índex
"POEMA DE LA FOLLIA D'EN HÖLDERLIN"
Tant val l'home ,tant val l'esplendor de la Vida -tal és el missatge del Centaure-. Si la natura és la sacerdotessa i l'home n'és el déu, tot allò que en ella és VIDA, cadascuna de les seves formes, cada soroll seu etc., no serà més que un eco entusiasta d'aquesta esplendor de la qual formem part... L'existència és divina... ser allò que s'és, consisteix a ser diví -com l'arbre al bosc, l'animal, l'aigua, la terra, l'èter, l'aurora i els astres...les estacions que es prossegueixen com les hores del dia i la nit, el ritme invariable de les quals ens revela que tot està perfectament ordenat. Només l'home, aquest animal fabulós més insaciable i més bell que l'Unicorn, més fort que el Minotaure -més misteriós que l'Esfinx és lliure i conscient dels seus drets i deures però ignora els seus límits i el poder del Maligne. Ell erra i cerca vanament el foc que apaivagarà el seu cor famolenc... la veritat immutable, la bellesa, la felicitat. Sempre li queda el gust fatal i nostàlgic del fruit del Bé, i del Mal de l'arbre de la Ciència. El salvatge desig de satisfer una irresistible curiositat i de sucumbir dins la seva voluntat de poder amb la fi de transgredir la sacralitat, allò que és prohibit, o bé a l'hora de cometre el pecat capital contra l'esperit, la fe i l'esperança.
L'home està obsedit pel desconegut que embosca el futur, llavors vol desxifrar el seu destí. Invoca les trompetes màgiques de la veritat, aquelles que tocaren el senyal de la gran conjuració després de la rebel.lió del més bell dels arcàngels entremig dels missatgers celestes : sols la remota casa de la infantesa és habitada per les pures alegries que, sense cap adulteració, esclaten en rialles i llàgrimes. El temps malbarata la felicitat, consumeix i corromp ... Aquell que s'acontenta ensumant el perfum d'una flor no arriba a conèixer-la, i aquell que la talla per admirar-la o estudiar-la tampoc n'assoleix el coneixement. En pic deslletats, els anyells ja comencen a pegar-se cops de cap. La raó sense la bellesa de l'esperit i del cor no pot tolerar el dret sense exigir uns deures. L'enteniment i l'esperit angèlic haurien de viure per al plaer i la felicitat del proïsme i estar enterament consagrats l'un a l'altre a fi d'assegurar la pau i la joia als jardins prodigiosos de les illes afortunades, on vigilen contínuament unes aus canores, una quimera silenciosa i papallones enjogassades i multicolors que salmodien les paraules de l'Oracle de l'Eternal Retorn.
Quan l'alba roja abolirà l'esclat lluminós de l'estrella del matí, qui mostrarà la via del karma? I qui trobarà a través de les tenebres de l'hivern les flors i el llorer necessari per trenar les corones dels meus amics, habitants dels cels? El sacrifici és un dret concedit més que un deure imposat per la serenitat del guia dels extraviats? Cal respectar la llei divina contrària a la llei dels homes o a l'inrevés? Vet aquí uns interrogants, Majestat Reial, als quals no puc ni hauria de donar-vos la solució. La capsa de Pandora no fou més que un parany, sadoll de la maliciosa gelosia i traïdoria dels habitants de l'Olimp. No correspon ni a la simple reflexió, ni al pur plaer desimbolt i desenfadat de l'especulació intel.lectual, el fet de resoldre les dissonàncies dels misteris de la naturalesa humana i dels ardents desigs que s'infiltren als nostres sentits -escalfant la sang- i fixen el destí de l'heroi mític i l'Etern Femení a la conquesta del Fènix i l'antic mirall màgic.
Efectivament, resulta més difícil fer-se entendre amb un ignorant que amb un boig exaltat per una fe sense fonament. Hi ha animals que udolen de content, de por, de fúria -d'esperança- quan senten la música de les fanfàrries militars; d'altres ho fan en ocasió d'escoltar melodies melangioses tocades amb violins, o amb els redoblaments dels tambors d'execució, o durant les festes de carnestoltes, o quan senten el brogit del canó -comiats bocamolls de l'amic enmig del silenci de la nit després de les confidències torbadores de Melusina i la Bèstia dels grans terrors-. Les línies de la vida són tan diferents i oposades entre elles com ho són els confins llunyans de les muntanyes dels encants corresponents a les veritats relatives. Aquestes veritats emergeixen sobtadament de les ones quan un foc subterrani les enlaira per confondre el que és objectiu i el subjectiu, que en realitat no són altra cosa que UN que pertany al TOT dins el si de la natura immutablement bella com la rosada del matí després d'una nit de tempesta -a l'estiu, recorda-te'n- quan s'esvaneixen a la llunyania les darreres tronades de la tempesta barrejades amb els tres cants del gall bíblic que posa de manifest la covarda abjuració i fulmina el pecador.
Allò que nosaltres creiem ser i allò que som, ens ho dirà una divinitat amistosa quan arribi el solstici de les festes del sol ixent ... Allà on els ocells callen, l'home oblida la seva direcció, tant com el sentit del seu llenguatge a l'àgora de Babel i la seva por que nia dins el laberint dels seus pensaments. Allò més important no és la ROSA oberta, ni la seva forma, ni els seus pètals, ni les seves espines, l'important és la MEMÒRIA que recorda la metamorfosi de la seva bellesa intemporal i legítima quan el sol ponent l'emporpra amb els seus raigs i revela el color, efímer com l'alè del vent, i l'evanescència del seu perfum que enfetilla la vida amb un himne -aquell que marca amb el segell de Crons l'etern, amb or, el blau cel iniciàtic-.
És així únicament com puc entendre la dignitat de l'home, ara que visc lluny d'ell envoltat de solitud on tot és ritme i només ritme. El destí de l'Home es una obra mestra d'art celeste sortiller. Com qualsevol obra d'art, és única i legítima (sic).
N'has après gaire de la meva resurrecció?? del Càntic dels Càntics, dels cant meravellós d'Hyara i de les sirenes que guarden les claus de la Ciutat Prohibida??
Aquell que travessa la frontera dels colors de l'arc de Sant Martí que separa l'abstracte del concret i barreja somni i realitat, retrobarà la joia innocent que encadena el cel a la terra quan tots els sentits es trasbalsen i la raó s'abandona a l'amor, aquest himne últim que nodreix i crea la VIDA.
Skartanelli & c.