Si donem per bona aquesta definició,
és fàcil veure l’error en el que caiem sovint: en sentir la paraula corrupció,
només ens ve al cap la imatge d’aquell alt càrrec de l’administració que
s’embutxaca diner públic per fer-se un xalet, les requalificacions de terreny (a
les quals ja estem acostumats a la nostra ciutat), el ric que afluixa la mosca
per passar al davant en una llista d’espera per a un trasplantament...
Oblidem la corrupció que afecta a
poders sencers, com és el judicial, que engarjola injustament la dissidència
obeint ordres directes de l’executiu, etc. Però aquí parlarem d’un dels poders
més grans els últims temps i amb diferència: el poder mediàtic, el poder
que justifica cada dia davant “l’opinió pública” les invasions per petroli, la
pobresa, el control social, les privatitzacions, la tortura, il·legalització i
persecució política, etc. Jo almenys, entenc que aquest poder hauria de ser un
patrimoni comú.
Primer posarem de manifest algunes
evidències que ens aclariran perquè serveixen els nostres mitjans (pretesament
neutrals) avui en dia. En referència a la guerra del Golf, tres investigadors
americans escolliren a l’atzar 250 habitants de Denver per fer un sondeig entre
els dies 2 i 3 de febrer del 91. Aquest es va dividir en tres categories: els
que miraven molt la TV (més de 3 h./dia), els que no la miraven tant (entre una
i mitja i tres hores al dia) i els que la miraven poc (menys d’una hora i
mitja). Entre els que la miraven menys, el 16% creia equivocadament que Kuwait
era una democràcia, el 22% sabien què era la Intifada i el 40% que Irak no era
l’únic país que n’envaïa un altre a l’Orient Mitjà. Els resultats dels que
miraven més la TV, van ser, respectivament: 32%, 10% i 23%.
Conclusió: com més es mirava la TV, menys se sabia sobre la guerra del Golf.
Paradoxalment a aquests resultats tan pobres, però, el 81% eren capaços de
respondre correctament sobre el nombre de míssils anti-Scud i el 80% sabien que
Irak havia emprat armes químiques contra Iran. Cal dir que no cal tenir aquestes
dades davant la cara per saber que els mitjans corrompen la visió de la
realitat; només cal pensar en les armes de destrucció massiva, les mentides
sobre el Prestige...
Una altra prova relacionada amb el
Golf: el mes d’agost Le Monde i Le Soir van publicar diversos
articles parlant dels objectius de la guerra. A quines fonts van acudir? Le
Monde va donar la paraula a 65 fonts aliades, 2 fonts irakianes o properes i
a 1 font neutral. Les xifres per Le Soir són, respectivament: 44, 3 i 3.
Ara les causes i els procediments:
S’ha criticat a l’Europa de l’Est la seva concentració burocràtica dels mitjans
(una mesura clarament antiliberal), però resulta que els principals grups de
media són propietat de només el 0,001% de la població, tots ells
multimilionaris. Són només 7 els grans grups financers que controlen tots els
mercats mediàtics del món. ¿Com ha passat això? Només un exemple, el belga: el
1946 30 diaris i 30 propietaris, el 1992 continuaven havent-hi 30 diaris, però
ara menys de 10 propietaris. L’explicació és la concentració inevitable de la
propietat a la que tendeix el capitalisme (ens estalviarem el paral·lelisme amb
el Gin Victòria). Per a més informació llegiu “El Capital”. Un Murdoch o un
Berlusconi poden decidir, sense cap control democràtic, la vida o la mort d’un
mitjà, la línia redaccional que seguirà i la contractació o acomiadament dels
seus directors i periodistes.
Un altre exemple; un dels 7 grans
grups, Hachette: 150 milions de llibres a l’any, 49% de les Nouvelles
Messageries de la Presse Parisienne, canals Europe 1 i La Cinq
(fins el 92), 75 diaris a França i el món, 9% de la premsa regional francesa i
el 20% dels setmanaris. Ha comprat el grup americà Diamandis i l’editorial
Salvat i posseeix el 34% de les impremtes de Le Monde. És també el
principal editor de manuals escolars del país. Bé, el 51% de les accions de
Hachette són de Marlis, el principal proveïdor d’armament francès a la ja
esmentada guerra del Golf.
Ara ja sabem que els mitjans de
comunicació són un negoci. I, per tant, falta saber qui és el comprador i qui és
el venedor. A principis del 92 van començar a aparèixer diaris que costaven la
meitat del seu preu de cost. Cap producte
es ven a menys del seu preu de cost. Actualment disposem ja de diaris
completament “gratuïts”. Aquests preus, fixats artificialment baixos, donen a
entendre que l’autèntic comprador del diari no és el lector, sinó l’anunciant.
A primera vista, els mitjans venen informació al públic. Però en
realitat, i sobretot, venen públic als anunciants. És a dir, ens venen.
La premsa escrita americana dedica a
la publicitat entre el 60% i el 70% del seu espai. Aquesta situació (vendre el
producte més barat que el cost) fa els mitjans completament dependents de la
publicitat. Els ingressos per publicitat són tals, que actualment és impossible
el triomf d’un mitjà que en vulgui prescindir. El públic tendeix a consumir allò
que és més barat, en aquest cas els diaris amb publicitat, i allò més car (ineficient
des d’un punt de vista neoliberal) simplement desapareix. Molt bé, ara ja estem
en el moment de la història en el que no existeixen mitjans rellevants sense
publicitat. Però encara no s’acaba: la publicitat accelera la concentració dels
mitjans de comunicació. En primer lloc, perquè les tarifes varien en funció de
l’audiència. Els ingressos publicitaris més grans són per als mitjans més
poderosos i els mitjans més febles desapareixen més ràpid (van perdent audiència
per falta de recursos i degut a la competència, i acaben sent absorbits pels
grans grups).
Els mitjans que sobreviuen són els que
són capaços de captar més publicitat. I aquests qui són? Els mitjans de més
qualitat? NO! La qualitat no dóna tanta audiència com
"Gran
Hermano",
i menys audiència és menys publicitat, i, per tant, la desaparició. Però no
s’acaba aquí. Els anunciants (les grans multinacionals) no posaran mai
publicitat en mitjans que vagin contra els seus interessos econòmics. O sigui
que mai posaran publicitat en mitjans que critiquin la guerra, els desastres
ecològics produïts per les grans indústries, la semi-esclavitud dels nens de
l’Índia que fabriquen pilotes Nike, les patents de les farmacèutiques que deixen
morir de SIDA
milions d’africans cada any... Però volem exemples.
Sovint, els projectes d’emissions són
discutits directament amb els principals anunciants, que examinen els guions i
suggereixen els canvis necessaris. D’aquesta manera, les firmes farmacèutiques
no toleren escenes de suïcides per sobredosi de píndoles, una companyia de gas
que esponsoritzava “El judici de Nüremberg” va obligar a retirar tota al·lusió a
les cameres de gas i el primer episodi de Mc Gyver va ser censurat per la cadena
ABC, com a conseqüència del veto de l’Associació Nacional de Fabricants d’Armes
perquè l’amic d’infància de Mc Gyver era víctima d’un accident produït per una
arma de foc. Els anys 70, les crítiques de cinema a Le Soir eren
crítiques, sembla normal, ¿oi? Doncs no ho va ser per als distribuïdors, que van
retirar tota la seva publicitat del diari. Això va suposar un acomiadament de
tres dels quatre crítics i una rectificació clara de les crítiques a partir
d’aleshores.
En resum:
el sistema capitalista en si promou la desaparició dels mitjans de comunicació
realment crítics. Fomenta la reducció accelerada del nombre de mitjans (cada cop
hi ha menys pluralitat) on només sobreviuen els que es mostren submisos a les
grans multinacionals i als governs de les grans potències, és a dir, al sistema.
La clau perquè en l’actualitat es puguin dur a terme totes les injustícies
socials, imperialistes, ecològiques... és el vist i plau de l’opinió pública, i
aquesta està totalment en mans de les multinacionals. La informació que rebem no
ens vol informar, ens presenta els fets com a casos aïllats i
descontextualitzats, només ens parlen de quants morts ha produït aquella bomba
terrorista i en quants trossets a quedat escampat el suïcida, però mai ens
parlaran dels motius d’aquell conflicte, del rerefons històric, mai donaran la
paraula als txetxens, als palestins, als irakians, a les famílies dels obrers
morts en caure d’una bastida o enterrats en una mina. Només intentaran
alienar-nos amb articles que parlin del pentinat del Bekham, amb programes
brossa que fan que les converses que l’endemà se senten arreu només parlin del
gag del Buenafuente i companyia i no del que realment és important. Metro,
Gaceta Universitaria, el Qué! dels trons i molts altres mitjans de desinformació
han de desaparèixer. Nosaltres hi podem ajudar llegint tants mitjans alternatius
de contrainformació com hi han: Indymedia, l’Accent, ... Aquí no hem parlat dels
milers de diaris i canals que posseeixen directament l’exèrcit dels EUA i el
Pentàgon, ni de les desenes de mecanismes més que té l’administració i les
multinacionals per controlar els media. Però cal tenir present que
informar-se degudament és un deure (no només un dret) de cadascú; llegir, buscar
i escoltar aquelles opinions que a primera vista ens semblen els culpables i,
quan traiem una conclusió, fer-ne difusió.
Fiqueu-vos-ho al cap, ser passiu és ser còmplice.
