La pràctica del "confessionari" -segons diuen- va començar al segle VI, introduïda a la cristiandat europea per monjos irlandesos, que volien imposar a tots els cristians de a peu les pràctiques pròpies de la vida monàstica.

La pràctica del "confessionari", amb els seus llistats de pecats aparellats amb els corresponents llistat de càstigs i penes (per exemple, homicidi i sodomia es pagaven amb 10 anys de dejú, la masturbació amb un any), no existia ni en temps de Jesús ni en els temps apostòlics.

Pel que m'arriba, sembla que aquest papa Francesco és dels que diuen que cal "retornar a Jesús" (cosa -a parer meu- impossible), però ja que ho diu que no ens vulgui retornar als monjos irlandesos dels segle VI.

Voler abolir el "confessionari" no és voler suprimir el sentit del pecat ni el necessari moviment de conversió i de penitència entre els cristians. L'anomenat "esperit" del Concili Vaticà II (ja fa més de 50 anys) va oferir l'alternativa de la celebració comunitària del perdó.

Potser encara hi hagi a la diòcesi de Roma alguna parròquia o comunitat eclesial en què se celebri comunitàriament la confessió i el perdó. Per què el bisbe jesuïta de Roma no va assistir a alguna d'aquestes? Per què va optar pel "confessionari" dels monjos irlandesos, un moble que ja no figura en els catàlegs d'IKEA?

Fa ja alguns anys, un altre bisbe, aquest cop de l'Opus, va començar el seu pontificat a la venerable i primada seu de Tarragona, fent una opció clara pel "confessionari" dels monjos irlandesos, posant-se dintre del "moble". No sé si les estadístiques monstren una curvatura ascendent significativa d'aquesta pràctica a la seva diòcesi.

L'explicació la tenim a la carta que el mateix papa Francesco va escriure a Agostino Marchetto, declarant-lo "el millor intèrpret del Concili Vaticà II", colocant-se així en la mateixa línaa que els seus predecessors Ratzinger i Woltitja, afirmant una continuïtat del Vaticà II amb els concilis anteriors i amb la historia que havia sorgit d'ells. Francesc prenia una postura clara contra les "tesis de Bolònia", l'equip dirigit per Giuseppe Alberigo, en l'òrbita del cardenal Lercaro.

La tesi de Giuseppe Alberigo:

Lo que ha caracterizado al Vaticano II ha sido la carga de renovación, el ansia de búsqueda, la disponibilidad para enfrentarse con la historia, la atención fraterna hacia todos los hombres.

La tesi d'Agostino Marchetto:

La renovación propuesta por el Vaticano II no ha tenido la condición de ruptura revolucionaria.

Extret de: www.redalyc.org/articulo.oa?id=35515096

Uns (Alberigo) miren l'esperit de l'esdeveniment; d'altrtes (Marchetto) es queden a la lletra dels documents.

Podeu llegir:
Esdeveniment o documents.
¿Ruptura o continuïtat?
Unos paràgrafs de la meva xerrada sobre el concili

Un dia, a Lamiarrita, n'Andrés Torres Queiruga ens havia dit que "l'obligació de donar la llista de pecats anava contra els drets humans".

Certament,Torres Queiruga no va poder aportar cap document del concili en defensa de tal afirmació; però molts i moltes ho vam acceptar com quelcom que espirava de "l'esdeveniment del concili".