Hem de cercar
alguns mètodes nous, una nova avaluació de la situació, alguns mètodes nous
per atacar-ho o resoldre-ho, i una nova direcció, i nous aliats. Necessitem
aliats que ens ajudin a assolir la victòria, no aliats que ens diguin que
siguem no-violents. Si un blanc vol ser aliat nostre, ¿què en pensa ell de
John Brown? ¿Saben vostès el que va fer John Brown? Se’n va anar a la guerra.
Fou un blanc que va marxar a la guerra contra els blancs per ajudar a
alliberar els esclaus. Ell no era no-violent. Els blancs diuen que John Brown
era un grillat. Llegeixin la història, llegeixin tot el que diu sobre John
Brown. Intenten que sembli un grillat, un fanàtic. D’això en van fer una
pel·lícula; una nit la vaig veure al cinema. Tindria por d’acostar-me a John
Brown si aquest pogués sentir el que els altres blancs diuen d’ell.
Però el representen
amb aquesta imatge perquè estava disposat a vessar sang per alliberar els
esclaus. I qualsevol home blanc que estigui disposat a vessar sang per la
vostra llibertat... per als altres blancs és un grillat. Mentres vulgui dur a
terme alguna acció no-violenta, l’accepten, ell és liberal, un liberal
no-violent, un liberal que estima a tots. Però quan arriba el moment de fer,
per a la vostra llibertat i la meva, el mateix que a ells els va caldre per a
la seva pròpia llibertat, aleshores es fan enrere. Per això, quan vulguin
conèixer els blancs bons en la història, pel que fa als negres, llegeixin la
història de John Brown. Aquest fou el que jo anomeno un liberal blanc. Però
els de l’altra classe, aquests són dubtosos.
De manera que si en
aquest país necessitem aliats blancs, no en necessitem dels que ens inciten a
que siguem cortesos, responsables... vostès ja ho saben. No necessitem dels
que ens donen aquesta classe de consells. No en necessitem dels que ens
inciten a ser pacients. No, si necessitem alguns aliats blancs, necessitem els
de la classe de John Brown o no els necessitem.
I l’única manera
d’aconseguir els d’aquesta classe, és prenent una nova direcció.
Ara això pot ser
que molesti alguns de vostès que han estat participant en protestes i
manifestacions i altres coses. Potser no se n’adonin, però crec que la majoria
dels que som aquí sí que ho comprenem. Els dies de manifestacions de protesta
s’han acabat. Són antics. Tot el que fan és ficar-los a vostès a la presó. Han
de pagar per sortir-ne. I tot i així no han resolt el problema. Vagin i
esbrinin quant han hagut de pagar els manifestants durant els últims 5 o 6
anys, en judicis, honoraris i fiances. I després investiguin el que hem
guanyat, i veuran que estem endeutats. Estem en fallida.
A més a més, una
manifestació de protesta és un acte de reacció a allò que algú altre
ha fet. I mentres s’hi està participant, s’està en mans d’aquest algú altre.
Vostès reaccionen contra el que han fet. I tot el que ells han de fer per
mantenir-los en el seu puny és continuar creant situacions perquè vostès
continuïn reaccionant, perquè es mantinguin tan ocupats que mai tinguin
l’oportunitat d’asseure’s a elaborar un programa constructiu propi que
ens permeti a vostès i a mi assolir el progrés que hem de realitzar. Un
exemple. Està bé que es faci una manifestació si aquesta ha de donar
resultats. Oh, sí. Però una manifestació només per manifestar és una pèrdua de
temps. Si algú toca algú dels nostres i volem anar on està el culpable, tots
hi anem plegats. Però no hi anem només a caminar per la quadra amb un cartell.
No, anem a enxampar el qui ens va perjudicar... això és una manifestació, això
és el que es coneix com una acció positiva. Hom no va a caminar al
voltant d’algú per fer-li saber que no està d’acord amb el que li va fer. Per
això podem quedar-nos a casa i fer-li saber que no ens agrada el que va fer.
Si ell té alguna mena de sentit comú, sap que a vostès no els haurà agradat
allò que va fer. No, tota aquesta escòria és antiquada.
El tipus de
manifestació que vostès i jo volem i necessitem és el que doni resultats
positius. No una manifestació d’un dia, sinó una manifestació fins el
final, el final de qualsevol cosa contra la que ens haguem manifestat.
Això és una manifestació. No és dir que a vostès no els agrada el que vaig fer
i anar-se’n a caminar una hora al voltant de casa meva. No, estan perdent el
seu temps. M’asseuré i dormiré fins que la vostra hora hagi passat. Si anem a
manifestar, caldrà que sigui una manifestació sense límits.
(Veu del públic:
“Com abans millor!”)
Ho sé, com abans
millor. Però com abans millor, no. Perquè quan el poble negre sigui el
suficientment independent com per mostrar-se amb el tipus de manifestació que
és necessària per aconseguir resultats, hi haurà sang. Perquè en una
manifestació de debò, el blanc resistirà... sí, resistirà. Per això, si vostès
no estan a favor d’una acció total, no han de participar en cap mena
d’acció. Això és tot el que dic. Si pel que vostès manifesten no val la pena
morir, no manifestin. La vostra manifestació és en va.
I quan dic que no
val la pena morir per això, no vull dir morir d’una sola banda. La mort
ha de ser recíproca, mútua; alguns morts per cada banda. Si no val
això, quedin-se a casa.
Si us plau, tractin
d’entendre i entenguin. Tot el que abasta un gran nombre de persones sempre
pot tornar-se incontenible, el que significa que sempre pot dur-los la mort a
vostès. Qualsevol tipus de manifestació en la que estiguin pot dur-los la
mort, sobretot quan s’està en una societat que creu en la brutalitat. Per això
quan es participa en una manifestació gran es pot morir. Però no s’ha d’estar
disposat a morir sol. De manera que, si no s’ha d’estar disposat a morir sol,
això implica, a més a més, estar disposat a llevar la vida a algú altre. I si
no val la pena llevar la vida a algú altre, aleshores no manifestin. Això és
el que han d’entendre. Qualsevol causa que pugui costar la vida ha de ser el
tipus de causa pel qual s’estigui disposat a llevar la vida.
Si et pot costar
la vida i no estàs disposat a llevar la vida, ¿te n’adones del que t’estàs
fent a tu mateix? Entres a la gola del llop amb les mans lligades. Si no
val la pena morir per això, aparta’t d’això. Si et pot costar la vida, i
alhora, no estàs preparat psicològicament per llevar la vida, mantén-te al
marge. Aparta’t. Tot el que faràs és interposar-te en el camí. Faràs que algú
hagi de fer alguna cosa innecessàriament. Hi aniràs i et mataran, i ton germà
hi haurà d’anar i arrencar el cap del qui va arrencar el teu cap. I el teu cap
ni tan sols ho val.
Per això totes
aquestes activitats del carrer –perdonin-me l’expressió- a les que ens han
estat conduint durant els darrers deu anys... no volem això. L’Organització
d’Unitat Afronordamericana fou constituïda per germans i germanes, negres,
bruns, rojos i grocs, de la comunitat afronordamericana amb la intenció
d’idear algun programa positiu que ens permetés fer algunes passes positives
per tal d’assolir alguns resultats positius. I un dels primers objectius
d’aquesta organització és internacionalitzar el nostre problema.
Hem de fer veure al
món que el problema al que ens enfrontem és un problema per la humanitat. No
és un problema negre; no és un problema nordamericà. Vostès i jo hem de
convertir-lo en un problema mundial, hem de fer saber al món que no hi haurà
pau en aquesta Terra mentre als Estats Units es violin els nostres drets
humans. Aleshores el món hi haurà d’intervenir i veure que es respecten i es
reconeixen els nostres drets humans. Hem de crear una situació que faci
esclatar ben alt aquest reconeixement i respecte com a ésser humans. Això és
tot el que volem... ser un ésser humà. Si no podem ser reconeguts i respectats
com a éssers humans, haurem de crear una situació en la que cap ésser humà
frueixi de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Si vostès no estan
amb això no estan amb la llibertat. Significa que ni tan sols volen ser un
ésser humà. No volen pagar el preu que sigui necessari. I si no volen pagar-ne
el preu, ni tan sols se’ls haurà de permetre ser aquí amb nosaltres, altres
humans. Es quedaran al camp de cotó, on no s’és un ésser humà. Si no s’està
disposat a pagar el preu que sigui necessari pagar pel reconeixement i
respecte com a éssers humans s’és un animal que pertany al camp de cotó de la
mateixa manera que un cavall i una vaca, o un pollastre.
Germans, en
realitat, el preu és la mort. El preu per fer que altres respectin els
vostres drets humans és la mort. Han d’estar disposats a morir o han d’estar
disposats a llevar la vida a altres. Això és el que el vell Patrick Henry
volia dir quan va exclamar llibertat o mort. La vida, la llibertat, la
recerca de la felicitat o matin-me. Tractin-me com un home o matin-me. Això és
el que han de dir. Respectin-me o matin-me. Però quan comencis a matar-me,
tots dos morirem junts. Això és el que han de dir.
Això no és violència. Això és intel·ligència. Tan aviat com
comencis a pensar així diuen que estàs incitant a la violència. No, estàs
incitant a la intel·ligència. ¿No van sentir a Lyndon B. Johnson la setmana
passada quan va dir que anirien a la guerra en un minut per protegir la vida,
la llibertat, i la recerca de la felicitat d’ells? Van dir ells que LBJ era
violent? No, van dir que era un bon president. Bé, doncs siguem vostès i jo
bons presidents.
Malcolm X
5 de juliol de 1964
Pronunciat durant la segona reunió de
l’Organització d’Unitat Afronordamericana celebrada el a l’Audubon Hall de Harlem
