Les "adelfopoiesis"
dels rituals grecs

Senyor de misericòrdia i amor,

Que has creat l'home a imatge i semblança teva,

que has volgut que els teus sants apòstols Felip i Bartomeu esdevinguessin germans, units l'un a l'altre no per la naturalesa sinó per la fe i espiritualitat;

de la mateixa manera que els teus sants màrtirs Sergi i Baccus foren dignes d'esdevenir germans,

Beneeix aquests servents teus N. i N., unint-los junts no per la naturalesa sinó per la fe i espiritualitat

Dóna-los pau i amor i unió de pensament

Allunya dels seus esperits tota màcula i impuresa

I atorga que ells s'estimin l'un a l'altre sense odi i sense ofensa tots els dies de la seves vides

Que la Mare de Déu i tots els sants intercedeixin per ells

A tu sol, oh Déu, tota la glòria.

Si vols veure el text anglès que jo he traduit...
Si pots millorar aquesta traducció...
Si sabessis on trobar el text original grec...

Aquest tipus de benediccions, amb el seu ritual, eren conegudes pels investigadors de la litúrgia de l'Església Oriental, però es mantenien en total desconeixement entre el públic occidental. És mèrit d'en John Boswell, doctorat per la Universitat de Havard (1975), haver-les donat a conèixer, després de dotze anys de recerca per arxius, biblioteques i monestirs, amb el seu llibre same-sex unions in premodern europe, publicat -poc abans de la seva mort a l'edat de 47 anys- el 1994. Abans, aquest professor a la Facultat d'Història de la Universitat de Yale, ja havia publicat Christianity, Social Tolerance and Homosexuality l'any 1980, guardonat amb l'American Book Award for History i amb el Stonewall Book Award de 1981.

De l'existència d'aquestes benediccions no en podem dubtar: el llibre d'en John Boswell ens ofereix suficients exemples (com uns 80) que ell ha trobat en manuscrits escrits en grec o en les diverses llengües eslaves. Aquestes benediccions estan encapçalades amb el terme grec "adelfopoiesis"

Mentre el sacerdot pronunciava aquesta benedicció sobre les dues persones del mateix sexe (quasi sempre, però no exclusivament, de gènere masculí) a unir-se, aquestes mantenien la mà dreta sobre el llibre dels evangelis i amb l'esquerra sostenien un ciri. Acabada la recitació, besaven el llibre, el sacerdot i es besaven mútuament.

Podem donar per suficientment correctes les traduccions a l'anglès que ens ofereix John Boswell en el seu llibre, encara que alguns li retreuen certs canvis en algunes paraules, en l'intent d'evitar certes expressions, com "que s'estimin sense escàndol" (i al seu lloc traduirà "sense ofensa") o la d'un "amor cast" (i posarà "discreció").

Aquest generalitzat acord es trenca quan es passa a donar resposta a la pregunta si aquest ritual de l'antiga Església era una benedicció per unir parelles homosexuals.

Abans de voler donar una resposta, caldria fer alguns considerandos

Tenir present el fet de que, en els primers segles, mentre no va arribar a ser una força política i cultural dominant, el cristianisme no va imposar una "nova moral", una moral cristiana, sinó que va seguir repetint les normes dels filòsofs-moralistes pagans. Deixo la paraula a Wayne A. Meeks

El lenguaje de la virtud que hablaban los cristianos era una adaptación de tradiciones de discurso moral más antiguas, no era algo que partiese de la nada

La vida cotidiana de la mayoría de los miembros de la Iglesia era indiferenciable, desde luego, en la mayoría de sus aspectos, de la de sus vecinos no convertidos. Las diferencias en la práctica y en el juicio moral entre un cristiano, o un grupo de cristianos, y otro parecían a menudo tan grandes o mayores que las que había entre los cristianos y los "paganos".

Los intentos de descubrir cambios notorios en los aspectos de la práctica, el discurso o la legislación pública que consideraríamos moralmente sensibles (el uso de la fuerza mortífera por la autoridad, el trato dispensado a los escalvos, las relaciones entre los sexos, la distribución del poder y de los bienes y una serie de cuestiones similares) aportan un número de ejemplos embarazosamente escaso de una diferencia clara que pudiese atribuirse a influencia cristiana. (p. 12)

Los orígenes de la moralidad Cristiana
Pag. 12
Editorial Ariel (1994)
Or. The Origins of Christian Morality (1994)

Las advertencias de la carta (1Tes) consisten en reiteraciones de "cosas que vosotros mismos conocéis". Tales advertencias son típicas, como ha demostrado Malherbe, de la retórica moral helenística denominada parénesis, y el tipo de moral preconizado en 1Tes no difiere mucho, en términos de conducta recomendada, de lo que se puede leer en Epicteto o en Dión Crisóstomo. (Pag. 194)

En el mismo contexto y en la misma conclusión, el autor (de la Carta a los colosenses) emplea el topos "sobre el gobierno de la familia" (lo que Lutero llamó Die Haustafel, 3,18 - 4,1). Este esquema jerárquico de los deberes que incumben a cada persona según su puesto de superior o de súbdito en la familia, microcosmos de la sociedad, fue del gusto de los moralistas helenísticos, y las autodescripciones apologéticas judías lo habían adaptado ya al ambiente helenístico. (Pag. 212)

Hemos visto, sin embargo, que Pablo y sus colaboradores presuponen muchas normas que la secta comparte con la sociedad en general. Esto no tiene nada de extraño. Cuando se expresan tales normas, suelen revestir formas que eran muy comunes en las comunidades judías grecohablantes de las ciudades mediterráneas, pero ofrecen también lugares paralelos en las obras de los filósofos y sofistas paganos de la época. (Pag. 226)

Los primeros cristianos urbanos
Ediciones Sígueme
Or. The First Urban Christians: The Social World of the Apostle Paul

Les normes, que trobem a la Primera carta a Timoteu (finals del segle I / principis del segle II), per a l'elecció dels dirigents de la comunitat (pastors de la comunitat, diaques), al demanar que siguin "marits d'una sola muller", deixem la porta oberta a la consideració de que la poligàmia estava permesa

¿Cristians polígams? ¿I no és més estrany trobar-se amb cristians posseïdors d'esclaus? I a Pau assegurant-los que la conversió no modificaria la relació amo-esclau?

Una altra cosa a tenir en compte: van passar molts segles abans que l'Església no convertís el matrimoni en un sagrament. D'un sermó meu del juny del 87, d'ara fa vint anys:

Ja sabeu que bisbes i capellans en el matrimoni poca cosa tenim a fer.

El capellà bateja, el capellà celebra l'eucaristia, el bisbe confirma, el capellà perdona, el bisbe ordena, el capellà dóna els últims sagraments.

Però quan arriba el cas del matrimoni, bisbes i capellans perdem tot protagonisme i passem a ocupar el simple paper de "mirones", de testimonis.

Aquesta diferència amaga una realitat: l'Església sap que tot això del matrimoni no és un assumpte propi d'ella, una cosa específica dels cristians. Sap que molt abans que ella, homes i dones es casaven, s'ajuntaven, s'unien per seguir transmetent la vida d'un poble, que vol dir nous fills i noves filles, però també donar continuïtat a un ordre, a unes lleis, a una cultura, a unes estructures econòmiques.

Sembla que en un principi l'Església no es va dedicar a fer de "casamentera" i va acceptar la varietat dels usos i costums dels diversos pobles i de les diverses èpoques. Aquesta saviesa de saber que una mateixa cosa es pot fer de diferents maneres l'ha anada perdent l'Església. Seria bo que la poguéssim anar recuperant-la.

En el seu ampli repertori de benediccions, l'Església tenia una per beneir les unions entre un home i una dona que es feien entre els seus adeptes. I no tindria una per beneir les parelles homosexuals que poguessin sorgir entre els seus adeptes, si aquestes no eren rebutjables en el seu entorn social?

La lectura de les confessions de sant Agustí també ens pot ajudar abans de donar una resposta.

Fragment d'una carta meva de gener de l'any 1995

He reprès aquests dies la lectura de les confessions de St. Agustí. Ara ja vaig pel seu llibre cinquè. El seu llibre quart és un dels millors trossos de la literatura gay: suposo que en aquells temps l'amistat (l'amor d'amistat) que sempre s'ha dit que es dóna entre iguals només es podia donar entre home i home (o entre dona i dona). Aquests "amors gays" de l'Agustinet no el privaven de gaudir també d'una dona a qui guardava la deguda fidelitat (fins que la seva mamà el va fer casar amb una dona rica).

En aquells mateixos anys, jo vivia amb una dona, unida a mi, no pas pel conjugi que hom anomena legítim, sinó trobada pel meu ardor inquiet, mancat de prudència; una sola dona, això sí, a la qual servava també la fidelitat del llit. Així vaig poder experimentar, pel meu propi exemple, la distància que hi ha entre la condició del plaer conjugal, convingut per a transmetre la vida, i el pacte de l'amor libidinós, del qual també neixen infants, contra el desig de llurs pares, encara que, un cop nascuts, és de llei estimar-los.

In illis annis unam habebam non eo quod legitimum vocatur coniugio cognitam, sed quam indagaverat vagus ardor inops prudentiae, sed unam tamen, ei quoque servans tori fidem; in qua sane experirer exemplo meo, quid distaret inter coniugalis placiti modum, quod foederatum esset generandi gratia, et pactum libidinosi amoris, ubi proles etiam contra votum nascitur, quamvis iam nata cogat se diligi.

Això ho escriu en el capítol II, i a les dues pàgines, en el cap. IV ja surt el seu amic que ens ha quedat en l'anonimat:

En aquests anys, a la primeria d'haver començat a ensenyar en el municipi on havia nascut, m'havia fet un amic, pregonament estimat per la paritat dels nostres estudis, de la meva mateixa edat i florent com jo en la flor de l'adolescència... Però no m'era encara tan amic com més tard, bé que ni tampoc més endavant la nostra amistat no fou del tot veritable, perquè no és veritable sinó quan sou vós que l'aglutineu... Malgrat tot, ens era força dolça, escalfada pel fervor d'unes mateixes inclinacions... I el meu cor no sabia estar-se sense aquell home...

In illis annis, quo primum tempore in municipio, quo natus sum, docere coepere, comparaveram amicum societate studiorum nimis carum, coaevum mihi et conflorentem flore adulescentiae... Sed nondum erat sic amicus; quamquam ne tunc quidem sic, uti est vera amicitia, quia non est vera, nisi cum eam tu agglutinas inter haerentes... Sed tamen dulcis erat nimis, cocta fervore parilium studiorum... Et non poterat anima mea sine illo.

No cal que et copiï tot el que diu quan se li mor l'amic, més aviat quan Déu el treu del mig.

I vet aquí que vós, que perseguiu a tocar els qui fugen de vós, Déu de les venjances i alhora font de misericòrdies, que ens feu tornar cap a vós per estranys camins, vet aquí que sostraguèreu l'home d'aquesta vida, quan tot just havia passat un any en la meva amistat, més dolça per a mi que totes les dolçors de la meva vida d'aquell temps.

Et ecce tu inminens dorso fugitivorum tuorum Deus ultionum, et fons misericordiarum simul, qui convertis nos ad te miris modis, ecce abstulisti hominem de hac vita, cum vix explevisset annum in amicitia mea, suavi mihi super omnes suavitates illius vitae meae.

Encara que m'allargui, i així podràs seguir paladejant el llatí que vam estudiar junts a les nostres joventuts. És una pàgina comparable a aquell tros de la història sagrada de David i Jonatan, el fill del seu amo

Pel dolor de la seva pèrdua s'entenebrà el meu cor, i tot el que jo mirava era mort. I era per a mi la pàtria un suplici i la casa pairal una estranya malanança. I tot el que jo havia compartit amb ell es convertia, sense ell, en un sofriment espantós. El demanaven pertot els meus ulls, i m'era denegat; i ho odiava tot, perquè tot era buit d'ell, i res ja no em podia dir: "Ve-te'l aquí, vindrà", com mentre vivia quan era absent. Jo havia esdevingut un gran problema per a mi mateix i preguntava a la meva ànima per què estava trista i per què em trasbalsava tant, i no em sabia respondre res. I si jo li deia: "Espera en Déu", amb raó no m'obeia, perquè era més real i millor l'amic estimadíssim que ella havia perdut que no el fantasma en el qual jo la feia esperar. Només el plor m'era dolç i havia substuï el meu amic en les delícies del meu cor

Quo dolore contenebratum est cor meum, et quidquid aspiciebam mors erat. Et erat mihi patria supplicium et paterna domus infelicitas, et quidquid cum illo communicaveram, sine illo cruciatum immanem verterat. Expetebant eum undique oculi mei, et non dabatur; et oderam omnia, quod non haberent eum, nec mihi iam dicere poterant: "Ecce venit", sicut cum veniret, quando absens erat. Factus eram ipse mihi magna quaestio et interrogabam animam meam, quare tristis esset et quare conturbaret me valde, et nihil noverat respondere mihi. Et si dicebam: "Spera in Deum", iuste non obtemperabat, quia verior erat et melior homo, quem carissimum amiserat, quam phantasma, in quod sperare iubebatur. Solus fletus erat dulcis mihi et successerat amico meo in deliciis animi mei.

I quan passat ja un temps, ja que "non vacant tempora nec otiose volvuntur per sensus nostros" (No fan vacance les hores i no roden pas ocioses damunt els nostres sentiments), troba de nou el gust de viure amb companyia de nous grups d'amics, escriu aquestes dues ratlles que posarien una mica nerviós a més d'un d'aquests bisbes que es pensen que poden decidir de com la gent ha de disfrutar de la vida:

I amb aquests signes i d'altres per l'estil, que, del cor dels qui estimen i paguen amb amor, brollen per la boca, la llengua, els ulls i per mil gestos gratíssims, atiar com amb esques les ànimes fins a fer-ne, de moltes, una de sola

His atque huius modi signis a corde amantium et redamantium procedentibus per os, per linguam, per ocultos et mille motus gratissimos quasi fomitibus conflare animos et ex pluribus unum facere

No confondre: Vaticà, doctrina, església i evangeli
Per Joan Sebastià Martí (Comentari aparegut a la revista Lambda, Nº 49, Primavera 2004)

Subject: Hans Kung i la homosexualitat
Date: Sun, 18 Nov 2007 21:26:07 +0100
From: "Miquel Sunyol"
To: jsebastia@latinmail.com

Hola:
Buscant per internet coses sobre les benediccions de parelles del mateix sexe, he vist que havia enviat a a la revista lambda una nota sobre Hans Kung, que m'agradaria poder utilitzar a la meva web. Li agrairia si em pogués donar més detalls sobre aquestes opinions de Hans Kung: per exemple, si estan publicades en algun lloc, a on les va dir, etc
Si vol visitar la meva web: www.sunyol.net/miquel
Moltes gràcies

Miquel Sunyol

Subject: RE:Hans Kung i la homosexualitat
Date: Tue, 27 Nov 2007 22:23:52 +0100 (CET)
From: "Joan Sebastià Marti"
To: sscu@tinet.cat

Hola Miquel:
No tinc el plaer de conèixer-te.
Desconec documents escrits, però vaig assistir a la conferència que el teòleg va donar i ell em va fer referència explícitament sobre el tema.
També en la conferencia que Gianni Vattimo va fer en el CCCD en va fer referència en el sentit que l'Església no hi perdria res mostrant més obertura entorn el tema.
Lamento no poder ser més concret.
Ben cordialment
Joan Sebastià

Podeu rellegir el que deia a l'avril de 1999

La Bíblia,
"paraula de Déu"
o "paraules d'homes"?
I d'algunes dones

*         *         *

Resumit de
Procrustean marriage beds
article aparegut al Vol. 121, Commonweal, 09-09-1994
una recensió de same-sex unions in premodern europe

Merciful and loving Lord,

who has made man according to your image and likeness,

who willed that your holy apostles Philip and Bartholomew become brothers, bound to each other not by nature but by faith and spiritually;

as your holy martyrs Sergius and Bachus were worthy to become brothers,

bless these your servants N. and N.;

being bound together not by nature but by faith and spiritually,

give them peace and love and oneness of mind.

Remove from their minds all stain and impurity

and bring it about that they love one another without hate and without offense all the days of their lives.

May the Mother of God and all the saints intercede for them.

All glory is yours alone, O God.

Eren oficials dels exèrcits romans en temps de Maximinià, August d'Occident entre 286 i 305, davant del qual gaudien d'una bona reputació i s'honoraven amb la seva amistat. Convertits al cristianisme, foren executats durant la persecució dictada per l'emperador Dioclecià.

És aleshores que Sergi i Baccus, com estrelles brillant joiosament sobre la terra, irradiaven la llum de la fe en Jesucrist... Essent com un de sol en el seu amor pel Crist, també eren inseparables l'un de l'altre en l'exèrcit d'aquest món, units no per mitjà de la naturalesa, sinó per la fe, cantant i dient sempre: Mireu, que n'és de bo i agradable viure tots junts els germans. (Salm 133)

Quan, a l'ordre de Maximinià, refusen de participar a les ofrenes sacrificials:

Immediatament,[l'emperador] va ordenar tallar-los els cinturons, despullar-los de les seves túniques i altres ornaments militars... i vestits amb robes de muller desfilaren pel mig de la ciutat.

Ens has despullat de l'home vell, Senyor, i ens has vestit amb roba de salvació i amb el mantell de la justícia. Com a núvies ens has vestit amb robes de muller i ens has unit l'un a l'altre amb tu

Baccus fou el primer en morir, assotat fins al final. Sol i tancat a la presó, Sergi el crida:

Ja no més , germà i company de milícia, cantarem junts: Mireu, que n'és de bo i agradable viure tots junts els germans. No has estat amable amb mi, deixant-me sol sobre la terra, ara solitari, sense cap consol.

És aleshores quan, suposadament, Baccus se l'apareix i li diu:

Per què plorar i lamentar-te, germà? Si he estat enllevat del teu cos, encara estic amb tu en el vincle de la unió, cantant i recitant: Correré pels camins dels teus manaments, perquè m'has eixamplat el meu cor! (Salm 119)

Afanya't, doncs, germà, i a través d'una perfecta confessió, corre al meu darrera i, quan hagis acabat la teva cursa, aconsegueix-me. La corona de justícia per mi és estar amb tu"

Al matí, Sergi, després d'haver estat obligat a recórrer 10 milles amb calçat amb claus, fou decapitat.

Foren enterrats a Resapha, sobre la frontera de l'Eufrates, que amb el temps esdevingué un important lloc de pelegrinatge. L'any 434 passà a ser seu episcopal i rebé el nom de Sergiopolis

Que Déu us beneeixi

Que Déu sigui per vosaltres bo i bonic i gustós;

que Déu sigui per vosaltres coratge, força i vida;

que Déu sigui per vosaltres font de creació, de llibertat, de compartir;

que Déu sigui per vosaltres renúncia, despossessió i conversió;

que Déu sigui per vosaltres la paraula que us interpel·li cada dia en el vostre compromís.

Vaig tenir fam, i no em vau sentir...

Vaig tenir set, i no em vau sentir...

Era foraster, estava despullat, estava malalt, vaig estar a la presó... i no em vau sentir.

Estava crucificat, i no em vau sentir...

Qui són els avrsenokoi/tai de 1Cor 6, 9?

Què hi diu en John Boswell?