Potser, un cop més, de les tres lectures d'avui, la que ens pot resultar de més actualitat és la primera, la que pertany a les Escriptures hebrees, que nosaltres molt malament acostumem a designar-les com "Antic Testament". I un cop més, malauradament, la litúrgia ens dóna només un fragment (vuit versets), però també és veritat que sempre, un cop a casa, pel nostre compte podem llegir tot aquest capítol 3 de l'Èxode.

A la meva època d'estudiant de teologia (parlo de fa cinquanta anys) un dels biblistes que estaven de moda (en el bon sentit de la paraula) era l'alemany Von Rad (teología del antiguo testamento) i suposo que algunes de les coses que deia encara seran vàlides.

Parla de la "unitat narrativa d'Èxode 3", aquesta unitat que la lectura litúrgica a trossets destrossa, i també diu que aquesta "unitat narrativa" és força complicada "bajo el aspecto histórico y literario de sus materiales". Intenta connectar dues èpoques de la història salvífica: l'època del "Déu dels pares" i l'època de la revelació de Yahvé. Vol, per un costat, comunicar l'element nou de la revelació de Yahvé (la manifetació del nom diví), i, per un altre costat, desitja mostrar com aquesta nova revelació lliga amb la història dels patriarques (Abraham, Isaac, Jacob). La nova fe yahvista sap que, malgrat que vulgui mantenir una certa continutat amb l'antiga religió del "Déu dels pares", haurà de sacrificar -abandonant-los- alguns elements de l'antiga religió, ja incompatibles amb ël marc socio-cultural de la nova religió.

I aquí rau l'actualitat d'Èxode 3: adonar-se que la comprensió de la divinitat que homes i dones tenim va variant al llarg de la història.

No toca ara esbrinar si el seu intent de relligar "el Déu dels pares" (el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac, el Déu de Jacob) amb el Déu yahvista de Moisès ("Jo sóc el que sóc") va reeixir o no. Ara ens toca (bé, és la meva humil proposta) preguntar-nos com, dintre de la nostra petita història personal, la comprensió de "Déu" ha anat variant (si és que ha variat) i quins han estat els nostres intents per tal d'evitar de parlar d'una "ruptura" entre "el Déu dels nostres pares" (el Déu de la infantesa, de l'adolescència, possiblement el Déu que se'ns havia aparegut en una bardissa que cremava però no es consumia... i que ens cridava pel nostre nom) i el nostre Déu d'avui dia.

No crec que sigui necessari parlar de "nous paradigmes" que sorgeixen en un "canvi d'època", una nova era axial. Així escrivia no fa gaire a un company jesuïta que es presentava com "agnòstic":

Me n'alegro que no siguis (com alguns dels meus amics) dels que ara descobreixen "nous paradigmes", sinó dels que ens considerem com anella d'una cadena, d'un procés (imparable, encara que no s'hagi volgut reconèixer), en què noms com Spinoza (i>Deus sive natura) (segle XVII) o Hugo Grotio (Etsi Deus non daretur) (segles XVI-XVII) alguna participació han tingut.

Segueix el meu consell: Deixa els links per a una segona lectura		Si vols llegir aquest escrit: De jesuïta declarat "apofàtic" a jesuïta "agnòstic"

Un nom més proper a nosaltres, anella d'aquest procés imparable, és el del bisbe John A.T. Robinson (certament no catòlic, sinó de l'església anglicana) que l'any 1963 publicava honest to god (Sincer envers Déu), que va causar un gran rebombori a la Gran Bretanya.

Segueix aquest altre consell: No tots els links t'han d'interessar		Recordar el que deia aquest bisbe...

I ell, bisbe de Woolwich, era ben conscient que no deia coses noves ni descobria nous paradigmes, sinó que posava a l'abast del poble cristià coses ja dites des de feia temps. I posava tres exemples:

• Paul Tillich, a finals dels anys 40, en un sermó, "La pregonesa de l'existència" (The Depth of Existence), deia que Déu "no és un Altre situat més enllà del cel i de l'existència del qual ens hem de convèncer, sinó que més aviat és el fons del nostre ésser mateix".

Ampliar aquest tema de Tillich

• Dietrich Bonhoeffer, a les seves cartes de 1944 des de la presó (resistència i submissió. lletres i notes des de la presó, editat a Alemagna per Kaiser Verlag de Munic amb el títol Widerstand und Ergebung. Briefe undAufzeichnungent aus der Haft) parla d'una "comprensió no religiosa de Déu" i que ens cal viure "etsi Deus non daretur" (com si Déu no existís).

Ampliar aquest tema de Bonhoeffer

• Rudolf Bultmann, en el seu manifest "Nou Testament i mitologia", (New Testament and Mythology, pàgines 1-44 de kerygma and myth), un assaig que féu l'efecte d'una sobtada explosió quan va aparèixer al 1941, afirmava que "el cristianisme estava lligat a una representació mitològica de l'univers", això és, a una concepció del cosmos avui completament desueta.

Ampliar aquest tema de Bultmann

I per seguir parlant de bisbes (i segueixo amb bisbes no catòlics, però fidels als consells que va rebre Timoteu: "guarda el tresor de la fe, defuig les xerrameques irreverents i les polèmiques d'una falsa ciència espiritual" [1Tim 6, 20]; "guarda el valuós tresor de la fe, amb l'ajut de l'Esperit Sant que habita en nosaltres" [2Tim 1, 14]) podríem recordar alguna de les 12 tesis ("no tantes com les de Martí Luter, però molt més radicals") del bisbe episcopalià John Shelby Spong. La primera d'elles deia:

El teisme, com a forma de parlar de Déu, és cosa morta.

Déu ja no pot ser entès amb credibilitat com un Ésser, de poder sobrenatural, vivint per damunt dels cels i a punt d'envair periòdicament la història humana per imposar-hi la seva divina voluntat. Així, doncs, gairebé tot el nostre parlar sobre Déu d'avui dia no té sentit, a menys que trobem una nova manera de parlar d'Ell.

Si vols recordar les 12 tesis...

¿Com trobar una nova manera de parlar del "Déu dels pares"?

Si el setembre del 95 (parlo de fa més de vint anys) haguéssiu participat a Madrid en el V Congreso de Teología, organitzat pels teòlegs més moderns i esquerrans d'Espanya (Asociación de teólogos y teólogas Juan XXIII, entitat no reconeguda per l'església catòlica com organització catòlica), haguéreu escoltat a Raimon Panikkar:

El Dios de la historia (a no ser que sigamos justificando holocaustos escatológicamente) ha fracasado, ha perdido su credibilidad. Para defenderlo hay que hacer piruetas de todas clases. En el fondo se reducen a dos: primero, en afirmar que a la larga, al fin de los tiempos, Dios triunfa; segundo, en sólo considerar a la corta, al Dios histórico de los vencedores. Asistimos, entonces, como en los tiempos más remotos, a una lucha entre Dioses.

La imagen más saliente del Dios bíblico, visto desde Asia, no es la de Dios como Ser, ni siquiera como Ser supremo, sino la de un cabecilla divino, el Dios de un pueblo, el Dios de unos guerrilleros, el Dios de una causa cuyos creyentes creen que es buena; el Dios de los cruzados de hace unos siglos y el de los pobres de ahora, pero que parece que de hecho es impotente para liberar la humanidad de la pobreza así como antes tampoco triunfó en los "Santos Lugares", ni antaño defendiendo Jerusalén contra los romanos.

Este Dios bíblico, caudillo de pueblos, de ejércitos o de guerrilleros viene intentando pelear causas justas según sus combatientes. Digámoslo con llaneza pero también con claridad. Yo vibro y me entusiasmo al igual que todos ustedes por el Dios de los pobres ahora y creo que su causa es justa, pero no puedo evitar dos observaciones.

La primera: también los cruzados creían luchar por una causa justa.

Segunda, y para nosotros más decisivo aún: este Dios de los pobres, que tan tarde parece haberse despertado, viene intentando restablecer la justicia desde hace mucho; pero, dicho sin sarcasmo, para los millones de vencidos y explotados en estos últimos miles de años no les ha aportado mucha consolación.

Permeteu-me que us digui que uns quants d'anys abans (el 1987) escrivia una carta a un company jesuïta, que, havent tingut responsabilitats a Comisiones Obreras del Campo de Andalucía, feia "maletes" per anar-se'n a Nicaragua:

Cuando -con tan buen juicio- dejasteis la Parroquia de Fuentepalmera, ¿era sólo porque la parroquia os resultó una plataforma ya inservible? ¿o porque ya vuestras mismas palabras os parecieron inadecuadas e incomunicables?

El "irse a Nicaragua", ¿no es ir a buscar un marco cultural apropiado todavía a nuestros conceptos, formulaciones y formas religiosas?

El "irse a Nicaragua", ¿no es ir a buscar una coyuntura revolucionaria, el participar de unas esperanzas mesiánicas, el poder herir y matar con nuestras propias manos a la bestia apocalíptica, el revivir historia pasada con la facilidad de poder repetir papeles bien aprendidos?

Que nadie se me enfade (tú ciertamente no lo harás) si digo que la teología de la liberación no supera los esquemas mítico-simbólicos de una sociedad de ganaderos...

La meva resposta a Víctor Codina

Aquest capítol 3 de l'Èxode, aquesta "muntanya de Déu" (aquí anomenada l'Horeb, en altres llocs serà el Sinaí), de la que no se sap si és la muntanya del Déu del sogre de Moisés, Jetró, el sacerdot de Madian, o si és la muntanya del Déu a qui els israelitas, un cop alliberats de l'opressió d'Egipte, donaran culte, ens dóna llibertat per preguntar-nos (i respondre) quin és el nostre Déu.

Al llarg dels anys he anat donant les meves respostes, les meves, que no són les respostes que altres puguin donar:

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 27 març 2019

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes