La musa Terpsícore
A la mitologia grega Terpsícore és una de les nou
muses nascudes fruit de nou nits d'amor entre
Zeus i
Mnemósine.
Divinitats del cant i de la dansa eren
venerades com a genis de les fonts i fou norma d'invocar-les en començar
qualsevol cant poètic. Els seus noms eren Clío, Urània,
Melpomene, Talia, Terpsícore,
Erato, Cal·líope, Euterpe i Polímnia. Les
ninfes
vivien al
Mont Parnàs, on
Apol·lo
hi passava moltes estones i es trobava amb elles.
Així, es va adonar de que cadascuna tenia qualitats especials
i gustos molt particulars. Aleshores els hi proposà presidir-les a títol de
germà gran.
Van formar una companyia indissoluble, consagrada
exclusivament a celebrar les arts, l'honor i la glòria del món i els va assignar
a cadascuna una funció, essent
Terpsícore la musa de la poesia coral
i de la dansa.
A lloms de
Pegàs
van ser transportades a l'Olimp on totes les
divinitats d'aquell celestial Imperi acolliren amb satisfacció els plaers que
els oferien les muses. Apol·lo guiava els seus cants i les seves danses i
així foren celebrades pels poetes.
En mitologia es diu
que Terpsícore
i el déu Aqueloo, van ser els pares de les sirenes.
(Veure
el glossari mitològic)
Glossari Mitològic
[Cerques realitzades per l'Antonio Maried]
Apol·lo Aqueloo (riu)
Mont Parnàs Mnemósine
Ninfes Olimp Pegàs
Zeus
APOL·LO
Fill
de Zeus i de Latona, germà bessó d'Àrtemis, nasqué a l'illa de Delos, que li fou
consagrada. Segons tradicions primitives, fou déu del Sol; per això l'anomenaren
Febos (brillant). Considerat déu de les coses bones, mantenia la llei, la
justícia, i duia felicitat i prosperitat. Era també déu de la medicina i pare
d'Esculapi. Fou venerat a tot Grècia, però el santuari principal era Delfos.
Tingué advocacions especials amb noms concrets: Esminteu (exterminador de rates),
Piti (exterminador de serps), Peà (guaridor de malalts). Fou també déu de la
música, de la poesia i conductor de les muses. A Itàlia, el culte començà a
Etrúria i s'estengué a Roma i a tot el món romà. Després de la batalla d'Àccium,
August féu construir al Palatí un santuari d'Apol·lo, que esdevingué una de les
divinitats importants del panteó romà.
Plàsticament fou representat com un home jove i bell, sovint
duent un arc a la mà. Destaca l'anomenat Apol·lo del Belvedere, estàtua grega
atribuïda a l'escultor Leòcares (s VI aC), coneguda per una còpia romana de
l'època d'Adrià, al Vaticà; també l'Apol·lo de Veies, escultura etrusca de terra
cuita (ss VI-V aC) considerada, sense fonament, com un Apol·lo i que és un dels
millors exemplars de l'art etrusc. El tema adquirí nova vida des del període
renaixentista i fou tractat per nombrosos artistes dels segles XVI (Rafael) i
XVII (Ribera, Bernini, Albani, Luca Giordano), moltes vegades constituint grups,
com els d'Apol·lo i Dafne, Apol·lo i Màrsies, Apol·lo amb les Muses, etc. La
idea fou ampliada en l'època Lluís XIV a França com una al·lusió directa al Rei
Sol (Apol·lo servit per les nimfes, a Versalles) i, al s XVIII, tingué àmplia
repercussió. El tema ha tingut també algunes interpretacions dins l'art modern (Rodin,
Bourdelle).
AQUELOO (El Riu)
Aquelous. Forma catalana tradicional del riu grec Akhelôos, que els grecs antics
consideraven una divinitat benèfica, el primogènit dels déus fluvials, fill de
l'oceà i de Tetis. Lluità amb Héracles per l'amor de Deiamira sota la forma de
toro i en la lluita perdé una banya, que fou omplerta amb flors i fruita per una
nimfa. Aquest és un dels orígens mítics, juntament amb el de la nimfa Amaltea,
del corn de l'abundància.
MNEMOSINE
Deessa grega, personificació de la
memòria. D'acord amb la Teogonia d'Hesíode, era filla d'Urà i de Gea i, de la
seva unió amb Zeus, engendrà les nou muses...
MONT PARNÀS
Massís
muntanyós de la Grècia central, al Nord del golf de Corint i en els límits dels
nomoí de la Fòcida, l'Èlide i la Ftiòtida. Constituït per una gran massa
calcària amb cims superiors als 2 400 m. Conté jaciments de bauxita. Accessible
des de Delfos i particularment des d'Aràkhova, gràcies a la nova estació d'esquí.
A l'antiguitat la muntanya estigué consagrada a Apol·lo i Dionís, i, com a seu
de les muses, esdevingué símbol de la poesia, materialitzat en l'aigua que,
davallant dels seus cims, era recollida a Delfos a la font de Castàlia.
NINFES
Cadascuna
de les divinitats de la natura venerades pels grecs antics com a genis femenins
de les fonts, dels rius i dels llacs, dels boscs i de les muntanyes. Benignes
als mortals, dels quals no desdenyaven l'amor, el seu culte se celebrava a
l'aire lliure o en uns santuaris petits (nimfeu). En la mitologia romana foren
identificades amb les camenes.
OLIMP
Muntanya sagrada de Grècia, el cim més alt del país (2 917 m), que es dreça
entre les regions de Tessàlia i Macedònia, prop de la mar Egea. Es divideix en
alt i baix Olimp i constitueix un massís rocallós, on el verd dels arbres
contrasta amb el blanc de les parets calcàries. La part culminant de la muntanya
és com un altiplà amb cims que ultrapassen els 2 600 m. Damunt aquest altiplà,
cobert de neu i de núvols, els antics grecs situaren l'imperi dels déus i dels
herois, que vivien aquí immortals i feliços sota el govern del sobirà Zeus.
PEGÀS
En la
mitologia grega, cavall alat engendrat per Posidó i la gorgona Medusa. Segons
Hesíode, nasqué del cap de la gorgona quan Perseu li tallà el cap prop de les
fonts (per&ig; phgaV; d'on el seu nom) de l'Oceà. Servidor de Zeus, amb una
guitza detingué l'ascensió al cel del mont Helicó i féu sorgir la font Hipocrene,
les aigües de la qual eren inspiradores de poesia. Finalment, fou transformat en
constel·lació.
ZEUS
Déu de
la mitologia grega. Portat pels indoeuropeus que s'establiren a l'Hèl·lade i
documentat en els texts micènics, tant en els poemes homèrics com en Hesíode ja
té una posició preeminent entre els déus; al llarg de la cultura grega conserva
aquesta posició, contrastable tant en la literatura com en l'abundància de llocs
destinats al seu culte. A l'època hel·lenística hom troba, vinculada a ell, una
tendència intel·lectual vers el monoteisme, perceptible sobretot en ambient
estoic (per exemple Cleantes). Fill de Cronos i de Rea, el seu pare solia
empassar-se tots els fills que tenia, en néixer; Rea li estalvià Zeus, quan
nasqué, i el confià a unes nimfes —segons versions, a Creta o a l'Arcàdia—, que
el criaren en una cova. Es crià, doncs, d'amagat, i, ja gran, destronà el seu
pare. Els mites referents al seu naixement semblen remarcar la importància de la
religió mediterrània: la deessa-mare, les nimfes, la cova i una mena de genis
que ballaven i feien soroll a fi que Cronos no sentís els plors del seu fill,
quan era infant.
Primitivament, és gairebé segur que Zeus era un déu del cel,
i possiblement ell i Posidó tingueren un paper importantíssim en la "masculinització"
de la religió grega d'època històrica, en tensió amb els models femenins de la
religió mediterrània que els indoeuropeus trobaren a Grècia en arribar-hi. Des
de l'època arcaica, Zeus és una divinitat especialment vinculada a l'evolució
del sentiment ètic dels grecs: conceptes com el de "justícia" són lligats al seu
àmbit, ja des d'Hesíode, i ell és el responsable de l'ordre moral del món en
l'elegia de Soló; en aquest sentit, hom pot considerar que la seva importància
culmina en la tragèdia d'Èsquil.
Aquesta especialització contrasta, als ulls dels moderns, amb
la dificultat de confrontar les exigències del rigor moral que és demanat i
formulat en aquests texts amb les distintes llegendes narrades sobre Zeus mateix;
sobretot les referents a les seves nombroses infidelitats conjugals que, d'altra
banda, semblen multiplicades per tal de remarcar la gelosia d' Hera, la seva
muller.
Els grecs, en general, es mostren atrets per aquesta mena
d'històries, amb totes les seves vicissituds de caire romàntic. Podria ésser que
fossin només metàfores del seu poder les metamorfosis que el pare dels déus —com
és sovint anomenat— encarna en alguna d'aquestes aventures (el rapte d'Europa,
etc). Aquesta dimensió —més laica i potser també més popular— de la seva figura
dominà, més enllà d'àmbits reduïts, en època hel·lenística, i fou aprofitada per
la crítica posterior de la religiositat hel·lènica.
D'aquesta època data també l'expansió per l'Orient
mediterrani del seu culte, contaminat aleshores amb sincretismes que
aconseguiren molta extensió (Zeus-Serapis, etc).
