Jo, Ignasi de Loiola, pretenc amb aquestes línies dir alguna cosa sobre mi i sobre la tasca dels jesuïtes d'avui, si és que encara avui segueixen sentint-se compromesos amb aquell mateix esperit que, en un altre temps, va determinar, en mi i en els meus primers companys, els inicis d'aquesta Ordre.  

Ja saps que el meu desig era, i ho dic ara amb les mateixes paraules d'aquell temps, "ajudar les ànimes"; això és, comunicar als homes quelcom tocant a Déu i a la seva gràcia, quelcom de Jesucrist crucificat i ressuscitat, a fi de que recuperessin la seva llibertat integrant-la dintre de la llibertat de Déu.  

Desitjava expressar-lo tal i com sempre s'havia expressat a l'Església,  i realment creia (i era cert) que això tan antic podia ser dit d'una manera nova. Per què? Perquè jo estava convençut que, primer d'una manera incipient durant la meva convalescència a Loiola i després, ja d'una manera decisiva, en els meus dies de solitud a Manresa,  m'havia trobat directament amb Déu. I volia participar als altres, en la mesura del que és possible, aquesta experiència  

Si afirmo haver tingut una experiència immediata de Déu, l'únic que vull dir és que vaig experimentar Déu, el innombrable i el insondable, el silenciós i, tanmateix, sempre tan proper, en la tridimensionalitat de la seva pròpia autodonació a mi, más allà de tota imaginació plàstica.  

Vaig experimentar Déu, a Ell, que, quan se'ns apropa per la seva pròpia iniciativa, no pot ser confós amb cap altra cosa.  

Una tal convicció pot semblar quelcom ingenu, però realment és quelcom terrible. Jo havia trobat realment Déu, el Déu viu i autèntic, el Déu que mereix, ell tot sol, aquest nom que és per damunt de tot altre nom. 

Ho repeteixo: m'he trobat amb Déu; he experimentat el mateix Déu. El mateix Déu. No paraules humanes sobre Ell. Déu i la seva sorprenent llibertat. Aquesta és la seva característica: només el podem experimentar si Ell pren la iniciativa.  

L'únic que dic és que així va succeir.  

Una cosa segueix sent veritat: que Déu pot i vol tractar de manera directa amb la seva creatura; que l'ésser humà pot realment experimentar com això succeeix; que pot captar el sobirà designi de la llibertat de Déu sobre la seva vida.  

És que això és quelcom nou o estem parlem d'una cosa vella? És quelcom obvi, o ens  
resulta sorprenent? O ens caldrà deixar-lo en un segon pla a l'església d'avui i de demà, ja que els homes ja quasi no podem suportar la callada solitud davant de Déu i cerquem refugiar-nos en una mena de col·lectivitat eclesial? I, això, oblidant que aquesta col·lectivitat eclesial hauria d'estar edificada sobre homes i dones espirituals que haguessin tingut una trobada personal i directa amb Déu, i no sobre persones que, al cap i a la fi, no fan altra cosa que utilitzar l'església per tal d'evitar topar-se amb Déu i la seva lliure incomprensibilitat. 

I, tanmateix, una cosa segueix sent certa: que l'ésser humà pot experimentar personalment Déu.  

L'autèntic preu que cal pagar per a aquesta experiència és el preu d'un cor, obert i lliurat, amb creient esperança, a l'amor del pròxim 

Eren els dos més grans teòlegs catòlics, però no havien sabut donar respostes al nostre segle XX