Segons com hagis arribat aquí, potser t'interessarà retrocedir una mica i començar a:
Van existir "cristianismes"
sense Jesús de Natzaret?

Eusebi de Cesarea, a la seva Historia ecclesiastica ens parla d'ell en el llibre IV:

Teòfil és conegut com el sisè bisbe d'Antioquia després dels apòstols: Corneli, sucessor d'Heron, havia estat el quart; i Eros, que vingué després de Corneli, el cinquè. (cap. XX)

De Teòfil, que ja hem dit que havia estat bisbe d'Antioquia, hi ha tres llibres a Autolicus; un altre amb el títol Contra Hermogenes, on ell utilitza testimonis extrets de l'Apocalipsi de Joan; també existeixen altres llibres de catequesi.

En aquella època, els heretges -com el jull- malmetien la llavor pura de l'ensenyament apostòlic. Tots els pastors de les esglésies allunyaven les ovelles de Crist com ho fem per a les bèsties salvatges. A vegades els apartaven amb les advertències i exhortacions dirigides als germans; de vegades obertament, ja sigui en les discussions i refutacions fetes de viva veu en la seva presència, ja sigui per memòries escrites on els punts de vista eren refutats per proves molt rigoroses. El que Teòfil entre altres hagi participat en aquestes lluites, és evident en un llibre que noblement va fer contra Marció. Aquest llibre s'ha conservat fins ara amb els recentment esmentats. (cap. XXIV)

L'edició dels Clàssics del cristianisme no porta la traducció d'aquesta obra, però la introducció general li dedica un paràgraf:

Teòfil, bisbe d'Antioquia, escriu tres llibres d'apologia a un particular, Autòlic, probablement una mica després del 180. L'apologia de Teòfil està en línia dels escrits protrèptics o d'exhortació. Poc personal, més inclinat a l'erudició que a l'especulació, és atret sobretot per la història, la cronografia i la retòrica asiàtica amb curiosos apropaments a Eli Arístides. En l'obra A Autòlic es troba per primera vegada la paraula "Trinitat" (tria,j, II, 15),

Els tres dies que van precedir els cossos lluminosos són la imate de la trinitat (tu,poi tria,doj), és a dir, de Déu (tou/ Qeou/), del seu Verb (tou/ lo,gou auvtou/) i de la seva Saviesa (th/j sofi,aj auvtou/).

i els termes tècnics de lo,goj evndia,qetoj ("immanent") i lo,goj proforiko,j ("proferit"), expressions que procedeixen de la psicologia estoica, aplicada a la teologia del Verb (II, 22).

Però el seu Verb (lo,goj auvtou), pel qual tot ho va fer, i que és la seva potència (du,namij) i la seva saviesa (sofi,a); el seu Verb, prenent la figura (to. tro,swpon) del Pare i Senyor de totes les coses, venia en el paradís sota la figura de Déu (evn prosw,pw| tou/ Qeou/). I conversava (w`mi,lei) amb Adam. I la mateixa Escriptura divina ens ensenya, en efecte, que Adam va sentir una veu. Ara bé, ¿què podia estar aquesta veu, sinó el Verb de Déu (o` lógoj o` tou/ Qeou/), que és també el seu Fill (ui`o,j auvtou/); no com els poetes i mitògrafs diuen que els fills dels déus s'engendren d'una manera carnal (evk sunousi,aj gennwme,nouj), sinó com la veritat ho explica que el Verb està sempre immanent (evndia,qeton) en el sí del Pare. I així, abans que res no fos creat, és el seu consell (su,mboulon), el seu pensament (nou/n) i la seva sensatesa (fpo,nhsin). Quan a continuació Déu va voler crear tot el que havia resolt, engendrà (evge,nneshsen) aquest Verb emanat (profwriko,n), primogènit de tota la creació, no buidant-se (ouv kenwqei,j) del Verb, sinó engendrant (gennh,aj) el Verb i convervant (o`milw/n) sempre amb el seu Verb.

També s'hi pot llegir el primer comentari cristià al començament del Gènesi (II, 10-31) (Pàg. 15)

En Josep Vives li dedica unes poques pàgines i a la seva presentació diu:

Havia rebut una bona formació literària en el paganisme i es va convertir, segons ell mateix diu, per l'estudi de les Sagrades Escriptures. D'ell es conserva un escrit apologètic... a on dona prova del seu coneixement tant dels autors pagans com de les Escriptures... Va escriure també un Comentari als evangelis que s'ha perdut, però fins i tot en els llibres A Autòlic es manifesta molt familiaritzat en els escrits del Nou Testament, inclòs l'evangeli de Joan, i és el primer autor que ensenya explícitament que aquests llibres procedeixen d'autors inspirats i tenen un valor semblant al de les antigues Escriptures (Vives, pàg.93)

Tot al principi de la seva obra fa aquesta confessió ben planera:

Ja fa temps que em retraieu que sóc cristià (cristiano.n) i que porto aquest nom. Doncs, sí, ho sóc i ho confesso (ovmologw/ ei=nai cristiano,j), i em glorifico d'un nom (o;noma) tant agradable a Déu. (I)

Per ell, què significa el nom de "cristià"?

La resposta que dóna Earl Doherty és aquesta:

Però quin és per a Teòfil el significat del nom de cristià. L'Autòlic del títol li havia posat aquesta pregunta. I ell respon (I, 2): "Perquè nosaltres estem ungits amb l'oli de Déu" (El nom "Crist" denomina un ungit, i procedeix dels reis ungits d'Israel).

But what, for Theophilus, is the meaning of the name "Christian"? The Autolycus of the title has asked him this question. He answers (I.12): "Because we are anointed with the oil of God." (The name "Christ" itself means Anointed One, from the anointed kings of Israel.) In fact, Theophilus never mentions Christ, or Jesus, at all!

En quant a les teves burles sobre el nom de cristians: parles del que no saps: tot el que ha estat ungit (to. cristo.n) és dolç, profitós i no digne de burles. ¿Un vaixell pot navegar segur i servir, si no es frega amb oli? Una torre, una casa pot ser elegant i convenient, sense la brillantor del revestiment que s'aplica a les seves parets? Qui ingressa a la vida o participa en l'estadi, no s'ungeix? Quina obra és bella i agradable a la vista, si no ha estat ben polida per l'oli? L'aire i la terra que es troba sota el cel no té una mena d'unció per la llum i l'esperit? I tu, no desitges ser ungit (crisqh/nai) amb l'oli de Déu (e;laion Qeou/)? Perquè nosaltres ens diem cristians que pel fet que som ungits (crio,meqa) amb l'oli de Déu (e;laion Qeou/). (I, 12)

Sembla que aquí perd una bona ocasió per explicar-li que Jesús és el "messies", el Crist (o` Cristo.j), l'ungit de Déu.

No menciona mai ni a Jesús ni a Crist, i no fa cap referència a un mestre-fundador: els cristians tenen les seves doctrines de Déu a través de l'Esperit Sant.

Els evangelis (dels qual demostra un bo coneixement) són considerats a la par que els profetes: tots ells inspirats pel mateix esperit, l'esperit diví (III, 12). Els evangelis no són un registre de les paraules i fets de Jesús.

D'altra part, pel que fa a la justícia (peri. dikaiosu,nhj), de la que parla la Llei, trobem que els profetes i evangelis van d'acord, ja que tots ells parlen inspirats per un mateix esperit de Déu (III, 12)

Però els evangelis no són un registre de les paraules i fets de Jesús.

Earl Doherty comenta:

Juntament amb les sentències dels profetes de l'Antic Testament, inclou "els evangelis" (III, 12), però aquests també són paraula inspirada de Déu, no un record de les paraules i obres de Jesús. Quan cita les màximes ètiques que corresponen als ensenyaments evangèlics de Jesús, els presenta (II, 14) com l'ensenyament d'aquests evangelis, no del mateix Jesús.

Along with the pronouncements of the Old Testament prophets, he includes "the gospels" (III, 12), but these too aret he inspired word of God, not a record of Jesus' words and deeds. When he quotes ethical maxims corresponding to Jesus' Gospel teaching, he presents them (II, 14) as the teaching of these gospels, not of Jesus himself.

Explica la seva conversió quan vol demostrar la resurrecció futura:

Jo mateix, abans, negava la resurrecció futura, però, després d'haver reflexionat seriosament hi crec, al tenir la sort de trobar-me amb els sagrats escrits dels sants profetes (i`erai/j grafai/j tw/n a`gi,on profhtw//n) que van anunciar (proei/ton), per l'esperit de Déu (dia. Pneu,matoj tou/ Qeou/), els esdeveniments que ja han passat (ta. progegono,ta) tal com han passat, les coses presents (ta. evnestw/ta) tal com estan succeint, i els esdeveniments futurs (ta. evperco,mena) en el mateix ordre en què es realitzaren al seu dia. (I, 14)

Més tard, ens dirà que

Aquests homes de Déu, portadors del sant esperit i fets profetes, van rebre del mateix Déu inspiració i saviesa, es van fer deixebles de Déu, sants i justos. Per això van ser considerats dignes de rebre en recompensa convertir-se en instruments de Déu (o;rgana Qeou/ geno,menoi) i posseïdors de la seva pròpia saviesa (cwrh,santej sofi,an th.n parVauvtou/) I per aquesta saviesa van parlar de la creació del món i de totes les altres coses. (II, 9,1)

Parla del "Fill de Déu. De quina manera?

El Fill de Déu és la Paraula per la qual Déu va crear el món, engendrada per Ell juntament amb la Saviesa.

Déu, que de tota eternitat portava el seu Verb en el seu si (to.n e`autou/ lo,gon evndia,qeton), l'ha engendrat (evge,nnhsen) amb la seva saviesa (meta. th/j e`autou/ sofi,aj) abans la creació. S'és servit d'aquest Verb com d'un ministre, pel acompliment de les seves obres, i és per ell que ha creat totes coses. Se l'anomena príncep (avch.), perquè té l'imperi i la sobirania sobre els éssers que ell mateix ha creat. Aquest, doncs, essent l'Esperit Sant (pneu/ma Qeou/), el principi (avch.), la saviesa (sofi,a) i la força de l'Altíssim (du,namij u`yi,tou), davallà als profetes i ens ha ensenyat, per la seva boca, la creació del món i les coses passades, (II, 10)

Earl Doherty diu:

I què és el Fill de Déu de Teòfil? Ell és la Paraula per la qual Déu va crear el món, que fou engendrada per ell juntament amb la Saviesa (II, 10). Ell és el principi que regeix i Senyor de tota la creació, inspirant els profetes i el món en general vers el coneixement de Déu. Però Teòfil no té res a dir en quant a l'encarnació d'aquesta Paraula en la carn, o sobre alguna obra realitzada per ell sobre la terra. De fet, s'afanya a dir (II, 22) que no era un Fill en el sentit de la procreació, sinó com innat en el cor de Déu.

And what is Theophilus' Son of God? He is the Word through whom God created the world, who was begat by him along with Wisdom (II.10). He is the governing principle and Lord of all creation, inspiring the prophets and the world in general to a knowledge of God. Yet Theophilus has not a thing to say about this Word's incarnation into flesh, or any deed performed by him on earth. In fact, he hastens to say (II.22) that this is not a Son in the sense of begetting, but as innate in the heart of God.

Parla del Verb, però no de la seva encarnació. Una altra ocasió perduda. Ens costaria més explicar aquesta "ocasió perduda" si ell hagués llegit l'evangeli de Joan.

El coneixia? De fet, Joan és l'únic evangelista citat:

Això és el que ens ensenyen les sagrades Escriptures (a[giai grafai.) i tots els inspirats per l'esperit (pa,tej pneumatofo,roi), dels quals (enx w[n) Joan diu:
          En el principi era el Verb, i el Verb estava en Déu

mostrant-nos que en els orígens hi havia un sol Déu (mo,noj h[n o` Qeo.j) i en ell el Verb (evn auvtw/| o` lo,goj). Després diu:
          I Déu era el Verb. I totes les coses foren fetes per ell, i sense ell res no es va fer.

Així, doncs, el Verb essent Déu i engendrat de Déu (evk Qeou/ pefukw,j), quan el Pare de totes les coses vol, l'envia a qualsevol lloc, i fent-se present, és escoltat i vist, i enviat per ell és trobat (II, 22)

Comentari d'en Earl Doherty:

Aquí sembla que cita una part del pròleg de l'evangeli de Joan: la Paraula com Déu i artífex a la creació, però res més. ¿procedeix això del conjunt de l'evangeli o del himne del Logos que Joan va apropiar-se? (El nom "Joan", l'únic evagelista mencionat, podria ser una glosa marginal posterior insertada en el text).

Here he seems to quote part of the opening lines of the Gospel of John, the Word as God and instrumental in creation, but nothing else. Is this from the full-blown Gospel, or perhaps from the Logos hymn John drew upon? (The name "John", the only evangelist mentioned, could be a later marginal gloss inserted into the text; but see below.)

I què explica sobre la "salvació"?

Seguint el camí que condueix a la immortalitat, és a dir, mantenint-se fidel observador de la llei (thrh,saj th.n evtolh.n) de Déu, rebrà d'ell la immortalitat (th.n avqanasi,an) en recompensa i esdevindrà Déu (kai. ge,nhtai Qeo.j); però prenent el camí de la mort, per la desobediencia (para,gmata parakou,saj tou/ Qeou/), es donarà la mort a ell mateix, perquè Déu l'havia creat lliure (evleu,qeron), i no molestava en res la seva llibertat [...] Desobeint (parakou,saj) s'havia donat la mort, així també sotmetent-se a la voluntad de Déu (u`pakou,saj tw/| Qelh,mati tou/ Qeou/) pot recobrar la vida eterna (aivw,nion zwh,n). Perquè Déu ens ha donat una llei (no,mon) i sants preceptes (evntola.j a`gi,aj), que són la penyora de la salvació pels seus fideos observadors, i els aseguren, después de la resurrecció, una herència incorruptible (klhronomh/sai th.n avfqarsian)(II, 27)

Quin paper salvífic té la mort de Jeús de Natzaret? No cap.

Pel que toca a la redempció, guanyarà la vida eterna qui sigui obedient als manaments de Déu (II, 27). No hi ha a Teòfil un concepte sobre la mort sacrificial expiatoria de Jesús, una mort que ell mai no menciona.

As for redemption, all will gain eternal life who are obedient to the commandments of God (II.27). There is no concept in Theophilus of an atoning sacrificial death of Jesus, a death he never mentions.

I no dirà res de la resurrecció de Jesús?

Però com podia parlar del Verb de Déu fet home, mort i ressuscitat, qui acusava als pagans d'adorar "homes morts" i els ridiculitzava per creure que Hèrcules i Asclepi havien ressuscitat de la mort.

Els noms d'aquests déus que vosaltres dieu adorar (se,besqai) no són més que noms d'homes ja morts (ovno,mata nekrw/n avnqrw,pwn). I quins homes!

Vosaltres no dubteu de la resurecció d'Hèrcules que es va cremar, ni d'aquella d'Asclepi que va ser tocat per un llamp, i no voleu creure allò que el mateix Déu us assegura. Potser no em creuríeu pas ni que us fes veure un mort ressuscitat (nekro.n evgerqh,nta kai. zw/nta)! (I, 13)

Per què no parla aquí de Jesús mort i ressuscitat? Una altra "ocasió perduda".

I quan desafiat en la seva doctrina que els morts ressuscitaran (Autolcus li havia reclamat: "Mostra'm ni que sigui un que s'hagi aixecat de la mort"), aquest cristià no té una paraula per parlar de la resurrecció pròpia de Jesús. Fins i tot acusa els pagans d'adorar "homes morts" (I, 9) i els ridiculitza per creure que Hèrcules i Asclepi van ser ressuscitats de la mort (I, 13). Tot això en resposta a un Autolycus que ha demanat: "Mostra'm el teu Déu"

And when challenged on his doctrine that the dead will be raised (Autolycus has demanded: "Show me even one who has been raised from the dead!"), this Christian has not a word to say about Jesus' own resurrection. He even accuses the pagans of worshiping "dead men" (I.9) and ridicules them for believing that Hercules and Aesclepius were raised from the dead (I.13). All this, in answer to an Autolycus who has asked: "Show me thy God."

Seguir itinerari recomanat:
Per què no volien parlar
de Jesús de Natzaret?