Apreciado Alfredo:

Encara no tinc pensades quines seran les meves últimes paraules, si és que em serà donada l'oportunitat de dir-les. Algunes, potser, ja les tinc excloses. No seran, certament, les de "El Senyor és el meu pastor".

Tampoc es cantarà aquest salm en el meu funeral. A una carta a Oriol Junqueras, per Nadal de 2018, de qui m'havia arribat, escrit des de la presó, un comentari sobre els pastors de l'evangeli de Lluc, li deia:

Aquests darrers dies he pres una decisió: deixaré dit, per escrit, que en el meu "funeral" ni cantin ni recitin el salm 23: "El Senyor és el meu pastor".

Ja vaig deixant al meu darrere els 78 anys, i porto molts anys llegint i rellegint coses de la bíblia, però no ha estat, fins fa uns pocs dies, que em vaig adonar que qui es dirigia a "el Senyor" com "el meu pastor" era el rei.

Aquest salm 23 no és la pregària d'un dels "humils de la terra" ni dels "pobres del país", sinó del "rei", que s'apropia així de la divinitat, barrant el pas a un accés directe de la gent a Déu. És un salm de la litúrgia de la coronació del rei: "m'has ungit el cap amb perfums" (verset 5).

Potser afegiré en el testament que, si es capfiquen en recitar un salm (ja fa temps que dic que no hi ha cap salm que es pugui salvar), que escollin el 80: "Pastor d'Israel, escolta". Aquest sí que seria pregària del poble, però, si el volen recitar en el meu funeral, haurien de suprimir el verset: "Com és que has derrocat la seva tanca perquè en culli el fruit qualsevol vianant?". El poble ("el cep que vas portar d'Egipte") també posa tanques a què Déu pugui arribar a tothom.

Aquest salm (podria dir: els salms) no està (no estan) dintre del "pluralisme religiós". I caldria suprimir més versets, per exemple, el 9 ("per plantar-lo tragueres els nadius").

Millor, doncs, que no em cantin cap salm.

No tenia a la memòria la visita de Benet XVI a Auschwitz, del 28 de maig del 2006. He trobat -preguntant al Sr. Google per "Auschwitz Benet XVI-" l' article de Daniel Jonah Goldhagen, el histórico fracaso de benedicto xvi en auschwitz. Raó no li falta a l'amic Daniel quan diu que la pregunta formulada per Ratzinger (Per què, Senyor, vas callar?) fou una "pregunta de clérigo". A què ve aquesta pregunta quan Déu sempre ha estat callat?

Més fàcil li hauria estat preguntar simplement:

Per què es va callar l'Església i el papa Piux XII?

Per què es van callar els catòlics alemanys?

Per què es va callar un jove cristià, Joseph Ratzinger?

Raó també té quan parla del "antisemitismo histórico del cristianismo, que durante siglos fue omnipresente en Europa y que culminó en el nazismo y el Holocausto" i del "caldo de cultivo antisemita del cristianismo" com "el vínculo histórico y moral ineludible entre la Iglesia, los nazis y Auschwitz".

El maig del 2000, després del viatge de Joan Pau II a Jerusalem, a on va demanar perdó, vaig comentar a la meva web:

La petició de perdó del Papa, en nom de l'Església catòlica, per les actituds antisemítiques dels seus fidels, exigeix a tots ells, especialment als càrrecs públics en l'exercici de les seves funcions, fugir de qualsevol ocasió que fomenti l'antisemitisme.

No podem negar que una (repeteixo: una, entre altres moltes) de les arrels intel·lectuals del multisecular antisemitisme catòlic la trobem en alguns textos dels mateixos evangelis.

No exigia cremar els evangelis ni suprimir-ne els textos antisemites. Els evangelis (i altres textos neotestamentaris) cal que quedin com han estat acceptats, pel seu estudi, com testimonis de la mentalitat d'una època i d'uns determinats grups. Demanava que a la proclamació litúrgica fossin suprimits tots els paràgrafs que durant segles han fomentat l'antisemitisme.

Però la proclamació actual de l'evangeli, a la lectura litúrgica, que ha de ser "bona notícia" pels homes i dones d'avui, ha d'evitar i suprimir tots aquells textos que, amb fortes probabilitats de no expressar fidelment la veritat històrica, transmeten una forta càrrega d'antisemitisme (sentiments que, gràcies a Déu, avui dia l'església no vol ja transmetre als seus fidels).

Assenyalava, naturalment, els textos en qüestió.

Uns mesos més tard em comunicaven ⁽¹⁾ "que l'església luterana de Suècia ha decidit abandonar els passatges antisemites. Això és, no tornar-los a llegir durant el culte". Prometia ampliar la informació, cosa que no he pogut fer.

La inútil confessió de Joan Pau II

"No hay un Dios bueno señor de la historia..."

.

Aquesta frase teva em fa anar al meu fulletó "amb el pretext d'una enquesta", amb el qual, a finals de 1997, iniciava la meva web. Un capítol estava dedicat a la qüestió de si Déu intervé a la nostra història, manifestant el meu acord fonamental amb Raimon Panikkar.

El Dios de la historia (a no ser que sigamos justificando holocaustos escatológicamente) ha fracasado, ha perdido su credibilidad. Para defenderlo hay que hacer piruetas de todas clases. En el fondo se reducen a dos: primero, en afirmar que a la larga, al fin de los tiempos, Dios triunfa; segundo, en sólo considerar a la corta, al Dios histórico de los vencedores. Asistimos, entonces, como en los tiempos más remotos, a una lucha entre Dioses.

...que de hecho es impotente para liberar la humanidad de la pobreza, así como antes tampoco triunfó en los "Santos Lugares", ni antaño defendiendo Jerusalén contra los romanos.

...este Dios de los pobres, que tan tarde parece haberse despertado, viene intentando restablecer la justicia desde hace mucho; pero, dicho sin sarcasmo, para los millones de vencidos y explotados en estos últimos miles de años no les ha aportado mucha consolación.

Això ho va dir Panikkar al v congreso de teología, el dels teòlegs progressistes, celebrat a Madrid el setembre de 1985. Vas participar en algun d'ells?

Déu, intervé a la història?

A una carta anterior (La gran estafa històrica) ja et vaig comentar la impressió produïda per la lectura de la carta al seu pare d'aquell soldat alemany mort a Stalingrad, que publicaves al teu llibre historias de dios (1981):

No, padre, no hay ningún Dios. Lo escribo de nuevo y sé que es una cosa terrible y para mí irreparable. Y, si hay un Dios, sólo está entre vosotros, en los libros de los salmos y en las oraciones, en las pías palabras de los curas y de los pastores, en el sonido de las campanas y en el perfume del incienso. Pero en Stalingrado, no.

Desde Stalingrad

"...ni tampoco un Cristo salvador"

Ja han sortit -i, potser, més d'un cop- els meus "anys missioners" en el Txad. Foren pocs, certament: tres anys. Haurien estat més si, en aquells tres anys, hagués trobat resposta a una pregunta: De què els salva Jesús?

No ho sé, però potser si ja hagués llegit la profesion de foi du vicaire savoyard, m'hauria estalviat aquest viatge al cor de l'Àfrica.

Anar a tots els pobles?

"Nada de flores"

No tindré més remei que dir-ho, perquè en el seu dia vaig ser l'autor, per encàrrec, de "Morir sense flors". Per encàrrec dels meus companys de sindicat a la mort d'un treballador (no afiliat nostre) de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.

A tu no et calien rams de flors per morir. Vas voler no tenir flors de mort, sinó de vida i de solidaritat. Vas voler que les flors es convertissin en ajuda humanitària.

Va sortir publicat a nou diari el 3 de març de 1995.

Morir sense flors

Acabo ja. Aquest cop he estat molt més breu; suposo que ho agraeixes. Jo també t'agraeixo, de tot cor, la teva darrera carta, i no per la seva brevetat.

Molt cordialment

Miquel