"LA TURIA TE PONE VERDE"

ERRORS DE FINAL DE MIL.LENNI/1: Tindre cotxe particular (amb plom o sense plom, que més dona?).

Iniciem els errors de mil·lenni amb un dels temes més i controvertits: el cotxe. El títol de l’article diu que és un error tindre cotxe particular. Hom pot pensar que qui escriu aquestes notes, deu d’estar desvariant. Com vaig a viure jo sense cotxe?, es pot preguntar qualsevol persona amb un mínim de seny. Intentaré explicar-me.

Deixe de banda les suposades avantatges del vehicle a motor privat (la principal: la sensació de llibertat i de moviment a qualsevol hora del dia o la nit), ja que tothom les coneix i les gaudeix, en canvi poc es parla de les desavantatges del seu ús indiscriminat i masiu. Molt menys es comenta, encara que molts ho pensen en privat o de broma amb els amics (quasi en clau d’humor negre anglès) el car que resulta mantindre un cotxe i les mil putades per circular per la ciutat.

Pense que el més rigorós seria analitzar amb detall les deficiències i problemes que genera la possessió privada de l’automòbil (i el seu ús), així com les disfuncions ambientals, per tal de fer comprendre a qui vulga escoltar, que no tot és tan bonic com ens vol fer creure la publicitat dels cotxes que cada minut apareix a la televisió i ompli, de gom a gom, pàgines completes de diaris i revistes (la major part de les voltes amb un llenguatge i missatge asquerosament masclistes i insolidari amb el medi ambient i la resta de ciutadanes i ciutadans dels planeta).

Anem allà.

- Per a una sola persona o un sols entorn familiar, comprar un cotxe i mantenir-lo és car (més bé caríssim, diria jo). La compra son entre 1,2 i fins a molts milions de pessetes (a més de l’impost de matriculació i altres despeses). Però es que a més a més, desprès de tindre ja el cotxe entre les mans, tothom comença a pensar que el cotxe del veí es millor i si ell poguera se’l compraria el més gran i car possible.

Respecte al seu manteniment, quasi mai es comenta entre els amics, però moltes nits la gent té maldecap tan sols de pensar en les despeses del vehicle. La llista pot resultar inacabable: reparacions, ITV, gasolina, impost de circulació, lletra (si el pagues a termini), multes, grua, plaça de garatge, gual, carnet de conduir, zona blava, assegurança (una de les coses més cares del món), rentar-lo...

- Conduir és entabanador, trist, perillós, incòmode, castrador, servil, absurde, estresant, roba temps al temps... Tothom estarà d’acord en que anar en cotxe a Barcelona és més perillós que fer-ho en tren. Mentre vas conduint no pots més que "conduir". Adéu als plaers dels viatges en transports públics: pixar i cagar, fiquem per cas, mentre el tren fa camí, llegir, raonar tranquil·lament, pegar becadetes o dormir profundament, estirar les cames, conèixer a gent...).

- Ambientalment parlant la cosa encara resulta més greu (però d’açò si que els meus benvolguts amics no volen escoltar parlar ni de broma, les converses sobre el tema solen acabar en aquest punt). Quatre casos especialment clars: El cotxe privat és el vehicle que més gasta en termes energètics per persona transportada i pel seu mateix pes. És el principal responsable de l’efecte hivernacle (veure resultats de la cimera de Kioto de 1997). El seu rodar produeix un dels impactes ambientals més greus: el soroll. Cada any moren a les carreteres, atropellats o xafats pels cotxes, milers i milers d’animals (mamífers, amfibis, insectes)... I així fins a un llistat inacabable.

El cotxe deuria ser la primera cosa a la que tindríem que renunciar els ciutadans del països rics, tal com avui l’entenem i fem ús d’ell, si realment volem aconseguir un planeta sostenible, ètic i solidari. D’aquesta manera s’aproparíem a una norma universal de sostenibilitat que deuria ser d’obligat compliment: no tenir res que no puguem tenir o consumir les 5.700 milions de persones del planeta.

Però, tranquils, no cladrà renunciar del tot al vehicle a motor. Ja hi ha iniciatives a determinats llocs del món que farien possible un ús més racional del vehicle a motor i que s’apropen a criteris de sostenibilitat. Dos exemples: Als països nòrdics podem trobar associacions de veïnes que comparteixen la propietat d’una furgoneta per tres, quatre, i fins a cinc famílies. A Hamburg (nord d’Alemanya), s’està edificant una urbanització d’unes 200 vivendes, per famílies que han decidit viure sense cotxe; de moment les cases s’han abaratit un 20%, les zones verdes augmenten un 30% i han guanyat una habitació més per la casa (la del garatge). L’urbanització, com podeu imaginar es localitza ben a prop d’un centre de connexió de transports públics (parada de taxis, estació de tren i autobús). El resultat és espectacular: a menys cotxes més espai per als xiquets, més tranquil·litat als carrers, més carrils per bicis, més silenci, menys estrès, més arbres, més comunicació entre els veïns... En definitiva, més qualitat de vida. Per que, d’això es tracta, de tenir millor qualitat de vida, no? Ja saps: No faces el mico pel mon, deixa el cotxe al garatge, ven-lo, i si no en tens, no te’n compres. Ànim i sort.

URSUS I MAI