El Siscu en algun moment dels seus escrits parla de "l'aventura de l'evangeli".

Al llarg dels segles l'evangeli ha donat moltes aventures i, també, moltes desventures (creuades, inquisició, conquesta americana). Però parlem aquesta tarda només de les "aventures". Algunes d'aquestes han estat individuals (hagin o no tingut una continuació col·lectiva), com podria ser la de Charles de Foucault, el qual era un dels seus referents. D'altres han estat des dels seus inicis una "aventura col·lectiva".

El Siscu sabia ben clar que la seva "aventura de l'evangeli" era una aventura col·lectiva, la dels capellans obrers. I a vegades ho concreta, afegint-hi tot seguit "prêtres ouvriers".

Amb aquesta frase en francès ell mateix ens porta als inicis d'aquesta aventura, la que ell va voler fer seva, la que un company meu de Cartagena definia com "la aventura más seria surgida de la "ecclesia" desde el estamento clerical en todo el siglo XX".

Hi ha un cert acord per situar el naixement d'aquesta aventura, dels capellans obrers, en "una situació política i social determinada". En el període de la Segona Guerra Mundial, a França, quan, sense voler-lo, cristians -alguns d'ells sacerdots- i comunistes es troben junts, ja sigui a la resistència, al maquis o en el treball obligatori a les fàbriques alemanyes, lluitant per una mateixa causa.

Fou una experiència profunda, la caiguda d'un doble mur: un, el que els catòlics havien aixecat amb tot un seguit d'encícliques i condemnes enfront del món modern i del comunisme; l'altre, el que els marxistes, ignorant les seves profundes arrels judeo-cristianes, havien erigit enfront de tota creença en un Déu d'un "món altre". Fou, pels cristians, l'experiència de "una fe altra", una fe que podia ser compartida amb qualsevol que busqués "un món altre".

Algunes frases de l'evangeli s'obrien a una nova comprensió: "Cerqueu el Regne..." I era una nova comprensió que ensorrava la vella seguretat de que la fe serveix per a alguna cosa. ¿Per a què serveix la fe si, sense ella, també es "busca el Regne"? En "una situació política i social determinada", ¿què diferencia el cristià del comunista? La sola possibilitat de poder posar-se aquesta pregunta destrossava vells dogmes de l'església.

Fou una profunda experiència teològica...

Acabada la guerra, acabada la resistència, acabat el treball obligatori, ¿havia de donar-se també per acabada aquesta "experiència teològica?

Alguns van voler continuar-la... Calia, però, "encarnar-se" (paraula que no m'agrada, però que era el llenguatge d'aquella època) en "una situació política i social determinada". Era descobrir un nou "lloc teològic": no era possible continuar l'experiència teològica tancats en el món dels creients ni mantenint el status social de "capellà". Calia compartir la lluita per "un món altre" amb altres homes i dones que no compartien les nostres creences.

Era, certament, l'aventura més seria que havia sorgit des de l'"ecclesia" en tot el segle XX.

Al meu company de Cartagena li recordava una altra "aventura", la dels cristians que a principis de segle -des de situacions intel·lectuals- van intentar apropar-se al "món modern", aventura que fou condemnada per l'església.

El "Vaticà", millor que altres, van comprendre tota la seriositat de l'aventura. Foren conseqüents, i la van condemnar. Van condemnar allò que a la llarga podia tirar per terra la cúpula de Sant Pere de Roma. En paraules del meu company, van condemnar "aquest col·lectiu alternatiu, descleritzador, pont vers una "ecclesia laica" en el seguiment del laic revolucionari Jesús de Natzaret.

Aquesta era, és, "l'aventura de l'evangeli" del Siscu.

Si vols recordar el Siscu...