"LA TÚRIA TE PONE VERDE"

ERRORS DE FINAL DE MIL·LENNI/9: Anar a esquiar a les estacions d'esquí.

Ja arriba el moment de la neu als cims màgics de les muntanyes. Fa uns dies els Ports, l'Alt Maestrat, els Serrans, l'Alt Palància, el Caroig i Mariola, entre altres muntanyes, recolliren les primeres blancors de l'hivern. Gran quantitat de valencianes i valencians jugaren amb la neu d’un grapat de maneres. Sempre he pensat que la imatge de la gent caminant per la neu, entre el silenci del bosc o la solitud de les muntanyes, és una de les més agradables que hom pot gaudir a la natura. Passejar entre la neu, és una manera senzilla, natural, agradable i divertida d'apropar-se fins a paisatges de muntanya de gran valor ambiental a l'hivern, a més de resultar ser una manera d'oci especialment respectuosa i sostenible.

Però, atenció! No tothom s'apropa a les muntanyes nevades amb respecte, amabilitat, i la necessària veneració. En aquesta societat de finals de mil.lenni tan irracional en què ens ha tocat viure, hi ha gent que va a les muntanyes nevades de la manera més impactant i absurda que hom es puga imaginar. Estic referint-me a l'accés a la muntanya per gaudir d'allò que la gent anomena ESQUIAR. Que en realitat és un viatge consumista, inconscient, dilapidador i miserable a una estació d'esquí, per tal de deixar-se caure per unes pistes saturades de gent, amb dues fustes i una disfressa de roba d'hivern, pagada a preus de moda banal i ridícula. Pràcticament cap de les persones que utilitzen aquestes instal.lacions d'oci coneixen l'impacte i el cost ambiental de les infraestructures que empren, ni del seu itinerari, o del consum energètic que es fa necessari per a que tot el que hi ha allí funcione. Anem per parts.

Qualsevol persona amb una mínima sensibilitat ambiental hauria de saber que les instal.lacions de les estacions d'esquí provoquen un fort impacte ambiental, tant en la seua fase d'execució (desmuntes, enderrocs, sorolls,problemes d'erosió), com en la seua fase d'explotació (obertura de carreteres amples i renoueres per damunt dels 2.000 m d'altitud, edificacions de fort impacte visual, cablejat dels telefèrics, deixalles, problemes erosius, impacte sobre la flora i la fauna de l'entorn més pròxim, desculturalització de la zona, desgavells arquitectònics, saturació, vehicles contaminant amb la combustió i el soroll...). I tot açò per deixar-se caure amb uns pals per la neu!

Però encara hi ha més. Socialment, és una activitat d'oci elitista, cara i d'esquenes a la natura. Un exemple: el ciutadà i la ciutadana que van a una estació d'esquí duen en peces de roba d'esquiar tants diners com necessita, fiquem per cas, un xaval marroquí per viure tot l'any. Aixó per no parlar de les cremes per a la cara o les ulleres per al sol, l'ús i la possesió el vehicle d'última moda (a ser possible el més potent 4x4 del mercat) per arribar a l'estació d'esquí, les despeses de l'estada, el consum d'alcohol,... i la ignorància i falta d'informació de la terra que xafen i de la cultura que arruïnen amb aquest tipus d'oci. La major part d'aquesta gent (molt pija per cert), no saben ni tan sols a quina altitud els puja el cotxe fins a l'estació d'esquí, ni, tot seguit, el remuntador fins a l'inici de la pista. No saben si plourà o nevarà les properes hores o dies, si farà sol o estarà núvol. No saben res, recollons! Tan sols saben presumir i consumir, les dues coses més allunyades que hi ha de ser modestos, discrets i sostenibles.

En conseqüència amb tot el que hem comentat, cada vegada que cauen les primeres volves de neu a l'hivern, un autèntic exèrcit de despropòsits es fica en marxa per que milers de persones ocioses vagen a fer el ridícul més espantós (encara que ells no heu saben) amb el seu insostenible esport de pista d'esquí a muntanyes que en realitat mereixerien un major respecte i admiració, com a llocs màgics que són, racons de silencis i emocions ja perdudes a un mon urbà despersonalitzat i inconscient. Un exemple proper: ¿Quin misteri li queda a cims com Javalambre o serralades com la de Gudar, totes dues plenes de cables, carreteres, apartaments de malt gust arquitectònic, i una tempesta de gent consumista i inconscient per tot arreu quan cauen quatre molles de neu? En eixa línea de desproposits ens vol fer entrar l'alcalde de El Toro (l’Alt Palància) quan brega per convertir les desmantellades instal.lacions militars de la muntanya més alta del seu terme, en una nova estació d'esquí en terres valencianes. Seria la primera, quin orgull!

PD. Tinc molts amics i amigues que s'arrosseguen amb els pals d'esquiar. La major part heu fan respectuosament, sense emprar les insostenibles estacions d'esquí, ells son un bon exemple de com apropar-se a la neu amb les dues varetes als peus i els bastonets a les mans. Penseu que hi ha moltes altres maneres de relliscar per la neu, com l'esquí de fons, l'esquí de travessia, o el simple passeig per la neu amb varetes o sense elles.

Qui vulga deixar-se caure des d'una pista d'esquí, que puje caminant, a veure si així se n’adonen significa anar a la muntanya. No crec que duraren molt de temps esquiant. Però, serà possible que per a que uns ciutadans malbaraten diners i tinguen una estona d'oci a la natura, se’ls pose al seu abast una cadira amb fils i cablejat que gasta energia per pujar-los a les muntanyes a deixar-se caure amb els pals de l'esquí? Ecològicament, ambiental i sustentable quin dret tenen a fer-ho?. La resposta es ben senzilla:cap. Però aquest és un altra qüestió.

Paco Tortosa