| Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text grec? |
Si no les veus,
doble click...  |
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitza altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome... |
| Només text | |||
| Explorador recomanat: Mozilla Firefox | Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
Veure la "octava página" d'Alfredo Fierro
Apreciado Alfredo:
Veig que la negociació sobre els serrells va per bon camí, com ja era d'esperar. Fins i tot en el punt que apuntes com de possible dissens, jo diria que estem d'acord i que subscriuríem les paraules de l'autor medieval i també les d'Albert Schweitzert. El permís que a les meves catequesis dono de que cadascú es faci la seva foto de Jesús és una manera de dir que cap d'elles porta el segell de l'autenticitat.
No sé si en el teu seminari cada tesi portava la seva "censura". Algunes d'elles portaven un "metaphysice certum"; d'altres s'acontentaven amb un "probabilior" i, fins i tot, amb un "probabilis", i en el darrer esglaó de l'escala es venia a dir que "els nostres adversaris no arriben a demostrar que no tenim raó".
La foto d'en Puente Ojea i la meva poden ser la mateixa (amb certs retocs, naturalment), però la "censuraa" és totalment diferent. Em sembla que Puente Ojea posaria un "metaphysice certum" i jo m'acontentaria amb un "probabilis", amb un "probable".
Certament, cada vida de Jesús és la vida de cadascú. A una de les nostres reunions de jesuïtes, un d'ells va dir que estava enamorat de Jesús. Jo li vaig dir que ell s'havia enamorat de si mateix, de la imatge que ell s'havia fet de Jesús.
Sí, Jesús una banderola al vent.
A finals dels anys seixanta, el 1969, el Premi Carles Cardó d'investigació religiosa va anar a parar a un jove jesuïta, Joan Leita (1936-2012), que havia estudiat la teologia a Alemanya (Innsbruck), pel seu llibre el fonament irreligiós de l'església.
Aquí els seus superiors no van poder fer-hi res, perquè la concessió del premi comportava la seva publicació. Però el 1971 torna a la brega amb el seu l'antievangeli, i aquí el van caçar: s'havia saltat la censura, que no li havia donat el "nihil obstat".
Fou expulsat, amb presència notarial, de la Companyia de Jesús. TELE-EXPRES va publicar (2 de juny 1971) una carta signada per uns quants jesuïtes que volien "manifestar públicamente que disentimos del estilo que nuestras autoridades jesuíticas (y quizás no las locales, sino precisamente las más altas) han seguido en este caso concreto y público".
No deixis de llegir les signatures. Algunes d'elles t'han de sonar (per exemple, la d'en José Ignacio González Faus). És possible que ara alguns reneguin de la seva firma i maleeixin l'invent de les hemeroteques. Un (Ignasi Salvat) es creia que aquesta firma el salvaria de ser provincial de Catalunya, cosa a què també van arribar altres dos dels signants. Que ningú es meravelli de la signatura d'en Víctor Blajot: no és pas el que havia estat provincial de Catalunya i que més tard ho seria (potser per dues vegades) de Bolívia i que arribaria a ser l'"assistent del P. General per a Espanya". Qui firma és un nebot seu, un cosí segon meu. Ja veus que en aquell temps jo era un bon nen que no firmava cartes.
Bé, deixem de divagar (Santa Teresa diria "Mucho me he divertido"). Joan Leita tractava el tema de "las alternativas contradictorias de las fuentes", posant en contraposició els evangelis de Mateu i Marc, i se sentia autoritzat a decidir a favor de Marc.
Suposo (sense voler desmerèixer en res la seva originalitat) que Joan Leita no feia altra cosa que posar en català el que altres ja havien posat en alemany. Allò que a Alemanya era "pan comido" resultava indigest a Catalunya.
No tinguis por: no començaré un altre capítol sobre el "Jesús real", el "Jesús histórico" i el "Cristo de la fe". Només una pregunta: com s'ha pogut arribar, a partir d'"un Jesús muy borroso" (el menys que es pot dir d'ell (1)), al dogmàtic i segur "Cristo de la fe"?
Avui seria un bon dia, en homenatge pòstum a Ratzinger/Benet XVI, per rellegir la Dominus Iesus del 6 d'agost del 2000.
Em pensava que d'alguna manera ("no confesional") et seguia interessant. L'enyorar ("echar de menos") no suposa un cert interès? A una de les teves cartes anteriors, en la qual parlaves de "la gran estafa histórica".
Le echo de menos, al igual que a un Cristo, cuya imagen dogmática me parece la gran estafa histórica padecida por cien generaciones de cristianos y soportada en la carne propia de nuestra catequización católica y seminarística.
Oh! El Kempis! El llibre que una tia nostra ens regalava per la Primera Comunió. Tinc uns quants -no molts (uns tretze)- exemplars, entre ells el publicat el 2000 per debate editorial a la seva col·lecció "Siete libros sobre el arte de vivir", amb pròleg de Miret Magdalena.
També el meditava a la meva adolescència i així he sortit... Ara l'aprofito per a una frase seva
Em serveix per arremetre contra tots aquells que citen a Francesc (el papa) com si fos el primer a dir algunes coses. La meva darrera arremesa fou contra quetzal, la revista del Comitè Oscar Romero de Tarragona, a la qual participen amics meus.
Un altre cas de "papa-latria"?
Ja m'ho he preguntat, doncs en algun sermó ho he preguntat a les dones que m'escoltaven (2). Acabava el sermó sobre Joan el Baptista (Alliberar Joan Baptista de les masmorres cristianes), ja mencionat a cartes anteriors, imaginant a Jesús organitzant un autocar per anar des de Natzaret al Jordà.
I, per acabar, i aquí està el nostre veritable interès -com cristians-, Alliberar Joan, el Baptista, de les masmorres cristianes és preguntar-nos: ¿Per què Jesús va anar al Jordà a fer-se batejar per aquest profeta d'un judici imminent?
Pot semblar una pregunta teòrica per deixar-la en mans dels qui es dediquen a escriure llibres. Però no és una pregunta teòrica: aquesta pregunta la podem formular d'una altra manera: ¿Haguéssim acompanyat Jesús en aquest viatge des de Natzaret de Galilea al Jordà per a escoltar Joan, el Baptista? ¿Haguéssim pogut particiapr a la "rifa" per a ocupar la plaça deixada vacant per Judes i convertir-nos en "testimonis de la seva resurrecció"? No és necessari ser un dels "mestres de la sospita" per arribar a sospitar que molts dels que vam pujar al tren per anar al noviciat de Veruela o de Roquetes no haguéssim comprat el bitllet de l'autocar de Jesús per anar al Jordà.
I que ningú em vingui dient que un cop Jesús trenqués amb el "destraler" (un altre malnom per aquest Joan del Jordà) ja s'havia unit al seu grup.
En aquests dies nadalencs, a través d'un d'aquests grups de whatsapp (el dels amics de Rafa Yuste, a qui vas conèixer), he rebut d'un amic jesuïta (considerat dels "avançats") aquest paràgraf:
Sea cual sea la opción y opinión de cada uno sobre ese personaje histórico, Jesús de Nazaret, que, respetando otras opciones, la mía es que no conozco otro personaje histórico que (incluso limitándome al núcleo de lo que la gran mayoría de historiadores aceptan que es realmente histórico de lo que se ha escrito sobre él)... es para mí el personaje cuya vida y mensaje más me fascina y más revolucionario me parece, para la construcción de la Paz, la justicia y la liberación de toda opresión.
Què serà per ell "el núcleo de lo que es realmente histórico"? Què és per tu aquest "conocimiento altamente probable"? No crec que sigui el mateix. Fàcilment, m'acceptaries l'afirmació que Jesús de Natzaret passà davant dels seus contemporanis més desapercebut que Joan Baptista. No crec que el meu company m'ho acceptés, encara que potser no sabria explicar el fet que Flavi Josep dediqués 160 paraules a Joan contra les 60 (i aquestes molt discutides) a Jesús.
Al meu company jesuïta aquest "núcleo" el transporta a "fascinación"; a tu allò "altamente probable" et condueix al desinterès ("ha dejado de interesarme"). Com el meu company "avançat" pot parlar de Jesús com el "personaje más revolucionario para la liberación de toda opresión"? És que no ha vist la pel·lícula espartaco? Tot un imperi va haver de reunir unes quantes legions (vint?) per a vèncer-lo; per a Jesús amb una cohort va tenir suficient (i això fent cas a Jn 18, 3.12).
No tinc cap sensació d'haver estat enganyat: No em va enganyar el P. Llorente, el del "Siglo de las Misiones" de la meva adolescència, nascut a Mansilla Mayor, per on alguna vegada em sembla que hi he passat sense veure aquell rètol de "Aquí nació en..."
No em va enganyar el P. Llorente: obriria només la meva imaginació... Més tard, tenint les meves facultats mentals en tota regla (alguns dubten que alguna vegada hagi estat en tal estat), superada la trentena, no me'm vaig anar als gels d'Alaska, sinó a la calor tropical del Txad. Veritat és que el sol tropical no em va escalfar massa temps, només uns tres anys...
Tampoc en va enganyar "los santos van al infierno", la novel·la que el 1952 va publicar Gilbert Cesbron. No em vaig apuntar, al retorn dels meus anys "missioners" del Txad, al grup dels jesuïtes "capellans obrers"? Em vaig sentir enganyat durant tots aquests anys fins que em va arribar l'hora de la jubilació, complint així la promesa implícita que vam fer al P. Arrupe?
Arrupe, jo també ja m'he jubilat! Ja et vaig dir, a la meva segona carta, que en el meu funeral potser copiaria a Michel de Certeau. Serà un gran funeral.
Serà un gran funeral. En el costat de l'epístola, l'Orfeón Donostiarra cantarà el "Je ne regrette rienn" d'Edith Piaf (així va començar el funeral de Michel de Certeau). En el costat de l'evangeli, els cinc cors de l'Orfeó Català cantaran Duval: "Seigneur, mon ami". Des de l'epístola tornarà a sorgir el "Je ne regrette rien", i, des de l'evangeli, el cor infantil de l'Orfeó Català, amb tota la seva candidesa, seguirà amb un "Tu m'as pris par la main". L'Orfeón Donostiarra mantindrà amb tossuderia el seu "Je ne regrette rien", per escoltar a continuació "Je irai avec toi sans effroi" i, sense deixar acabar la frase "Je irai avec toi sans effroi", tornarà amb més força el "Je ne regrette rien" (3). Sí, serà un gran funeral. Si el poguéssis veure!!.
¿Comprendran els assistents (siguin els "vint o trenta mil"·de Schleiermacher, o "la crême de Paris" de Michel de Certeau, o aquell únic jesuïta que va assistir al enterrament de Teilhard de Chardin) que el meu "Je ne regrette rien" ja té acceptat, després de llargs anys (de silencis?, d'incommunicació?, de resar al no-res? ), que el "Seigneur" mai ha arribat a ser "mon ami", que mai "m'a pris par la main", que mai he anat amb ell "jusqu'au bout du chemin"?
El novembre del 2016, després d'una reunió de Capellans Obrers dels Països Catalans, acabava el tema Jesús de Nazaret, ¿punto de referencia?, exposat com un "voto particular", d'aquesta manera:
I si algun dia, per les valls i colls dels Pirineus, sentiu una veu cantussejant
sapigueu que jo,
Miquel Sunyol i Esquirol,
fill legítim, com resen els papers eclesiàstics, de
Francisco Suñol Figueras i Mercedes Esquirol Blajot,
content d'haver estat batejat sense el meu consentiment
a la Parròquia de Sant Pere de les Puel·les
el dia 22 de febrer de 1940,
sóc molt a prop vostre.
Algunos se imaginaron que pensaba acabar como un Xirinacs...
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
"...y por lo que se sabe en conocimiento altamente probable"
"Veo no solo al Cristo, también a Jesús como el gran engaño padecido en mi juventud"
Seigneur, mon ami
Tu m'as pris par la main
J'irai avec Toi sans effroi
jusqu'au bout du chemin
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol
sscu@tinet.cat
3 gener 2023
Per
dir la teva
Pàgina
principal de la web
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
