Ir a la versión castellana Página preparada para una
resolución de 1024 x 768
Només text
Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
Textos de Dietrich Bonhoeffer

Extractats de
resistència i sumissió

 

Déu 
no és un  
"tapa-forats" 

Altra vegada ha esdevingut totalment clar per a mi el fet que no podem utilitzar Déu com a “tapa-forats” de la nostra coneixença imperfecta. Perquè, en aquest cas, si els límits del coneixement retrocedeixen sempre més –cosa que, objectivament, és inevitable- Déu queda desplaçat continuament amb ells i, conseqüentment, es troba sempre en una línia de retret contínua.

Hem de trobar Déu en les coses que coneixem, i no pas en aquelles que ignorem. Déu vol ésser comprès per nosaltres en les qüestions ja resoltes i no pas en aquelles que encara ens queden per a resoldre. Això val per a la relació entre Déu i el coneixement científic.

Però és també vàlid per a les qüestions humanes de caràcter general com la mort, el sofriment i la culpa. Avui les coses són d'una manera  que, també per a aquestes qüestions, hi ha respostes humanes que poden prescindir completament de Déu. De fet –i així ha estat en totes les èpoques-, hi ha homes que arriben a resoldre totes aquestes qüestions fins i tot sense Déu, i és pura falsedat el fet de dir que tan sols el cristianisme ofereixi una solució per a elles. Si parlem de “solucions”, les respostes cristianes són tan poc -o tan magníficament- concloents com altres solucions possibles.

Tampoc en aquestes qüestions és Déu un “tapa-forats”. Déu ha d’ésser reconegut al bell mig de la vida, i no tan sols als límits de les nostres possibilitats. Déu vol ésser reconegut en la vida i no tan sols fins que arribi la mort; en la salut i en a la vigoria i no tan sols fins que arribi el sofriment; en l’acció, i no tan sols fins que arribi el pecat.El fonament de tot això radica en la revelació de Déu en Jesucrist… Ell és el centre de la nostra vida, i no ha “vingut” de cap manera per a resoldre’ns qüestions sense solucionar. Vistes des del centre de la vida, determinades qüestions desapareixen, i igualment les respostes a aquestes qüestions. En Crist no existeixen “problemes cristians”. Però ja n’hi ha prou per a avui de tot això; precisament ara han tornat a destorbar-me

Dietrich Bonhoeffer va neixer a Breslau el 4 de febrer de 1906. El seu pare, Karl Bonhoeffer, era professor numerari de psiquiatria.. La seva mare, Paula, pertanyia a la familia von Hase. El 1912, els Bonhoeffer anaren a viure a Berlin, i Dietrich va estufiar teologia a la universitat des de 1923 fins 1927, any en què es va llicenciar. En 1928-1929 és vicari a Barcelona. En 1929 obté l'agregació a la Universitat de Berlin. 
Tegel,
29 de maig de 1944

Progressivament centro el meu treball en la interpretació no religiosa dels conceptes bíblics.... De moment veig millor el problema que no pas que jo el pugui solucionar.

En l’aspecte històric, es tracta d’una gran evolució que encamina el món cap a la seva autonomia...

  • En teologia, és primerament Herbert de Cherburgo qui sosté la suficiència de la raó per al coneixement religiós.
  • En el domini de la moral, Montaigne i Bodin, que en lloc dels manaments donen regles de vida.
  • En política, Maquiavel, que deslliga la política de la moral general, i funda la "doctrina de la raó d'Estat". (Més tard, molt distint a Maquiavel, quant al contingut, però d'acord amb ell tanmateix en direcció a l'autonomia de la societat humana, H. Grotius, que ha erigit el seu dret natural en dret dels pobles, el qual té validesa etsi deus non daretur, "àdhuc si Déu no existís".
  • La ratlla final filosòfica, per últim: d'una banda el deisme de Descartes (el món és un mecanisme que funciona de per si sol, sense la intervenció de Déu); d'altra banda, el panteisme de Spinoza (Déu és la natural). Kant és, en el fons, deista, mentre que Fichte i Hegel són panteistes. En els uns i en els altres, la meta del pensament és l'autonomia dels homes i del món.
  • en el camp de les ciències naturals, això comença clarament amb Nicolau de Cusa i Giordano Bruno amb llur dosctrina "herètica" sobre la infinitat del món.

Déu, com hipòtesi de treball, ha estat eliminat i superat a la moral, a la política i a la ciència, però també a la filosofia i a la religió (¡Feuerbach!). És pura honradesa intel·lectual abandonar aquesta hipòtesi de treball, és a dir, descartar-la allí on sigui possible. Un metge o un científic piadós, edificant, és un híbrid, és un hermafrodita.

On hi ha lloc, doncs, per a Déu?, es pregunten certes ànimes angoixades, i al no trobar cap resposta condemnen tota l’evolució que ha dut a un destret així. Ja et vaig escriure sobre les diferents sortides d’emergència, que condueixen fora d’aquest espai que tan petit s’ha quedat. Caldria afegir encara el “salto mortale”, el de retornar a la edat mitjana. Però el principi de l’edat mitjana és la heteronomia sota la forma del clericalisme. El retorn a aquest sistema només pot ésser sinó un acte de desesperació, que tan sols es pot aconseguir al preu de sacrificar la honestedat intel·lectual.

I nosaltres només podem ser honestos si reconeixem que hem de viure en el món etsi deus non daretur. I això és precisament el que reconeixem… ¡davant Déu!; i és el mateix Déu el qui ens obliga a aquest reconeixement.

Així el nostre accès a la majoria d’edat ens condueix a un autèntic reconeixement de la nostra situació davant Déu. Déu ens fa saber que hem de viure com a homes que aconsegueixen viure sense Déu. El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona! (Mc 15,34).

El Déu que ens fa viure en el món sense la hipòtesi de treball “Déu”, és el Déu davant el qual ens trobem dia i nit, constantment. Davant Déu i amb Déu, vivim sense Déu.

Déu, clavat a la creu, permet que el foragitin del món. Déu és impotent i dèbil en el món, i precisament i únicament així Déu és amb nosaltres i ens ajuda. Mt 8,17 ens indica clarament que Crist no ens ajuda per la seva omnipotència, sinó per la seva feblesat i els seus sofriments.

Aquesta és la diferència decisiva amb totes les altres religions. La religiositat humana remet l’home, en la seva necessitat, al poder de Déu en el món: així Déu és el deus ex machina….. Però la Bíblia el remet a la debilitat i al sofriment de Déu: només el Déu sofrent pot ajudar-nos.  En aquest sentit podem dir que l’evolució vers l’edat adulta del món, de la qual abans hem parlat, esborra totalment una imatge falsa de Déu, i així allibera l'esguard de l’home per tal d'adreçar-lo vers el Déu de la Bíblia, el qual adquireix poder i lloc en el món gràcies a la seva impotència. Aquí és on ha d’entrar en joc la “interpretació mundana”.

Viure
sense Déu
L'any 1930 marxa a Amèrica i estudia durant un any al Union Theological Seminary de Nova York.
L'any 1931 és nomenat professor de la Universitat de Berlín i exerceix com a consiliari a l'Escola Tècnica Superior. El 1933 passa a ser pastor de l'Església alemanya de Londres. Retorna el 935 a Alemanya i és nomenat director del seminari de l'Església Confessora a Finkewald. El 1936 és destituït de la seva docència a la Universitat de Berlín. el juny del 39 accepta la invitació de donar un curs als EStats Units, però a l'agost d'aquell mateix any, davant de les inquietants perspectives d'una nova guerra, retorna voluntàriament al seu país. A partir de 1940, l'Església Confessora li encarrega diverses missions especials. El 5 d'abril de 1943 és detingut i empresonat a Berlín. el 9 d'abril de 1945 és executat a Flossenbürg
Tegel,
16 de juliol de 1944
Començar 
de bell nou... 

Avui tots els antics grans mots de la revelació cristiana es pronunciaran damunt teu. El significat

      • de la reconciliació i de la redempció, 
      • del tornar a néixer i de l’Esperit Sant, 
      • de l’amor a l’enemic, 
      • de la creu i de la resurrecció, 
      • de la vida en Crist i de la imitació de Crist, 

tot això ha esdevingut tan difícil i llunyà que a penes gosem parlar-ne. 

Però també nosaltres mateixos hem estat llançats de bell nou al començament de la comprensió. 

Pressentim una alenada nova i revolucionària en les paraules i en les accions tradicionals, però no la podem copsar ni expressar. Això és la nostra pròpia culpa. La nostra Església, que durant aquest anys només ha lluitat per la seva existència, com si aquesta fos una finalitat absoluta, és incapaç d'ésser portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món. 

Per aquesta causa els mots d’abans han de perdre llur força i han d’emmudir, i la nostra existència cristiana constarà avui només de dues coses: pregar i fer justícia enmig dels homes.

Tot el pensament, totes les paraules i tota l’organització de les coses del cristianisme, han de néixer de bell nou d’aquest pregar i d’aquest actuar.

Quan arribaràs a l’edat adulta, l’aspecte de l’Església haurà canviat molt. No és una cosa nostra de predir el dia -però el dia vindrà- en què de bell nou hi haurà homes cridats a pronunciar la paraula de Déu d’una faisó tal que el món en serà transformat i renovellat. Serà un llenguatge nou, qui sap si totalment irreligiós, però alliberador i redemptor com el llenguatge de Jesús.. Els homes se n’escandalitzaran, però seran vençuts per la seva puixança.

Serà el llenguatge d’una nova justícia i veritat, el llenguatge que anuncia la pau del Senyor amb els homes i la proximitat del seu Regne.

Fins que arribarà aquest moment, la tasca del cristià serà oculta i callada; però hi haurà homes i dones que preguin i que facin allò que és just i que esperin el temps de Déu. Que siguis un d’aquests i que puguin dir de tu: “La vida dels justos brilla com la llum que va creixent fins al ple dia” (Prov 4, 18).

Per retornar, tancar manualment

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
Juliol 2003
Última modificació: abril 2010
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)