Una caricatura pot arribar a ser per a nosaltres "Paraula de Déu"?

Perquè el que acabem d'escoltar de l'evangeli de Lluc és, certament, una "caricatura".

Un article (d'en Sean Freyne) a la revista concilium, una revista seria, del juny del 2008, parla d'una dona jueva (Ami-Jill Levine), estudiosa dels escrits del Nou Testament, que es descriu a si mateixa com "una jueva feminista yanqui que ensenya a una escola on predomina la divinitat de Crist (Vanderbilt University Divinity School) i compromesa en l'eliminació de tota teologia antijueva, sexista i homòfoba".

L'autor de l'article li dona tota la raó quan

...reprèn mordaçment predicadors i professors cristians per les freqüents i evidents tendències antijueves que manifesten en les seves al·locucions i escrits. Ni tan sols la investigació neotestamentària cristiana de tendència liberal, que es vanagloria dels seus estudis objectius i crítics, escapa a les seves crítiques agudes i incisives que posen de manifest els hàbits profundament arrelats en una teologia que considera que el cristianisme ha superat definitivament el judaisme.

Crec que podem estar d'acord amb l'autor de l'article quan afirma que molts dels textos d'un anti-semitisme cristià es troben ja en els escrits del Nou Testament: la manera com són presentats els fariseus, el donar la culpa de la mort de Jesús als jueus alliberant els romans de tota responsabilitat, la suposada superficialitat de la pietat jueva en contrast amb una nova pietat cristiana.

Afirmar l'originalitat teològica i espiritual de Jesús és ignorar que la fe i la pràctica jueves havien adquirit una varietat de formes diferents i menysprear la rica tradició espiritual de la qual Jesús es va alimentar.

¿Va superar Jesús de Natzaret els límits i fronteres de la fe i cultura jueves? ¿Supera Jesús de Natzaret la fe de Jesús ben Sira, el suposat autor de la primera lectura d'avui? Feu, si voleu, una lectura més ampla, per davant i per darrera, dels pocs versets que hem llegit d'aquest Jesús ben Sira.

Ell també sap que hi ha coses que cal complir (la justícia, la misericòrdia, la fidelitat ens dirà Mt 23,23; fer almoina als pobres, apartar-se de la injustícia, no menysprear l'orfe que suplica ni a la viuda que es desfoga plorant ens diu el Siràcida) sense deixar les altres (pagar els delmes de la menta, del fonoll i del comí, tal com llegim a Mateu i a Lluc, els sacrificis prescrits pel Senyor segons Jesús ben Sira).

Les expectatives polítiques de Jesús de Natzaret manifestades en la seva petició de "Santifica el teu Nom" segueixen la petició de Jesús ben Sira: "Ajunta totes les tribus d'Israel, retorna'ls en possessió l'heretat que tenien al principi".

A mi m'agraden els autors que, com Roger Haight en el seu llibre Jesus, symbol of God, venen a dir que "seria sorprenent que el Déu de Jesús no fos de manera substancial el Déu de la seva educació jueva. L'ensenyament de Jesús i la seva mediació de Déu ratifiquen i confirmen substancialment aquesta tradició". I més endavant el mateix autor dirà: "El Déu de Jesús no és considerablement diferent del Déu de la tradició jueva. El Déu de Jesús no és substancialment divers al Déu d'Israel. No es pot interpretar Jesús com el Crist sobre la base d'un missatge únic o nou sobre el caràcter de Déu".

No anava jo molt desencaminat quan li escrivia a un cosí meu de Bolivia: "No crec que Jesús aportés molta "originalitat" a la concepció jueva de Déu que existia en el seu temps (recordem que hi havia varies 'escoles')".

Com podeu suposar no he llegit el llibre del Papa, però pel que diu l'autor de l'article de concilium fa una referència a la paràbola d'avui, presentant dues maneres oposades: una, la total dependència de Déu del publicà; l'altra, l'autosuficiència del fariseu, el qual "en el fons, ni tan sols no mira a Déu, perquè ho fa tot bé per si mateix. No hi ha cap relació real amb Déu, que al cap i a la fi resulta superflu; n'hi ha prou amb les pròpies obres".

Farem bé, si seguint l'exemple de l'autor, no entrem en discussió amb el llibre del Papa, però ens preguntarem -igual que l'autor- per què aquell fariseu va pujar al Temple a pregar , "si no tenia cap relació real amb Déu i si en realitat no necessitava Déu".

Al rellegir aquesta paràbola (els monjos antics ens parlarien de "mastegar la paraula", com un pas previ a la meditació i a la pregària) no oblidarem que és una paràbola i que és una paràbola que només la porta l'evangeli de Lluc.

Cal posar atenció quan una cosa només la porta l'evangeli de Lluc... Lluc és també l'únic evangelista que ens parla de Jesús invitat per fariseus a dinar o esmorzar. No tenim, doncs, una "fotografia" única dels fariseus feta per Lluc.

És una paràbola, i a les paràboles sovint queden exagerades les posicions (això és, caricaturitzades ) per tal de fer més impressió als oients o lectors. És una paràbola de Lluc, qui escriu molts anys després de la vida de Jesús, a una època en què les relacions entre jueus i cristians havien canviat molt de les que realment van existir entre Jesús i els fariseus: la caricaturització i l'ofensa eren moneda corrent i sempre a l'alça a la literatura d'uns i altres (dels cristians i dels jueus) a mida que la divisió es feia més gran entre la religió mare (la jueva) i la nova secta (la secta dels Natzarens com diu Fets 24,5) sorgida d'ella.

Deixem de banda aquesta polèmica de finals del segle primer i no vulguem preguntar-nos si nosaltres estem representats pel fariseu o pel publicà, sinó més aviat reflexionar com les dues posicions conviuen dintre de cadascú de nosaltres.

Doncs, moltes vegades ens hem trobat que, refiats de nosaltres mateixos, pregàvem en el nostre interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè..." I altres vegades ens hem trobat que -no sé si donant-nos cops al pit- dèiem: "Déu meu, sigues-me propici..."

El primer no va baixar a casa seva "justificat". Per què no? Per la manera com va donar les gràcies? O pel simple fet de donar gràcies?

Almenys la lectura avui d'aquesta paràbola ens fa veure que aquell bon home, el fariseu, que va pujar al Temple a pregar no feia bé això de "donar gràcies a Déu". És que "donar gràcies a Déu" no és una cosa gens fàcil.

Perquè no és fàcil "donar gràcies a Déu" i, al mateix temps, no fer a Déu responsable del que som, del que fem i del que tenim. I de retruc el fem també responsable del que els altres no són ni poden ser, responsable del que els altres no fan ni mai no podran fer, responsable del que els altres no tenen ni mai no tindran.

¿No veiem que el "donar gràcies a Déu" pel pa de cada dia servit a la nostra taula, és al mateix temps -vulguem o no vulguem, en tinguem consciència o no- pel joc de les nostres responsabilitats col·lectives, donar gràcies a aquest nostre Déu per tantes taules, unes més properes a nosaltres, altres més llunyanes, sense pa i sense tall?

¿No veiem que la riquesa cada dia més rica d'uns és al mateix temps la pobresa cada cop més pobra dels altres?

I si alguna cosa Déu té clara és que Ell no és ni el responsable del benestar i de l'abundància d'uns, ni responsable de la pobresa i misèria dels altres. Ell no és el gran senyor dels nostres contes i mites que reparteix riquesa i pobresa, salut o malaltia, llibertat o esclavitud, vida o mort.

Però, aleshores, és possible "donar gràcies a Déu"?