Apreciado Alfredo:

No sé si després de tant temps sabré reprendre el fil. Ja saps, vaig viatjar "a Cartagena". Als amics dic que vaig com "representant de la Companyia de Jesús" a l'homenatge que amigues i amics rendeixen cada any al Mariano González Mangada. Aquest any era el vint-i-setè aniversari. Mirant papers he vist que començaria a anar-hi el 2010, quan se celebraria el XIV aniversari.

Pots mirar aquest paper

Aquest any amb el parell de fotos que vaig fer he confeccionat un pdf, intercalant uns paràgrafs del seu DIARIO DE LA AGUJA del 1900. No cal ser molt mal pensat per sospitar el perquè de la selecció d'aquests paràgrafs. Ai! Que desagraïts som amb els nostres vells professors! Que consti que sempre he dit que ha estat el meu millor professor, tant en llatins i grecs com, més tard, en cristologia.

El full d'aquest any

El que ja no confesso tant és que aquest viatge "a Cartagena" també serveix per inaugurar la meva "temporada de platja" en aigües una miqueta més calentetes.

Abans de caure la nit, cada any veig aparèixer, doblegant el cap Cope, el dei gloria, fugint amb totes les veles al vent, perseguit a poca distància pel jabeque corsari, en carrera vertiginosa cap a la mort. Què transportaria aquest bergantí mercant dels jesuïtes perquè el seu capità no arriés la bandera? Per què no es va refugiar sota els dos canons de cap Cope?

Tot això succeïa dos mesos abans que es publiqués la pragmática real de Carles III, ordenant "el extrañamiento de los jesuitas de los dominios españoles y la ocupación de sus temporalidades..."

Un altre esdeveniment que ha demorat la meva resposta ha estat la mort d'en Víctor Codina (saps de qui parlo?). És possible que alguns diguin: "Ara que ha mort, deixa'l ja en pau!". Així, més o menys, s'expressava el meu germà de Bolívia, company seu durant anys a Oruro. He volgut tributar-li el meu homenatge particular a qui en aquells anys setanta es va jugar el provincialat: gràcies a ell els estudiants vam poder anar "a pisos" i "estudiar i treballar".

He volgut reunir tots els escrits que, durant aquests llargs anys, ens hem entrecreuat entre ell i jo, i que ja estaven publicats, amb el corresponent permís, a la meva web. Pensava que el "copiar i enganxar" aniria més de pressa, però tot demana el seu temps.

Els nostres escrits

Anem ja a la nostra feina.

A aquests paràgrafs de Marcel Légaut que jo et citava a la meva resposta anterior i en els quals tu fiques la teva "espasa afilada i brunyida", encara que -gràcies a no sé quin déu- amb menys intencions exterminadores que el Jahvè del profeta Ezequiel. (Ez 21).

La vitalitat del cristianisme es mesura tant pels múltiples grups que sorgeixen, diversos en extrem, com per la discreció i la rapidesa de la seva desaparició quan convé. L'Església només pot viure veritablement a l'alçada de la seva missió renaixent sense parar a partir de comunitats que l'engendren després que elles mateixes n'han nascut; comunitats que després, havent-la servida, s'eclipsen i desapareixen.

Tens tota la raó. D'on surt aquest "a l'alçada de la missió"? D'on surt aquesta "missió"? Suposo que partim (Légaut no) que Jesús no va fundar res, però podem admetre que una organització pot assenyalar-se ("autoassignar-se") uns fins, unes metes, una missió.

El respecte que mereixi un home com Marcel Légaut no és obstacle per afirmar que és "acrític" davant els evangelis. No fa gaire (el novembre del 2020) en carteig amb Domingo Melero (el que molt possiblement és el referent a Espanya de Légaut, president de l'Asociación Marcel Légaut) li posava "els punts sobre les is", a partir de les seves reflexions sobre "Feu això en memòria meva".

• Em sembla que Légaut sap "massa" de Jesús, oblidant-se de "la distància de 9 metres" que hem de respectar entre Jesús i els evangelis.

Els 9 metres reglamentaris

• D'on treu Marcel Légaut com Jesús de Natzaret va interpretar la seva mort?

...Jesús va conferir a la seva mort el caràcter sacrificial pel qual Israel reconeixia litúrgicament la seva dependència de Déu.

• Coneixia Marcel Légaut la didach, o Doctrina dels Dotze apòstols??

Si hagués conegut aquest venerable text, potser hauria tret les mateixes conclusions que John Dominic Crossan: la inexistència d'una institució eucarística "solemne, formal i definitiva" per part del mateix Jesús.

• " Algunes expressions de Marcel Légaut no em semblen justificades, per exemple, quan fica al mateix sac tots els apòstols.
• Distingeix bé en els seus escrits "els deixebles" (3101 / 3102), "els apòstols" (0652), "els Dotze" (1427), o barreja aquests tres termes ben diferents?

Entre paréntesis els corresponents números Strong. Els coneixia Légaut?

• Lluc, l'únic evangeli que recorda aquesta "última recomanació" del Senyor (Feu això en memòria meva), ho copia de Pau (1Cor 11, 24.25), un que no surt a la fotografia de Leonardo da Vinci. Poc fonament doncs per a tot l'edifici que es munta Marcel Légaut.

Totes aquestes preguntes em permetien acabar dient:

Em sembla que el teu amic Marcel Légaut no rellegia els diversos documents del Nou Testament amb la mateixa cura que jo als meus vuitanta anys.

Cites a Danielle Hervieu-Léger, nascuda el 1947, personatge desconegut per mi fins ara, i veig, pels títols d'alguns dels seus llibres, escrits en col·laboració amb el seu marit, Bertrand Hervieu, (per exemple, le retour à la nature : au fond de la forêt… l'état, Paris, Le Seuil, 1979, des communautés pour les temps difficiles : néo-ruraux ou nouveaux moines, Paris, Le Centurion, 1981), que podria estar pensant, entre altres, en l'itinerari vital de Marcel Légaut: de professor a pastor de cabres a les muntanyes prealpines.

Acceptem que "de les esglésies" no només sorgeixen "heretgies" (Ernst Bloch), sinó també nous grups, nous moviments, en aquesta dialèctica, que ben assenyales, "entre ortodoxia(s) y herejías, entre iglesia(s) y sectas o comunidades y grupúsculos cristianos", prescindint ara de si són "innovadores, revolucionarios o reformistas".

Tens raó a l'adjectiu "efímers". La Missió Obrera ha durat més de cinquanta anys? Quant de temps va durar La Longuera, inspirada en Lanza del Vasto, en plena Serra del Segura, "icono en las décadas de los 80 y 90 de la convivencia en común, la no violencia y la producción de alimentos ecológicos".

Cito La Longuera a la que vaig visitar en algunes ocasions, ja que hi van participar algunes parelles amigues (Paco, Pilar; Juan, Puri).

Sobre la vida dels grupuscles (Missió Obrera) que sorgeixen de les institucions (Companyia de Jesús) ja vaig fer les meves reflexions fa uns quants anys. Impossible ara em resulta (encara que no fa gaire que el vaig veure) trobar l'arxiu en qüestió, però més o menys vindria a dir el següent:

Un grup gran pot admetre el sorgiment d'algun grup innovador. El grup gran (la institució) manté la calma i els deixa fer, que vagin fent, i fins i tot pot arribar a admetre algunes de les seves propostes. Amb el temps, una bona part del grup innovador va abandonant la institució (i el grup). Al final, els que queden no tenen més remei que "readmetre's" a les estructures (una mica canviades, certament) de la institució.

Aquí podria anar bé aportar un document, obtingut al meu viatge a Cartagena, relatiu a Missió Obrera, que l'altre dia no vaig poder afegir-te. És la carta d'Isidoro Galán al seu Provincial demanant sortir de l'Ordre ⁽¹⁾. És del novembre del 2003.

Sobre la qüestió que "te persiste", et concedeixo plenament "la major", sobretot des que ahir mateix una amiga de més de noranta i tants anys, retirada ja, des de fa uns mesos, a la "casa-mare-infermeria" de la seva institució, em venia a dir el mateix: el temps que fa que no surt res "nou" de tendència -permetre'm l'expressió per entendre'ns- "esquerrana".

Suposat el fet, quina és la seva interpretació?

Jo, aquí, saltant-me unes quantes línies teves, et repetiria:

Un cristianismo practicado se transmite, mientras que el no practicado, no. Y todavía esta otra: el cristianismo eclesiástico se transmite, mientras que no lo hace el no eclesiástico. comunión y liberación lleva más de medio siglo transmitiéndose en una medida en que no lo han hecho grupos y movimientos cristianos innovadores.

Cristians i cristianes, que van participar en les famoses "Comunitats cristianes de base", què van aconseguir transmetre a la seva descendència?

I els homes i les dones de la HOAC? O els que, potser a altres nivells socials, participaven en els "equips de matrimonis"?

A molts no els queda més remei que acontentar-se amb els "valors ètics" que els seus fills demostren. A més d'aquesta transmissió de "valors ètics" (cosa gens menyspreable), quina altra cosa haurien de transmetre?

Una certa "vinculació" a la institució eclesiàstica?

Una certa "adhesió" a unes "creences", a unes afirmacions dogmàtiques? A una fe?

Aquí podríem tornar a Légaut, a la seva distinció entre "fe" i "creences".

Cal preguntar-se per què la "dreta" va transmetre i per què l'"esquerra" no va transmetre? O, potser, ni la "dreta" va arribar a "transmetre"... O, almenys, es va quedar molt lluny de les seves pròpies expectatives...

Em sembla que la teva petita estadística familiar (fills batejats / nets sense batejar) compensa prou la teva cerca infructuosa d'estadístiques numèriques més àmplies.

Aquest "fills batejats / nets sense batejar" ja assenyala prou el futur que en el nostre món espera al cristianisme institucionalitzat.

Quan del llatí es va passar a les llengües vernacles la gent va començar a adonar-se que "tot allò" ja no anava amb ells…

De la meva xerrada sobre el concili que ja he citat alguna vegada:

Deixeu-me recordar l'acudit de les dues velletes. Quan el capellà es gira de cara al poble i diu: "El Senyor sigui amb vosaltres", una de les velletes pregunta a l'altra: "Què ha dit?", i la segona velleta li explica: "Dominus vobiscum". És un acudit, però carregat d'una dura veritat: al parlar en la llengua del poble la gent s'adonà que el llenguatge litúrgic (els seus ritus, els seus símbols, les seves paraules... ) eren d'un altre planeta. I si el nucli litúrgic és l'eucaristia ("menjar la seva carn... beure la seva sang..."), retiro l'expressió "d'un altre planeta" i la substitueixo afirmant que des de fa milers i milers d'anys, des d'aquells temps que nosaltres anomenem "prehistòrics", unes pintures, per exemple, les de les coves d'Altamira, ens manifesten la mateixa teologia: "menjar la seva carn... beure la seva sang... la de la divinitat sacrificada... perquè el poble visqui" ⁽²⁾. Certament, una reforma litúrgica necessita quelcom més que guitarres.