Don Julián De la Avellaneda Górriz, excel·lentíssim governador civil de la província de Tarragona, Jefe provincial del Movimiento, falangista de la primera fornada, Alférez Provisional a la Guerra Civil (“la Cruzada” com sempre diu ell) i excombatent voluntari de la División Azul al costat dels exèrcits de Hitler contra la Rússia comunista i atea, és un home temperamental, a més de posseir unes conviccions consistents, com s’haurà pogut deduir del seu currículum. Tanmateix, en el seu món sòlidament establert (una guerra ha costat afermar-lo!) últimament percep uns signes de canvi que li desperten suspicàcia, i no sap encara com interpretar-los. Sota el guiatge del Caudillo la pàtria està en bones mans, això és el principal i en aquest aspecte no cal patir. Però des de fa molt pocs anys han aparegut pels cercles del poder a Madrid una gent nova, mel.liflua i discreta, sense el tarannà militar de lluita i abrivament que fins llavors ha dominat entre la seva generació. Han començat a grimpar cap a uns quants ministeris del govern amb la seva retòrica neutral, jurídico-econòmica, on només parlen de desenvolupament. Es tracta dels fills de monsenyor Escrivà de Balaguer, això sí, sempre actuant individualment, com contínuament s’encarreguen de subratllar els portaveus de l’Opus Dei, ja que aquesta organització només té fins espirituals, res a veure amb la política, i encara menys amb el món dels diners.

“Ja et daran! Els diners!” Remugava Don Julián, que sap d’alguns financers que pertanyien a l’Obra. En realitat Don Julián està prou emprenyat per una qüestió més personal, no tant política. Des de la Victòria, la nació s’havia bastat a ella mateixa per sobreviure amb dignitat malgrat la penúria que afectava a tants, donant un exemple al món com no es veia des dels Reis Catòlics. Durant més de vint anys no s’havia necessitat res de l’exterior i s’havia protegit fermament la indústria nacional. Res d’importar articles estrangers! Lo español per damunt de tot!

Precisament per la defensa d’aquest interès patriòtic que barrava les importacions estrangeres, el seu germà havia constituït una empresa –una espècie d’agència- que tramitava llicències d’importació de mercaderies. Don Julián també hi participava de l’empresa, no directament perquè ell primer de tot es devia a la nació a través del seu càrrec. Obtenir una d’aquestes llicències no era gens fàcil en aquella època d’autarquia,  i encara ho era menys gestionar-la. Es tractava d’autoritzacions per a importar només articles imprescindibles i que a més a més no colisionessin amb la indústria nacional, un negoci exclusivament reservat a veritables patriotes acreditats, com la família De la Avellaneda. Era per això, i únicament per això, que havien de cobrar uns preus altíssims per la gestió d’aquests permisos. La defensa d’Espanya ho exigia.. 

Doncs bé, amb el Pla d’Estabilització que els membres de l’Opus al govern havien implementat el 1959, a més de mesures econòmiques inaudites com alterar el canvi fix de la pesseta, eliminar la intervenció en la petita indústria nacional, i liberalitzar el comerç exterior, resulta que una altra disposició del Pla exigia constituir un dipòsit previ del 25% del valor de les mercaderies importades, amb l’excusa d’acabar amb l’especulació. On s’havia vist! En fi, que el patriòtic negoci que els De la Avellaneda tenien muntat des de feia anys passà a millor vida en poques setmanes.

No hem de pensar però, que la suspicàcia que sent el governador vingui motivada únicament per un assumpte de vil metall. Ans que tot Don Julián és un idealista, Espanya és la seva principal preocupació, no en va s’ha jugat la vida per Ella al front de guerra contra el comunisme i, si cal, se la tornaria a jugar contra qui sigui. Ell no és dels qui els tremolava el pols quan demanava –i aconseguia- l’afusellament dels enemics declarats de la pàtria, com quan li va tocar fer d’ajudant d’un fiscal una mica pusil·lànime als processos de depuració en acabar la Guerra Civil. Una feina potser desagradable, però necessària quan es tracta d’aixecar una nova nació lliure de tot element antiespanyol.

És per tot això que no acaba de veure clar qui són aquests nouvinguts de l’Opus Dei, tan polits i educats, tan tècnics, tan devots, que sembla que estiguin marcant el rumb que prenia el país. “I nosaltres?” Rondinava Don Julián, “que tant ens hem sacrificat per la pàtria tots aquests anys, que no comptem? D’on han sortit aquestos que ara es pretenen els més fidels servidors del Caudillo? On estaven quan la Croada?” S’ha de reconèixer que els de l’Opus han sapigut fer una feina ben feta en estructurar la forma de l’Estat al redactar els 12 Principios Fundamentales del Movimiento, que el Generalísimo va proclamar el 1958. El règim de Franco, amb la seva idiosincràsia única a Europa, quedava ben consolidat jurídicament i perduraria estable una pila d’anys. Tanmateix les aportacions dels falangistes a aquesta llei fonamental havien estat bandejades. A partir d’aquell moment els de l’Opus es van colar al govern de Franco, i cada vegada acaparaven més poder, això sí, ben discretament, sense estridències, sense fer política, ells s’ocupen dels ministeris econòmics, són tècnics, i la paraula que sempre es repeteix és “desenvolupament”.

Sí, quelcom està canviant en el país i Don Julián, al seu pesar, també ho nota. Hi ha més diners, venen més estrangers –“turisme” és una altra de les paraules màgiques que es repeteix com un conjur-, marxen emigrants cap a l’exterior. Amb l’obertura econòmica, què pot portar aquesta Europa decadent i sense valors a la secular i triomfal nació espanyola?

No tot el que ve de l’estranger és negatiu, admet el governador, i no ens referim a la botella de whisky escocès que sempre té al seu abast. Amb l’emigració inversa de putes franceses cap Espanya, a la que ens havíem referit al començament d’aquesta història, algunes de les més refinades havien recalat al bordell que Don Julián freqüenta ocasionalment a la part alta de Tarragona. D’aquí ve part del combat que l’esquinça per dins, entre l’apreciació dels canvis que s’estan produint i el rebuig d’allò forani. No es tracta solament d’un conflicte sobre política: Don Julián s’ha encaterinat de Ninette, una de les pupil·les més celebrades de Ca’n Fabes, com anomenen els veïns el discret local. Val a dir que l’apassionament de excel·lentíssim governador civil és del tot comprensible tenint en compte no només la bellesa de la mossa, sinó sobre tot l’habilitat de la seva llengua i la mestria amb que remena el cul, tant sota sa excel·lència, com al damunt del seu bigoti. Ninette, la reina del bordell, artista incomparable. Qualsevol altra dona, si hagués estat nacional, sabent-se cobejada com ella ho era, s’hagués esmelegat només per servir-lo les ocasions en que excel·lentíssim els honorés fent acte de presència. Entretant duria una vida discreta a l’espera del seu genet i senyor. Ell és el governador civil! Disciplina, ordre i, sobre tot, jerarquia. Cal fer saber qui mana, que per això s’ha guanyat una guerra! Allà on posa el peu, a més de sentir els crits de Arriba Espanya! rituals, tothom s’ha de desviure per ell, i un dels llocs on més li agrada de ser ben rebut i afalagat és al bordell. Donava goig sentir els vives a Franco i veure com tothom es quadrava i aixecava el braç tan prompte apareixia amb el seu uniforme blau per la porta de ca’n Fabes. Les marcolfes es morien per complaure’l, així havia de ser. Una paraula seva, una recomanació, i l’amarga vida d’una d’aquelles dones podia canviar per sempre.

Tanmateix, què passa amb Ninette? Estrangera materialista, ignorant del què és l’honor, no se sent gaire impressionada per la seva posició, i ans que tot li exigia els diners, a ell! Per a desesperació seva constantment insinua que tornarà a marxar cap algun altre lloc que sigui més interessant, que res la reté allà. Aquest fred desdeny potser exacerba més encara el desig de Don Julián. De vegades es diu a si mateix “Joder, si es que me estoy encoñando”. Però, que pot fer? L’afermat món de Don Julián està perdent solidesa i no sap exactament per què.