| Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec? |
Si no les veus,
doble click...  |
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome... |
| .doc Només text .pdf |
| Explorador recomanat: Mozilla Firefox
Resolució: 1280/1024 (5/4) |
Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
Apreciado Alfredo:
Prosseguiré, després de força temps, el nostre "intercanvi epistolar"". Últimament, ja t'ho vaig dir, m'he entretingut amb coses "jesuítiques": un tema que, ja fa uns quants anys, havia promès.
Tenia un deute pendent amb una foto que vaig fer a l'habitació d'un vell jesuïta, quan, havent demanat un permís laboral de dos mesos, vaig viatjar a Guatemala el 2000.
Aquesta foto amagava una pregunta:
¿Una doble història
Aquesta dona i aquest home, com entren en una mateixa història?
Ja hi he dedicat uns quatre capítols. Per si algú encara no els ha vist, que faci click aquí.
De vegades, investigant, t'assabentes de coses als teus 85 anys i als 85-17 de jesuïta.
Segur que no ho saps. Un "escolar aprovat" (això és, havent fet els tres vots) de la Companyia de Jesús tenia quatre esclaves. I això passava ja en temps de sant Ignasi. O tempora! O mores!, tornaria a cantar el poeta (1).
No m'ha agafat cap mareig, ja que abans de l'estiu ja havia descobert que sant Francesc Xavier reprenia uns jesuïtes de Goa pel fet de contractar jardiners per a la casa en comptes de comprar un parell d'esclaus.
Ja saps que no dic mentides...
Altres viatges, sense anar tan lluny, també donen per reflexionar-hi. A les meves anades i tornades de Tarragona a Barcelona et vaig llegint: el devenir de una ilusión. la religión en quiebra, publicat el 2024.
Ja fa uns viatges em va agradar el teu posicionament sobre la famosa frase d'Alfred Loisy, la que era -ja fa anys- cita obligada de tot teòleg d'esquerres: "Jésus annonçait le royaume et c'est l'Église qui est venue", la que trobem al seu llibre de 1902 l'évangile et l'église.
A la Iglesia, entonces única, la doctrina teológica la considera depositaria del mensaje evangélico. Fuera de ella no hay salvación. Teológicamente se la ha juzgado fundada por Jesús, quien sin embargo, nunca pensó en fundar nada, ni una Iglesia ni una religión.
Nunca está de más recordar lo dicho por Loisy: "Jesús anunció el reino de Dios y lo que vino después fue la Iglesia". Lo dijo no para deslegitimar la institución eclesiástica, antes al contrario, para defenderla, para mostrar a la Iglesia como desarrollo legítimo y necesario de la predicación de Jesús.
A este se le atribuye el anuncio de una inmediata llegada del reino de Dios; y ya se sabe que no llegó tal reino. Aquella sentencia resumía bien la posición de Loisy: la Iglesia como continuadora natural del anuncio del reino, una posición que precisamente pretendía reforzar la legitimidad de la Iglesia frente a Adolf Harnack, un historiador más crítico con ella.
Pág. 199
Em sembla que aquí precises bé el teu comentari anterior, sobre aquesta mateixa frase, a después de cristo, publicat el 2012.
Ahora bien, en rigor de derivación o gestación real, el nexo existente entre Jesús y cristianismo, o entre Jesús e Iglesia ha sido bien tenue. Alfred Loisy lo sentenció en frase lapidaria, irrefutable: "Jesús había anunciado el reino de Dios; lo que luego vino fue la Iglesia".
Con esas o parecidas palabras lo reafirman exegetas e historiadores cristianos: la Iglesia "no deriva de la acción de Jesús; éste no la instituyó de manera directa ni indirecta; ni siquiera la previó". No pudo preverla, en absoluto, si, como atribuyen los sinópticos, estaba convencido de la inminencia del fin de los tiempos.
Pág. 33
Alfred Loisy (1857-1940), historiador y exegeta bíblico, sin duda el más notable y notorio en esta heterodoxia [el modernismo], formula una de las sentencias que mejor resumen la verdad histórica de los orígenes cristianos, la de que "Jesús predicó el reino de Dios; lo que vino luego fue la Iglesia".
Estaba cantado que ésta [la Iglesia] había de condenar a quien la deslegitimaba de raíz, le segaba la hierba por debajo de los pies. La iglesia romana le excomulgó y puso sus obras en el Índice.
Pág. 439
Sí, em sembla que hi ha un canvi d'accent important: del "a quien la deslegitimaba de raíz" (2012) al "una posición que precisamente pretendía reforzar la legitimidad de la Iglesia" (2024).
Gràcies a un regal de Domingo Melero, el autour d'un petit livre del mateix Alfred Loisy, vaig poder, ja el novembre de 1999, citant una carta meva del 95, parlar sobre aquesta frase a Regne i Església. Més tard, el setembre del 2018, tornava sobre el tema, Afegir a la llista a Juan José Tamayo? A quina llista?
Però les veritables ganes de prosseguir el nostre "intercanvi epistolar" em van arribar en un altre viatge posterior, quan vaig llegir el capítol que dediques a Jesús (pàgines 206-212).
La primera línia ja em va demanar una parada. No hi faltaria una paraula, un adjectiu?
Ha venido a llamarse Jesús a secas al [suposat] hombre de Nazaret
També podríem posar l'adjectiu a
Ha venido a llamarse Jesús a secas al hombre de [un suposat] Nazaret
Ens agrada (a uns més que als altres) parlar de "Jesús de Natzaret". Però aquesta expressió, quantes vegades surt al Nou Testament? Si ens fiem de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional), 14 vegades. Si anem al text grec: 3 cops. No és sospitosa aquesta diferència?
Més escandalosa pot ser la diferència en el simple terme "Natzaret". A la BCI surt 25 vegades, superada per la KJV (King James Version) amb 29, quan al text grec aquest terme (el 3478 dels Números Strong) només surt 12 vegades.
Una bona nota la mereix en aquest punt la NBE (Nueva Biblia Española) amb les seves 12 vegades. Curiós el cas de la Bible de Jérusalem: 10 vegades: a Mt 4,13 i Lc 4,16 utilitza el terme "Nazara".
És veritat que els meus dubtes sobre "Natzaret" me'ls va ficar Frank R. Zindler (donde jesús nunca anduvo), qui em va dir una cosa que John D. Crossan no m'havia dit. I m'ha quedat el dubte de si Crossan ho sabia o no ho sabia. Si no ho sabia, com se les dóna de...? Si ho sabia, per què m'ho havia amagat?
Zindler em va dir que Orígenes, el de "la gran síntesis de antigüedad clásica y cristianismo" (Hans Kung), "el más grande y más concienciado erudito de la iglesia antigua" o "este excelente filólogo" (segons d'altres), no havia trobat Natzaret.
Orígenes, nascut l'any 185 a Alexandria d'Egipte, havia viscut un munt d'anys a Cesarea, a Palestina, i s'havia dedicat al "senderisme" per -com ell mateix diu- "visitar els llocs per aprendre per investigació els passos de Jesús i dels seus deixebles i dels profetes". Però malgrat tot aquest "senderisme" no va ser capaç de donar-nos la localització de Natzaret. Existia Natzaret? O és una atracció més al parc temàtic "Terra Santa"?
Segueixo llegint i nova parada (això ja sembla la renfe)): "determinante para el cristianismo". A después de cristo Pau és el "imprescindible".
De él, a propósito suyo, con el imprescindible concurso de Pablo y de otros autores del Nuevo Testamento, se ha seguido un conjunto de leyendas y de prácticas, un caudal ideológico, un fenómeno social...
Com conjugar aquests dos adjectius: per a Jesús un "determinante"; per a Pau, un "imprescindible"? Sense Pau hi hauria hagut "cristianisme"?
Val la pena recordar aquests dos paràgrafs del teu después de cristo:
Figura [Jesús de Nazaret] de la historia o de leyenda, reverenciado y adorado como Cristo, Jesús ha sido, de modo indiscutible, la personalidad, icono y mito, más influyente en Occidente. Ha dejado una huella muy profunda, más que ningún otro personaje, en la historia de esta sociedad y cultura. Dos mil años después de su desaparición física, cabe hacer balance de esa huella, de su pervivencia moral, cultural, espiritual: averiguar si queda algo suyo; y cuánto y cómo queda.
De él, a propósito suyo, con el imprescindible concurso de Pablo y de otros autores del Nuevo Testamento, se ha seguido un conjunto de leyendas y de prácticas, un caudal ideológico, un fenómeno social -no limitado a las iglesias- entre los más poderosos de Occidente: sin duda el de mayor magnitud en la extensión del continente europeo y en los veinte siglos transcurridos, aunque no lo haya sido por igual en todo tiempo y lugar, desde luego no tanto aquí y ahora.
No negarem aquest "fenómeno social" ("conjunto de leyendas y de prácticas"), emmarcat -com ben precises- al nostre "Occidente", però hem d'inferir necessàriament un personatge històric? O ens quedem en el dubte de si "figura de la historia o de leyenda"?
"Occidente" ha estat "cristià", però podria haver estat "mitraic" i avui participaríem en ritus eucarístics, no gaire diferents, referint-nos a Mitra. I igualment estaríem redimits i salvats. Era Mitra una "figura de la historia"?
Extret de Robert Turcan (2):
...y sus ceremonias compitieron peligrosamente con las de Cristo.
Jamás estuvo el mithraísmo tan cerca de convertir al Occidente greco-latino como durante el siglo III.
Si cualquier enfermedad mortal hubiese frenado el auge del cristianismo, el mundo habría sido mithraísta (Renan)
Junto a la entrada se encontraba una pila o una crátera análogas a nuestras pilas de agua bendita.
El acto esencial de culto era una comida en común, que conmemoraba el banquete de Mithra y del sol tras el sacrificio del toro.
El apologista Justino nos dice hacia el 150 que en las iniciaciones mithríacas se servía pan y una copa de agua pronunciando ciertas fórmulas. Qizás excluye intencionadamente el término "vino", como si le incomodaran analogías demasiado precisas.
Cada año, el 25 de diciembre, se festejaba el aniversario del Sol (Natalis Solis Invicti), que era también el de Mithra, nacido desnudo de una roca (saxigenus (3)), como el fuego brota del sílex, como la aurora emerge por encima de las montañas.
El sacrificio del toro se hallaba situado en el centro de la fe mithríaca, lo que confirma una inscripción de Santa Prisca: "Y tú nos has salvado derramando la sangre eterna" (Et nos servasti aeternali sanguine fuso).
Esta religión pura y vigorizante rivalizó durante cierto tiempo con la fe cristiana… Mas al rechazar a las mujeres excluía a la mitad del género humano. Por eso puede dudarse de que el mundo corriera el peligro de volverse mithraísta. En nuestra opinión, fue más grande el que tuvo de convertirse a la religión de Isis.
I aquesta altra religió, la d'Isis, a l'origen, tenia una figura històrica?
I què passava amb Atis, una altra deessa arribada a Roma des d'Àsia Menor? D'on també arribava el "cristianisme"...
Un dia, el nostre amic (més meu que teu) Demetrio, en una d'aquelles setmanes de Lamiarrita (en una de les quals vas participar brillantment) es va atrevir a posar en dubte la dada històrica que jo aportava. Ja ho diu el nostre refranyer: "La ignorància és molt atrevida".
Cada año, por primavera, las calles de Roma se despertaban con la explosión de alegría que proclamaba la resurrección de Atis, una divinidad llegada de Asia Menor. "Atis ha resucitado, evohé!!".
No era Demetrio l'únic "atrevit" a Lamiarrita. També Juan Carlos, un any, va mostrar el seu atreviment en dir-me:
Raymond E. Brown no dice lo que tú dijiste que decía.
Clar, ell havia llegit un llibre de Brown quan jo ja n'hauria llegit dos. Quina sorpresa es va emportar, allà al cel, quan Raymond li va preguntar: "I aquest Miquel Sunyol que tan bé em cita, qui és?"!
Ja ho veus, Alfredo, que m'agrada fer com aquell "escriba ben instruït en les coses del Regne del cel" (grammateu.j maqhteuqei.j th/| basilei,a| tw/n ouvranw/n) que treu del seu tresor "coses noves i velles" (kaina. kai. palaia,).
Aquí podem fer "parada i fonda", però seguirem caminant per aquest capítol.
Ara com ara dir, sense voler dir res més per ara: que no hi ha necessitat de postular una "figura històrica" per a l'existència d'una religió. Estàs d'acord?
Ben cordialment.
Miquel
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 5 gener 2026 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
| (1) | No sé si Ciceró tenia quelcom de poeta. |  |
| (2) | En Formación de las religiones universales y de salvación. Las religiones en el mundo mediterráneo y en el Oriente Próximo (I)7i>. Vol. V de historia de las religiones, dirigida per Henri-Charles Puech. (Ed. Siglo XXI de España Editores, SA. | |
| (3) | De saxum, -i, roca. | |