Avui, dia 23 de desembre de
2006 ens trobem reunits i reunides en aquesta marxa de torxes per continuar
denunciant que un any més segueixen existint presos i preses per raons
polítiques al nostre país, als Països Catalans.
Un any més, ens
reunim per expressar la nostra solidaritat vers les persones que sent
coherents amb els seves idees polítiques són empresonades, demostrant així,
l’ existència d’ un conflicte; del conflicte que tenim els pobles que no som
reconeguts com a nació.
I un any més, som
aquí per expressar que no oblidem a les víctimes d’ aquest conflicte,
malgrat els esforços dels estats espanyol i francès per a què així sigui. És
per tot això que avui ens trobem caminant silenciosament sota la llum d’
aquestes torxes, per a demostrar que nosaltres, lluny d’ oblidar els nostres
presos i preses, tenim present el seu exemple a cada pas.
Aquest any, la
llista de persones empresonades per la seva acció política dissident s’ ha
incrementat. Així doncs també ella comprova ara el que l’ aparell repressor
de l’ estat pot donar de sí. La repressió i la violència d’ estat formen el
pilar sobre el que es sustenta l’ estat. Ja era així en el seu origen, i
continua sent així avui, segles després encara que el seu parlamentarisme,
els seus mitjans de comunicació, la seva església, el seu oci de consum etc.
ens vulguin fer creure que no.
La mostra de que l’ estat continua requerint de la repressió per a
mantenir la seva situació la trobem en mostres tant visibles com l’ augment
dels efectius i atribucions dels diferents cossos de seguretat de l’ estat,
o l’ enduriment del codi penal, que té en la “llei antiterrorista” el seu
màxim exponent de control social ja que aquesta llei contempla poder
incomunicar a una persona malgrat no tenir proves de cap vinculació amb cap
aspecte del “terrorisme”. Si això sumem l’ actual criminalització de la
dissidència en qualsevol camp, i per tant, l’ expansió del terme
“terrorisme” fins a la nostra vida quotidiana, trobem com la llei
antiterrorista és una autèntica arma al seu servei, una arma arbitrària que
serà utilitzada contra tot aquell qui molesti.
No obstant això, no
ens deixen de repetir que les coses han canviat, que els seus respectius
governs es preocupen per la problemàtica del poble, i en canvi vivim en un
empobriment encobert per la falsa capacitat d’ adquisició i consum. Ens
recorden que la nostra lluita està esgotada i que el que ara es porta és
votar cada 4 anys, i veiem com govern rere govern sempre continuen manant
els de sempre. Ens insisteixen en la llibertat que tenim i els drets que ens
reconeixen com a exemple de vida, i la policia s’ incrementa cada dia per
controlar-nos. Se’ns repeteix constantment que parlant, la gent s’ entén, i
pel contrari ells no dubten en apressar totes aquelles que fan feina
dissident dient-nos que són culpables. Contra això, només podem reconèixer
la seva culpabilitat, la culpabilitat de creure en que les coses han de
canviar.
Laura, Zígor, Juanra,
Lola, Diego, Marina, no us oblidem, us volem a casa!!
