Progressivament centro el meu treball en la interpretació no religiosa dels conceptes bíblics.... De moment veig millor el problema que no pas que jo el pugui solucionar.

En l’aspecte històric, es tracta d’una gran evolució que encamina el món cap a la seva autonomia...

• En teologia, és primerament Herbert de Cherburgo qui sosté la suficiència de la raó per al coneixement religiós.
• En el domini de la moral, Montaigne i Bodin, que en lloc dels manaments donen regles de vida.
• En política, Maquiavel, que deslliga la política de la moral general, i funda la "doctrina de la raó d'Estat". (Més tard, molt distint a Maquiavel, quant al contingut, però d'acord amb ell tanmateix en direcció a l'autonomia de la societat humana, H. Grotius, que ha erigit el seu dret natural en dret dels pobles, el qual té validesa etsi deus non daretur, "àdhuc si Déu no existís".
• La ratlla final filosòfica, per últim: d'una banda el deisme de Descartes (el món és un mecanisme que funciona de per si sol, sense la intervenció de Déu); d'altra banda, el panteisme de Spinoza (Déu és la natural). Kant és, en el fons, deista, mentre que Fichte i Hegel són panteistes. En els uns i en els altres, la meta del pensament és l'autonomia dels homes i del món.
• en el camp de les ciències naturals, això comença clarament amb Nicolau de Cusa i Giordano Bruno amb llur dosctrina "herètica" sobre la infinitat del món.

Déu, com hipòtesi de treball, ha estat eliminat i superat a la moral, a la política i a la ciència, però també a la filosofia i a la religió (¡Feuerbach!). És pura honradesa intel·lectual abandonar aquesta hipòtesi de treball, és a dir, descartar-la allí on sigui possible. Un metge o un científic piadós, edificant, és un híbrid, és un hermafrodita.

On hi ha lloc, doncs, per a Déu?, es pregunten certes ànimes angoixades, i al no trobar cap resposta condemnen tota l’evolució que ha dut a un destret així. Ja et vaig escriure sobre les diferents sortides d’emergència, que condueixen fora d’aquest espai que tan petit s’ha quedat. Caldria afegir encara el “salto mortale”, el de retornar a la edat mitjana. Però el principi de l’edat mitjana és la heteronomia sota la forma del clericalisme. El retorn a aquest sistema només pot ésser sinó un acte de desesperació, que tan sols es pot aconseguir al preu de sacrificar la honestedat intel·lectual.

I nosaltres només podem ser honestos si reconeixem que hem de viure en el món etsi deus non daretur. I això és precisament el que reconeixem… ¡davant Déu!; i és el mateix Déu el qui ens obliga a aquest reconeixement.

Així el nostre accès a la majoria d’edat ens condueix a un autèntic reconeixement de la nostra situació davant Déu. Déu ens fa saber que hem de viure com a homes que aconsegueixen viure sense Déu. El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona! (Mc 15,34).

El Déu que ens fa viure en el món sense la hipòtesi de treball “Déu”, és el Déu davant el qual ens trobem dia i nit, constantment. Davant Déu i amb Déu, vivim sense Déu.

Déu, clavat a la creu, permet que el foragitin del món. Déu és impotent i dèbil en el món, i precisament i únicament així Déu és amb nosaltres i ens ajuda. Mt 8,17 ens indica clarament que Crist no ens ajuda per la seva omnipotència, sinó per la seva feblesat i els seus sofriments.

Aquesta és la diferència decisiva amb totes les altres religions. La religiositat humana remet l’home, en la seva necessitat, al poder de Déu en el món: així Déu és el deus ex machina….. Però la Bíblia el remet a la debilitat i al sofriment de Déu: només el Déu sofrent pot ajudar-nos.  En aquest sentit podem dir que l’evolució vers l’edat adulta del món, de la qual abans hem parlat, esborra totalment una imatge falsa de Déu, i així allibera l'esguard de l’home per tal d'adreçar-lo vers el Déu de la Bíblia, el qual adquireix poder i lloc en el món gràcies a la seva impotència. Aquí és on ha d’entrar en joc la “interpretació mundana”.

Avui tots els antics grans mots de la revelació cristiana es pronunciaran damunt teu. El significat

tot això ha esdevingut tan difícil i llunyà que a penes gosem parlar-ne. 

Però també nosaltres mateixos hem estat llançats de bell nou al començament de la comprensió. 

Pressentim una alenada nova i revolucionària en les paraules i en les accions tradicionals, però no la podem copsar ni expressar. Això és la nostra pròpia culpa. La nostra Església, que durant aquest anys només ha lluitat per la seva existència, com si aquesta fos una finalitat absoluta, és incapaç d'ésser portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món. 

Per aquesta causa els mots d’abans han de perdre llur força i han d’emmudir, i la nostra existència cristiana constarà avui només de dues coses: pregar i fer justícia enmig dels homes.

Tot el pensament, totes les paraules i tota l’organització de les coses del cristianisme, han de néixer de bell nou d’aquest pregar i d’aquest actuar.

Quan arribaràs a l’edat adulta, l’aspecte de l’Església haurà canviat molt. No és una cosa nostra de predir el dia -però el dia vindrà- en què de bell nou hi haurà homes cridats a pronunciar la paraula de Déu d’una faisó tal que el món en serà transformat i renovellat. Serà un llenguatge nou, qui sap si totalment irreligiós, però alliberador i redemptor com el llenguatge de Jesús.. Els homes se n’escandalitzaran, però seran vençuts per la seva puixança.

Serà el llenguatge d’una nova justícia i veritat, el llenguatge que anuncia la pau del Senyor amb els homes i la proximitat del seu Regne.

Fins que arribarà aquest moment, la tasca del cristià serà oculta i callada; però hi haurà homes i dones que preguin i que facin allò que és just i que esperin el temps de Déu. Que siguis un d’aquests i que puguin dir de tu: “La vida dels justos brilla com la llum que va creixent fins al ple dia” (Prov 4, 18).