[...] Com a norma, fins ara, l’estratègia dels EUA ha estat la d’asseure a
tots els nostres líders a la seva falda, i envoltar-los de diners, de
prestigi, d’afalags, i fer-los saltar, i dir-los el que han de dir-nos. I ells
sempre ens diuen que som el perdedor, que no tenim cap possibilitat, que hem
de fer-ho sense violència i amb compte, perquè, en cas contrari, ens faríem
mal o ens consumiríem en una lluita inútil. No ens empassem això.
En primer lloc, volem saber ¿què som? ¿com vam arribar a ser el que som? ¿d’on
venim? ¿com vam venir? ¿a qui vam deixar enrere? ¿on estan els que vam deixar
enrere, i què fan allí on nosaltres estàvem? Això no se’ns ha dit. Se’ns va
portar aquí i se’ns va aïllar... el més còmic és que ens acusen d’introduir la
“separació” i l’“aïllament”, ningú no està més aïllat que vostès i jo. No hi
ha sistema sobre la Terra que sigui més capaç de separar i aïllar un poble que
aquest sistema, el que ells anomenen “el sistema democràtic”; i vostès
i jo som la millor prova d’això, el millor exemple d’això. Se’ns va separar
del nostre poble, i hem estat aïllats aquí durant un llarg període de temps.
Se’ns va separar tan completament que ara ni tan sols sabem que hi ha algú més
l’aspecte del qual és igual al nostre. Quan els veiem, els mirem com si fossin
estranys. I quan en veiem d’altres que no s’assemblen a nosaltres, els
anomenem amics nostres. És una vergonya. Els demostraré a vostès el que se’ns
ha fet. Sí, em refereixo al nostre propi poble... veiem el nostre poble que ve
aquí, l’aspecte del qual és exacte al nostre, els nostres bessons, no podem
diferenciar-los, i diem: “Aquests són estrangers.” No obstant això, ens
trenquem el cap intentant escalar fins a algú que no només no s’assembla a
nosaltres, sinó que no fa la mateixa olor que nosaltres.
[...] Jo, almenys, crec que si al poble se li dóna una comprensió total
de què és el que se li enfronta i les causes bàsiques que ho originen,
el poble crearà el seu propi programa; i quan el poble crea un
programa, hi ha acció. Quan aquests “líders” creen programes, no hi ha acció.
L’únic cop que se’ls veu és quan la gent esclata. Aleshores, als líders els
fiquen en la situació i els diuen que controlin les coses. Vostès no poden
mostrar-me un líder que hagi originat un avalot. No, ells venen i aturen
l’avalot. Ells diuen: “no es violentin, saben, facin les coses amb
intel·ligència.” Aquest és el seu paper... estan aquí per reprimir-nos
a vostès i a mí, per a reprimir la lluita, per a mantenir-la en un canal
determinat i no deixar-la sense control. Mentres que vostès i jo, no volem que
algú ens impedeixi quedar-nos sense control. Volem quedar-nos sense control.
Volem aixafar tot el que, sense que li pertoqui, s’interposi en el nostre
camí.
[...]
Com he dit avui –probablement vostès llegiran demà alguna cosa sobre això;
ells ho inflaran i ho tergiversaran- el que necessitem aquí en aquest país (i
ho crec amb tot el meu cor, amb tota la meva ment i amb tota la meva ànima) és
el mateix tipus de mau mau que tenien allí a Kènia. No s’avergonyeixin mai
dels mau mau. No hi ha cap motiu per fer-ho. Hem d’estar orgullosos
d’ells. Aquells germans eren combatents per la llibertat. No només germans,
també hi havia germanes allí. En vaig conèixer molts d’ells. Són valents.
T’abracen i et fan petons... s’alegren en veure’t. De fet, si fossin aquí,
adreçarien aquest problema en un instant.
Una vegada vaig llegir un conte i els mau mau el feren realitat. Vaig llegir
una vegada un conte en el que algú preguntava a un grup de persones quantes
d’elles volien la llibertat. Totes aixecaren les mans. Crec que n’hi havia al
voltant de 300. Aleshores la persona va dir: “Bé, ¿quants de vostès estan
disposats a matar a tot el que s’interposi en el vostre camí cap a la
llibertat?” Uns cinquanta aixecaren la mà. I ell els va dir a aquests
cinquanta: “Parin-se aquí.” Van quedar assegudes 250 persones que volien la
llibertat, però que no estaven disposades a matar per ella. Aleshores es va
dirigir als cinquanta i els va dir: “Vostès volen la llibertat i han dit que
matarien a tot el que s’interposés en el vostre camí. ¿Veuen aquests 250?
Primer els liquiden a ells. Alguns són els vostres propis germans i germanes i
mares i pares. Però són els que s’interposen en el camí de la vostra
llibertat. Temen fer el que sigui necessari per aconseguir-la i els impediran
a vostès que ho facin. Desfacin-se d’ells i la llibertat vindrà naturalment.”
Estic amb això. Això és el que els mau mau van aprendre. Els mau mau es van
adonar que l’única cosa que s’interposava en el camí de la independència de
l’africà a Kènia, era un altre africà. Per això van començar a
liquidar-los un a un, tots aquells Toms. Un rere l’altre, a mesura que
trobaven un altre oncle Tom africà en el camí. Avui són lliures. L’home
blanc mai hi va participar... es va apartar del camí. Això és el mateix que
passarà aquí. Tenim massa de les nostres pròpies gents que s’interposen en el
camí. Són massa escrupuloses. Volen que se’ls miri com a respectables
oncles Tom. Volen que l’home blanc se’ls miri com a gent responsable. No volen
que ell els classifiqui com a extremistes, o violents, o irresponsables. Volen
aquesta bona imatge. I ningú que busqui una bona imatge, no podrà mai ser
lliure. No, aquesta classe d’imatge no els posa en llibertat. Vostès han
de tenir una cosa entre les seves mans, i dir: “Mirin, vostès o jo.” I els
garantitzo que aleshores els donarà la llibertat. Dirà: “Aquest home està
disposat a fer-ho.” Els ho repeteixo, una cosa entre les vostres mans. No
definiré el que vull dir amb “una cosa entre les vostres mans”. No vull dir un
plàtan.
Ens sentim honrats de tenir entre nosaltres aquesta nit no només a un
combatent per la libertat, sinó també alguns cantants del programa d’avui...
crec que tots són aquí. Els vaig demanar que vinguessin aquesta nit perquè van
cantar una cançó que em va commoure. No sóc dels que estan amb “We Shall
Overcome”. No crec, senzillament, que aconseguim guanyar, cantant. Si han
d’aconseguir-se una ’45 i comencen a cantar “We Shall Overcome”, estic amb
vostès. Però no estic amb un cant que, al mateix temps, no els digui com
aconseguir una cosa per a utilitzar-la quan s’acabi de cantar. M’adono que
estic dient algunes coses que vostès pensen poden ficar-me en embolics, però,
germans, si jo vaig néixer al mig de l’embolic. Ni tan sols em preocupa
l’embolic. M’interessa una sola cosa: la llibertat... per tots els mitjans
que siguin necessaris.
Malcolm X
20 de desembre de 1964
Extret del discurs pronunciat
en el míting celebrat per l’ Organització per la Unitat Afronordamericana a
l’Audubon Hall
