Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec? |
Si no les veus,
doble click... |
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768 |
Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
Potser el cristianisme sigui una traïció inevitable i absolutament necessària de la figura de Jesús. Si no hagués estat així, tots els seus seguidors haguessin estat morts en els tossals de la Baixa Galilea. Però, era necessari que aquesta traïció arribés tan aviat?
Els meus habitual lectors ja saben que...
...m'agrada utilitzar el gènere epistolar, ja que permet mantenir una certa llibertat en les expressions sense faltar al degut respecte per les persones i tots sabem que a la llarga història de la literatura espiritual els epistolaris, les cartes, la correspondència ha tingut sempre el seu lloc d'honor.
A mi que, com Dietrich Bonhoefffer, tinc "una especial inclinación por ese género de comunicación
", també em resulta "un medio gustosamente aprovechado de toma de postura, de reflexión en voz alta sobre problemas de la teología o de la política eclesial del momento, de rendirse cuentas a sí mismo, bajo la excusa formal de darlas a otro, acerca de su situación anímica en un instante determinado
".
En blau, expressions manllevades a José J. Alemany en el seu pròleg a Dietrich Bonhoeffer. Redimidos para lo humano. Cartas y diarios (1924-1942)
Avui entraré en diàleg amb José M. Vigil sobre alguns aspectes (no tots) del capítol 11 (Aspectos eclesiológicos del pluralismo religioso) del seu llibre teología del pluralismo religioso, publicat per Ediciones El Almendro.
Apreciado José María:
Des de que a principis d'abril ens vam conèixer les cares no ens hem tornat a dir res més. Al dia següent, jo me n'anava, deixant la taula sense desparar, uns dies als Pirineus i el temps ha anat passant...
Demà tindrem reunió del grup i em toca preparar-la a mi: el capítol eclesiològic (cap. 11). Ja he fet una primera lectura i ara el rellegiré amb tu (si et sembla bé).
Suposo que el grup acceptarà la premissa de que "Jesús no va fundar l'església", encara que algú pugui dir o pensar per ell: "¿I ara es recorden de dir-ho?"
L'afirmació de que "Jesús no va fundar l'església" comporta altres preguntes: "I, aleshores, ¿com va arribar a ser tan famós? ¿A què es va dedicar?"
Una de les respostes, que ja saps que compartim, és: "La seva predicació estava centrada en el «Regne de Déu»". El que "en els dos darrers segles, hem recuperat de la realitat històrica de Jesús", no por portar-nos a afirmar -negant altres possibilitats- que Jesús fou "profeta apassionat del Regne de Déu". Ja saps que en aquests "dos darrers segles" s'han presentat moltes "fotos" de Jesús. Un pluralisme de retrats que ja trobem en els escrits del Nou Testament i en la literatura d'aquells dos primers segles sobre Jesús.
Quedem-nos en que Jesús, a la seva predicació, va utilitzar l'expressió, la imatge, la metàfora, del «Regne de Déu». I anem ara a "esbrinar què era el «Regne de Déu» que predicava". Puc subscriure totalment aquestes línees: "Jesús mai ho explica sistemàticament. Entre altres raons perquè «Regne de Déu» no és un concepte que ell hagi creat, sinó un concepte que estava en l'ambient, i que ja venia dels temps dels profetes. Tots els seus contemporanis parlaven del «Regne de Déu»". La darrera frase jo la canviaria una mica: ¿fins a quin punt i de quina manera l'aristocràcia sacerdotal o els herodians parlaven del «Regne de Déu»?
No m'animaria a subscriure el que segueix: "El que Jesús fa es matissar el concepte i desmarcar-se de la comprensió que d'ell tenien els fariseus, els zelotes, els essenis...". I una raó és que no sabem amb molta precisió quina comprensió tenien del «Regne de Déu» els fariseus, els zelotes i els essenis...
No es desmarcaria molt dels zelotes si va morir com un d'ells... I molt possiblement amb alguns d'ells.
Quan vaig preparar la xerrada que l'estiu passat vaig donar a les jornades d'Església Plural (en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, vaig donar per ben guanyades les hores de preparació al descobrir que la frase "El que jo vull és amor, i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos", era la resposta que Yohanan ben Zakkai, el fundador de l'escola de Jamnia, havia donat davant de la impossibilitat de seguir oferint sacrificis un cop destruït el temple. I moltes vegades ens l'hem creguda "molt pròpia" de Jesús, com si amb ella fes la ruptura amb el judaisme. Aquesta frase d'Osees només la trobem (i per dues vegades) en l'evangeli de Mateu (9, 13; 12, 7).
Aquest mes de maig vaig viatjar, com he fet altres anys, a Cartagena (homenatge a un ex-jesuita, aquest any era el XV aniversari de la mort de Mariano González Mangada, mira la meva pàgina web). Aprofito per passejar-me per les platjes d'aquell Mediterrani i fer els primers banys de temporada, i aquests darrers anys segueixo fins a Almería, a on tinc un jesuïta amic. Aquest em va preparar una xerrada en un centre que tenen allà. El tema fou el "Document Q" (la major audiència que mai he tingut en una xerrada). Vaig donar també per ben guanyades les hores de preparació al descobrir (per internet) el 4Q521 (un dels documents de la quarta cova de Qumran), publicat l'any 1992, en el qual, a l'enumerar les obres del Messies, parla de que "els morts ressusciten". La resposta de Jesús als enviats de Joan Baptista (Lc 7, 22-23; Mt 11, 4-6) és una barreja del salm 146, 7-9, d'Is 61, 1-2 i d'aquest escrit de Qumran. I m'animava a preguntar:
A través d'aquests textos ens veiem obligats a retrocedir més enllà del moviment de Jesús i compartir amb altres grups jueus de la Palestina d'aquell temps una mateixa esperança. ¿Compartien els seguidors de Joan Baptista i els seguidors de Jesús de Natzaret i els seguidors de l'enigmàtic Mestre de Justícia dels escrits de Qumran una mateixa esperança?
Tu també dius que "el moviment de Jesús... seria tot comptat com un «corrent» més dels molts que cabien en el conjunt multiforme que era el judaisme de l'època".
No m'allargo més sobre el tema del «Regne de Déu» (ja hem parlat prou altres vegades sobre ell)
Jo no gosaria parlar de "la mateixa predicació de Jesús". A vegades pot semblar que allò que ens agrada ("la salvació desborda totalment les fronteres de qualsevol institució religiosa" ho posem com de "la mateixa predicació de Jesús", i allò que no ens agrada com un dels afegits.
Després de Jesús va haver-hi uns "canvis substancials". Totalment d'acord, però ¿quan van començar aquests canvis substancials? Aquest capítol pot donar la impressió de que els "canvis substancials" no van començar fins el "gir copernicà" del segle IV. Però jo crec que aquests "canvis substancials" es troben ja en els escrits neotestamentaris. I és, degut a que aquests canvis ja s'havien donat, que Constantí va elegir els cristians per les seves finalitats polítiques. Constantí no hagués elegit el "moviment de Jesús", que difícilment seguiria existint en el segle IV, sense els "canvis substancials" neotestamentaris.
En el tema eclesiològic, "canvi substancial" és Mt 16, 18:
Mt 16, 18 | kavgw. de, soi le,gw o[ti su. ei= Pe,troj(
kai. evpi. tau,th| th/| pe,tra| oivkodomh,sw mou th.n evkklhsi,an kai. pu,lai a[|dou ouv katiscu,sousin auvth/jÅ |
|
jo et dic que tu ets Pedra,
i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. |
Ja dius en el capítol anterior que "de fet hi ha un sol text en els evangelis en què es parli pròpiament de l'església" i, citant a Herbert Haag, ja dius que "la investigació avui dia és unànime en el reconeixement que el passatge de Mateu té un origen postpasqual i no és del Jesús històric". D'aquest H. Haag tinc llegit "¿Qué Iglesia quería Jesús?"
L'eclesiologia que ens va donar el nostre estimat P. Riudor (any 1967) estava basada en aquest text. Amb aquest professor vàrem fer un pacte: va dividir les classes en "Classes A" i "Classes B". Ens comprometérem tots a anar a les "Classes A" (serien dues a la setmana) i sempre hi havia un petit grup de bona voluntat que assistia també a les "Classes B".
"Canvi substancial" seria també el final de Mateu (28, 19-20)
Mt 28, 19 | poreuqe,ntej ou=n maqhteu,sate pa,nta ta. e;qnh(
bapti,zontej auvtou.j eivj to. o;noma tou/ patro.j kai. tou/ ui`ou/ kai. tou/ a`gi,ou pneu,matoj( dida,skontej auvtou.j threi/n pa,nta o[sa evneteila,mhn u`mi/n\ kai. ivdou. evgw. meqV u`mw/n eivmi pa,saj ta.j h`me,raj e[wj th/j suntelei,aj tou/ aivw/nojÅ |
|
Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus,
batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. |
El final de l'hipotètic Evangeli Q seria ben diferent:
Lc 22, 30
Mt 19, 28 |
i[na e;sqhte kai. pi,nhte
evpi. th/j trape,zhj mou evn th/| basilei,a| mou( kai. kaqh,sesqe evpi. qro,nwn ta.j dw,deka fula.j kri,nontej tou/ VIsrah,lÅ |
|
Vosaltres, els qui m'heu seguit,
us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel |
¿No serien "les dotze tribus d'Israel" la veritable "obsessió de Jesús"
Podem sospitar que "el moviment de Jesús", com ja ho feien els essenis, no acceptava l'esclavitud. "Canvi substancial", doncs, però necessari per a poder subsistir a la societat grecoromana, l'acceptació de l'esclavitud per part de les comunitats paulines
Flavi Josep, al parlar dels essenis a Antiguitats (XVIII, 11-25) diu: "No prenen esposes, ni adquireixen esclaus: opinen que això constituiria una injustícia, i allò primer seria una font de discòrdies"
Cites, com una conseqüència del "gir constantinià", la inversió entre missatge i missatger, sense oblidar-te de fer una referència a R. Bultmann ("d'anunciador s'ha convertit en anunciat"). Però jo diria que aquesta inversió ja es va produir a la comunitat d'Antioquia:
Ac 11, 20 | h=san de, tinej evx auvtw/n a;ndrej Ku,prioi kai. Kurhnai/oi(
oi[tinej evlqo,ntej eivj VAntio,ceian evla,loun kai. pro.j tou.j ~Ellhnista,j euvaggelizo,menoi to.n ku,rion VIhsou/nÅ |
|
N'hi havia alguns de Xipre i de Cirene
que, en arribar a Antioquia, parlaven també als grecs anunciant-los el Senyor Jesús |
Un "canvi substancial" i ja abans de que Pau sortís a l'escena. ¿Per què parlem tan poc d'aquests "homes de Xipre i de Cirene"?
Ja saps que una de les meves afirmacions és que el «Regne de Déu», sense esperar aquest gir copernicà, va desapareixent en els escrits del Nou Testament, i que gràcies a aquesta "desaparició" avui dia podem seguir parlant (i no com una mera figura històrica com abans ho he fet de Yohanan ben Zakkai) de Jesús de Natzaret.
M'he comprat un llibre dels grossos per a estudiar un altre "canvi substancial": ¿Qui va ser el boig o la boja que va començar a donar, en una d'aquelles comunitats entusiastes, "culte" a Jesús? ¿Com és que els dirigents de la comunitat no ho van tallar en sec? El llibre gros, Señor Jesucristo. La devoción a Jesús en el cristianismo primitivo, (830 pàgines; 49 euros) és de Larry W. Hurtado, publicat per Ediciones Sígueme. La pista la vaig trobar a Roger Haight (Jesus, symbol of God, publicat en castellà per Editorial Trotta), qui el cita un parell o tres de cops.
Seria bonic poder conèixer "el contingut concret" del «Regne de Déu» a la predicació de Jesús i així poder concretar aquesta "esperança pels pobles oprimits" (¿quants pobles oprimits tenia Jesús en el seu cap?), aquesta "bona notícia pels pobres", aquest "missatge alliberador". En el meu particular homenatge a José M. Díez-Alegría, jo el venia a concretar en "la renovació del poble de Déu, la reunificació de les dotze tribus (la doble petició del Parenostre [santifica el teu nom / vingui el teu Regne] ha de ser considerada com una de sola i explicada a la llum del profeta Ezequiel cap. 36-37). Torno a repetir: ¿No serien "les dotze tribus d'Israel" la veritable "obsessió de Jesús, el seu somni, la passió que el movia, la Causa per la qual va viure i va lluitar"? I per la que va morir.
I ja em podia imaginar la seva resposta (no només la seva, sinó la de molts més):
I a nosaltres, avui dia, ¿què ens pot importar la reunificació de les dotze tribus d'Israel?
I la meva explicació:
A nosaltres, no res; però a Jesús, sí i molt. Per això el van matar: els romans no mataven jueus per dir "Abba", però sí que crucificaven tots aquells jueus que volien portar a la pràctica el principi teol'ogic de Déu com únic Senyor i Amo (monon hgemona kai. despothn ton Qeon), com ens dirà Flavi Josep al referir-se a la secta fundada per Judes el Galileu (Ant XVIII, 23). La "reunificació de les dotze tribus" (Ez 36,24) és l'aspecte socio-polític de l'afirmació teològica "Vosaltres sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu" (Ez 36, 28).
El principi "fora de l'església no hi ha salvació", ¿no el trobaríem ja en els escrits joànics? Per exemple, a la paràbola del cep i les sarments?
El "moviment de Jesús", era un moviment "sense temples, sense ritus, sense lleis, sense autoritats sagrades, sense sacerdots, sense clergat, sense classes en el seu si"? Potser oblidem que el "moviment de Jesús" no sorgeix del no-res, sinó de l'ambient de la "gran expectació del poble" de Lc 3, 15 (que tu ens recordes) i que es va mantenir -amb els seus propis matisos- dintre de les coordenades socio-religioses d'aquest poble, sense renunciar al temple d'aquest poble ni als seus ritus ni a les seves lleis. El fet de que Pere i Pau poguessin discutir sobre les "lleis de la puresa" pel que feia als menjars és, per a mi, la prova de que Jesús no va innovar res en aquesta matèria.
Quan va començar "l'hel·lenització del missatge de Jesús"? Els sopars eucarístics de les comunitats paulines, ¿no són una "hel·lenització" -al copiar models d'altres grups religiosos del món grecoromà- de la "comensalia oberta" de Jesús de Natzaret?
Escric ja després de la reunió. Per la lectura de l'eucaristia (ja sé que tota la reunió, sopar inclòs, és una "eucaristia") vaig escollir la paràbola del cep i les sarments de l'evangeli de Joan (15, 1-6). Ja algú es va adonar de que estava impregnada d'un ranci exclusivisme. L'escola joànica no és cap model de diàleg: "no el rebeu a casa ni el saludeu" (2Jo 10).
Ja em puc detenir aquí, perquè amb aquests exemples la meva tesi ja pot sortir endavant: "No calia esperar a Constantí"
Citant, citant, tu també parles de "traïció inevitable i necessària":
Potser el cristianisme sigui una traïció inevitable i absolutament necessària de la figura de Jesús. Si no hagués estat així, tots els seus seguidors haguessin estat morts en els tossals de la Baixa Galilea. Però, era necessari que aquesta traïció arribés tan aviat?
És d'en John Dominic Crossan i l'has trobada per Juan Arias (Jesús, ese gran desconocido).
Doncs, sí: la "traïció" es va produir en molt poc temps. Els mateixos autors del Nou Testament "traïren" el missatge de Jesús.
A principis del segle XX, un sacerdot francès, professor de bíblia, l'abbé Alfred Loisy, ja se n'adonà, però no va parlar de "traïció":
No hi ha cap institució, ni a la terra ni a la història dels homes, la legitimitat i el valor de la qual no es pugui posar en dubte si partim del principi que res té dret a existir fora del seu estat original. Aquest principi fóra contrari a la llei de vida, ja que aquesta és un moviment i un esforç continuat per a adaptar-se a condicions perpètuament variables i renovades. El cristianisme no ha escapat a aquesta llei i no cal criticar-lo per haver-hi estat sotmès. No li quedava cap altre remei.
Aquests elements -i no podia ser de cap altra manera- han sofert moltes transformacions, i són sempre reconeixedors, i no és gens difícil de veure què és el que representa ara, a l'Església catòlica,. la idea del regne celeste, la idea del Messies promotor del regne, la idea de l'apostolat o de la predicació del regne, els tres elements essencials de l'Evangeli vivent, convertits però avui dia en allò a que la necessitat els ha obligat per poder seguir subsistint.
No parlava de "traïció", sinó que simplement deia:
Les condicions en les quals l'Evangeli ha estat produït han desaparegut per a sempre.
Nosaltres hauríem de dir: "Les condicions en les quals la predicació de Jesús..."
Això ho escrivia intentant defensar l'església catòlica contra les idees protestants d'Adolf Harnack, però l'església catòlica va acabar per condemnar-lo i decretant l'excomunió. Ni el primer ni el darrer.
Bé, ja hem reprès el diàleg. Potser, m'he allargat una mica massa. Sempre ho pots llegir per capítols...
Suposo que estaràs bé de salut i d'alegria...
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 13 de juny 2011 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)