Missatge a les masses
Només volem mantenir una conversa informal entre vostés i jo, entre nosaltres.
Volem parlar clarament i directa, en un llenguatge que tothom pugui entendre
fàcilment. Tots estem d’acord aquesta nit, tots el que hem parlat hem estat
d’acord aquesta nit en que els Estats Units tenen un problema molt seriós. No
només tenen els Estats Units un problema molt seriós, sinó que la nostra gent
té un problema molt seriós. El problema dels Estats Units som nosaltres.
Nosaltres som el seu problema. L’única raó per la qual té un problema és que
no ens vol aquí. I cada vegada que un de vostès es mira, ja sigui negre, morè,
roig o groc, estan veient una persona que constitueix un problema seriós per a
Estats Units perquè no els volen aquí. Un cop que s’hagin enfrontat a aquesta
realitat, poden començar a traçar-se un curs que els faci semblar gent
d’intel·ligència i gent sense intel·ligència.
El que vostès i jo necessitem és provar d’oblidar les nostres diferències.
Quan ens reunim, no ens reunim com a baptistes ni com a metodistes. No vius en
un infern perquè siguis metodista o baptista; no vius en un infern perquè
siguis demòcrata o republicà; no vius en un infern perquè siguis maçó o elk
2; i segur que tampoc vius en un infern perquè siguis
nord-americà, perquè si fossis nord-americà no viuries en un infern. Vius en
un infern perquè ets negre. Tu vius en un infern i tots nosaltres vivim en un
infern per la mateixa raó.
Així doncs, tots som gent negra, els anomenats negres, ciutadans de segona,
exesclaus. Vostès no són res més que exesclaus. A vostès no els agrada que els
ho diguin. Però, ¿ Quina altra cosa són? Són exesclaus. No van venir en el buc
Mayflower. Van venir en un vaixell d’esclaus. Encadenats com un cavall
o un vaca o una gallina. I els van portar els que vingueren en el Mayflower,
a vostès els van portar els anomenats Peregrins o Pares fundadors de la
Pàtria. Ells van ser els que els portaren a vostès aquí.
Tenim un enemic comú. Tenim això en comú: tenim un opressor comú, un
explotador comú i un discriminador comú. I un cop que ens hem adonat que tenim
un enemic comú, ens unim sobre la base del que tenim en comú. I el que, per
damunt de tot, tenim en comú és aquest enemic: el blanc. És enemic de tots
nosaltres. Ja sé que alguns de vostès creuen que alguns d’ells no són enemics
nostres. El temps ho dirà.
I
quan vostès i jo aquí, a Detroit i a Michigan i a tots els EUA, avui que hem
despertat, mirem al voltant nostre, i també ens adonem que aquí als Estats
Units tots nosaltres tenim un enemic comú, ja sigui a Georgia o a Michigan, ja
sigui a California o a Nova York. És el mateix home -d’ulls blaus, pèl ros i
pell pàlida-, el mateix home. De manera que hem de fer el que ells van fer.
Ells acordaren deixar de barallar-se. Qualsevol disputa que tinguessin la
resolien entre ells sols, reunits; no deixis mai saber a l’enemic que tens una
desavinença.
En comptes d’esbombar les nostres diferències en públic hem de comprendre que
tots som una mateixa família. I quan hi ha una picabaralla familiar, no
l’esventem a la vorera. Si així ho fas, tothom t’anomenarà groller, sense
refinament, incivilitzat, salvatge. Si tens problemes a casa, els arregles a
casa; et fiques a l’armari, els discuteixes a porta tancada i en acabat, quan
surtis al carrer, mostres un front comú, un front unit. I això és el que ens
cal fer a la comunitat i a la ciutat i a l’estat. Ens cal deixar d’esventar
les nostres diferències davant del blanc, treure el blanc de les nostres
reunions i aleshores asseure’ns a parlar de negocis entre nosaltres. Això és
el que hem de fer.
M’agradaria
fer alguns comentaris sobre la diferència que hi ha entre la revolució dels
negres i la revolució de la gent de color 3. Són la mateixa cosa? I
si no ho són, ¿quina diferència hi ha? Quina diferència hi ha entre una
revolució dels negres i una revolució de la gent de color? Primer, ¿què és una
revolució? A vegades m’inclino a pensar que molta de la nostra gent està
emprant aquest mot, “revolució”, amb descurança, sense tenir en compte de
manera acurada el que significa aquesta paraula realment i les seves
característiques històriques. Quan estudiïn la naturalesa històrica de les
revolucions, el motiu d’una revolució, l’objectiu d’una revolució, el resultat
d’una revolució i els mètodes emprats en una revolució, pot ser que canviïn de
paraula. Pot ser que es tracin un altre programa, que canviïn d’objectiu i
canviïn d’idea.
Mirin la revolució nord-americana de 1776. Quina finalitat perseguia aquella
revolució? La terra. Per què volien la terra? Perquè volien la independència.
Com la feren? Amb sang. Primer: es basava en la terra, base de la
independència. I l’única manera d’aconseguir-la era amb sang. La revolució
francesa, ¿en què es basava? Els que no tenien terra estaven en contra el
terratinent. Quina finalitat perseguia? La terra. Com l’aconseguiren? Amb
sang. No hi va haver amor perdut, no hi hagué compromís, no hi va haver
negociació. Els ho dic: vostès no saben què és una revolució. Perquè quan
descobreixin el que és tornaran a ficar-se al carreró, s’apartaran del camí.
La revolució russa, ¿en què es basava? En la terra; els que no tenien terra
van lluitar contra el terratinent. Com la van dur a terme? Amb sang. No hi ha
una revolució que no vessi sang. I a vostès els fa por sagnar. Els ho dic, a
vostès els fa por sagnar.
Això sí, quan el blanc els va enviar a Corea, van sagnar. Els envià a Alemania
i van sagnar. Els va enviar al sud del Pacífic a lluitar contra els japonesos
i van sagnar. Van sagnar pels blancs; però quan es tracta de veure que
bombardegen les seves pròpies esglésies i assassinen nenes negres, aleshores
no tenen sang. Sagnen quan el blanc diu que sagnin; mosseguen quan el blanc
diu que mosseguin i borden quan el blanc diu que bordin. M’és odiós haver de
dir això de nosaltres, però és cert. ¿Com han d’abandonar la violència a
Mississipí amb el violents que van ser a Corea? ¿Com poden justificar el no
ser violents a Mississipí i a Alabama quan els bombardegen les esglésies i els
assassinen les nostres nenes, i sí seran violents amb Hitler i amb Tojo i amb
qualsevol altre a qui ni tan sols coneixen?
Si la violència no està bé als Estats Units, la violència tampoc hi està bé
fora. Si no està bé ser violent defensant dones negres i nens negres i nadons
negres i homes negres, llavors tampoc està bé que Estats Units ens recluti i
ens faci ser violents a l’exterior en defensa seva. I si està bé que ens
recluti i ens ensenyi a ser violents en defensa seva, aleshores també és
correcte que vostès i jo fem tot el que sigui necessari per a defensar la
nostra gent aquí mateix, en aquest país.
La revolució xinesa: volien la terra. Van expulsar els britànics i juntament
amb ells els xinesos entreguistes, els oncles Tom xinesos. Sí, senyors, això
van fer. Van establir un bon exemple. Quan era a la presó, vaig llegir un
article... No s’espantin quan els dic que vaig estar empresonat. Vostès encara
estan empresonats. Això és el que significa Estats Units: una presó... Quan
era a la presó, vaig llegir a la revista Life un article que mostrava
una nena xinesa, de nou anys: son pare estava de quatre potes i ella premia el
gallet perquè ell era un xinès “oncle Tom”. Quan allí tingueren la revolució,
van agafar tota una generació sencera d’oncles Tom i simplement els van
liquidar. I en deu anys aquesta nena es convertí en una dona adulta. Es van
acabar els oncles Tom a Xina. I avui és un dels països més ferms, més forts i
més temuts d’aquest planeta: per al blanc. Perquè allí no hi ha més oncles
Tom.
De tots els
nostres estudis, la història és la més qualificada per a recompensar la nostra
investigació. I quan hom veu que confronta problemes, tot el que ha de fer és
examinar el mètode històric emprat a tot el món per altres que confronten
problemes semblants. Quan veu com ells resoleren els seus, ja sap com pot
resoldre els propis. A Àfrica s’ha estat duent a terme una revolució, una
revolució negra. A Kènia, els mau-mau eren revolucionaris; van ser ells els
qui van posar de moda la paraula “Uhuru”. Els mau-mau eren revolucionaris,
creien en el principi de terra arrassada, enderrocaven tot el que se’ls posava
per davant, i la seva revolució també es basava en la terra, en un desig de
posseir la terra. A Argèlia, a la part septentrional de l’Àfrica, hi va haver
una revolució. Els argelins eren revolucionaris, volien la seva terra. França
els va oferir deixar-los integrar a França. Li van dir a França que al carall
amb França, que ells volien una mica de terra i no una mica de França. I
entaularen una batalla sagnant.
Així, cito aquestes diverses revolucions, germans i germanes, per mostrar-los
que no hi ha revolucions pacífiques. No hi ha revolucions de “parar l’altra
galta”. No hi ha ni la més mínima possibilitat d’una revolució sense
violència. L’únic tipus de revolució sense violència és la revolució de la
gent de color. L’única revolució que té per meta l’amor a l’enemic és la
revolució de la gent de color. És l’única revolució en la qual la meta és un
menjador dessegregat, un teatre dessegregat, un parc dessegregat i un lavabo
públic dessegregat; pots asseure’t al costat de gent blanca... al vàter. Això
no és una revolució. La revolució es basa en la terra. La terra és la base de
tota independència. La terra és la base de la llibertat, de la justícia i de
la igualtat.
El blanc sap el que és una revolució. Sap que la revolució negra és d’abast i
naturalesa mundials. La revolució negra està arrassant a Àsia, arrassant a
Àfrica, aixecant el cap a Amèrica Llatina. La revolució cubana: això és una
revolució. Van enderrocar el sistema. La revolució és a Àsia, la revolució és
a Àfrica i el blanc crida perquè veu la revolució a Amèrica Llatina. ¿Com
creuen que reaccionarà contra vostès quan vostès comprenguin el que és una
revolució de debò? Vostès no saben el que és una revolució. Si ho sabessin, no
farien servir aquesta paraula.
La revolució és sagnant, la revolució és hostil, la revolució no hi entén de
compromisos, la revolució esbotza i destrueix tot el que se li posa per
davant. I vostès, asseguts aquí com un estaquirot, dient: “Estimaré aquesta
gent per més que m’odiïn.” No, vostès necessiten una revolució. ¿Qui ha sentit
parlar d’una revolució de braços creuats, com bellament apuntava el reverent
Cleage, per cantar “Nosaltres ho superarem”? 4 Això no es fa en una
revolució. No es canta perquè s’està molt enfeinat colpejant. Es basa en la
terra. Un revolucionari vol terra per aixecar sobre ella la seva pròpia nació,
una nació independent. Aquests negres no estan demanant una nació: estan
provant de tornar a doblegar el llom a la plantació.
Quan es vol una nació, d’això se’n diu
nacionalisme. Quan el blanc va desfermar una revolució en aquest país contra
Anglaterra, ¿per què ho feia? Volia aquesta terra per poder-hi aixecar una
altra nació blanca. Això és nacionalisme blanc. La revolució nord-americana
fou nacionalisme blanc. La revolució francesa fou nacionalisme blanc. La
revolució russa també fou –sí, senyors, ho va ser- nacionalisme blanc. No ho
creuen? Per què creuen que Jruschov i Mao no aconsegueixen posar-se d’acord?
Nacionalisme blanc. Totes les revolucions que s’estan portant a terme a Àsia i
a Àfrica actualment, ¿en què es basen? En el nacionalisme negre. Un
revolucionari és un nacionalista negre. Vol una nació. Estava llegint unes
precioses paraules del reverent Cleage en les que apuntava per què no
aconseguia reunir-se amb quasi ningú a la ciutat perquè tots tenien por que
els identifiquessin amb el nacionalisme negre. Si hom li té por al
nacionalisme negre, li té por a la revolució. I si estima la revolució, estima
el nacionalisme negre.
Per entendre
això vostès han de recordar el que deia aquest jove germà sobre el negre
domèstic i el negre del tros en els temps de l’esclavitud. Hi havia dues
classes d’esclaus: el negre domèstic i el negre del tros. Els negres domèstics
vivien a casa de l’amo, es vestien força bé, menjaven bé perquè menjaven del
seu menjar: el que ell deixava. Vivien al soterrani o a les golfes però sigui
com sigui vivien prop de l’amo i estimaven l’amo més del que aquest s’estimava
a ell mateix. Donaven la vida per salvar la casa de l’amo i més ràpid que el
mateix amo. Si l’amo deia: “Bona casa la nostra”, el negre domèstic deia: “Sí,
bona casa la nostra”. Sempre que l’amo deia “nosaltres”, ell deia “nosaltres”.
Per aquí pot descobrir-se el negre domèstic.
Si la casa de l’amo s’incendiava, el negre domèstic lluitava més que el propi
amo per apagar el foc. Si l’amo emmalaltia, el negre domèstic li deia: “Què
passa, amo? Estem malalts?” ¡Estem malalts! S’identificava amb
l’amo més del que el propi amo s’identificava amb ell mateix. I si algú anava
a veure el negre domèstic i li deia: “Escapem-nos, separem-nos-en”, el negre
domèstic se’l mirava i li deia: “Però home, tu ets boig. Què és això de
separar-nos? On hi ha una casa millor que aquesta? On puc vestir roba millor
que aquesta? On puc menjar millor que aquí?” Aquest era el negre domèstic. En
aquells temps els anomenaven nigger 5 domèstic. I així els
anomenem actualment, perquè encara tenim uns quants niggers domèstics
per aquí.
El negre domèstic modern estima el seu amo. Vol viure prop seu. Està disposat
a pagar tres cops més el preu real d’una casa per tal de viure prop del seu
amo, per després presumir: “Sóc l’únic negre aquí. Sóc l’únic a la feina. Sóc
l’únic en aquesta escola”. ¡No ets res més que un negre domèstic! I si ve algú
ara mateix i et diu: “Separem-nos”, li dius el mateix que deia el negre
domèstic a la plantació: “Què és això de separar-nos? D’Estats Units, d’aquest
bon home blanc? On aconseguiràs una feina millor que la d’aquí?” Vull dir que
això és el que tu dius: “No se m’hi va quedar res a l’Àfrica”; això és el que
dius. ¡Però sí que se t’hi va quedar el cap a l’Àfrica!
En aquesta mateixa plantació hi havia el negre camperol. Els negres del tros:
allí hi havia les masses. Hi havia sempre més negres als camps que a la casa.
El negre del tros vivia en un infern. Menjava sobres. A la casa menjaven carn
de porc de la bona. El negre al tros no rebia més que el que sobrava dels
intestins del porc. Avui en dia d’això en diuen “menuts”. En aquells temps ho
deien pel nom que tenia: budells. Això és el que eren vostès: menja-budells. I
alguns de vostès encara són menja-budells.
El negre del camp l’apallissaven des del matí a la nit; vivia en una barraca,
en un tuguri; feia servir roba vella, de rebuig. Odiava l’amo. He dit que
odiava l’amo. Era intel·ligent. Aquell negre domèstic estimava l’amo, però
aquell negre del camp, recordin que era la majoria i odiava l’amo. Quan la
casa s’incendiava, no provava d’apagar el foc; aquell negre pregava perquè
bufés el vent, perquè bufés una brisa. Quan l’amo es posava malalt, el negre
del tros pregava perquè morís. Si algú cercava el negre camperol i li deia:
“Separem-nos, marxem d’aquí”, ell no preguntava: “On anem?” Només deia:
“Qualsevol lloc és millor que aquí”. Actualment tenim negres del tros als
Estats Units. Jo sóc un negre del tros. Les masses són negres del tros. Quan
veuen cremar la casa d’aquest home blanc, no se sent parlar els negres pobres
de “el nostre govern està en perill”. Diuen: “El govern està en perill”.
¡Imaginin-se un negre dient “el nostre govern”! Fins i tot en vaig sentir un
que deia “els nostres astronautes”! ¡Ni tan sols el deixen acostar-se a les
instal·lacions i ell amb això dels “nostres astronautes”! “La nostra marina”.
Aquest és un negre que s’ha tornat boig, ¡un negre que s’ha tornat boig!
De la mateixa manera que l’amo d’aquells temps utilitzava en Tom, el negre
domèstic, per mantenir a ratlla els negres camperols, el mateix vell amo té
avui negres que no són res més que oncles Tom moderns, oncles Tom del segle XX,
per mantenir-nos a vostès i a mi a ratlla, per tenir-nos controlats, per
mantenir-nos en la passivitat, pacífics i sense violència. Aquest és en Tom,
fent de vostès gent sense violència. És com quan vas al dentista i aquell home
t’ha d’arrencar un queixal. Lluitaràs contra ell quan comenci a burxar. Així
doncs t’injecta a la mandíbula una cosa anomenada novocaïna, per fer-te creure
que no t’està fent res. Amb això estàs allí assegut i, com que tens tota
aquesta novocaïna a la mandíbula, pateixes... pacíficament. La sang corrent-te
per la cara i tu sense saber què està passant. Perquè algú t’ha ensenyat a
patir... pacíficament.
El blenc els fa el mateix a vostès al carrer, quan vol embrutir-los i
aprofitar-se de vostès sense la por que vostès es defensin. Per a impedir-los
defensar-se es busca a aquests vells i religiosos oncles Tom que ens ensenyen
a vostès i a mi, exactament igual que la novocaína, a patir pacíficament. No
que deixin de patir: només que pateixin pacíficament. Com va assenyalar el
reverent Cleage, diuen que vostès han de deixar que la seva sang corri pels
carrers. És una vergonya. Vostès saben que ell és un predicador cristià. Si
per a ell això és una vergonya, ja saben el que serà per mi.
En el nostre llibre, el Corà, no hi ha res que ens ensenyi a patir
pacíficament. La nostra religió ens ensenya a ser intel·ligents. Sigues
pacífic, sigues cortès, obeeix la llei, respecta tothom; però si algú et posa
la mà a sobre, envia’l al cementiri. Aquesta és una bona religió. És més,
aquesta és aquella religió dels vells temps. És la religió de la que solien
parlar el papa i la mama: ull per ull, dent per dent, cap per cap, vida per
vida. Aquesta és una bona religió. I a ningú li pot doldre que s’ensenyi
aquesta classe de religió si no és al llop que es proposa convertir-te en el
seu dinar.
Això és el que ens passa a nosaltres amb el blanc als Estats Units. Ell és un
llop i vostès són les ovelles. Sempre que un pastor –d’ovelles i d’ànimes- ens
ensenya a vostès i a mi que no hem de lluitar contra el blanc, està sent un
traïdor amb vostès i amb mi. No entreguin una vida així. No, preservin la seva
vida perquè és el millor quetenen. I si han de renunciar a ella, que sigui
recíproc.
L’amo va agafar en Tom i el va vestir bé, el va alimentar bé i fins i tot li
va donar una miqueta d’educació –una miqueta d’educació-; una levita i
un barret de copa i féu que tots els esclaus se’l miressin amb respecte.
Aleshores va utilitzar en Tomper conrolar-los. La mateixa estratègia que
s’utilitzava en aquells temps l’està emprant avui el mateix home blanc. Agafa
un anomenat negre, i el fa prominent, li dóna una estatura, li fa publicitat,
el converteix en una celebritat. I llavors aquest es converteix en portaveu
dels negres i en líder negre.
Voldria esmentar encara breument una altra cosa: el mètode que utilitza el
blanc, com utilitza els “peixos grossos” o líders negres contra la revolució
dels negres. No són part de la revolució dels negres. Són utilitzats contra la
revolució dels negres.
Quan Martin Luther King va fracassar el els seus intents per dessegregar
Albany, a l’estat de Georgia, la lluita pels drets civils als Estats Units va
arribar al seu punt més baix. King va caure pràcticament en fallida com a
líder. La Southern Christian Leadership Conference 6 tenia
problemes financers; i va tenir problemes, sens més, amb el poble, quan van
fracassar en l’intent de dessegregar Albany. Altres líders de la lluita pels
drets civils, que gaudien del que s’anomena estatura nacional, foren ídols
caiguts i començaven a perdre el seu prestigi i la seva influència, apareixien
líders negres locals que començaven a agitar les masses. A Cambridge, estat de
Maryland, fou Gloria Richardson; a Danville, estat de Virginia, i a altres
parts del país, també començaven a agitar les nostres masses alguns líders
locals, al nivell de les masses. Això mai ho van fer aquells negres d’estatura
nacional. Ells els controlen a vostès però mai els han incitat ni els han
excitat. Els conrolen, els contenen, els han mantingut a la plantació.
Quan King va fracassar a Birmingham, els negres van sortir al
carrer. King se’n va anar a California, a una gran concentració i va recollir
què sé jo quants milers de
dòlars. Va
venir a Detroit i realitzà una marxa i va recaptar uns quants milers de dòlars
més. I recordin que immediatament després Roy Wilkins va atacar en King 7.
Va acusar en King i la CORE de provocar aldarulls a tot arreu i després fer
que la NAACP els tragués de la presó i gastés moltíssims diners; van acusar en
King i la CORE de recaptar tots els diners i no restituir-los. Això va passar;
ho tinc, al diari, en proves documentades. Roy va començar a atacar en King, i
en King va començar a atacar en Roy, i en Farmer els va començar a atacar a
tots dos. I a mesura que aquests negres d’estatura nacional s’atacaven els uns
als altres anaven perdent el seu control sobre les masses negres.
Els negres eren al carrer. Parlaven de com marxarien sobre Washington.
Precisament aleshores havia esclatat Birmingham i els negres de Birmingham -recordin-
també van esclatar. Van començar a apunyalar per l’esquena als blancs racistes
del sud i a reventar-los el cap. Sí, senyors, això van fer. Va ser llavors
quan va sortir en Kennedy a la televisió i digué: “Aquesta és una qüestió
moral”. Fou llavors quan va dir que trauria una llei de drets civils. I quan
va esmentar la llei de drets civils i les blanques racistes del sud començaren
a parlar que la boicotejarien i que hi posarien traves, aleshores els negres
van començar a parlar ¿de què? Que farien una marxa fins a Washington, una
marxa fins al Senat, una marxa fins a la Casa Blanca, una marxa finsal Congrés
per obstaculitzar-lo, aturar-lo, per a no deixar-lo prosseguir. Fins que van
dir que anaven fins a l’aeroport a estirar-se sobre la pista per a no deixar
aterrar cap avió. Els estic dient el que van dir. Era la revolució. Allò era
la revolució. Era la revolució negra.
Eren les masses les que eren al carrer. Això va infondre pànic al blanc,
infongué pànic a l’estructura del poder blanc a Washington, D. C.; jo era
allí. Quan es van adonar que aquella planadora negra els cauria a sobre a la
capital, van cridar en Wilkins, van cridar en Randolph, van cridar aquests
líders negres d’estatura nacional que vostès respecten i els van dir: “Ho han
de suspendre”. En Kennedy va dir: “Mirin, tots vostès estan deixant que això
arribi massa lluny”. I el vell Tom digué: “Amo, no ho puc aturar perquè no ho
he començat”. Els estic dient el que van dir. Van dir: “Ni tan sols estic
ficat en això i molt menys encapçalant-ho”. Digueren: “Aquests negres estan
fent les coses pel seu propi compte. Això se’ns està escapant de les mans”. I
aquesta vella guineu astuta va dir: “Si vostès no estan ficats en això, els hi
ficaré jo. Els posaré de capitostos. Ho adreçaré. Ho saludaré. Li donaré
suport. M’hi adheriré.”
Tot això va passar en qüestió d’hores. Es van reunir al Carlyle Hotel, a la
ciutat de Nova York. El Carlyle és propietat de la família Kennedy; és l’hotel
on en Kennedy va passar la nit fa dos dies; és propietat de la seva família.
Una societat filantròpica encapçalada per un blanc anomenat Stephen Currier va
reunir tots els grans líders de la lluita pels drets civils al Carlyle Hotel.
I els va dir: “Barallant-se entre vostès no fan res més que destruir el
moviment pels drets civils. I ja que s’estan barallant pels diners dels
liberals blancs, crearem el que es coneix amb el nom de Council for United
Civil Rights Leadership [Consell Unit de Líders dels Drets Civils].
Crearem aquest consell i en formaran part totes les organitzacions que lluitin
pels drets civils i ho utilitzarem per a recaptar fons.” Deixin-me que els
mostri el trampós que és el blanc. Quan ho van constituir, van escollir com a
president en Whitney Young; ¿i qui creuen vostès que n’era el copresident?
Stephen Currier, el blanc, un milionari. En Powell parlava d’això avui mateix
a Cobo Hall. D’això era del que estava parlant. En Powell sap que va ser
així. En King sap que va ser així. Cadascun d’aquests Sis Grans sap que va
ser així.
Un cop constituït, amb el blanc al capdamunt, aquest els va
prometre i els donà 800 mil dòlars perquè se’ls repartissin els Sis Grans; i
els va dir que després d’acabar la marxa els donaria 700 mil dòlars més. Un
milió i mig de dòlars... repartits entre líders
als que vostès han estat seguint, pels que vostès han
estat anant a la presó i han plorat llàgrimes de cocodril. I no són més que
Frank James i Jesse James i els germans de jo què sé què.
Quan tingueren muntat l’aparell, el blanc va posar al seu abast experts de
primera en relacions públiques; va posar a la seva disposició a tot el país
mitjans noticiosos que llavors van començar a presentar aquests Sis Grans com
els líders de la marxa. Originalment ni tan sols formaven part de la marxa.
Vostès parlaven d’això de la marxa al carrer Hastings, parlaven de la marxa a
l’avinguda Lenox i al carrer Filmore i a l’avinguda Central i al carrer 32 i
al carrer 63. Aquí és on s’estava parlant de la marxa. Ells es van convertir
en la marxa. Se’n van apoderar. I el primer pas que van fer després
d’apoderar-se’n va ser convidar a Walter Reuther, un blanc; van convidar un
capellà, un rabí i un vell capellà blanc. El mateix element blanc que va posar
en Kennedy al poder: els sindicats, els catòlics, els jueus i els protestants
liberals; la mateixa camarilla que va posar Kennedy en el poder es va unir a
la marxa sobre Washington.
És exactament igual que quan algú té un cafè massa negre, el que significa que
és massa fort. Què fa? L’integra amb llet, el torna fluix. Però si se li posa
massa llet, ni tan sols se sabrà que hi havia cafè. Era calent i es refreda.
Era fort i s’ha tornat fluix. Et desvetllava i ara et fa adormir. Això és el
que van fer amb la marxa sobre Washington. S’hi van unir. No s’hi van
integrar, s’hi van infiltrar. Se li van unir, es van tornar part d’ella, se’n
van apoderar. I en apoderar-se’n li van fer perdre la seva combativitat. Va
deixar de ser furiosa, va deixar de ser calenta, va deixar de ser
intransigent. I fins i tot va deixar de ser una marxa. Es va convertir en un
picnic, en un circ. Ni més ni menys que un circ, amb pallassos i tot. Vostès
en van tenir un aquí mateix a Detroit i per la televisió; amb pallassos que ho
dirigien, pallassos blancs i pallassos negres. Ja sé que no els agrada el que
estic dient però els ho diré igualment. Perquè puc provar el que estic dient.
Si creuen que els estic dient coses falses, portin-me en Martin Luther King i
en Philip Randolph i en James Farmer i aquests altres tres i veuran si ho
neguen davant d’un micròfon.
No, la van vendre. Se la van apropiar. Quan James Baldwin va venir
des de París no el van deixar parlar, perquè no podien fer-li seguir el guió.
Burt Lancaster va llegir el discurs que se suposava que havia de dir en
Baldwin; no van deixar que en Baldwin pujés allí dalt perquè saben que en
Baldwin és capaç de dir qualsevol cosa. Ho van controlar tot tan estretament
que els van dir a aquells negres en quin moment arribar a la ciutat, com
anar-hi, on parar, quins cartells portar, quines cançons cantar, quin discurs
podien dir i quin discurs no podien dir; i els van dir aleshores que
abandonessin la ciutat a la posta de sol. I no quedava ni un sol d’aquells
Toms a la ciutat a la posta de sol. Ja sé que no els agrada que digui això.
Però ho puc demostrar. Va ser un circ, un espectacle que va guanyar qualsevol
cosa que pugués muntar Hollywood, l’espectacle de l’any. Reuther i aquests
altres tres dimonis haurien de rebre un “òscar” per la millor actuació, perquè
van actuar com si de debò s’estimessin els negres i van enredar tota una pila
de negres. I els sis líders negres també haurien de rebre un premi al millor
elenc d’assistència
Malcolm X
Discurs pronunciat a Detroit, 10 de novembre de 1963
------------------------------------------------------------
1.
Aquest discurs el va fer en Malcolm quan encara formava part de la
Nació de l’Islam.
2.
Elk (ant): membre de l’Ordre Benevolent i Protectora dels Elks (BPOE),
fundada el 1868.
3.
Black revolution i Negro revolution, respectivament. El
terme Black va arribar a substituir Negro per significar
afronord-americà durant els anys 60 i 70, reflexant el nacionalisme negre que
sorgí en aquella època. En Malcolm empra aquestes dues paraules per contrastar
el nacionalisme amb el reformisme dins del moviment negre.
4.
En anglès, We Shall Overcome, cançó del moviment pels drets
civils.
5.
Nigger:
mot racista, despectiu de negre.
6.
Conferència de Líders Cristians del Sud (SCLC), l’organització fundada
per Martin Luther King.
7.
Roy Wilkins era dirigent de la NAACP (Associació Nacional per l’Avenç
de la Gent de Color). En James Farmer era dirigent del CORE (Congrés de la
Igualtat Racial).
