Fa un parell de mesos al butlletí publicitari L´Estel llegia que
l´obra Els Emprenedors d´Enric Carbó havia estat guardonada amb el “Premi de
Narrativa Cristòfol Despuig”. L´Estel, que no es caracteritza precisament per la
seva originalitat ni erudició, es limità a copiar la ressenya biogràfica i la
sinopsi que apareix en la portada i contraportada del vostre llibre. Tanmateix
aquelles quatre pinzellades sobre la vostra novel.la van ser suficients per
atreure la meva atenció. Això s´ha de llegir!, vaig pensar.
S´ha de ser de Tortosa o un bon coneixedor del tarannà tortosí per poder
escriure el que heu escrit. Encara que a més de tenir coneixença de la
idiosincràsia tortosina, s´ha de tenir coratge per poder escriure així. Amb
aquesta una prosa punyent, a trets tocada de tèbia irionia, de lirisme i d´un
llenguatge viu i dialectal que ens acosta si cal una mica més a la realitat
tortosina, reflectida amb mordac lucidesa. Descrivint sense pèls a la llengua
una societat que sempre s´ha sentit orgullosa de pertanyer a “la República
Bananera del Senyor Bisbe”, d´encastar-se en diferents aspectes i de la seva
rància mauleria; que per exemple, encara avui, la mena a indignar-se per un
cartell de festes que té una cinta de casset, “perquè és com injuriar la Mare de
Déu”…
M´estranya que el sector integrista catòlic tortosí o els il.lustres llinatges
de la ciutat encara no us hagin estirat de les orelles, per atentar
literàriament contra la seva estricta moral. De la qual cosa m´alegro i espero
que us continuen deixant tranquil i us felicito pel vostre valor. Ja que altres
escriptors d´aquestes terres, tal vegada més mediàtics, dels que se´n parla de
tant en tant i localament, no gosarien escriure així, amb la vostra valentia
vull dir.
Quan vaig encetar Els Emprenedors pensava: aquest Enric Carbó és el Quim Monzó
de les Terres de l´Ebre en versió erudita, ja que el Monzó és forca frívol. A
les poques planes em vaig repensar i vaig decidir que ereu el Vicent Andrés
Estellés tortosí, en prosa, amb algunes semblances amb Blai Bonet. I poc després
em vaig tornar a repensar i fins i tot us trobava paral.lelismes amb el
controvertit escriptor nord-americà John Cheever. Per arribar a la conclusió
que la narrativa d´Enric Carbó és singular, compromesa, amarada d´eròtica i bon
humor, però sobretot fresca… No sé si encerto amb els qualificatitus, soc llega
en crítica literària (i en quasi tota la resta ), tanmateix és la meva sincera
opinió.
Per altra banda trobar bona literatura cada cop és més difícil, però trobar bona
literatura eròtica és quasi impossible. Per això s´agraeix el considerable
component eròtic-pornogràfic de “Els Emprenedors”, una altra grata sorpresa que
fa més amena la novel.la.
La meva protagonista preferida, evidentment és la Cinta Curto, aquesta sí, “una
emprenedora” de bona veritat. Per això m´agrada sobre manera el final que li heu
donat a l´obra. L´optimisme i l´esperanca es sobreposen a la gris mediocritat i
a la sordidesa de l´indret, el qual molt pausadament comenca a canviar.
De la Cinta Curto, una altra de les coses que m´agrada, és que sola, amb un
cortge admirable i sense tenir que prendre un curset accelerat sobre el
pensament de Marcuse, Sartre, Roland Barthes, Focault o Althusser, duu a cap la
seva revolució particular, desinhibint-se i alliberant-se sense estridències de
tot allò que l´asfixiava, gràcies al seu talent, també sexual, amb que l´Olivier
l´inicià. Fent factible aquella expressió que penjava d´una pancarta de la
Sorbona: sigueu realistes, demaneu l´impossible!, un maig del 68, diuen. Així
m´agrada molt que sigue una dona, una “emprenedora”, el que a la novel.la –fa
realitat allò que semblava impossible per una pobra fadrina de Tortosa_.
Enhorabona per Els Emprenedors que m´ha subjugat i m´ha distret moltíssim,
posant de rellevància una ficció que bé podria formar part de la memòria de les
sempre tan peculiars Terres de l´Ebre. I m´ha revelat l´existència i la
prodigalitat d´un escriptor molt destre en el menester literari, que pot donar
més d´una lliçó als insignes “literats ebrencs” sovint tan pagats del seu
hipotètic talent (amb mancances considerables) i la seva (suposada) popularitat
localista. De fet Els Emprenedors és el millor llibre en llengua catalana, no
traduït, que he llegit darrerament (i us asseguro que llegeixo una miqueta). La
veritat és que no anem gaire sobrats d´autors que escriguen en català i amb
certa qualitat literària, fent de la literatura quelcom didàctic, entretingut i
alhora interessant. Com a molt hi ha qui abusa del barroquisme conceptualista
amb la pressumpció de donar-li profunditat a l´obra i impostar que és un
escriptor cultivat; a l´hora de la veritat no diuen res.