Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
Només text
Jesús, el deixeble

Per què es va voler amagar que Jesús hagués estat deixeble de Joan?

Comentaris a l'evangeli del Quart diumenge d'Advent (Lc 1, 39-45)

Normalment, qui arriba a "mestre" abans ha passat per una època d'aprenent, de deixeble. I això no fa mal a ningú. Aquests dies que s'ha parlat d'en Ellacuria, ningú ha intentat amagar que havia estat deixeble d'en Zubiri i si feu una recerca per internet posant "Ellacuria" i "Rahner", tot seguit trobareu:

Con Rahner, Ellacuría tuvo como profesor a uno de los actores teológicos principales del concilio...

La figura enaltida del mestre, enalteix al mateix temps la figura del deixeble.

Plató, que a la seva època ja havia estat caracteritzat amb certs trets de divinitat, no negava que havia estat deixeble de Sòcrates.

Mentre Jesús fou considerat, amb tota normalitat, com un "mestre" (un "mestre" amb minúscula), no va haver-hi cap inconvenient en recordar que havia estat deixeble de Joan, el Baptista. Així, els seguidors de Jesús -alguns dels quals provenien del mateix cercle de deixebles de Joan- van conservar els records i les tradicions sobre Joan. I així, el mateix fet de que Jesús fos batejat per Joan no creava cap problema entre el grup dels seguidors de Jesús.

Aquest seria el cas de l'evangeli de Marc, que anota senzillament, sense cap declaració ni testimoni de Joan, el fet:

Mc 1, 9 Kai. evge,neto evn evkei,naij tai/j h`me,raij
h=lqen VIhsou/j avpo. Nazare.t th/j Galilai,aj
kai. evbapti,sqh eivj to.n VIorda,nhn u`po. VIwa,nnouÅ
Per aquells dies,
Jesús vingué des de Natzaret de Galilea
i fou batejat per Joan en el Jordà.

Més tard es pot donar un doble procés: per una part, la progressiva divinització de Jesús no pot acceptar que Jesús hagi estat un "aprenent", un deixeble; per una altra part, la comunitat de Joan, que es va mantenir viva, no admetia la subordinació a la qual la volien col·locar els seguidors de Jesús i seguia reivindicant la primacia de la figura de Joan. Aquí podríem recordar les rivalitats que s'originen en els grups escindits, sobretot si aquests són minoritaris.

Els seguidors de Jesús no podien negar els fets

però podien tergiversar aquests fets (si no us agrada la paraula "tergiversar", podem dir "reinterpretar", que pot quedar més suau).

Mateu, que no mostra massa llibertat per separar-se del seu model (l'evangeli de Marc), admet el fet del baptisme de Jesús per Joan, però afegeix aquell diàleg que totes vosaltres ja recordeu:

Mt 3, 14 VEgw. crei,an e;cw u`po. sou/ baptisqh/nai(
kai. su. e;rch| pro,j meÈ
Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu,
i tu véns a mi!

Lluc (sigui qui sigui) ja es manifesta des del principi com un veritable autor amb idees pròpies, i podríem dir que "corta por lo sano": fica a la presó a Joan abans del bateig de Jesús i, si fos per ell, ens quedaríem sense saber qui va batejar Jesús.

I recrea la innegable relació entre Joan, el profeta del Jordà, i Jesús, el profeta de Galilea, en els dos primers capítols del seu evangeli, a on l'evangelista juxtaposa, l'unes al costat de les altres, tradicions sobre la infància del Baptista i tradicions sobre la infància de Jesús. Gràcies a ell, potser pel seu afany de voler-se "informar minuciosament de tot des dels orígens" (Lc 1, 3) han arribar fins a nosaltres les tradicions que guardava la comunitat de seguidors de Joan.

¿Existien aquestes tradicions de la comunitat del Baptista?
Tema discutit. Raymond E. Brown (El nacimiento del Mesías) ho nega. Al preguntar-se (i respondre) per què foren compostos els relats de la infància, diu:

L'apologètica pot explicar alguns aspectes de les narracions de la infància. Alguns veurien en els relats de Lluc del naixement de Joan Baptista uns arguments contra els deixebles no cristians del Precursor, per posar en clar la superioritat de Jesús. (pág. 22)

I afegeix en nota:

Aquest suggeriment es refereix a la tesi que defensa que Lluc va utilitzar una col·lecció de relats sobre Joan Baptista i els va modificar. Aquesta tesi em sembla inadmissible. (pág. 22, nota 12).

John P. Meier, l'autor de "Un judío marginal", de moda aquests darrers anys, ens recorda que:

Autors erudits tan escèptics com Dibelius i Bultmann van expressar la seva opinió de que alguna part del material de Lc 1 sobre el Baptista podia tenir el seu veritable orígen en el cercle dels seguidors de Joan. (II/I, pàg. 52)

Tanmateix, ni Dibelius ni Bultmann consideren que la possibilitat d'una tradició provinent del cercle del Baptista graranteixi l'autenticitat del material relatiu a ella. Aquest punt ha escapat a molts crítics: demostrar que una tradició sobre el Baptista va tenir el seu orígen en gent propera a ell no prova ipso facto que ens proporcioni algan dada històrica fiable sobre aquest personatge (II/I, pàg 105, nota 15).

Si vols saber-ne més...

La relació adulta entre Joan i Jesús (Joan, el mestre; Jesús, el deixeble) es converteix en l'evangeli de Lluc en una relació familiar entre els pares de l'un i de l'altre. Aquesta escena de l'evangeli d'avui, la visita de Maria a la seva parenta Isabel, es un artifici literari, inventat per l'evangelista, per unir teològicament les històries de Joan i Jesús, quan els dos són encara en estat fetal, i proclamar una subordinació de Joan a Jesús, subordinació que a la història real mai es va donar.

De nou, Meier:

Lluc converteix el Baptista en parent de Jesús per a què el fetus del Baptista pugui donar testimoni del fetus de Jesús saludant-lo a la visitació de Maria a Isabel.

I afegeix:

Aquest precoç testimoni es fa necessari ja que no hi ha, en l'evangeli de Lluc, cap altra moment en què Joan i Jesús tinguin una trobada. (II/I, pàg. 49).

Més endavant aquest mateix autor escriu:

Una connexió artificial entre les dues tradicions (els relats sobre la infància de Joan, els relats sobre la infància de Jesús) és ben visible en el passatge on Lluc refereix la visitació de Maria a Isabel. Podem preguntar-nos quantes altres connexions artificials i similituds entre les dues tradicions foren creades i inventades per l'autor d'aquests dos primers capítols de l'evangeli de Lluc". (II/I, pàg. 53).

Cal respectar la manera de fer dels temps passats: en aquells temps escriure un llibre d'història no era el mateix que avui. I ja tots sabem que els evangelis no són relats històrics, malgrat la informació minuciosa i la seva intenció de fer "una narració ordenada perquè constatis la solidesa dels ensenyaments que has rebut" (Lc 1, 4).

Cal acceptar que la literatura religiosa té els seus propis camins: una "reinterpretació teològica" no pot ser considerada una "mentida".

Però potser aquestes "reinterpretacions teològiques" obliden aquella regla de "no fer als altres el que no vulguis que et facin a tu". És molt possible que als seguidors de Joan no els hi fes cap gràcia aquesta reinterpretació teològica.

I a nosaltres potser ens agradaria més que la fe ens hagués estat transmesa sense aquestes "tergiversacions" de la història real.

* * *

Si tinguéssim més temps podríem fer una mica de teologia feminista i de teologia d'alliberament. L'exclamació d'Isabel:

Lc 1, 42 Euvloghme,nh su. evn gunaixi,n
Ets beneïda entre les dones

ens recorda les figures de dues dones: una d'elles és Jael, muller d'Hèber, el quenita; l'altra és Judit, la viuda de Manassès, que al morir li havia deixat "or i plata, criats i criades, bestiar i camps" i que encara mantenia "una figura molt bonica" (Jdt 8, 7).

Jael va rebre aquest elogi de la profetessa Dèbora:

Jt 5, 24 euvloghqei,h evn gunaixi.n Iahl
gunh. Caber tou/ Kinai,ou
avpo. gunaikw/n evn skhnai/j euvloghqei,h
Beneïda entre les dones, Jael,
muller d'Hèber, el quenita,
beneïda entre les dones que viuen en tendes!

desprès d'haver matat Sisserà, general en cap de l'exèrcit del rei cananeu Jabin que regnava a Hassor, clavant-li una estaca en el cap "fins que l'estaca va entrat dintre terra" (Jt 4, 21).

Judit, al seu torn va rebre aquesta lloança d'Ozies, un dels ancians de Betúlia, ciutat assetjada per Holofernes, general en cap de l'exèrcit assiri (Jdt 5, 1):

Jdt 13, 18 euvloghth. su, qu,gater tw/| qew/| tw/| u`yi,stw|
para. pa,saj ta.j gunai/kaj ta.j evpi. th/j gh/j
El Déu altíssim, filla, t'ha beneït
més que a totes les dones de la terra

quan va retornar a la ciutat portant dintre el sarró de provisions el cap d'Holofernes, que ella li havia tallat en rodó.

Així Déu alliberava el seu poble Israel. Però tot això, si voleu, ho podeu llegir a casa: la història de Jael està en el llibre del Jutges (cap. 4 y 5), i la de Judit en el llibre de Judit (cap. 7 - 16).

Lectura recomendada

Alliberem Joan, el Baptista,
de les masmorres cristianes

Una pregunta que es fa necessària:

Qui va ensenyar a Jesús l'art de guarir

i les tècniques de la sanació?

Una resposta hipotètica: Els terapeutes

descrits per Filó d'Alexandria

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
24 decembre 2009
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Catequesi nadalenca

Teologia Indígena           Altres temes          Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Altres temes

Raymond E. Brown (1982)

El nacimiento del Mesías

Ediciones Cristiandad

Original: The Birth of Messiah (1979)

¿Fueron estos dos capítulos [primeros] compuestos enteramente por Lucas y responden a su pensamiento? ¿O dependió Lucas de fuentes prelucanas, cuyo pensamiento, aunque modificado, no responde de hecho a la teología lucana?

Si las hubo, ¿fueron fuentes judeocristianas y compuestas originalmente en hebreo o arameo? ¿O hubo tal vez una fuente no cristiana relativa a Juan Bautista?

Los especialistas se han planteado estas preguntas y las repuestas tienen serias implicaciones... (Pág. 245)

Empleo el término "fuente" en sentido técnico: un relato seguido, oral o escrito, o bien una colección de materiales. Como se verá, aunque dudo de la existencia de una fuente, admito que Lucas estructuró el relato utilizando datos o tradiciones de tipo histórico o no histórico. Pero hablar de una "fuente" supone la existencia de un relato elaborado antes de Lucas (nota 19).

Numerosos exegetas críticos postulan una fuente "bautista", considerada por algunos como de origen cristiano, pero son más los que la consideran compuesta por discípulos de Juan Bautista. Se dice que la fuente "bautista" contenía en un principio no sólo el material de Lc 1 que ahora se refiere al Bautista, sino también otros materiales que se aplicaron luego a Jesús. (Pág. 249s.)

Bien por discípulos anticristianos (para quienes el Mesías era Juan Bautista, no Jesús), bien por discípulos que no se hicieron cristianos. La teoría de que la fuente "bautista" fue compuesta por discípulos que se hicieron cristianos lleva a la tesis que sitúa el origen de la fuente en el judeocristianismo primitivo (nota 34)

Voy a resumir aquí mi propia postura. No considero necesario recurrir a una fuente "bautista" ni a una fuente mariana para el cap. 1. A este respecto, Lucas disponía de informaciones procedentes de la tradición; por ejemplo, los nombres de los padres de Juan Bautista. También es prelucana la tendencia a comparar la concepción de Jesús con la concepción de figuras salvíficas del AT mediante el empleo de un esquema de anunciación y la idea de una concepción virginal acontecida mientras María estaba desposada con José, pero todavía no había ido a vivir con él.

Sin embargo, fue el mismo Lucas quien combinó y plasmó esas tradiciones, incorporando una fórmula del credo cristiano sobre Jesús como hijo de David e Hijo de Dios, y unos retratos de Juan Bautista y de María inspirados en el relato evangélico del ministerio público.

Con gran sentido del paralelismo construyó una anunciación de la concepción de Juan Bautista que hiciera juego con la anunciación de la concepción de Jesús, poniendo un especial cuidado teológico en que Juan Bautista quedara a un nivel más bajo.

Construyó los tipos de los padres de Juan Bautista, sobre el modelo veterotestamentario de Abrahán y Sara, como parte de su plan, de modo que el relato de la infancia fuera un puente entre Israel y Jesús.

Una vez que estaban claras las líneas principales de su composición del cap. 1, Lucas añadió (adaptándolos) dos cánticos, el Magnificat y el Benedictus, que pudieron llegarle de una comunidad judeocristiana. Estos cánticos son los más amplios elementos "prefabricados" que Lucas empleó en el cap. 1. (Pág. 251)

Al proponer dos etapas de composición lucana, rechazo implícitamente las otras dos maneras de considerar la escena [la visitación de María a Isabel]. En primer lugar, rechazo la tesis de que continúe aquí una fuente bautista prelucana, que comenzaba en 1, 5-25. Ya he dicho en pp. 287ss que no hay razones convincentes, ni de contenido ni de teología, para postular una fuente bautista como trasfondo de la anunciación a Zacarías. (Pág. 353)

En resumen, volviendo al mensaje angélico de Lc 1, 13-17, reconozco que no hay manera de rechazar la teoría de que Lucas se inspiró, en todo o en parte, en una fuente "bautista". Sin embargo, no hay razón convincente, ni de contenido ni de teología, para semejante hipótesis, ya que todo lo que se dice es un eco o un paralelo de lo que Lucas dirá de Juan Bautista en 3, 1-20 y 7, 18-35." (Pág. 287)

Lo cierto es que los cristianos aclararon las oscuras relaciones entre Juan Bautista y Jesús, no excluyendo a Juan Bautista de la historia de la salvación, sino atribuyéndole el papel subordinado de Elías, el cual aparecía así como precursor no de Dios, sino del Mesías". (Pág. 283, nota 42)

Breve reconstrucción crítica de la relación histórica entre las vidas de Juan y Jesús. Históricamente, Jesús fue bautizado por Juan y pudo identificarse con el movimiento "bautista" hasta el punto de ser temporalmente discípulo de Juan o, al menos, imitar su ministerio bautismal (Jn 3,22.26). Pero después del arresto de Juan Bautista, Jesús siguió su propio camino con un ministerio de predicación y curaciones. Y así, en la Palestina de finales de los años veinte, hubo dos figuras salvíficas que proclamaron la inminencia de la acción escatológica de Dios y murieron como mártires, después de haber tenido contacto entre sí y haber coincidido parcialmente en su pensamiento. Esta última observación se justifica no sólo porque Jesús aceptó ser bautizado por Juan, sino también porque algunos de los discípulos del Bautista aceptaron a Jesús (cfr. Hch 1,21-22 y Jn 1,35-43). Debido a esa coincidencia no encontramos en los recuerdos cristianos ninguna tendencia a borrar la memoria del Bautista.

Sin embargo, entre los cristianos se dio una tendencia a reinterpretar estas vidas casi paralelas subordinando Juan a Jesús, de manera que aquél fue considerado como un precursor de Jesús o preparador de su camino. Si bien se puede encontrar alguna base histórica para esta hipótesis en el hecho de que Juan Bautista fue el primero en predicar y morir, la idea de que preparaba el camino del Mesías, a quien identificaba con Jesús (en Jn 3,28, más explícitamente), es una adaptación cristiana del pensamiento del Bautista, quien creía preparar el camino de Dios. Como parte de esta reinterpretación cristiana, se atribuyó a Juan el papel de Elías mediante una exégesis de Mal 3,1.23, combinado con Is 40,3, de modo que Jesús aparecía como el Señor cuya venida se anunciaba de esa manera. El pasaje Q de Mt 11,2ss y Le 7,18ss es u buen ejemplo del intento cristiano de reelaborar la relación entre Juan y Jesús en el sentido de que el Bautista habría tenido, sin saberlo, un papel preparatorio.

Si el esfuerzo por encajar a Juan Bautista en un esquema de historia de salvación era un paso necesario en el proceso de autocomprensión cristiana, los resultados pudieron servir también para persuadir a los discípulos no convertidos de Juan Bautista. Sin embargo, conforme pasó el tiempo y algunos de estos discípulos no convertidos se hicieron hostiles al movimiento cristiano, el motivo de la subordinación de Juan Bautista se hizo más fuerte en los escritos cristianos, hasta el punto de desarmar a los posibles rivales. Esto está especialmente claro en el cuarto evangelio, donde se recalca que el Bautista no era la luz (1,8), ni el Mesías ni Elías (1,20-21) y que debía menguar mientras Jesús crecía (3,30). De hecho, Juan pasa a ser un cristiano en germen, pues la finalidad de su ministerio es dar testimonio de Jesús (1,730-31). (Pág. 291)

John P. Meier

Un judío marginal (II/I)

Editorial Verbo Divino

Original: A marginal Jew (1994)

Los seguidores de Juan pueden ser la fuente de al menos una porción del material evangélico relativo al Bautista (II/I, pág. 52)

En lo que respecta al relato sobre el Bautista de Lc 1, no existe ninguna otra versión con la que poder cotejarlo y es imposible ir más allá de una especulación en gran parte incontrolable sobre el contenido de la tradición prelucana (Pág. 52)

Este último autor (Ernst, Johannes der Täufer) cree que detrás de Lc 1 hay alguna leyenda coherente sobre el Bautista, mientras que Brown se muestra escéptico al respecto. Según Ernst, esa leyenda presentaba a Juan no como el Mesías, sino como un profeta escatológico. Muchas son las diferentes teorías relativas a versículos de Lc 1 supuestamente pertenecientes a la leyenda original acerca del Bautista. La desconcertante variedad de opiniones sobre qué proviene de la tradición y qué de la redacción hace dudar que sea posible aislar la supuesta leyenda original con alguna certeza o siquiera con bastante probabilidad. El mismo Ernst compara la leyenda del Bautista con material de la agadá judía y opina que es extremadamente difícil decidir qué puede pertenecer a un núcleo histórico (Pág. 105, nota 17)

Desde Dibelius en adelante se ha señalado con frecuencia que los relatos de la infancia del Bautista y de Jesús son básicamente paralelos entre sí y que el de Jesús muestra cierto grado de superioridad en cada etapa de la narración simétrica. Sin embargo, de ningún modo está claro el origen de esa simetría. Podríamos suponer que existió en primer lugar un relato bastante completo del nacimiento de Juan y que luego se elaboró uno sobre Jesús con arreglo a ese modelo, pero también es concebible el proceso contrario, donde la "infancia" de Jesús habría servido de pauta para la de Juan. Realmente es muy probable que, cualquiera que fuera el punto de partida del relato lucano, cada uno de ambos ciclos de tradiciones influyera sobre el otro mientras iban siendo forjados conjuntamente. (Pág. 52s)

Según Wink (John the Baptist), no se debe creer que el relato de la infancia de Jesús imite un anterior relato de la infancia de Juan o viceversa, sino que «esos relatos sobre Jesús y Juan se desarrollaron juntos desde el principio, como una unidad indisoluble» (pág. 105, nota 20)

La distinción entre historia e interpretación teológica resulta aún más difícil por el hecho de que Lc 1-2 pertenece a esa gran obra literaria y teológica que es Lucas/Hechos.

Esto se comprende perfectamente si se considera que el relato de la infancia fue añadido después de que el evangelista hubiera terminado de escribir la parte principal del Evangelio y, posiblemente, Hechos. Véase lo que dicen al respecto Brown y Ernst. (Pág. 106, nota 22)

Posición de H. Conzelmann según Brown

El más famoso analista moderno de la teología lucana, H. Conzelmann (Theology of St. Luke, 1960,ignora prácticamente el relato de la infancia, porque lo considera diferente del pensamiento fundamental de Lucas/Hechos e incluso contrario al mismo. Según Conzelmann, el Juan Bautista lucano no fue un precursor de Jesús, ni proclamó el reino de Dios, ni supo nada de él; fue el último de los profetas y perteneció al período de Israel (pág. 246)

Seguiràs llegint el text...