"LA TÚRIA TE PONE VERDE"

Fa al voltant d’uns 20 anys que un grapat de jovens i al crit de fem l’amor i no la guerra!, compraren unes velles masies allà per on naix el riu Carbo, als mateixos peus del cim del Penyagolosa. Les adquiriren quan les muntanyes valencianes es trobaven en un procés d’abandonament com a conseqüència de la transformació de la societat en un model economicista industrial i terciari. Aquestes masies no tenien ni llum elèctrica, ni aigua corrent, ni telèfon, ni tan sols un camí d’accés ample, i compraren a preu raonable, tot allò que avui es paga a preu d’or: silenci, aigües netes i sanadores, aires transparents amb bòvedes d’estels a les nits clares de tramuntana, hortetes lliures de pesticides i herbicides químics, canalitzacions d’aigua centenàries, les nits sense contaminació lumínica.

Amb la paciència que dona la conciència, anaren reconstruint els vells edificis abandonats, compraren cavalleries, recuperaren i mantingueren fins avui el vell camí de ferradura, començaren amb l’agricultura ecològica, feien artesania, cursets i jornades de tot tipus de filosofies i tècniques per millorar el seu mon interior i el de la gent del voltant i, poc a poc, anaren obrint les portes a altres persones que s’apropaven pel Carbo a intentar millorar o canviar la seua vida.

Com que varen ser molts els que començaren amb aquesta bellísima utopia, i pocs es que la continuen, les persones que s’han quedat donen peu a personalitzar aquesta experiència vital avui, 20 anys després.

Aquest cap d’any de 1998 vaig tornar per enèsima vegada al riu Carbo. Una de les primeres imatges que vaig veure per la senda camí de les masies, va ser la de un xicot d’uns 18 anys acompanyant a un burret carregat de queviures i altres artefactes camí de casa. Es Manel, el fill de Maribel i Jordi. Ells dos, per damunt dels 40 anys, són part de la història que acabem de comentar. Ara tenen a la masia telèfon i Manel vol connectar-se a Internet. Tenen molt clar el que desitgen i el que no volen d’aquest mon de bojeries controlades on avui sobrevivim tothom més mal que bé.

Un exemple del que volen i practiquen. Fa uns tres o quatre anys que Maribel, Jordi, Lola i Salva varen comprar una altra masia a uns dos km de Villahermosa del Río i a uns quatre d’on ells viuen als peus del Penyagolosa, que convenientment restaurada, l’ofereixen sota el nom de Masia Roncales. Ells quatre, amb la seua manera d’entendre la vida i les relacions humanes, ofereixen una casa rural amb uns serveis d’una qualitat i generositat per damunt de qualsevol altre centre de turisme rural. La senzillesa feta tracte i la qualitat del menjar com a fet quotidià, junt a un entorn natural d’una pau tan sols restringida a quatre racons de tot el conjunt de les muntanyes valencianes, fan de la seua oferta un cas excepcional i únic (com que la gent de la Turia hem deixen us passe, lectors i lectores, el telèfon de la masia Roncales: 989429298, per que pugau gaudir de la millor i més sostenible oferta d’estància a la natura que jo conec a terres valencianes. Amb els pocs diners que trauen de les estàncies de gent a la masia Roncales, complementen les rendes de l’artesania i l’elaboració de licors, colonies i altres arts que ells practiquen.

Un exemple del que no volen i contra el que resisteixen. Ells quatre, junt a unes quince persones més, viuen a les masies del Carbo. Els últims quatre o cinc quilòmetres fins arribar a les seus cases, continuen fent-los mitjançant la vella pista ja utilitzada a l’edat mitjana. Per ella pugen tot el que necessiten per viure, tenen cavalleries i entenen l’esforç per pujar a peu i amb el burret, com a una de les millors maneres de mantenir el vell riu Carbó en un menudeta reserva natural, on els sorolls i fums dels vehicles a motor no pertorben, ja no la seua pau, sino també el silenci de les últimes muntanyes i barrancs que queden a les terres valencianes lliures de la presa malaltissa d’aquesta insostenible societat consumista de final de mil.leni.

La pista nova, amb amplaria de carretera nacional dels anys 70, ja esta en projecte, la Diputació, l’alcalde de Villahermosa, les Conselleries de Protecció? del Mig Ambient i d’Obres Publics i Destrucció del Mig Ambient Valencià, junt a miserables interesos de certs propietaris de finques rústiques, estan empenyats en fer la pista. Allà a la masia Roncales, es recullen signatures per aturar aquest desgavell. Truqueu, aneu a menjar, dormir i passejar pel Carbo i amb la vostra presència fer força per que aquesta pista del desgavell i la mort de la utopia que us acabe de contar no es faci realitat. Per favor que algú faça alguna cosa perque no es construixca la pista forestal pel riu Carbo, ja que si un dia heu fan, tots ploraren per la perduda d’uns dels últims racons màgics de les nostres més singulars i estimades muntanyes!