Apreciado Alfredo:

Ja he retornat de les terres sorianes de l'Alto Duero. No era qüestió, en aquesta època hivernal, fer el cim de l'Urbión, amb els seus 2.228m., però sí que he pogut acomplir el ritual, gairebé iniciàtic, d'arribar-me a la Laguna Negra, allà "donde no duerme bajo la tierra el que la tierra sembró ".

Fa alguns anys vaig arribar, seria en època estiuenca, a les Fuentes del Duero (des de la dreta) i aquest any pretenia arribar des de l'esquerra, seguint els darrers kilòmetres (o els primers, millor dit) de la Senda del Duero, la GR-14. Em vaig quedar, prudentment, a uns 2 km.

Aquesta prudència (quedar-s'hi a uns 2 km) és la que jo recomanaria als cristians (teòlegs o no) que diuen que volen arribar fins a Jesús.

Deixem que Jesús ens quedi molt lluny!!

Jesús ens queda lluny!!

Més tard, potser per la primavera de l'any següent (el 2015), vaig veure com el Duero (ja Douro) era engolit per l'Atlàntic, després d'haver recorregut els seus 897 km. I em va sortir una reflexió cristològica.

Des de les Fuentes del Urbión
fins Oporto

En l'hivern del 18 la neu no em va permetre ni començar la pujada de la Laguna Negra, però no em va privar, trepitjant la terra blanca, de fer algunes reflexions eucarístiques.

Aquest any també portava preparat algun tema. En un d'aquests grups de whatsapp, un amic jesuïta havia escrit:

Sea cual sea la opción y opinión sobre ese personaje histórico, Jesús de Nazaret, que, respetando otras opciones, la mía es que no conozco otro personaje histórico que (incluso limitándome al núcleo de lo que la gran mayoría de historiadores aceptan que es realmente histórico de lo que se ha escrito sobre él)… es para mí el personaje cuya vida y mensaje más me fascina y más revolucionario me parece para la construcción de la Paz, la justicia y la liberación de toda opresión.

Cadascú és molt lliure de quedar-s'hi "fascinat" per qui vulgui. Ja ho preguntava Pau als gàlates:

Però, davant la seva afirmació "no conozco otro personaje histórico" algú li podria dir...

Potser els teus coneixements històrics no siguin molt amplis,

...i un altre al seu "más revolucionario para la liberación de toda opresión" li podría recordar que la pobra Rode, la de Ac 12, 13, seguia com esclava a una casa d'un dels primers "grups de Jesús", i que el pobre Onèssim era retornat a la seva condició d'esclau per Pau al seu amo, l'estimat (avgaphto,j) Filemó, col·laborador (sunergo,j) de Pau, germà (avdelfo,j) ple de caritat i fe (avga,ph kai. pi,stij).

Per què es parla tan poc d'ella?

Veig que em repeteixo: ja t'he parlat d'aquest amic jesuïta a una de les meves respostes anteriors. Sense saber-ho, segueixo el consell neotestamentari (ves a saber de qui) de l'"oportunament" (euvkai,rwj) i "importunament" (avkai,rwj) (2Ti 4, 2).

"La ciudad secular sabe que eso no sirve de nada"

No puc deixar de recordar el títol d'Harvey Cox (nascut el 1929) (the secular city: secularization and urbanization in theological perspective), publicat el 1965 i que no arribaria a Espanya, tant en la seva traducció catalana com castellana, fins el gener del 68.

No recordo ara si el vaig arribar a llegir a no. No crec que en els meus darrers anys de teologia compaginés la lectura de Karl Barth amb la d'Harvey Cox. Sí que em consta la lectura de Paul M. van Buren (1924-1998) (El significado secular del evangelio), molt possiblement en els primers anys després del Txad. The Secular Meaning of the Gospel: Based on an Analysis of Its Language fou publicat el 1963 i la traducció castellana és de l'agost del 1968.

Em pregunto ara si aquestes dues obres, publicades ja a Espanya el 1968, havien passat a ocupar un espai en el temari del jove professor del seminari de Zaragoza. Mira si encerto: a conversación en el atrio, Harvey Cox no apareix a les cartes del jove professor (1968-1971). Només és mencionat, conjuntament amb Paul van Buren, a una de 2018.

Honesto para con Jesús, polémico frente a Bultmann, ha sido el teólogo Fritz Buri, al objetar que el propio kerigma es un mito, el de Cristo y el acontecimiento salvador único. También hay que prescindir de esto: del mensaje, del anuncio de tal acontecimiento supuestamente singular. Más allá de la desmitificación propone Buri, pues, la deskerigmatización ⁽¹⁾. Una propuesta, por cierto, que halla eco amplificado en teólogos sedicentes radicales: William Hamilton, Paul van Buren, Harvey Cox.

No coneixia aquest teòleg, Fritz Bury (1907- 1995). El seguia en aquest punt Dietrich Bonhoeffer (1906-1945)? O a l'inrevés?

Seguramente recordarás el ensayo de Bultmann sobre la "desmitologización del Nuevo Testamento" ⁽²⁾. Hoy sería del parecer que Bultmann no "llegó demasiado lejos", como creen los más, sino que "no llegó lo bastante lejos". No sólo son problemáticos los conceptos mitológicos como milagro, ascensión, etc. (que en principio son inseparables de las nociones de Dios, de fe, etc.), sino que los conceptos simplemente "religiosos" también han llegado a ser "problemáticos". No es posible separar Dios del milagro (como piensa Bultmann), pero sí que ha de ser posible interpretarlos y anunciarlos a ambos de modo "no religioso". Porque el punto de partida de Bultmann es en el fondo liberal (esto es, abrevia el evangelio), mientras que yo quiero pensar teológicamente. ¿Qué significa, entonces, "interpretar religiosamente"?

En una nota a peu de pàgina li dediques (el de 2018) unes sis línies a Harvey Cox:

El abandono de la teología de la fe interrogante se produce a veces de resultas del pragmatismo de la sociedad tecnológica. Así lo propone el teólogo Harvey Cox: reconoce el pragmatismo como disciplina metódica del hombre moderno, que "malgasta poco tiempo en pensar en cuestiones últimas o religiosas y puede vivir con soluciones muy provisionales; y concluye que la actitud de Tillich no tiene lugar alguno para el hombre pragmático por fundarse en la suposición de que el hombre, por su propia naturaleza, debe formular esas cuestiones últimas o existenciales.

No mereix molta més atenció Harvey Cox en el teu después de cristo, escrit el 2012, a on només surt mencionat una sola vegada.

Poco futuro le queda hoy a la idea de ciudad de Dios. En los antípodas de Agustín, un teólogo baptista, Harvey Cox (1968), ha escrito sobre La ciudad secular: la ciudad democrática y laica, la ciudadanía por la pertenencia a una sociedad secularizada y no ya por la pertenencia religiosa ⁽³⁾. Para una ponderada valoración de estos dos opuestos diseños de ciudad no está de más advertir que las teologías de la secularización nunca son comparables en grandeza con las de lo sagrado y absoluto. Así que ésta de Cox no suena tan grandiosa como la de Agustín, ni tiene prometida tan duradera influencia, aunque puede, en cambio, ser más verdadera. Hay entre ellas una diferencia sustancial de momento histórico: La ciudad de Dios de Agustín proyecta y contribuye a engendrar una Iglesia, un cristianismo y cristiandad que dura siglos; el libro de Cox, en cambio, se limita a reflejar una situación que le precede y que no ha contribuido a crear. Ahora bien, lo que éste refleja de modo bien verosímil, por no decir cierto, es que de ahora en adelante cualquier tentativa de realización histórica de la idea agustiniana está condenada al fracaso: no será viable, ni en la sociedad en cuanto tal, ni en una entera ciudad, como la Ginebra calvinista o las reducciones guaraníes; ni en organizaciones monásticas, ni tampoco en la Iglesia como institución.

Molt possiblement aquells seminaristes de 1968-1971 no havien sentit parlar de "la ciudad secular". Certament, no la coneixien aquells tres xicots que, a mitjans dels cinquanta, trenaren una bona amistat en el seminari menor d'Alcorisa. No coneixien ni a a Paul van Buren (quin significat secular podia tenir l'evangeli?) ni a Harvey Cox (una ciutat secular en els territoris de la Pilarica?)

Si haguessin sentit parlar de la ciutat secular, si haguessin acceptat els seus pressupostos, s'haurien "tirado al monte" a finals de 1969?

La meva famosa carta, de la que ja te n'he parlat, és de 1987, la dirigida al meu company jesuïta andalús que, abandonant les seves responsabilitats sindicals a Comisiones Obreras del Campo, se'n va anar alegrement a Nicaragua.

Els hauria pogut dir a aquests tres "curas aragoneses", uns vint anys abans, el que li vaig dir a ell?

El "irse a Nicaragua", ¿no es ir a buscar un marco cultural apropiado todavía a nuestros conceptos, formulaciones y formas religiosas?

El "irse a Nicaragua", ¿no es ir a buscar una coyuntura revolucionaria, el participar de unas esperanzas mesiánicas, el poder herir y matar con nuestras propias manos a la bestia apocalíptica, el revivir historia pasada con la facilidad de poder repetir papeles bien aprendidos?

Havien sentit parlar de la "teologia de l'alliberament"? Gustavo Gutiérrez, el reconegut "padre" d'aquesta teologia recorda que fou a una reunió a Chimbote, Perú (II Encuentro de Sacerdotes y Laicos), a on va parlar per primera vegada de la "teologia de l'alliberament". Era el 1968 (21-25/07/1968)

No discutirem ara aquesta "paternitat", però preguntem-nos pels "avis". Aquests són Le Saulchoir (centre teològic dels dominics a França) i La Fourvière (centre teològic dels jesuItes a Lyon)

Però ja el 1967 el "trío guerrillero aragonés" ja estava a "les amèriques", sense haver sentit parlar de la "teologia de l'alliberament".

Però sabien el que eren els "prêtres ouvriers" (havien contactat amb els primers capellans obrers de Zaragoza?), no desconeixerien la figura de l'abbé Pierre, els entusiasmava Camilo Torres, el sacerdot colombià nascut el 1929, que el 1966 es va incorporar a la guerrilla de l'ELN (Ejército de Liberación Nacional), morint a la seva primera experiència de combat (15 de febrer de 1966).

I, molt possiblement, la mítica fotografia del Che penjaria en alguna de les parets de les seves cases.

No tindrien la foto de l'entrada a La Habana. El primer per la dreta és el "comandante Suñol" (un parent llunyà meu?). La foto pot ser una il·lustració més de com acostumen a acabar els "triunvirats"

Coneixien els teus joves seminaristes de 1968-1971 a aquests capellans aragonesos que a principis de 1970 ja estaven "en el monte"? Els coneixies tu?

Si, segons la formulació d'un dels primers teòrics de la teologia de l'aliberament, el brasiler Hugo Assmann (1933-2008), "la teologia era una reflexió sobre una pràctica concreta d'alliberament" ⁽⁴⁾, sobre quelcom real, aquest "anar a les muntanyes" ha estat suficient objecte de reflexió?

I, seguint a Assman ("teología a partir de la praxis de grupos revolucionarios"), en aquesta reflexió s'han tingut en compte "criterios de validez histórica de la praxis, como praxis liberadora, que implican el recurso a las ciencias humanas"?.

La veritat és que jo tampoc sabia qui era Fernando Hoyos, el jesuïta (antic alumne -com jo i com algú dels "màrtirs" de l'UCA- del San José de Valladolid) que el 1980 "se echó al monte", incorporant-se a la guerrilla de l'EGP (Ejército Guerrillero de los Pobres) a les muntanyes del Quiché y Huehuetenango de Guatemala.

Ay! No ens hem allunyat molt de "la ciutat secular"?

Van trobar "en el monte" el "significat secular de l'evangeli"?