Ir a la versión castellana
Vols veure les cites del NT
en el seu text grec?
Si no el veus,
doble click...click2 (1K)
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
Versió per a imprimir
El "pluralisme"
de la comunitat de Jerusalem

Una reflexió sobre Ac 4, 32-35

Una paraula que cada vegada anem utilitzant més és la paraula "plural" i els seus derivats "pluralista", "pluralisme". Cada vegada estem més convençuts de que vivim en un món plural, compartint -ja sigui a grat o a la força- un pluralisme cultural, dintre del qual es dóna una pluralista opció de respostes religioses.

Fa més de dos segles un major coneixement de les lleis de la naturalesa, del món que ens envolta, va suposar un fort desafiament per les esglésies cristianes occidentals. L'església catòlica, en aquells moments, no va saber donar una resposta vàlida.

També es descobriren les lleis que regien els documents escrits: molts anys li van costar a l'església catòlica reconèixer que aquestes lleis també eren aplicables als seus textos sagrats.

No ens ha d'estranyar, doncs, que avui a l'església catòlica (al Vaticà) aquestes paraules (plural, pluralisme, pluralista...) no li agradin massa i que tot llibre que a la portada porti una d'aquestes paraules ja sigui ben sospitós. Li agrada parlar més de l'església "una", de Jesúcrist l'únic mitjancer, de la revelació única i definitiva de Déu de la que ella és l'única depositària...

Però un cada cop més nombrosos grups de cristians (catòlics també, malgrat les repetitives directrius de la Congregació de la Defensa de la Fe) fan camí vers una comprensió del cristianisme que es considera a sí mateix com una resposta vàlida, entre altres, a la realitat infinitament trascendent que nosaltres anomenem Déu. Entre altres, no l'única possible, ni la més completa, ni la millor...

Les afirmacions de la Congregació de la Doctrina de la Fe (en continuïtat certament amb les que va fer el Concili Vatica II, però tots sabem que el Vaticà II està demanant ja un altre Concili) no han de tenir més valor que la solemne afirmació del Concili de Flòrencia de mitjans del segle XV, l'afirmació de que fora de l'església no hi havia salvació. Allò que durant uns quants segles l'església "firmiter" creia, confessava i predicava, avui dia cap catòlic una miqueta assenyat s'atreveix a mantenir-lo.

…que ningú que no estigui dintre de l'església catòlica (els pagans certament, però també els jueus, els heretges, els cismàtics) poden participar de la vida eterna. Tots ells aniran al foc etern preparat per al diable i els seus àngels, a no ser que abans de la fi de la seva vida fossin integrats a l'església. La unitat del cos eclesiàstic és de tal importància que els sagraments eclesiàstics només poden aprofitar als qui a ella pertanyen, i, de la mateixa manera, dejunis , almoines i altres deures de pietat i exercicis de vida cristiana no poden fornir premis eterns. Ningú, per moltes almoines que faci i fins i tot si arribés a vessar la seva sang pel nom de Crist, pot salvar-se, a no ser que es mantingui dintre del grup i de la unitat de l'església catòlica

Firmiter credit, profitetur et praedicat, nullos intra catholicam Ecclesiam non exsistentes, non solum paganos, sed nec judeos aut haereticos atque schismaticos, aeternae vitae fieri posse participes; sed in ignem aeternum ituros, qui paratus est diabolo et angelis eius (Mt 25, 41), nisi ante finem vitae eidem fuerint aggregati: tamtumque valere ecclesiastici corporis unitatem, ut solum in ea manentibus ad salutem ecclesiastica sacramenta proficiant, et ieiunia, eleemosynae ac cetera pietatis officia et exercitia militiae christiannae praemia aeterna parturiant. Neminemque, quantascunque eleemosynas fecerit, etsi pro Christi nomine sanguinem effuderit, posse salvari, nisi in catholicae Ecclesiae gremio et unitate permanserit.

Conc. Florentinum, 1438-1445

Els cristians que van (que anem) acceptant el seu cristianisme no com l'única religió verdadera, sinó com un camí espiritual autèntic que una part de la humanitat ha seguit, entre altres i obert sempre a les influències d'altres experiències religioses, saben que han de deixar de repetir o donar-li una altra significació simbòlica i no literal a afirmacións "de tota la vida", ja siguin bíbliques, litúrgiques o conciliars.

Ja no podem seguir repetint de la mateixa manera algunes afirmacions evangèliques, com aquella de que "El Pare i jo som u" (Jn 10,30). El dissabte passat vaig anar a la parròquia de Campclar per celebrar la Pasqua, i em vaig quedar sense la benedicció del ciri pasqual. No sé si el mossèn d'aquella parròquia no la va fer perquè queia una petita pluja i el foc el teníem a l'exterior o perquè és un d'aquests cristians que saben que ja no poden seguir repetint de la mateixa manera allò de "Crist, ahir i avui, principi i fi, alfa i omega, el primer i el darrer". Jesús (i ja sé que repeteixo coses que ja us he dit) forma part d'una cadena, no és ni la primera anella ni la darrera.

ovmoou,sion tw/| patri


Qeo.n avlhqw/j kai.
a;nqrwpon avlhqw/j

A afirmacions del Concili de Nicea (segle IV) o del Concili de Calcedònia (segle V), la de la "mateixa substància que el Pare", la de "veritable Déu i veritable home", els pot arribar a passar el mateix que a aquella que amb total fermesa va proclamar el Concili de Florència al segle XV.

En el segle II, els carrers de Roma es despertaven el dia 25 de març, considerat el primer dia en què el sol guanya a la nit, amb els crits de "Ha ressuscitat, ha ressuscitat!".

No eren crits de fidels cristians, eren crits dels fidels seguidors d'Attis, una divinitat que també havia arribat a Roma procedent de l'Orient, de l'Asia Menor. Pluralisme també en el tema de les resurreccions.

Els cristians que volen fer camí vers l'acceptació d'un pluralisme religiós, reconeixent que les grans religions universals són camins igualment vàlids d'experimentar la Realitat Trascendent i Absoluta que podem anomenar de diverses maneres i reconeixent també que cada una d'aquestes religions universals té els seus medis propis per tal que aquesta experiència sigui també mitjà de salvació i alliberació, no ho poden fer alegrement, doncs han de ser conscients que fent aquest camí aniran deixant moltes coses que per a ells han tingut profunda significació. Com meditar ara les paraules que l'evangeli de Joan posa en boca de Jesús en la intimitat d'un Darrer Sopar: "Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi" (Jn 14,6)

* * *

Tot això pot servir d'introducció a la primera lectura d'avui, que moltes vegades hem llegit o escoltat. Potser algunes vegades ens l'han presentat com el model d'una nova comunitat sorgida de l'experiència pasqual, creada per la força de l'efusió de l'Esperit.

Una creació original de l'Esperit.

Hauríem d'afegir una tercera descripció, la de 5, 12-16

És veritat que molts ja ens han dit que aquestes dues descripcions que trobem en els Fets dels Apòstols (la que hem llegit ara [4, 32-35] i la que està una mica abans [2, 42-47]) de la comunitat de Jerusalem són més aviat el model ideal del que hauria de ser una comunitat creient en Jesús, que no pas la descripció del que realment era la comunitat.

Aquesta comunitat, que considerem nascuda de l'experiència pasqual i del buf de l'Esperit, era realment tan original? Era una cosa com "no s'havia vist mai res de semblant a Israel"? (Mt 9, 33)

Aquesta comunitat, es creia "única"? Es creia que era l'única font de salvació?

Una advertència:
Parlem de la comunitat de Jerusalem, la que va existir a la ciutat entre la mort de Jesús i la guerra dels finals dels anys 60. Podríem dir que és una comunitat d'"abans dels evangelis": no podem, doncs, donar-li tota una sèrie de creences que vingueren molt més tard i que es van formular des d'uns altres ambients. No dic que sigui una comunitat d'"abans del Nou Testament", perquè, almenys, algunes cartes de Pau (les que foren escrites per ell), són també d'aquest temps, però tampoc podem pensar que les creences de Pau són les seves. Més aviat sabem que hi havia fortes divergències.
Sembla que es pot dir que d'aquesta comunitat no en tenim cap document escrit, però això és un problema que avui no toca.

Aquesta comunitat participava del culte del Temple.

Alguna de vosaltres podria dir: "Això no ha sortit a la lectura d'avui". I és veritat. I això ens posa un problema. Per què el llibre dels Fets dels Apòstols porta dos "resums" de la vida d'aquesta comunitat? Els podem sumar? O els hem de mantenir separats, com dues interpretacions diferents del que hauria d'ésser la comunitat dels creients en Jesús? Es va voler tapar, negar, excloure que els primers creients en Jesús van seguir acudint al Temple? O el segon resum, el que avui hem llegit, respon a la situació històrica de després de la guerra, quan destruïda la ciutat, els jueus es queden sense Temple?

La continuïtat de seguir anant al Temple està afirmada, a més a més del darrer verset de l'evangeli de Lluc, a altres llocs dels Fets dels Apòstols. El mateix Pau, a les seves visites a Jerusalem, acudeix al Temple.

Lc 24,53 I contínuament eren al temple beneint Déu.
Ac 2,46 Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple.
Ac 3,1 Pere i Joan pujaven al temple a l'hora de la pregària de la tarda.
Ac 5,12 Tots els creients es reunien unànimement al pòrtic de Salomó.
Ac 5,42 Cada dia, al temple i per les cases, no paraven d'ensenyar i d'anunciar la bona nova que Jesús és el Messies.
Ac 21,26 Aleshores Pau prengué aquells homes i l'endemà va complir amb ells el ritu de purificació; després va entrar al temple i anuncià quin dia seria presentada l'ofrena per cada un d'ells, un cop ell hagués acabat el temps de la seva purificació.
Ac 22,17 Quan vaig tornar a Jerusalem, un dia, tot pregant en el temple, vaig tenir un èxtasi.
Ac 24,17 Ara, al cap de molts anys, he vingut a portar almoines al meu poble i a presentar ofrenes en el temple.

Què vol dir això? Aquesta comunitat de creients en Jesús, jueus, ja siguin de parla hebrea o de parla grega, (Ac 6,1), no van trencar amb el judaisme i seguiren mantenint Yahvé, el culte que li era donat al Temple i el compliment fervorós de la LLei, com centre de la seva fe acceptant que aquest mateix Yahvé, aquest mateix culte i aquest mateix compliment de la Llei eren font de salvació pels altres grups jueus que també acudien al Temple. Vivien, dintre del judaisme, en un pluralisme religiós.

Quins eren aquests altres grups jueus?

L'historiador jueu Josep ben Matias, nascut poc després de la mort de Jesús a Jerusalem, de família sacerdotal, ens parla de quatre grups. Dos d'ells els coneixem a través dels evangelis: són els saduceus i els fariseus. Un tercer grup, a qui aquest historiador li dedica una llarga descripció, és el dels essenis. Aquest grup és totalment desconegut pel Nou Testament. El quart grup, sorgit de la crida que van fer Judes el Galileu i el fariseu Sadoc a no acatar el cens que volien fer els romans, aplega tots els resistents a la dominació romana. En els evangelis trobaríem algunes referències a aquest grup.

Com és que aquest historiador jueu, que viu a Jerusalem durant aquesta època, no parla dels "cristians"? Com és que els evangelis i tot el Nou Testament no parlen dels essenis?

La comunitat dels creients en Jesús era molt diferent, en les seves creences i en la seva organització, als altres grups?

Aquests són alguns dels trets característics dels essenis, segons Josep ben Maties (més conegut pel seu nom romà de Flavius Josephus):

En alguns punts la seva justícia es més alta: "Ni adquireixen esclaus; en efecte, opinen que això constituiria una injustícia i seria font de discòrdies".

Recordem que les comunitats paulines acceptaven el "sistema esclavista". (Avui acceptem el "sistema capitalista")

Punts de diferència: encara que paguen els impostos al Temple, no participen en el seu culte; la major part dels grups essenis no accepten el matrimoni.

Recordem el "val més casar-se que cremar-se" de Pau (1 Cor 7, 9) i les fortes tendències encratites que es donaren durant els primers temps cristians. Josep Torrens Montserrat es refereix al encratisme com una de les característiques (juntament amb l'apocalíptica i el profetisme) del cristianisme de l'Àsia Menor

Veure quadre sinòptic

Del quart grup, el format pels resistents anti-romans, dóna un tret característic: "Segueixen en general la doctrina dels fariseus, però tenen un invencible amor per la llibertat, ja que pensen que Déu és l'únic senyor i mestre i ho suporten tot, els turments i les morts més horroroses, per tal de no anomenar a cap home amb el nom de "senyor". La resistència anti-romana (resistència contra els romans i contra els seus col·laboradors de l'aristocràcia sacerdotal) tenia una teologia, una teologia que també trobem en els evangelis: "No us feu anomenar "mestres"... ni anomeneu ningú "pare"... ni us feu dir "cabdills"...(Mt 23, 8s).

Aquesta comunitat no era un grup tan estrany, no era tan original. Podia passar desapercebut entre la varietat de grups ja existents o com una variant d'alguns d'aquests grups descrits per l'historiador.

Potser aquesta comunitat podria ser l'exemple, a més a més d'una vida en comunitat de béns, del que avui molts desitgen per l'església: una conciència de no ésser l'única instancia de salvació, una consciència de que les nostres creences i formes de vida ens han vingut donades pel temps en que van néixer, compartides per altres grups. Nascudes en un temps determinat, deuen, si volen seguir sent significatives per les persones d'altres temps i d'altres cultures, anar canviant.

També podeu llegir sobre la mateixa temàtica:

Jesús, l'única solució?
"Trampes" en el diàleg inter-religiós?
I què dir després de la Declaració Dominus Iesus d'en Ratzinger?
La "Notificació" de la Congregació per la Doctrina de la Fe
I després de la "rendició" d'en Jacques Dupuis? (La Carta a mi Antonio)
Declaració del General dels Jesuïtes, Peter Hans Kolvenbach
L'opinió d'un jesuïta belga (correu particular)
Una crítica a Jacques Dupuis a la qual m'hi apunto
Les presses de Pau per a estar a Jerusalem el dia de la Pentecosta
Misteri i miracle de Nadal
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
5 maig 2009
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Temes sobre diàleg inter-religiós

Temas teológicos          Temas bíblicos        Temas eclesiales          Cosas de jesuitas
Catequesis navideña (2000)      Catequesis eucarística (2006)    Catequesis sobre el Padrenuestro (2012)          Catequesis sobre el error del Dios encarnado (2014-2015)
Fragmentos de Alfredo Fierro      Resumiendo a Georges Morel     Los amigos de Jesús ¿pobres o ricos? (2014)      Santos y santas según Miquel Sunyol
Spong, el obispo episcopaliano (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Con el pretexto de una encuesta (1998)