Cinquanta anys de vida religiosa.
Cinquanta anys des de que vas deixar l'Espluga (el lloc familiar, el lloc dels primers anys) i vas anar a buscar un altre lloc.
Diuen que la vida religiosa, quan va començar, també va anar a buscar un altre lloc. En aquell moment (segles tercer i quart), uns homes, uns cristians, abandonaven el seu lloc familiar, la seva situació social, i feien camí cap el desert.
Alguns han dit que era una "fugida del món", i així han vist la vida religiosa com un fer-se escàpol dels autèntics problemes dels homes i dones de cada temps.
Però aquest anar-se'n al desert -el primer balbuceig del que segles més tard aniria esdevenint la "vida religiosa"- tenia una intuïció profunda: la "Paraula de Déu" no té cap força per si mateixa; pot ser una paraula viva; però també pot ser una paraula morta.
La "Paraula de Déu" per nosaltres, cristians, és tota acció o paraula, o gest, o silenci dels homes que volen fer present i eficaç el record de Jesús en el nostre món. (L'Apocalipsi parlaria dels homes que mantenen el testimoniatge de Jesús). Fer present el record de Jesús aquí i ara per a transformar i canviar el nostre món d'avui.
Aquells homes del desert van tenir la intuïció que en una Església ja oficialitzada, assimilada totalment per la societat benestant de l'imperi romà, (avui diríem aburgesada i burocratitzada), no tenia cap sentit intentar repetir cap "Paraula de Déu". Eren paraules mortes: ja podien predicar, que el món no es transformaria ni canviaria. Es feia necessari buscar un altre lloc, des del qual fer present –amb eficàcia- el record de Jesús.
¿I no és aquesta la mateixa intuïció que van tenir les primeres germanes vedrunes quan s'escampaven en petits grups per treballar a les petites escoles i als petits hospitals dels pobles de Catalunya?
¿I no es aquesta intuïció -que la nostra
"Paraula de Déu" és una paraula viva o és una paraula morta segons el
lloc des d'on es dita o realitzada- la que t'ha fet caminar tants passos al
llarg d'aquests cinquanta anys? I no penso ara en llargs viatges transoceànics,
sinó en els petits passos que et portaven a les afores de Balaguer o els que et
van portar fins el barri de
El Magnificat, el cant que l'evangelista Lluc posa en boca de Maria quan va a visitar a Isabel, el que tantes vegades hem cantat junts (com avui també farem), ¿pot ser una paraula morta? ¿Heu tingut alguna vegada l’experiència de com un cant de força, d'alliberació i de vida es queda convertit en paraules buides, mortes?
Jo la vaig tenir fa anys, llegint als diaris els funerals del general de Gaulle. La missa de funeral es va acabar, em sembla que per desig d'ell mateix, amb el cant del Magnificat. El lloc és la catedral de Paris. Els primers bancs estan ocupats per reis, caps d'estat, presidents: tots els poderosos de la terra. Ja podeu suposar quina gent seguiria omplint els altres bancs. A l'altar el cardenal de Paris i un munt de bisbes.
Ningú no es va immutar. Cap dels nombrosos membres de la seguretat de tots aquells poderosos es va aixecar per anar a defensar el seu amo.
Ningú no va tenir por ni de ser destronat ni de ser acomiadat amb les mans buides.
¿Us imagineu que hagués passat si, quan
escoltaven sense immutar-se el "deposuit potentes de sede sua"
(enderroca del tron els poderosos, exalta els humils, els famolencs els sadolla
de bens, els rics els acomiada de buit), s'hagués començat a escoltar, venint
del carrer, un rebombori que cada cop se sentia més proper i més clar, que a
cada moment es veia millor que es dirigia cap a la mateixa catedral, que era
una barreja de mil accents diferents (tota la població immigrant de Paris)
cantant en mal francès alguna cosa semblant al Tots junts vencerem, o
¿Ens imaginem què hagués passat?
¡Ens pensem potser que el Magnificat, el cant de Maria, té menys força revolucionària que qualsevol d'aquests altres cants?
¿Qui canta el Magnificat?
¿Qui canta les meravelles de Déu?, ¿qui jubila per la força del seu braç?, ¿qui dansa en honor del Déu que ha destronat els poderosos?, ¿qui crida que els rics s'han quedat sense ni cinc?, ¿qui festeja que els pobres han envaït els "supermercados"?
¿A qui representa Maria? ¿A qui mira el nostre Déu bíblic?
¿A una monja molt humil davant de les seves superiores? ¿O al seu poble humiliat i oprimit?
La "vida religiosa" avui (i repeteixo avui, quan l'oficialitat de l'església, a diversos nivells, sembla que va agafant tots els camins que giren cap a la dreta) continua tenint el repte (no l'únic, naturalment) de buscar el lloc a on el Magnificat recuperi la seva força de Déu, a on el cant de Maria soni i sigui revolucionari.
Buscar el lloc en la nostra societat europea del benestar, a on puguem ser agafats per la mirada de Déu, aquesta mirada única de Déu sobre el seu -i sempre existent- poble humiliat i oprimit.
Buscar el lloc (i no solament el lloc, sinó la manera d'esser-hi i de com actuar-hi i quines són les nostres relacions socials i les nostres connexions personals) a on la nostra "Paraula de Déu" (el nostre fer present el record de Jesús) sigui, no una paraula morta, sinó una paraula viva: una acció, una paraula, un gest o un silenci capaç de transformar el nostre món, el món que viuen cada dia els homes i dones d'avui.
Buscar el lloc i la manera d'esser-hi i de com actuar: "Y de día se ha de trabajar para comer", "Trabajen para comer", "Con el trabajo y algunas limosnas podrán mantenerse". ¿No són aquestes les vostres paraules fundacionals? ¿No es així -compartint amb tants homes i dones la necessitat de treballar per menjar- com "también podran vivir como religiosas"?
Buscar el lloc, a on comencéssim a agafar por (una por que avui dia no tenim) de la nostra "Paraula de Déu", a on no tinguéssim més remei que exclamar amb el Helder Camara, el "obispo rojo" del Brasil, en el seu cant a Maria, cant final d'una missa dels negres del Brasil, a on l'amic Pere Casaldaliga tamb‚ hi participava:
"Mariama, nostra Senyora, Mare estimada
No cal anar tan lluny com en el teu himne:
No cal que els rics surtin amb les mans buides
i els pobres amb les mans plenes:
ni pobre ni ric.
Res d'esclau d'avui ser senyor d'esclaus demà
Prou d'esclaus:
un món sense senyors i sense esclaus".
Buscar el lloc a on la "vida religiosa", la nostra "Paraula de Déu", l'evangeli viscut amb profunditat i radicalitat ens comencés a fer por: la por de Jesús davant del seu "divendres sant", la por de les dones del "matí de Pasqua".
Buscar el lloc... Es potser això el què ens ensenyen els teus cinquanta anys de "vida religiosa".
Bonavista,
29 setembre 1991