricas

  Prov 3, 19		El Senyor assentà la terra amb saviesa, amb enteniment refermà el cel
  Sab 9, 1-2		Déu dels pares i Senyor misericordiós, que has fet l'univers amb la teva paraula. Amb la teva saviesa has format l'home perquè sotmeti les criatures que han vingut a l'existència

  Los himnos en honor de la Sabiduría son medios hiperbólicos de alabar a Dios por la sabiduría que demostró al crear el mundo.

• Tanto el Sirácida como el pasaje parecido del libro de Baruc concluyen su elogio de la Sabiduría identificándola con la Torá.

  Prov 3, 19		Tot això és el llibre de l'aliança de l'Altíssim, la Llei que Moisès ens va prescriure perquè fos l'herència de les comunitats dels descendents de Jacob.
  Bar 4, 1-2		La saviesa és el llibre dels preceptes de Déu, la Llei que existirà per sempre. Tots els qui la guarden s'encaminen a la vida, però els qui l'abandonen, moriran.

Lo más significativo de todo es que no sabemos que se diera culto a la Sabiduría: Israel alababa la Sabiduría precisamente para evitar e impedir que su gente se viera seducida a dar culto a otros dioses

Los teólogos de Israel (innovadores, flexibles, liberales) entendieron la interacción de Dios con su creación y su pueblo por medio (de un modo poético y metafórico) de imágenes y símbolos que, a veces, pueden parecer grotescos, pero que, en conjunto, expresaban la pluralidad de formas en que Israel experimentó su intervención a favor de su pueblo.

Eran los ntentos del judaísmo primitivo por hablar de la inmanencia de Dios sin poner en cuestión su trascendencia.

Es evidente que la Sabiduría no era considerada un "intermediario semidivino", sino un modo de hablar de la actividad de Dios en la creación y salvación.

*     *     *

El sintagma "la palabra de Dios" aparece más de 240 veces y por el vocabulario usado en algunos casos podría sugerir que la palabra es una entidad en sí misma, algo que procede de Dios, pero que asume una vida independiente.

Pero resulta bastante obvio que se trata simplemente de formas diferentes de hablar sobre lo que Dios ha dicho por medio de sus siervos, entendiéndolas como formas poéticas, sin darles un estatus independiente o hipostático.

Si us voleu mantenir fidels
al sentit immutable dels dogmes

CONGREGACIÓ PER A LA DOCTRINA DE LA FE
NOTIFICACIÓ SOBRE EL LLIBRE
"JESUS SYMBOL OF GOD"
DEL PARE ROGER HAIGHT, S.J.

• El libro Jesus Symbol of God (Maryknoll: Orbis Books, 1999) del padre Roger Haight, s.j., contiene graves errores doctrinales con respecto a algunas verdades fundamentales de la fe
• El libro Jesus Symbol of God contiene afirmaciones contrarias a las verdades de la fe divina y católica pertenecientes al primer apartado de la Professio fidei, relativas a la preexistencia del Verbo, la divinidad de Jesús, la Trinidad, el valor salvífico de la muerte de Jesús, la unicidad y universalidad de la mediación salvífica de Jesús y de la Iglesia, y la resurrección de Jesús.
• También se evaluó negativamente el uso de un método teológico impropio.
• La interpretación del autor resulta, en cambio, una lectura no sólo diversa, sino también contraria al auténtico significado de los dogmas.
• La opción epistemológica de la teoría del símbolo, tal como la entiende el autor, mina en su base el dogma cristológico que, desde el Nuevo Testamento, proclama que Jesús de Nazaret es la persona del Hijo-Verbo de Dios hecho hombre.

La preexistencia del Verbo

El planteamiento hermenéutico del que parte el autor lo lleva ante todo a no reconocer en el Nuevo Testamento la base para la doctrina de la preexistencia del Verbo, ni siquiera en el prólogo del evangelio de san Juan (cf. pp. 155-178), donde, en su opinión, el Logos debería entenderse en sentido puramente metafórico (cf. p. 177). Además, en la declaración del concilio de Nicea sólo ve la intención de afirmar "que nada menos que Dios estaba y está presente y actúa en Jesús" (p. 284; cf. p. 438), convencido de que la utilización del símbolo "Logos" se debería considerar simplemente como un presupuesto y, por ello, no objeto de definición y, por último, no plausible en la cultura posmoderna (cf. pp. 281 y 485).

El concilio de Nicea -afirma el autor- "utiliza la Escritura de una manera que hoy no es aceptable, es decir, como una fuente de informaciones directamente representativa de hechos o datos objetivos, acerca de la realidad trascendente" (p. 279). Por tanto, el dogma de Nicea no enseñaría que el Hijo o el Logos eternamente preexistente es consustancial con el Padre y engendrado por él. El autor propone "una cristología de la Encarnación, en la que el ser humano creado o la persona de Jesús de Nazaret es el símbolo concreto que expresa la presencia de Dios como Logos en la historia" (p. 439).

Esta interpretación no es conforme al dogma de Nicea, que afirma intencionalmente, incluso contra el horizonte cultural de su tiempo, la preexistencia real del Hijo-Logos del Padre, que se encarnó en la historia por nuestra salvación.