«I encara més ardents per ser silents»

Lord Byron, Don Joan

T’estimo, ho he de dir, t’estimo tant

que els mots em cremen dins i t’ho he de dir,

t’he de dir que t’estimo mil vegades;

que els llavis es fan foc si clouen mots

i obliden els fonemes. I potser

la vida no cal dir-la, però sí

l’amor i les setmanes, i també

mullar l’ardència d’ara, de quan surt,

de cada cop que et veig, de cada cop

que et provo el gust i el so, i dir-ho, dir

que t’estimo demà, i l’endemà

de demà i cada dia rere dia.       

RUT:

I

El teu poble serà

el meu poble, el teu Déu

serà el meu Déu. On moris

tu, allí moriré jo.

Rt 1,16-17

Rut, prenyada de cel, va renunciar

a l’aire de reretorn i alie-

nació. Divines, les dones i el mar

emmotxillen els càntirs de l’occit

per Déu, promès o sepultat al pas

de la inevitabilitat (Paraula

II

genealògica que callaran

les seves veladament noves ments).

Ells, reduïts al mundanal sargit

de les lleis-volva amb el musculós dit,

s’hauran amullerat d’un cos, no un pou.

Elles han maridat la carn i un nom...

Amb l’arca dialèctica faran

la lluna de les nou mels, i amb el mur,

una terra d’espigues, d’eres, d’urc!

Rut, calça’t les sandàlies i fuig, fuig

d’Israel. Que no et diguin la Paraula.

ALFONS GREGORI I GOMIS