Apreciado Alfredo:

Ben fàcil em resulta animar-me a acceptar aquest intercanvi epistolar en rebre la teva primera pàgina: en ella fas referència a honest to god, la "bomba teològica" del bisbe anglicà, John A.T. Robinson.

Em permeto fer-te una pregunta: Quan el vas llegir? Potser jo el vaig llegir abans.

Em vanaglorio una mica -no sé amb quant fonament- d'haver estat un dels primers lectors d'aquest llibre a Espanya. Fa uns quants anys ho recordava:

El vaig llegir, molt possiblement, l'estiu del 66 , en uns dies de "vacances familiars" en el Pallars Sobirà. El llegia en la seva traducció francesa, dieu sans dieu, publicat per Nouvelles Editions Latines (Coll. Itinéraires) l'any 1964, regalat per un company que havia anat a França a visitar alguns familiars. El llibre havia estat una "bomba teològica" quan es va publicar a Anglaterra, per SCM Press en 1963, amb el títol honest to god.

La traducció catalana (sincer envers déu) sortiria el novembre del 66 (Edicions Ariel) i la castellana l'any 67 (Ariel). I així he anat podent dir que "jo havia tingut la sort de començar els estudis de teologia havent llegit ja l'Honest to God".

Ja veus, vaig llegir el dieu sans dieu, el títol que Louis Salleron, l'editor francès ben conegut a França per les seves tendències

...qui deliberadament va intentar comprometre tots els esforços teològics actuals de l'Església catòlica associant-los al modernisme de Robinson.

...qui a cherché délibérément à compromettre tous les efforts théologiques actuels de l'Église catholique en les associant à ce qu'il faut bien appeler le modernisme de Robinson. Prétendre qu'ils sont solidaires, c'est équivalemment affirmer que s.Thomas d'Aquin implique Siger de Brabant, ou le P. Lagrange, Loisy ⁽¹⁾.

Para Salleron, Alfred Loisy, de qui algunes vegades he parlat a la meva web, seguia viu..., encara que hagués mort el 1940, pocs mesos després (el juny) que jo naixés (el febrer).

Alfred Loisy a la meva web

No fa molt em preguntava què havíem assimilat de l'honest to god i si pagava la pena rellegir un llibre uns cinquanta anys passats ja de la seva publicació. Crec que sí, i màxim si el seu autor ens avisava que una de les seves fonts (la d'en Dietrich Bonhoeffer) "potser no serà ben compresa fins d'aqui un centenart d'anys".

Què hem assimilat del "Sincer envers Déu"?

A les nostres latituds alguns pregonen "nous paradigmes", sense donar a entendre que segueixen removent la cassola en què el bisbe de Woolwich va preparar el sofregit amb els ingredients aportats per Tillich, Bonhoeffer i Bultmann. I un d'ells, el luterà Dietrich, confessava que un dels seus ingredients (el famós "etsi Deus non daretur", com si Déu no existís, encara que Déu no existís) procedia d'Hugo Grotius (1583-1645), al que havia barrejat altres procedents d'Herbert de Cherburgo (1583-1648), de Montaigne (1533-1592), de Bodin (1530-1596), de Maquiavel (1469-1527).

Més que davant de "nous paradigmes" estem en un punt d'una "gran evolució".

En l'aspecte històric, es tracta d'una gran evolució que encamina el món cap a la seva autonomia... En teologia, és primerament Herbert de Cherburgo qui sosté la suficiència de la raó per al coneixement religiós. En el domini de la moral, Montaigne i Bodin, que en lloc dels manaments donen regles de vida. En política, Maquiavel, que deslliga la política de la moral general, i funda la "doctrina de la raó d'estat". Més tard, molt diferent de Maquiavel, quant al contingut, però d'acord amb ell, tanmateix, en direcció a l'autonomia de la societat humana, H. Grotius, que ha erigit el seu dret natural en dret dels pobles, el qual té validesa etsi deus non daretur, àdhuc si Déu no existís. La ratlla final filosòfica, per últim: d'una banda. el deisme de Descartes (el món és un mecanisme que funciona de per si sol, sense la intervenció de Déu); d'altra banda, el panteisme de Spinoza (Déu és la natural). Kant és, en el fons, deista, mentre que Fichte i Hegel són panteistes. En els uns i en els altres, la meta del pensament és l'autonomia dels homes i del món. En el camp de les ciències naturals, això comença clarament amb Nicolau de Cusa i Giordano Bruno amb llur doctrina "herètica" sobre la infinitat del món.

Dietrich Bonhoeffer
Resistència i submissió

Em sembla que l'únic de tots aquests autors citats per Bonhoeffer que no surt en el teu llibre después de Cristo és el d'Herbert de Cherburgo. Potser Bodin sigui el més desconegut del públic; això és el que dius d'ell a la pàgina 256:

Sobre la misma materia [la bruixeria], Jean Bodin, un notable jurista francés, autor del heptaplomeres, diálogo entre religiones, escribe en 1580 un tratado de la demonomanía de los brujos, que obtuvo gran aceptación y numerosas ediciones. Es significativo que este distinguido intelectual sea capaz de tener un pie o una mano en cada lado: en el debate dialogado y en la supersticiosa cacería de brujos.

M'imagino -crec que amb raó- que tu també prefereixes parlar de "gran evolució", a la que al·ludeixes amb la paraula "proceso", definint-lo com una "fragmentación del cristianismo".

El proceso que deseo comentar [...] es el que podría representarse como fragmentación del cristianismo o, si se prefiere, la religión en fragmentos. El bloque, sólido durante siglos, de "lo cristiano", se halla ahora quebrado, fragmentado.

La teva metàfora "el vasto continente cristiano se ha roto y desperdigado en islas" pot ser equivalent a una meva de fa temps quan comparava la teologia cristiana a un enorme "castell de cartes", condemnat sempre a ensorrar-se si es treu una de les cartes de baix.

Això ho deia el 1997 a un amic jesuïta (un dels tants que foren "destinats" a Bolívia) en comentar-li una frase del "predicador" de Lamiarrita d'aquell any, el nostre bon amic Pep Vives.

I no he tingut més remei que seguir-lo recordant, per exemple a Xavier Melloni, ben conegut en el nostre món teològic-espiritual, en preguntar-li per la Dominus Iesus de Ratzinger. Feia esment d'un escrit seu que havia estat publicat a Quaderns de Cristianisme i Justícia, al que jo li havia fet una certa repassada.

Respecte del teu quadernet (Els cecs i l'elefant) en Ratzinger i jo estem d'acord: "Xavier, estàs en un error, si et penses que enretirant una carta del pis de baix, el castell se seguirà aguantant".

La carta que en Xavier Melloni pretenia retirar era el "caràcter definitiu i complet de la revelació de Jesús", precisament la primera carta que en Ratzinger estalonava.

Serveixi tot això com introducció per apropar-me al tema concret que planteges: "la disociación, alguna vez explícita, pero casi siempre larvada, de la creencia en Dios y la creencia en un Cristo".

I abans de seguir endavant. Té algunes repercussions l'expressió "creencia en un Cristo", en lloc de dir simplement "creencia en Cristo"?

No sé si m'aparto molt del tema si t'explico la sensació que vaig tenir fa unes setmanes en llegir un article de n'Arregi, que ara no acabo de trobar, víctima que haurà estat de les periòdiques neteges de l'ordinador.

Però no importa, perquè no vull posar el punt de mira en un possible autor concret, sinó que parlo d'una "sensació" que molt possiblement ja estaria dormisquejant en mi i que es desvetllaria a la lectura d'aquest escrit.

A més a més, després de llegir aquests dies altres articles de n'Arregi no gosaria atribuir-li aquesta "sensació" meva. I m'he preguntat què ens diria Arregi a Lamiarrita (l'agost del 2010) perquè jo pogués, en el meu comentari posterior, donar-li les gràcies per "haver-nos presentat el Déu d'Antígona i de Sòfocles i no el Déu de Jesús i de Creonte".

El Déu de Antígona... el Déu de Jesús

Molts no tenen cap inconvenient en destrossar la imatge "normal" de Déu, però mantenen la imatge "normal" de Jesucrist que tenim, amb tots els seus atributs, atributs que posseïa per ser el Fill únic de Déu / enviat pel Pare / per salvar el món.

No crec que ens sigui necessari precisar els trets de la imatge normal de Déu ni els de la imatge normal de Jesucrist ⁽²⁾.

No sé si això ja serà suficient per a aquesta primera resposta. Com en seguiran altres, ja em quedo aquí.

Ben cordialment, Miquel.