| Ir a la versión castellana |
Necessitaràs
l'Acrobat Reader |
Si encara no el tens... |  |
| Només text | |||
| Explorador recomanat: Mozilla Firefox
Resolució: 1280/1024 (5/4) |
Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
Veure la "tretzena pàgina" d'Alfredo Fierro
La teva frase "preguntas así son lo de menos" em permet saltar-me les teves preguntes inicials, que trobarien fàcil resposta a la tesina (Trabajo práctico de Licenciatura en Teología) de Jesús Jiménez, La Misión Obrera de la Compañía de Jesús en España (1963-1984), però l'exemplar que jo tenia (i que vaig aprofitar molt (1)) el vaig passar ja fa uns anys a l'arxiu d'Alcalà.
La pregunta del quants? hauria de ser de les més fàcils a contestar, però potser és la més difícil.
El llibre curas obreros. cuarenta y cinco años de testimonio (1963-2008), publicat el 2009 per Herder, figurant com autors o editors José Centeno García, Luis Díez Maestro y Julio Pérez Pinillos, diu:
Quedaria molt reduït aquest còmput del "millar" si apliquéssim uns certs criteris?
Per exemple:
Aquesta fou la condició que em van posar els meus companys de Missió Obrera quan el 1974, després dels meus anys en el Chad, vaig sol·licitar l'admissió en tan selectiu club dels jesuïtes. Jo pensava que podria fer de mestre de l'escola pública.
O que la mort no li arribés durant aquest període, per tal que el nostre Siscu de Tarragona no en quedés exclós.
Però què dius ara? Aquella matinada del 16 de desembre del 86, en què, estés a la carretera, ja no vaig arribar a la fàbrica, ja feia molts anys que treballava. No has llegit la meva correspondència amb el Farràs? No li deia l'agost del 74 que "estic llagat de cap a peus"? I no saps que, mentre estudiava teologia a Barcelona, treballava a un taller de bobinatge de motors?
També salvaria el jesuïta flamenc Egide van Broeckhovenm, mort també en accident de treball. I l'abbé Folliet que el 1944 comença a treballar a la BMW d'Argenteuil i que moriria el 9 d'abril de 1945, a consequência de les ferides sofertes en els Alps, enquadrat en el 13e Bataillon de Chasseurs Alpins (BCA) de la Resistència.
Quants en quedarien?
Foto de la reunió anual (a nivell estatal) de la Missió Obrera jesuítica, celebrada a Zaragoza per las festes nadalenques del 1981 (gener 81?, desembre 81?).
Si s'apliquessin els criteris anteriors, quants quedarien a la foto?
Poquets, ben poquets…
Quants podrien sortir a la següent foto?
Foto de la reunió (també a nivell estatal) de Curas Obreros, celebrada a València el 1985. Potser la segona; després s'aniran repetint cada dos anys.
Aquí, molt possiblement, la immensa majoria passa el filtre del primer requisit, però el mínim dels 10 anys...
Quantes fotos com aquesta es necessitarien per arribar al "millar con creces"?
Faltaria aquí la foto dels Capellans Obrers dels Països Catalans, que vam començar a reunir-nos anualment el 1978 a La Selva del Camp (Tarragona). No tinc cap foto de grup de cap dels primers anys. La pandèmia serviria d'excusa per acabar-les, encara que, des de feia uns quanta anys, ja no eren de "Països Catalans", sinó de Barcelona i el parell de bona fe de Tarragona.
La pregunta que t'importa...
Qué factores sociales contribuyeron al florecimiento y luego al declive de Misión Obrera; y examinar eso en el contexto de otros hechos y procesos de cristianismo por esa misma época.
...és la mateixa que jo a vegades he formulat respecte a la considerada (segons alguns) ràpida expansió del cristianisme per les ciutats de la Mediterrània: quins factors socials, econòmics, culturals, religiosos, polítics donaren la victòria al cristianisme enfrontat a altres religions (per exemple, el mitraisme). Per què som de Jesús i no de Mitra? Potser perquè les dones estaven excloses dels cultes mitraics...? (1)
De la "Missió Obrera"...
A la carta anterior ja vaig explicar aquest terme, reduint-lo a l'espai jesuític. Això és vàlid per a Espanya. Ara he vist que a França l'expressió "Mission ouvrière" és utilitzada en un sentit més general.
...o del moviment de los "Curas Obreros" ya podem donar per estudiats els factors de la seva florida i de la seva marcescència; del cristianisme ja podríem començar a estudiar-los, almenys en el nostre món occidental.
Què va pintar el concili Vaticà II en aquest "plus grand événement religieux depuis la Révolution française", segons l'expressió del dominic Marie-Dominique Chenu.
No sé si el meu amic de Cartagena, Isidoro Galán, quan parla de "la aventura más seria surgida de la "ecclesia" desde el estamento clerical en todo el siglo XX", repeteix a Chenu.
La resposta podria ser un "no res", ja que aquest le "plus grand événement religieux" tingué els seus inicis -prescindint ara dels seus "pròlegs"- a principis dels anys quaranta, en el 1941, si posem la data emblemàtica en què el dominic Jacques Loew comença a treballar com docker (estibador) en el port de Marsella. Seria el primer dels "prêtres ouvriers" (P.O.), però no entraria a la meva llista, ja que només va treballar tres anys. Ho sento (3).
Ens podríem preguntar per què no es va donar aquesta florida a Espanya a les dècades dels quaranta i dels cinquanta. Els vencedors entrant en el camp dels vençuts?
La menció del concili (octubre 1962 - 8 desembre 65) pot tenir més sentit a Espanya, ja que els principis -prescindint també aquí dels seus "pròlegs"- dels "capellans-obrers" se situen en el 1963.
Hasta el año 63 quedan por tanto interrumpidas todas las experiencias de trabajo. En este año el Sr. Obispo de Bilbao concede trabajar 5 horas al P. David Armentia. En octubre comienza a trabajar, y durante todo ese curso, el estudiante jesuita, Eugenio Arraiza, en Tudela, con aprobación de Roma.
El año 64 comienza a trabajar la jornada completa, también en Bilbao, el sacerdote secular Pedro Solabarria y en Catalunya el P. Borri y dos sacerdotes seculares más.
Pau VI va permetre el treball en fàbrica a jornada completa el 23 d'octubre de 1965.
Apuntes para una historia de la Misión Obrera
Elaborado por la Comisión encargada
San Sebastián. Septiembre 1967
Gosaria dir que per la "florida" del moviment dels capellans obrers el concili va influir més en els bisbes i superiors religiosos: no s'atreviren a posar-se en contra, tingueren por de ser titllats com "anticonciliars". Aquest mínim nombre de capellans (seculars i religiosos) que van anar "al tajo" (4) hagués sorgit igualment sense el concili.
Els sacerdots no vam ser els únics.
... malgré la différence d'approche, cette expérience est analogue à celle des trotskystes ou, dans les années 1970, des maoïstes qui s'"établissent" en usine.
...malgrat la diferència d'enfocament, aquesta experiència és anàloga a la dels trotskistes o, als anys setanta, a la dels maoistes que es van "instal·lar" a la fàbrica.
Wikipedia: Les prêtres ouvriers
Ja et vaig dir a la carta anterior que trobava ben encertat el títol que una historiadora anava a posar a la seva tesi sobre els capellans obrers a les comarques de Tarragona: "hijos de su tiempo".
Així li ho deia:
Considero un encert el títol de la seva tesi: "Hijos de su tiempo". Sí, som "fills del nostre temps".
"fills del nostre temps" en el moment d'iniciar un camí vers el noviciat. Quins altres camins possibles teníem nosaltres?
"fills del nostre temps" en el moment de voler-nos inserir en el "món obrer". Els capellans no van ser els únics que en aquell temps van voler ficar-se en el "món obrer". Quan nosaltres vam arribar a Bonavista ja hi havia molts i moltes que ens havien precedit. Quan acabi aquesta tesi pot començar una altra: una recerca de totes les persones que van venir a Bonavista per motius "no econòmics".
Una anècdota. A una de les meves "correries" per la península vaig passar a saludar la família d'un company de la feina. Hi havia una germana seva: havia viscut un cert temps a Bonavista (jo no ho sabia), amb el seu company, ambdós havien passat un cert temps a la presó... L'anècdota segueix: el company era nebot d'un jesuïta que havia estat professor meu al col·legi de San José de Valladolid: era un jesuïta basc.
"...del nostre temps". Hi havia un bon "caldo en el puchero"... Concili, teologia de l'alliberament, diàleg cristià-marxista, cristians pel socialisme... No oblidem el "Maig 68" francès...
Potser una frase de sant Agustí en el llibre IV de les seves confesiones ho explicaria tot: "non vacant tempora nec otiose volvuntur" (No fan vacances les hores ni roden inútilment) (5). No passà el mateix amb la predicació del "Regne de Déu"? No repetia Alfred Loisy la frase d'Agustí?
La conservation de son état primitif était impossible, et la restauration de cet état l'est également, parce que les conditions dans lesquelles s'est produit l'Évangile ont à jamais disparu.
Conservar el seu estat primigeni era totalment impossible i voler restaurar aquest estat ho és igualment, ja que les condicions en les quals l'Evangeli ha estat produït han desaparegut per a sempre.
L'Évangile et l'Église
Pag 152ss
Si vols veure tot el context
Regne i Església
També cal tenir en compte que els capellans obrers sempre foren un "mínim": una mínima part de tot aquell clergat que en aquells temps hi havia. Suposat el nombre actual del clergat, aquest "mínim" -proporcionalment parlant- difícilment arribaria a fer una unitat.
Ítem més. En aquell temps entraven en els seminaris i noviciats un ampli ventall de joves. Utilitzant (per a entendre'ns) termes que no crec apropiats: des de l'"esquerra" a la "dreta". Avui dia el sector "esquerra" pot trobar altres camins per on portar a terme les seves inquietuds. Avui dia arriben a les portes de seminaris i noviciats els del sector "dreta". Repeteixo: no crec que aquests termes siguin els adequats, però crec que així em faig entenedor.
Ja que he citat a Agustí, deixa'm que citi un altre gran teòleg, encara que no figuri a la llista dels "nueve magníficos" de Hans Kung (grandes pensadores cristianos)...
Bé, volia referir-me a Karl Rahner, però no trobo la cita i ara em venen dubtes de si seria d'ell o del seu germa Hugo.
La cita vindria a dir que, en aquells temps en què els vaixells que es dirigien a les Índies Occidentals o a les Índies Oriental no tots arribaven al seu port de destí, als superiors dels jesuïtes, suposada la seva proliferació, poc els importava que es perdessin alguns d'ells en aquestsw viatges a "la incertesa", oblidant allò de l'evangeli: "Els qui m'heu donat, els he guardat, i no se n'ha perdut ni un de sol" (Jn 17, 12).
En els anys que ens toca encara hi havia suficient personal: si algú es perdia... Potser no van calcular bé el nombre de pèrdues.
Des de fa uns quants anys bisbes i superiors religiosos no es poden permetre que es perdi ni un de sol dels seus "pastors assalariats". Que em sigui perdonada aquesta darrera frase!!, però no sé quina tecla cal tocar per suprimir-la.
Una de les preguntes de la historiadora de la tesi a la qual abans m'he referit era la següent:
NN [un dels companys que participa a l'enquesta] em diu que la Missió Obrera té una part de fracàs. Com ho veu vostè?
Això del "fracàs" ja s'ho va tirar a la cara el Provincial (potser es pensava que estava en el paper del Gran Inquisidor del Dostoievski) a l'amic Isidoro Galán, com consta en algun dels articles de la carta anterior.
Heu fracassat. No teniu hereus.
No tenir hereus, és un fracàs? Jo diria que no: és acceptar que vam donar una resposta adequada a una situació donada.
Ja he parlat (i potser més d'una vegada) en aquest intercanvi epistolar d'un dinar amb el P. Arrupe i de la carta -sense resposta- que li vaig escriure quan em vaig jubilar el 2005 en complir els 65 anys, ja que no em van concedir la "jubilació anticipada".
¿Em permet encara allargar aquesta carta tan allunyada potser de la seva quotidiana contemplació de la trinitària divinitat? Significatives van ser les seves dues preguntes (6); significativa també va ser una tercera pregunta que vostè no ens va fer, desmarcant-se així de certes preocupacions malaltisses que alguns dels meus companys han anat manifestant aquests darrers anys. La pregunta que vostè no ens va fer fou aquesta: Quants joves jesuïtes seguiran la seva línia?
No penso que m'allunyi molt de la veritat pensant que d'aquesta manera vostè s'apropiaria algunes consideracions de Marcel Légaut:
La vitalitat del cristianisme ve mesurada, tant per la multiplicitat de grups, sempre molt diversos entre ells, que sorgeixen, com per la discreció i la rapidesa de la seva desaparició quan convé. L'Església només pot viure veritablement d'acord amb la seva missió si sap renéixer dia a dia a partir de les comunitats que l'engendren després que elles mateixes han nascut d'ella; comunitats que després, d'haver-la servit, s'eclipsen i desapareixen.
Molt possiblement, vostè i jo, uniríem les nostres veus a les de Marcel Légaut per a continuar dient:
Tant de bo que els més joves puguin succeir-nos! Però, i què ens importa! No és fonamental que les empreses espirituals es perpetuïn, sinó que neixin constantment. I jo crec que, a la nostra època en què tantes coses s'enderroquen, hi ha també naixements autèntics.
"fracàs" fou, certament, pels que es pensaven que l'"être avec" (estar amb) era per a quelcom més, per aconseguir uns objectius, ja fos mirant l'església (que anés canviant), ja fos mirant la classe obrera (que acceptés ser evangelitzada).
"fracàs" fou pels que es pensaven que destruirien "el mur" ("ce mur à abattre", en expressió del cardenal Suhard (7)) construït per uns i per altres: els uns amb encícliques i condemnes contra al món modern i el comunisme; els altres, ignorant les seves profundes arrels judeo-cristianes, negant tota creença en un Déu d'"un món altre". No tots els murs són tan fàcils de caure com el de Berlín.
En aquest sentit puc transcriure aquestes línies del llibre d'en Gregor Siefer, ja citat:
Creemos que la misión de los sacerdotes obreros representa ya un esfuerzo... Esfuerzo que se ha saldado con un fracaso, quizás inevitable. Pero poco importa, en definitiva; no es la primera vez, ni la última, que se habrá intentado restablecer la Iglesia en el tiempo y en la historia, y reajustar las exigencias de la fe con las de la vida, aunque fuese una vez más al precio de la contradicción. (8).
Però els que, malgrat ser jesuïtes (9), hem optat per una certa "minoritat a la franciscana" (10), ja teníem prou amb l'"être avec".
...no moguin litigis ni disputes, ans estiguin sotmesos a tota criatura humana per Déu (1Pe 2, 13) i confessin que són cristians.
RegNB, 16
No em considero un "fracassat"...
Menciones a Joan XXIII con una "figura extraordinària": totalment d'acord. Però en el cas que ens toca, el dels capellans obrers o, per a ser més precisos, el dels prêtres ouvriers, hi ha dues coses que no acostumen a sortir. La primera: quin va ser el paper del nunci a París, Angelo Giuseppe Roncalli, entre 1944 i 1953 (11) en aquesta qüestió. Quins informes s'enviaven des de la nunciatura de París al Vaticà? Qüestió a estudiar, si es pot (12).
I una altra dada certa que no acostuma a ser citada: el 1959 Joan XXIII (elegit papa el 28 d'octubre del 1958), "très attaché à la conception traditionnelle du sacerdoce", decideix la supressió total del treball en fàbriques (Pius XII permetia tres hores de treball), fent extensiva aquesta mesura als sacerdots de la Mission de la Mer. El cardenal Feltin, qui havia demanat que "des prêtres, choisis par leur évêque, bien préparés, soutenus par une véritable vie sacerdotale authentique et unis au clergé paroissial, puissent travailler en usine à plein temps et non plus trois heures par jour", rep el 7 de juliol la carta del cardenal Pizzardo a on es comunica dita supressió (carta que roman secreta fins a la seva publicació per le monde el 15 de setembre (13)). El model sacerdotal de Joan XXIII estava a Ars... i en el seu famós "curé ", Jean-Marie Vianney.
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 22 abril 2023 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
| (1) | Alfonso Álvarez Bolado també la va aprofitar, citant-la com toca, en el seu article La Compañía de Jesús en España, entre 1936 y 1989 (Estudios eclesiásticos, abril-junio 2001, vol. 76, núm. 297) |  |
| (2) |
Això ho he vist a Wikipedia: "El mitraísmo gozaba de gran popularidad sobre todo entre los legionarios romanos, pero también incluía a otros funcionarios, comerciantes e incluso esclavos. Las mujeres, en cambio, estaban estrictamente excluidas".
(https://es.wikipedia.org/wiki/Mitra%C3%ADsmo) |
|
| (3) | Agafat de la pàgina de Wikipedia sobre els "prêtres ouvriers" és una dada a corregir: el "pendant trois ans" deu referir-se al seu treball al port de Marsella. A la cronologia de Gregor Siefer, los sacerdotes obreros, publicat per Editorial Nova Terra el 1965 [títol original: Die Mission der Arbeiterpriester, 1960], s'apunta en el 28 de gener de 1954: "El padre Loew en Marsella, abandona su trabajo a instancias de sus superiores. Envía una carta al Superior General, residente em Roma". | |
| (4) | Per recordar el llibre De la misa al tajo d'en Xavier Corrales (PUV, 2008). | |
| (5) | Traducció de Miquel Dolç (Clàssics del cristianisme) | |
| (6) | Pero, ¿cuántos jesuitas trabajan? i ¿Cuántos van a llegar a la jubilación? | |
| (7) |
Pour reprendre l'image dont le cardinal Suhard a parlé lors de son jubilé: "Il y a un mur qui sépare l'Église de la masse. Ce mur, il faut l'abattre à tout prix, pour rendre au Christ les foules qui l'ont perdu", La Semaine religieuse de Paris, 18 décembre 1948, p. 1200-1201.
(Encontrado en : https://books.openedition.org/pur/18915?lang=fr) |
|
| (8) | los sacerdotes obreros, p. 289. | |
| (9) | A més a més de la definició de Kolvenbach (comentada a la carta anterior), "el que no necessita treballar", tenim la d'Arrupe: "el que té una immensa responsabilitat". | |
| (10) | Veure el testimoni de Victorí Martín, un dels franciscans de Tarragona, a CURAS OBREROS. CUARENTA Y CINCO AÑOS DE TESTIMONIO 1963-2008, (p. 278-283). | |
| (11) | El 12 de gener de 1953 el papa Pius XII el creà cardenal amb el títol de Santa Prisca, sent designat tres dies després com patriarca de la diòcesi de Venècia. | |
| (12) | El 23 de setembre de 1953 el nou nunci, monsenyor Marella, comunica a bisbes i superiors religiosos, convocats a París, la decisió de la Cúria romana d'aturar l'experiència dels capellans obrers, davant l'estupor dels cardenals Liénart i Feltin. (Gregor Siefer, los sacerdotes obreros, p. 308) | |
| (13) | Íbid. p. 314 | |