Ir a la versión castellana

Noméss text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
Efès: de la deessa Artemis a una "mare de Déu"

Extractat d'Alfredo Fierro

Anar a Pòrtic
d'Alfredo Fierro

Com ja he dit altres vegades, la presentació per part meva del text d'un autor no vol dir la meva adhesió, sinó, tot simplement, és una invitació a la seva lectura i reflexió.

En su mitificación y endiosamiento hasta equipararse a Dios, Jesús no ha ascendido en solitario. Bien pronto se encuentra en compañía de su madre, solo un punto inferior a él. La mitificación cristiana máxima, afín a la del propio Cristo, muy por encima de mártires y santos, iba a hacerse con ella.

El empujón decisivo hasta una esfera tangente a la divina se la otorga a María el concilio de Éfeso, en 431, contra la doctrina de Nestorio, no un simple clérigo, como Arrio, sino patriarca de Constantinopla a la sazón. Este concilio constituye un episodio más del enfrentamiento entre esa sede y otro alto patriarcado, el de Alejandría, ocupado entonces por Cirilo, que capitaneó la causa de la madre divina y que se hizo con el control de la asamblea conciliar.

Se celebró esta en sesiones tormentosas, en medio de la rivalidad entre patriarcados, entre sus respectivas ciudades, y significó el triunfo de la sede de Alejandría sobre las de Constantinopla y de Antioquía.

La doctrina nestoriana era una variante de la arriana, aunque por la vía de referirse de manera directa no a Jesús, sino a su madre. Al poner énfasis en el lado humano de Cristo, llegaba a la consecuencia de ver en María a la madre solo del hombre y no de Dios. El concilio de Éfeso dedicó, pues, una docena de cánones a condenar de nuevo las posiciones arrianas, en el primero de ellos con anatema para quienes le negaran a María el carácter de theotókos: madre de Dios.

Mientras Nicea redondea el mito critológico, por otra parte, ya preexistente, con indudable base en Pablo y, todavía más, en Juan, el concilio de Éfeso, encima de apuntalarlo con renovados anatemas contra arrianos, crea el mito mariológico, este ya sin apoyos en el Nuevo Testamento. Lo crea desde la nada o casi, sin soporte bíblico, solo desde el fervor popular combinado, conviene no ignorarlo, con el culto en Éfeso de Artemisa o Diana, diosa de la ciudad (1). En Éfeso, además, se supone haber muerto o, más bien, haber sido asunta al cielo la madre de Jesús. Los efesinos, pues, ven en María la misma Diana de siempre, ahora en veste cristiana. María se apropia del fervor de los efesinos que la invocan como madre de Dios.

De nada sirvió la cautela y la advertencia de Nestorio a Cirilo: "No hagáis de la virgen María una diosa " (2). Pero se hizo; y de ella, además, el imaginario popular hizo algo más que del propio Cristo: puesto que una madre precede siempre al hijo, iba a resultar inevitable que María pasara por delante del mismísimo Jesús. En el lapso de algo más de cien años, de un concilio a otro, de Nicea a ÉFeso (3), desde el punto de vista conceptual, el monoteísmo sale, en consecuencia, no ya solo tocado, sino tergiversado y quebrado, con dos brechas muy anchas: la Trinidad divina, por un lado, la madre divina, por otro. A la cristología le siguen de cerca mariología y mariolatría.

verge_nen (10K)La obvia secuela plástica de la construcción mariológica es la proliferación de iconos de María junto a los de Cristo, nimbados ambos igualmente de gloria y poder divinos. María también lo puede todo: no por propia potestad, sí por su infalible intercesión antes su hijo Dios.

Todo esto se muestra desde las primeras muestras estrictamente iconográficas de la excelsa pareja: así en los medallones de Cristo y María en pinturas del monasterio copto de Santa Catalina, del siglo IV o V; y en la doble placa de marfil del siglo V conservada en el museo de Berlín, con Jesucristo de un lado y, de otro, con María y el niño.

Alfredo Fierro
Después de Cristo
Pág 153-154
Editorial Trotta

(1) La deessa de la reproducció i de la fecunditat, la "gran Mare", venerada arreu de l'Àsia. El seu temple era una de les meravelles de l'art antic. Avui no en resta res. La seva festa (abril-maig) atreia a Efès molts estrangers i pelegrins. (Nota del Nou Testament dels Monjos de Montserrat) Cf. Act 19, 23-41
(2) De la Segona carta de Nestori a Ciril: "...de manera que la santa verge és més exactament anomenada mare de Crist que mare de Déu". (Nota del Redactor)
(3) Cronologia dels concilios: Nicea, el Primer Ecumènic, en 325 (contra els arians); Constantinopla I, el Segon Ecumènic, en 381 (contra els macedonis); Efès, el Tercer Ecumènic, en 431 (contra nestorians); Calcedònia, el Quart Ecumènic, en 451 (contra monofisites); Constantinopla II, el Cinquè Ecumènic, en 553. (Nota del Redactor)

Postil·la 1

Els textos dels concilis cristològics
Nicea (325), Efes (431), Calcedònia (451), Constantinopla II (553)

Postil·la 2

Des dels Catecismes als Concilis

L'embolic numèric trinitari (aquest "un, dos, tres") ja ens venia en les preguntes i respostes del catecisme:

Quins són els principals misteris de la Religió Cristiana?

Els principals misteris de la Religió Cristiana són Unitat i Trinitat de Déu, Encarnació i Redempció

Què vol dir "Unitat de Déu"?

"Unitat de Déu" vol dir que solament hi ha un Déu.

Què significa "Misteri de la Santíssima Trinitat"?

"Misteri de la Santíssima Trinitat" significa que en Déu hi ha tres Persones iguals, realment distintes

Quantes naturaleses hi ha en Jesucrist?

En Jesucrist hi ha dues naturaleses: una divina i una altra humana

Quantes persones hi ha en Jesucrist?

En Jesucrist hi ha una sola Persona, que és divina: la Persona del Fill de Déu

Roger Haight, que amb el seu llibre Jesus, symbol of God, ja ens va ajudar en el tema de "L'error del Déu encarnat", torna avui a ser el nostre principal ajudant. Aprofito, doncs, la lectura del darrer capítol (La Trinidad) del llibre.

Ell també fa referència a aquest "problema matemàtic":

Aunque la historia de la doctrina haya estado obsesionada con el problema matemático de la tríada junto con la unidad, y que la obsesión siga hoy, en realidad la doctrina no tiene nada que ver con esta cuestión. Es a menudo muy difícil no verse arrastrado a pensar que la cuestión en juego en la doctrina trinitaria es conciliar el tres con el uno al afirmar que tres hacen un Dios, o que un Dios se diferencia en tres "personas" distintas.

Roger Haight (pág. 507)

Si ens poséssim a demanar explicacions al "Catecisme", aquest es defensaria dient que ell no en tenia la culpa, que els autèntics responsables d'aquest embolic (alguns en diuen misteri) eren els primers Concilis Ecumènics, ja que en ells trobaríem aquest meravellós joc de l'"u" (un Déu / e[na qeo.n), del "dos" (dues naturaleses / evn du,o fu,sesin) i del "tres" (en tres hipóstasis / evn trisi.n uvposta,sesin h;goun prosw,poij).

Si no veus el text grec i el vols veure, clicka aquí

Si ens poséssim a demanar explicacions al "Catecisme", aquest es defensaria dient que ell no en tenia la culpa, que els autèntics responsables d'aquest embolic (alguns en diuen misteri) eren els primers Concilis Ecumènics, ja que en ells trobaríem aquest meravellós joc de l'"u" (un Déu / e[na qeo.n), del "dos" (dues naturaleses / evn du,o fu,sesin) i del "tres" (en tres hipóstasis / evn trisi.n uvposta,sesin h;goun prosw,poij).

I per complicar les coses, a vegades parlaven d'"una naturaleza" (mi,an fu,sin), o d'una persona (eivj e[n pro,swpon kai. mi,an uvpo,stasin).

El "Catecisme" ens diria que ell ja comprenia que, de la mateixa manera que no es podien sumar peres amb pomes, això de sumar la divinitat (qeo,thj) i la humanitat (avnqrwpo,thj) era una mica així...

Però així estava en els Concilis, encara que ja ens avisaven que era una cosa una mica estranya:

inexplicablement i incomprensiblement
avfra,stwj te kai. avperinoh,twj

Postil·la 3

Els Concilis es defensen al seu torn...

Ara bé, si demanéssim responsabilitats als "Concilis", aquests -com nois en el pati d'una escola- dirien que la culpa tampoc no era d'ells i assenyalarien amb el dit els autèntics responsables. I afegirien que ells, els "Concilis" no van fer altra cosa que voler explicar per la gent del seu temps i amb les paraules del seu temps un fet real. Que anéssim a demanar comptes d'aquest "embolic numèric" als autèntics responsables.

I afegirien:

I quina mania que ens teniu des de fa un cert temps! No us aniria millor que, en comptes de criticar-nos, us poséssiu a fer el que nosaltres vam fer? Nosaltres vam trobar un "consens" per al nostre temps, utilitzant els paradigmes culturals i les paraules del nostre temps... La veritat és que foren els emperadors els qui ens van exigir aquest "consens", doncs pensaven que la unitat política de l'imperi necessitava recolzar-se sobre una unitat religiosa... Si aquest "consens" nostre -que va tenir una certa utilitat en aquell temps malgrat que va comportar moltes "morts a la foguera" durant uns quants segles- ha durat massa temps... no és un problema nostre... Poseu-vos, doncs, a la feina i cerqueu un altre "consens" per al vostre temps, però potser seria millor donar de nou pas a la rica pluralitat d'interpretacions sobre Jesús que va existir en els primers anys...

L'emperador Constantí i el Concili de Nicea
en .pdf       en .doc
(Extractat de la Vida de Constantino d'Eusebi)
Comentari de Juan Luis Segundo

¿Qui són els autèntics responsables? ¿Quin és aquest fet que els concilis volien explicar?

Qui va ser aquell home o dona, que en una d'aquelles comunitats entusiastes plenes de dons de l'Esperit, va fer una pregària al Senyor Jesucrist (ku,rioj VIhsou/j Cristo.j) oblidant-se de "a glòria de Déu Pare" (eivj do,xan qeou/ patro,j)?

Com adorar Jesús i no ser politeista?

Si vols ampliar aquest tema:
La Trinitat cristiana
Misterio o ignorància? O una simple "doctrina"?

Postil·la 4

Dues tesis de John Hick (de les catorze amb les que jo resumía el seu llibre the metaphor of god incarnate)

La quarta tesi deia:

El llenguatge de la filiació divina tenia un ús difós al món antic: el concepte de divinitat estava definit de manera molt menys clara que ara, i les condicions per al seu ús eren marcades per exigències molt menors.

Pot presumir-se amb seguretat, que si el medi en el qual la teologia cristiana es va desenvolupar hagués estat hebreu i no grec, ella no hauria produït una doctrina de l'encarnació tal com aquesta és tradicionalment compresa.

La novena tesi deia:

Qüestionar la idea de Jesús com encarnació literal de Déu implica també qüestionar la idea de Déu com la de literalment tres persones en una (la doctrina de la Trinitat es deriva de la doctrina de l'encarnació).

Si Jesús va ser Déu a la terra, també ha d'haver estat Déu al cel, de manera que la teologia cristiana requeria almenys en aquest sentit una doble divinitat. Quan l'Esperit Sant, no diferenciat al principi de l'esperit de Jesús, va ser afegit com una hypostasis diferent, la doble divinitat es va convertir en trinitat.

Podeu recordar:
Les catorze tesis d'en John Hick

Postil·la 5

Els dotze anatemes de Ciril (patriarca d'Alexandria) a Nestori (patriarca de Constantinopla) en l'any 430.

Si els vols veure...

I teniu a la vostra disposició la meva
Catequesi sobre l'error del déu encarnat