El "pluralisme"
de la comunitat de Jerusalem

Una paraula que cada vegada anem utilitzant més és la paraula "plural" i els seus derivats "pluralista", "pluralisme". Cada vegada estem més convençuts de que vivim en un món plural, compartint -ja sigui a grat o a la força- un pluralisme cultural, dintre del qual es dóna una pluralista opció de respostes religioses.

Fa més de dos segles un major coneixement de les lleis de la naturalesa, del món que ens envolta, va suposar un fort desafiament per les esglésies cristianes occidentals. L'església catòlica, en aquells moments, no va saber donar una resposta vàlida.

També es descobriren les lleis que regien els documents escrits: molts anys li van costar a l'església catòlica reconèixer que aquestes lleis també eren aplicables als seus textos sagrats.

No ens ha d'estranyar, doncs, que avui a l'església catòlica (al Vaticà) aquestes paraules (plural, pluralisme, pluralista...) no li agradin massa i que tot llibre que a la portada porti una d'aquestes paraules ja sigui ben sospitós. Li agrada parlar més de l'església "una", de Jesúcrist l'únic mitjancer, de la revelació única i definitiva de Déu de la que ella és l'única depositària...

Però un cada cop més nombrosos grups de cristians (catòlics també, malgrat les repetitives directrius de la Congregació de la Defensa de la Fe) fan camí vers una comprensió del cristianisme que es considera a sí mateix com una resposta vàlida, entre altres, a la realitat infinitament trascendent que nosaltres anomenem Déu. Entre altres, no l'única possible, ni la més completa, ni la millor...

Les afirmacions de la Congregació de la Doctrina de la Fe (en continuïtat certament amb les que va fer el Concili Vatica II, però tots sabem que el Vaticà II està demanant ja un altre Concili) no han de tenir més valor que la solemne afirmació del Concili de Flòrencia de mitjans del segle XV, l'afirmació de que fora de l'església no hi havia salvació. Allò que durant uns quants segles l'església "firmiter" creia, confessava i predicava, avui dia cap catòlic una miqueta assenyat s'atreveix a mantenir-lo.

…que ningú que no estigui dintre de l'església catòlica (els pagans certament, però també els jueus, els heretges, els cismàtics) poden participar de la vida eterna. Tots ells aniran al foc etern preparat per al diable i els seus àngels, a no ser que abans de la fi de la seva vida fossin integrats a l'església. La unitat del cos eclesiàstic és de tal importància que els sagraments eclesiàstics només poden aprofitar als qui a ella pertanyen, i, de la mateixa manera, dejunis , almoines i altres deures de pietat i exercicis de vida cristiana no poden fornir premis eterns. Ningú, per moltes almoines que faci i fins i tot si arribés a vessar la seva sang pel nom de Crist, pot salvar-se, a no ser que es mantingui dintre del grup i de la unitat de l'església catòlica		Firmiter credit, profitetur et praedicat, nullos intra catholicam Ecclesiam non exsistentes, non solum paganos, sed nec judeos aut haereticos atque schismaticos, aeternae vitae fieri posse participes; sed in ignem aeternum ituros, qui paratus est diabolo et angelis eius (Mt 25, 41), nisi ante finem vitae eidem fuerint aggregati: tamtumque valere ecclesiastici corporis unitatem, ut solum in ea manentibus ad salutem ecclesiastica sacramenta proficiant, et ieiunia, eleemosynae ac cetera pietatis officia et exercitia militiae christiannae praemia aeterna parturiant. Neminemque, quantascunque eleemosynas fecerit, etsi pro Christi nomine sanguinem effuderit, posse salvari, nisi in catholicae Ecclesiae gremio et unitate permanserit.
		Conc. Florentinum, 1438-1445

Els cristians que van (que anem) acceptant el seu cristianisme no com l'única religió verdadera, sinó com un camí espiritual autèntic que una part de la humanitat ha seguit, entre altres i obert sempre a les influències d'altres experiències religioses, saben que han de deixar de repetir o donar-li una altra significació simbòlica i no literal a afirmacións "de tota la vida", ja siguin bíbliques, litúrgiques o conciliars.

Ja no podem seguir repetint de la mateixa manera algunes afirmacions evangèliques, com aquella de que "El Pare i jo som u" (Jn 10,30). El dissabte passat vaig anar a la parròquia de Campclar per celebrar la Pasqua, i em vaig quedar sense la benedicció del ciri pasqual. No sé si el mossèn d'aquella parròquia no la va fer perquè queia una petita pluja i el foc el teníem a l'exterior o perquè és un d'aquests cristians que saben que ja no poden seguir repetint de la mateixa manera allò de "Crist, ahir i avui, principi i fi, alfa i omega, el primer i el darrer". Jesús (i ja sé que repeteixo coses que ja us he dit) forma part d'una cadena, no és ni la primera anella ni la darrera.

En el segle II, els carrers de Roma es despertaven el dia 25 de març, considerat el primer dia en què el sol guanya a la nit, amb els crits de "Ha ressuscitat, ha ressuscitat!".

No eren crits de fidels cristians, eren crits dels fidels seguidors d'Attis, una divinitat que també havia arribat a Roma procedent de l'Orient, de l'Asia Menor. Pluralisme també en el tema de les resurreccions.

Els cristians que volen fer camí vers l'acceptació d'un pluralisme religiós, reconeixent que les grans religions universals són camins igualment vàlids d'experimentar la Realitat Trascendent i Absoluta que podem anomenar de diverses maneres i reconeixent també que cada una d'aquestes religions universals té els seus medis propis per tal que aquesta experiència sigui també mitjà de salvació i alliberació, no ho poden fer alegrement, doncs han de ser conscients que fent aquest camí aniran deixant moltes coses que per a ells han tingut profunda significació. Com meditar ara les paraules que l'evangeli de Joan posa en boca de Jesús en la intimitat d'un Darrer Sopar: "Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi" (Jn 14,6)

* * *

Tot això pot servir d'introducció a la primera lectura d'avui, que moltes vegades hem llegit o escoltat. Potser algunes vegades ens l'han presentat com el model d'una nova comunitat sorgida de l'experiència pasqual, creada per la força de l'efusió de l'Esperit.

Una creació original de l'Esperit.

Aquesta comunitat, que considerem nascuda de l'experiència pasqual i del buf de l'Esperit, era realment tan original? Era una cosa com "no s'havia vist mai res de semblant a Israel"? (Mt 9, 33)

Aquesta comunitat, es creia "única"? Es creia que era l'única font de salvació?

Una advertència:
Parlem de la comunitat de Jerusalem, la que va existir a la ciutat entre la mort de Jesús i la guerra dels finals dels anys 60. Podríem dir que és una comunitat d'"abans dels evangelis": no podem, doncs, donar-li tota una sèrie de creences que vingueren molt més tard i que es van formular des d'uns altres ambients. No dic que sigui una comunitat d'"abans del Nou Testament", perquè, almenys, algunes cartes de Pau (les que foren escrites per ell), són també d'aquest temps, però tampoc podem pensar que les creences de Pau són les seves. Més aviat sabem que hi havia fortes divergències.
Sembla que es pot dir que d'aquesta comunitat no en tenim cap document escrit, però això és un problema que avui no toca.

Aquesta comunitat participava del culte del Temple.

Alguna de vosaltres podria dir: "Això no ha sortit a la lectura d'avui". I és veritat. I això ens posa un problema. Per què el llibre dels Fets dels Apòstols porta dos "resums" de la vida d'aquesta comunitat? Els podem sumar? O els hem de mantenir separats, com dues interpretacions diferents del que hauria d'ésser la comunitat dels creients en Jesús? Es va voler tapar, negar, excloure que els primers creients en Jesús van seguir acudint al Temple? O el segon resum, el que avui hem llegit, respon a la situació històrica de després de la guerra, quan destruïda la ciutat, els jueus es queden sense Temple?

La continuïtat de seguir anant al Temple està afirmada, a més a més del darrer verset de l'evangeli de Lluc, a altres llocs dels Fets dels Apòstols. El mateix Pau, a les seves visites a Jerusalem, acudeix al Temple.

Què vol dir això? Aquesta comunitat de creients en Jesús, jueus, ja siguin de parla hebrea o de parla grega, (Ac 6,1), no van trencar amb el judaisme i seguiren mantenint Yahvé, el culte que li era donat al Temple i el compliment fervorós de la LLei, com centre de la seva fe acceptant que aquest mateix Yahvé, aquest mateix culte i aquest mateix compliment de la Llei eren font de salvació pels altres grups jueus que també acudien al Temple. Vivien, dintre del judaisme, en un pluralisme religiós.

Quins eren aquests altres grups jueus?

L'historiador jueu Josep ben Matias, nascut poc després de la mort de Jesús a Jerusalem, de família sacerdotal, ens parla de quatre grups. Dos d'ells els coneixem a través dels evangelis: són els saduceus i els fariseus. Un tercer grup, a qui aquest historiador li dedica una llarga descripció, és el dels essenis. Aquest grup és totalment desconegut pel Nou Testament. El quart grup, sorgit de la crida que van fer Judes el Galileu i el fariseu Sadoc a no acatar el cens que volien fer els romans, aplega tots els resistents a la dominació romana. En els evangelis trobaríem algunes referències a aquest grup.

Com és que aquest historiador jueu, que viu a Jerusalem durant aquesta època, no parla dels "cristians"? Com és que els evangelis i tot el Nou Testament no parlen dels essenis?

La comunitat dels creients en Jesús era molt diferent, en les seves creences i en la seva organització, als altres grups?

Aquests són alguns dels trets característics dels essenis, segons Josep ben Maties (més conegut pel seu nom romà de Flavius Josephus):

• Estan units entre ells per un afecte major que el dels altres.

Dels fariseus havia dit que "s'estimen entre sí i intenten estar en bones relacions amb la comunitat" i dels saduceus, "fins i tot entre ells tenen un tracte rude i es comporten entre ells amb la mateixa mala educació que amb els estranys"

• Viuen en comunitat i compleixen els uns amb els altres els oficis de servent.
• Posen els seus béns en comú.
• Menyspreen la riquesa i entre ells existeix una admirable comunitat de béns.
• Tenen una llei segons la qual els qui entren a la secta lliuren les seves possessions a l'ordre.
• No es pot trobar a ningú que sigui més ric que els altres: el ric no gaudeix de la seva fortuna per sobre d'aquell que no té absolutament res, de manera que no existeix en cap d'ells ni la humiliació de la pobresa ni la vanitat de la riquesa.
• El patrimoni de cadascun forma part d'una comunitat de béns, com si tots fossin germans.
• Per a recollir les rendes i els diversos productes de la terra trien persones virtuoses.
• Ells mateixos, ja purificats, passen a l'interior del menjador com si d'un recinte sagrat es tractés. S'asseuen en silenci, el forner els serveix d'un en un el pa i el cuiner els dóna un sol plat amb un únic aliment.
• Abans de menjar el sacerdot resa una oració i no està permès provar mos fins que no conclogui la pregària. Acabat el menjar de nou pronuncia una altra oració, de manera que tant al principi com al final honoren Déu com dispensador de la vida.

En alguns punts la seva justícia es més alta: "Ni adquireixen esclaus; en efecte, opinen que això constituiria una injustícia i seria font de discòrdies".

Recordem que les comunitats paulines acceptaven el "sistema esclavista". (Avui acceptem el "sistema capitalista")

Punts de diferència: encara que paguen els impostos al Temple, no participen en el seu culte; la major part dels grups essenis no accepten el matrimoni.

Recordem el "val més casar-se que cremar-se" de Pau (1 Cor 7, 9) i les fortes tendències encratites que es donaren durant els primers temps cristians. Josep Torrens Montserrat es refereix al encratisme com una de les característiques (juntament amb l'apocalíptica i el profetisme) del cristianisme de l'Àsia Menor

Del quart grup, el format pels resistents anti-romans, dóna un tret característic: "Segueixen en general la doctrina dels fariseus, però tenen un invencible amor per la llibertat, ja que pensen que Déu és l'únic senyor i mestre i ho suporten tot, els turments i les morts més horroroses, per tal de no anomenar a cap home amb el nom de "senyor". La resistència anti-romana (resistència contra els romans i contra els seus col·laboradors de l'aristocràcia sacerdotal) tenia una teologia, una teologia que també trobem en els evangelis: "No us feu anomenar "mestres"... ni anomeneu ningú "pare"... ni us feu dir "cabdills"...(Mt 23, 8s).

Aquesta comunitat no era un grup tan estrany, no era tan original. Podia passar desapercebut entre la varietat de grups ja existents o com una variant d'alguns d'aquests grups descrits per l'historiador.

Potser aquesta comunitat podria ser l'exemple, a més a més d'una vida en comunitat de béns, del que avui molts desitgen per l'església: una conciència de no ésser l'única instancia de salvació, una consciència de que les nostres creences i formes de vida ens han vingut donades pel temps en que van néixer, compartides per altres grups. Nascudes en un temps determinat, deuen, si volen seguir sent significatives per les persones d'altres temps i d'altres cultures, anar canviant.