Marc Minuci Felix i el seu Octavi

     
     

"La més fascinant de totes les apologies", ens diu Earl Doherty; una defensa de la fe cristiana que ens pot deixar una mica bocabadats.

• En aquest debat el nom de Crist o el nom de Jesús mai surten, encara que la paraula "cristià" aparegui sovint
• No hi ha cap al·lusió al Fill o Logos
• Al defensar la resurrecció del cos i el futur premi o càstig, no es fa cap referència a la pròpia resurrecció de Jesús
• L'autor (un cristià) inclou la figura i elements centrals de la fe cristiana (la persona i la crucifixió de Jesús) dintre d'una lletania de ridícules calumnies, sense cap indicació -ja sigui pel llenguatge o pel to- que aquesta referència a un home crucificat ha de ser mirada d'una manera diversa a les altres acusacions
• L'autor considera l'acusació d'adorar un home crucificat com una més de "aquestes i altres deshonestetats" que anirà refutant
• La seva resposta a aquesta acusació és un total menyspreu sobre tots aquells que poguessin arribar a creure que un criminal crucificat, un mortal, pogués ser considerat com déu
• No hi ha cap indici de que la creu tingui per a Minuci Fèlix un significat sagrat o necessiti una defensa en un context cristià
• Un apologista fa afirmacions que contradiuen rotundament i fins i tot condemnen idees que estarien en el cor de les seves pròpies creences i devoció personal.
• Reprèn els grecs per lamentar-se i adorar déus que són assassinats i arriba a ridiculitzar la idea dels déus procreant-se a si mateixos, que inclouria la idea d'un déu engendrant un fill. En un altre lloc, tracta amb menyspreu els que són prou crèdul per creure en miracles realitzats pels déus.

L'època dels apologetes

¿S'adona de com va ser de gran l'època entre el segon i el tercer segle després de Crist? No pels fastos de l'imperi, que ja declinava, sinó per allò que mentrestant floria a la conca de la Mediterrània.

A Roma els pretorians assassinaven els seus emperadors, i a la Mediterrània floria l'època d'Apuleu, dels misteris d'Isis, d'aquell gran rebroll d'espiritualitat que van ser el neoplatonisme, la gnosi... Temps feliços quan els cristians encara no havien pres el poder ni condemnat a mort els herètics.

Època esplèndida, habitada pel Nous, resplendent d'èxtasiss, poblada de presències, d'emanacions, dimonis i cohorts angèliques. És un saber difús, inconnex, tan antic com el món, que prové de més lluny que Pitàgores, que els bramans de l'Índia, que els hebreus, que els mags, que els gimnosofistes, que els bàrbars de l'extrem nord, que els druides de les Gàl·lies i de les illes britàniques.

Els grecs consideraven que els bàrbars ho eren perquè no sabien expressar-se, amb aquells llenguatges que a llurs orelles sonaven com lladrucs. I en canvi s'ha anat demostrant que en aquella època els bàrbars en sabien molt més que els hel·lens, i precisament perquè el seu llenguatge era impenetrable.

L'època dels Antonins... El món era ple de meravelloses correspondències, de semblances subtils, calia penetrar-hi, deixar-se penetrar, a través del somni, de l'oracle, de la màgia, que permet d'actuar sobre la natura i sobre les forces fent moure el que s'assembla amb el que s'assembla. La sapiència es fugissera, volàtil, no hi ha cap criteri per mesurar-la. Ve't ací per què el déu vencedor ha estat Hermes, inventor de totes les astúcies, déu dels encreuament i dels lladres, també artífex de l'escriptura, art de l'evasiva i de la diferència, de la navegació que porta fins a la fi de tot confí, on tot es confon en l'horitzó, de les grues per aixecar les pedres de terra, i de les armes, que canvien la vida en mort, i de les bombes d'aigua, que fan levitar la matèria pesada, de la filosofia, que crea il·lusions i enganys...

El missatger dels déus, mediador, comerciant, ignorant de la diferència entre el bé i el mal.